viernes, 24 de noviembre de 2017


ESCACLANDIA

     Aquesta història que ara us explicaré i que és gairebé certa, me la va explicar un amic que em va assegurar que ell l'havia viscut quasi amb tota certesa. Així doncs hi podeu pujar-hi dempeus atès que no hi ha res tan incert com la certesa.

     Resulta que hi havia un país on els esports violents, futbol, rugbi, boxa i altres barbaritats, no es coneixien i els ciutadans passaven el seu temps a exercitar l'esport més intel·ligent i alhora més pacífic del món: els escacs. Ja de petits, a les escoles les primeres lletres les aprenien amb les figures del joc. La A d'alfil, la C de cavall, la D de dama i així seguien fins la “p” en minúscules dels pobres peons! Les peces dels escacs devanien al cap i a la fi els amics íntims de les generacions que anaven pujant.

     La política? pels maldestres; les ciències? pel pelotón de los torpes; la religió? com a castic si algú feia una malifeta. Els escacs, eren doncs el que els unia a tots. Hi havien guerres? Ni tan sols sabien de que els parlaven. Hi havia enemics que els volien conquerir? Aquests pobres, quedaven indefensos davant d'uns amants tan radical del pensament com a modus vivendi definitiu.

     Així, doncs en aquest país tan sols es coneixia la pau i el goig de competir harmònicament i pausada i semblava que res en el món podia enderrocar aquella pau categòricament definitiva.

     Vet aquí que un dia, encara ningú s'explica com va passar, va pujar al poder un ésser tan esbojarrat - jo no m'ho podia creure! Em va explicar el meu amic - com un Trump qualsevol, (males llegües deien que era del PP) amb l'objectiu clar i contundent de canviar les coses. El mundo es competitivo, el ser humano progresa en la lucha. Se acabó la pantomima de que tu ganas hoy y yo venceré mañana. Que gane el mejor y éste será el que mande en todo el pais. Punto.Van decidir doncs un campionat ferotge amb la intenció de crear unes jerarquies com a resultat final del campionat que va esdevenir el més cruel mai vist.

     Ben cert que hi va haver un petit grup de peces que no van acceptar aquesta malentesa que els hi volien imposar. “Nosaltres no juguem “ deien. “Nosaltres tenim el nostre joc pacífic i engrescador per qui hi vulgui participar”. Endebades. Tothom va estar obligat a participar-hi.

     L'organització va corre a carrec del Il·lustríssim Don Mandiano Pajoy encarregat de portar a la pràctica la revolució més cruenta que mai havia hi havia hagut el país. “Les jeux sont faits” i la lluita va començar tan aferrissada que més d'uns quants van descobrir el sentiment d'odi. D'odiar l'enemic fins la mort atès que amb allò hi anava la seva pròpia vida. Ahir s'estimaven i avui s'odiaven. Què havia passat? Doncs res més que l'anhel ferotge d'ensorrar l'enemic per pujar-hi dempeus.

     Per fi, després d'un reguitzell de competicions, després de deixar a la vorera als més ineptes, els que havien confiat amb el joc net, els que encara creien que l'adversari no era un enemic, la competició estava a les acaballes. Van quedar tan sols dos competidors que s'ho van jugar tot fins el final.

     La partida definitiva, la que marcaria el tarannà del país, estava en el seus moments més emocionants: El que jugava amb les blanques, havia cedit la Dama a canvi de dos peons! El de les negres que ja es veia la partida guanyada, va confiar més del compte en la seva superioritat i va avançar la Torre a “a4” amb tanta avidesa, que va permetre al contrari un cert equilibri. No em vull allargar amb la partida que va ser agressiva i cruel fins els darrers moments. Per fi, quan ja sols quedaven uns quants peons esgarriats pel l'escaquer, els contrincants es van mirar els ulls i ja no hi va més que unes taules acceptades de comú acord.

     M'oblidava de dir que aquests eren els dos darrers competidors d'aquell campionat, els de la cua per entendre'ns, els que van saber enviar un missatge ben entenedor, al que volia canviar definitivament la ben entesa dels ciutadans que tan sols volien jugar per fer-se companyia. Mai per enfonsar al contrari. En aquell país de bona gent, el campió va quedar definitivament oblidat.


lunes, 18 de septiembre de 2017

la petita història d'en Pepet Sisquella





      

El meu amic en Pepet.                                   

Feia tants anys que no l’havia vist! Avui que ja estem a la cantonada on tot ve costa amunt, encara recordo en Pepet Sisquella que als seus dotze anys era un vailet eixerit, alegre i juganer. No despuntava en els estudis i malgrat els esforços de la seva mare, ell seguia el camí de ser feliç a la seva manera. Estimava als pares, a la tieta Victorina, a mi que era el seu amic preferit i pot ser que una mica al capellà de religió. Aquest, amb la dèria de transmetre les grans veritats de la vida als creients, ens feia veure la grandesa de la missa i del meravellós prodigi de la transsubstanciació. En Pepet, que trobava aquesta paraula massa complicada, entenia en resumits comptes que el pa i el vi que hi havia sobre l'altar, es convertien en el cos i la sang del Nen Jesús que venia a la terra perquè ens estimava molt i volia que tots fóssim feliços.

Deia, que encara recordo al meu amic d'aquells anys d'infantesa i guardo a la memòria un esdeveniment que va gravar la meva consciència fins avui. El seu esport preferit era el futbol i com que tenia força traça en dominar la pilota, tots els nois se'l rifaven perquè els hi fes costat en el seu equip. Corria amb una agilitat ben especial per esquivar als adversaris i quasi sempre arribava adelerat prop la porteria. Quan això passava que era ben sovint, el porter ja havia begut oli: era gol segur.

Aquelles darreres tardes, però, a en Pepet no se'l veia pel camp. Els primers dos o tres dies, vaig pensar que estava castigat (passava amb certa regularitat). Després, quan la seva absència ja durava massa, vaig fer mans i mànigues per trobar-lo. Volia aclarir aquella anomalia que m'impacientava.

Quan per fi el vaig descobrir, esmaperdut en el racó més amagat del pati, vaig seure  ben arraulit al seu costat i com que el coneixia prou bé vaig quedar callat una bona estona.

En Pepet, llàgrimes avall em va explicar el motiu que el tenia paralitzat. Preferiria explicar-ho amb les seves pròpies paraules:

“El divendres passat la meva mare va caure quan estava fent les feines de la casa. Entre el pare i jo la vam ficar al llit i vam avisar a corre-cuita el metge. Com que era molt amic nostre, va venir corrents i després de connectar-li aquell telèfon que sempre porta a sobre, ens va explicar que la mare havia tingut un atac de cor i que la seva vida perillava seriosament. El pare em va abraçar i com que em volia consolar, em va assegurar que la mare es posaria bona. Jo no ho veia tan clar i vaig estar tot el dia rumiant que podríem fer per no perdre-la. La mare, la Mare de Déu!, vaig pensar jo. La Mare de Déu era la Mare del Nen Jesús i aquest el teníem amb nosaltres cada dia que hi havia missa. Com no se m'havia ocorregut abans, vaig pensar!”

“Precisament l'endemà era diumenge i jo ja m'havia fet un pla. Aquella missa no s'acabava mai! La cua per anar a combregar era llarga i lenta. Per fi va arribar el meu torn i el mossèn em va posar el Nen Jesús a les meves mans que ja tenia ben parades. Aquí precisament va començar la meva estratègia: vaig portar el Nen Jesús cap a la boca com si me'l menges, i dissimuladament me'l vaig ficar a la butxaca. Pel camí li anava explicant el que feia el cas”.

“Anirem a casa, et presentaré  la mare i quan la vegis, segur que la posaràs bona, n’estic segur, li vaig dir”.

“Ple de nervis vam pujar les escales a corre-cuita fins a la seva habitació. La mare ja era morta”.

“Després de l'enterrament, vaig voler parlar a soles amb el mossèn. Tingui pare, li vaig dir, li torno el tros de pa que portava el Nen Jesús però que ja no hi és. Quan vam arribar a casa per salvar a la mare, ja s’havia escapat. Li torno el pa per si el vol carregar de nou”.

Amb els enrenous de la vida vam perdre el contacte. Jo vaig atendre a la meva vocació de fer-me capellà i ell... ell, qui sap on para...

Acabo de celebrar la missa del gall i no puc anar a dormir sense acabar la petita història que va començar ja fa molts anys.

La Parròquia que els diumenges acostuma a estar més buida que plena, la nit de Nadal els feligresos l’omplen de gom a gom. La seva devota participació fa que tots plegats ens sentim ben units. El moment més emotiu però, és el de la comunió. Els bancs gairebé buits i la cua per rebre el sagrament llarga i plena d’un silenci respectuós.

Un darrera l’altra, tots van parant les mans on els hi poso la Sagrada Forma. De sobte, un home, ja gran, més o menys de la meva edat, se m’atansa també amb les mans parades i jo segueixo amb la meva tasca de repartir. Ell, però, en lloc d’avançar com la resta de combregants, es queda encisat davant meu, amb l’Hòstia a les mans. Se’m queda mirant fixament, jo que li torno la mirada. Tot seguit i amb una suavitat exquisida, agafa la Sagrada Forma i poc a poc, ben poc a poc, suaument, ben suaument, l’introdueix a la boca. Ara el seu somriure i el meu esdevenen una abraçada. Ens hem retrobat! Quantes coses ens hem dit amb un sol gest!






    A estos españoles no hay quien les entienda. A todo lo llaman corrupción.

No entienden que un país que viene de la terrible crisis que nos dejó Zapatero, no todo el mundo puede hacerse rico así, de la noche a la mañana.


   Son unos envidiosos. Todos quieren ser ricos a la vez. No, hombre, no. Primero unos; y después, poquito a poco, despacito, ya irá llegando la riqueza para todos. ¿O es que creen que en España se puede hacer todo el mundo millonario de sopetón? Se empieza con uno, dos, después cincuenta, doscientos y así sucesivamente...hasta enriquecer todo el partido. Después los otros, ¡claro que sí!

Con paciencia por los siglos de los siglos, háganme caso a mi: todo irá llegando.


“UN VERSO SUELTO”
(dit en castellà sembla més contundent)


    Mentre  estic escrivint aquesta carta, tinc al meu costat un company (o companya) que de tant en tant fa una paradeta a l'ampit de la meva finestra i amb el seu posat seriós sembla que vulgui participar de les nostres xarrades. Tafaner! Això li dic jo. Ets un tafaner! No em preguntis si és una oreneta o un “oranet”. No ho sé. Tant si t’ho creus com si no, ni s’immuta i segueix llegint fil per randa el que va sortint a la pantalla. Això em fa pensar amb el miracle i el misteri de la vida. Si veiessis com guaita, com canta i fins i tot com riu, segur que pensaries amb mi que és impossible que tot s’hagi fet del no-res. El no-res no sap fer res!

    Aquests darreres dies l'oreneta ha descobert aquest petit racó per fer-hi la migdiada (si la deixen). És la finestra que em serveix per mirar i de tant en tant també tafanejar. Té un ampit que està construït amb un material ben fresc que fins i i tot, a voltes jo hi poso les mans per refrescar-me una mica. Cap a les cinc de la tarde, amb puntualitat suïssa, dirigida pel sol, apareix l'ombra que es passeja tan lentament com qualsevol caribeny quan es disposa a fer un treball enèrgic. És a dir, amb una lentitud ben avorrida.

      L'oreneta, però que em sembla més eixerida que un pèsol, sap aprofitar aquests moments per fer-hi una bona becaina. Si la deixen, abans ja ho deia: si la deixen. Encara que d'orenetes jo no hi entenc ni un borrall, la meva intuïció i els companys (res de companyes) que la venen a visitar m'han fet arribar a la conclusió, gairebé inapel·lable, de que està com un tren! Un tren petitet, ben entès però que en té acaramel·lats a més de quatre.

      Primer n'arriba un, diria fins i tot, un que és un guaperas, un saltataulells amb mirada de perdona vides. Li pica l'ullet i ho fa, però, amb uns aires (voldria interpretar els sentiments de la oreneta) inquisitius, com si hi tingués algun dret, com... com si ja fos seva! I, és clar, l'oreneta, la meva amiga l'oreneta, és molta oreneta per acceptar un tracte tan barroer. Se'l mira amb displicència i les poques vegades que ell s'hi vol apropar, corra un risc ben greu de quedar-se sense les seves precioses ales. Ell, que no és beneit i capta el missatge, gira cua i amb una mirada de dignitat ofesa, emprèn el vol lluny enllà.

      Encara no ha intentat encetar la seva becaina de nou, quan ja n'arriben dos, després tres, àdhuc quatre que li fan una mitja rialla esperançada. És aleshores que comença el diàleg més punyent. N'hi ha un que fins i tot obre el bec amb tanta elegància, que sembla que es vulgui posar a cantar. I es posa a cantar! Quina refilada, fillets de Déu, quines harmonies, quan d'amor hi ha a aquell cor i que bé que ho explica aquell enamorat! Ella, però, es deixa estimar. Cert que se'l mira amb una evident complicitat i amb una caiguda d'ulls que ja la voldrien uns quants. Ell de tan emocionat que està, fot un gall esgarrifós d'aquells que t'estripen el cor o t'afusellen les entranyes i ho engega tot a rodar.

     Esmaperduda no fa més que demanar:

    -Deixeu-me tranquil·la d'una vegada!

     Un altre orenet que just acaba d'arribar, sembla que no ha escoltat els planys de l'oreneta per merèixer i comença un enrenou tan bellugadís i atractiu que la nostra heroïna no pot fer més que quedar-hi embadalida.

     -Mira, oreneta meva, jo no sé què sens tu per mi, però, si m'ho permets, et voldria confessar el que sento jo per tu. Et veig amb un cor tan tendre i llaminer que fins i tot donaria algun plomall de les meves ales si em fessis el somriure que demana el meu cor.

      L'oreneta que es posa vermella com una rosella i li segueix ben seriosa els seus pronunciaments. Tan plens d'il·lusió, tan afalagadors, tan inspirats, que ella, què voleu? Queda vençuda, entregada i disposada a...donar-se del tot! I aquí comença un dels diàlegs més seriosos que hem inventat els animals per donar curs al seguiment de la vida.

    -Bé - que diu ella - no et pensis que no em fas patxoca. M'has arribat al cor i aquest no em diu mai mentides. (ja haureu observat que les orenetes d'avui són més atrevides que les d'abans).

    -Ja veuràs oreneta meva com serem feliços tu i jo. Jo volant per aquests espais infinits per fruir de la gloria de viure i tu, endreçada, polida i alegre com una bona mestressa de casa, et dedicaràs al que serà els més apreciat per a tots dos: tu seràs l'encarregada de construir la nostra llar. Xiuxiuejant, picotejant i saltironant per ací i per allà, trobaràs els branquillons més preciosos per fer el niu del nostre amor. El niu on hi donarem cabuda als nostres fills. Tu els hi portaràs el menjar i jo de tant en tant us vindré a veure per si tot va sobre rodes com marca la mare natura.

    No us ho creureu, segur que no, però jo us asseguro que he tingut la ocasió de viure aquests moments que estan pensats tan sols per les intimitats de dos éssers. No me n'he pogut estar. I he observat amb aspecte de badoc primer i després amb una certa picardia, com la cara de l'oreneta anava canviant d'expressió.

     -Així, tu voltant per aquests mons de Déu i jo pencant com una burra per parir uns galifardeus que vindran al mon amb el llenguatge de la fam i no pararan de cridar que en volen més i més? És així com ho he entès?

     -Ja veuràs, jo el que et proposo és que hi vegis tot el romanticisme que hi ha empaquetat dins la meva oferta: seràs mare, oreneta meva i gaudiràs de l'alegria de rebre-m quan arribi carregat d'experiències recollides arreu. Que més vols oreneta meva? Hi ha quelcom més dolç que esperar l'estimat? Si arribo aviat, millor que millor i si trigo una mica, el moment de la rebuda serà encara més dolç i emocionant. I ens estimarem, i farem orenetets i orenetetes i no pararem d'estimar-nos.

     -Bé, estic d'acord amb tu - que li contesta la oreneta. Sempre que abans fem un viatge de nuvis que ens porti cel enllà on puguem gaudir del nostre amor sense els entrebancs d'un matrimoni reixit.

     -Que bé que parles oreneta meva. I quina has pensat que serà la gran festa de les nostres noses?

     Ara la cara de l'oreneta s'il·lumina i comença a escampar els seus deliris.

     -Ens n'anirem cel enllà on els espais ja són infinits i quan arribem a la lluna li farem un petó a cada galta.

    Després, com que la tornada serà llarga, enfilarem el bec cap a la terra i amb un picat accelerat viurem l'experiència de fondejar dins d'un núvol blanc que ens vulgui acollir. Estarem allà just el temps per recuperar les forces. Prendrem comiat de la seva hospitalitat i portats per l'aire i la nostra alegria, anirem a aterrar al cim més alt del món on hi farem un riuet per deixar constància de la nostra arribada. 

    Després, que ja estarem un xic cansats, encetarem camí saltironant per ací i per allà fins assolir la nostra terra estimada. Un cop arribats a Montserrat, farem un vol de reconeixement per tot Catalunya i deixarem que el cor ens digui on hem d'aterrar. 

    Tinc, de totes maneres, un bon amic a Sant Cugat que escriu unes ximpleries tan grosses que m'hi faig uns bons tips de riure i si trigo massa, segur que l'enyor em farà alguna mala passada.

    (Jo, (el que escriu) que no dic mentides gairebé mai, us asseguro que és això el que vaig escoltar).

     L'orenet que, amb els seus ulls d'enamorat se l'escoltava, de cop i volta li comenta a cau d'orella a l'oreneta:

     -Mira oreneta meva, ara que hi penso, abans de començar el nostre periple, m'haig d'acomiadar dels amics i part tant t'haig de deixar uns moments. Ja veuràs, no trigaré gaire.

     L'oreneta que va esperar fins a disset dies vuit hores i quatre minuts, va capir per fi que havia d'emprendre el vol ella sola. Sembla estrany però aquella sensació de llibertat la va fer feliç.

     Ja no ha tornat mai més a l'ampit de la meva finestra. Pot ser ja deu haver arribat a la lluna. Qui sap si algun any d'aquests es recordarà de mi i tornarà a visitar-me. I jo segueixo escrivint ximpleries tan sols per si un dia...






sábado, 10 de junio de 2017

"Antoni: No et moris mai"



    Enguany fa set anys que estic publicant els meus petits contes en el Blog que tots vosaltres ja coneixeu. Què voleu que us digui?, m'he divertit, m'ho he passat molt bé i m'he fet amic dels meus petits personatges que, si no hagués estat per les meves ximpleries, mai haurien vist la llum. I me'ls estimo.



    Són, com us ho diria, trossets de mi que he anat escampant per aquests mons de Déu amb la il·lusió del qui estrena sabates i amb la inconsciència del que es pensa que diu quelcom que pugui interessar a algú. Els que ja hi són i que a voltes em tornen ben contents del seu periple pel món, quan arriben a casa m'expliquen les seves experiències i tots, o gairebé tots, m'empenyen a llançar més companys per aquest barri tan gran i ja tan petit que és el nostre mon.



    Em miro les estadístiques i veig que en el Blog del qui això us comenta, s'han rebut ja 32.000 visites! És a dir que els petis contes que un dia ja fa set anys em van dir que volien veure món, han estat vistos (no sé si llegits) arreu del planeta. Des d'Afganistan fins a les Filipines, passant per Rússia i EEUU.



    Comentaris? Els que vulgueu, mofetes alguns, seriosos uns quants, gaudint i agraint el missatge que he volgut trametre a tots ells. També, no cal dir-ho, silencis contundents, aclaparadors de lectors (o no?) que han passat per sobre amb total indiferència. Tot és bo i tot s'agraeix. A aquests darrers, potser cal  fer-ho per la prudència que han tingut al callar les seves ganes de dir-me'n quatre de fresques (que també haurien estat benvingudes).



    M'he quedat impressionat, però, per un missatge que he rebut darrerament i que és el que m'ha portat a fer aquests comentaris. Diu així:

Antoni no et moris mai, molta gent et necessitem. Clar i català: m'he quedat emocionat. Mai des que m'arrossego per aquest vall de llàgrimes, (i també de moltes alegries) no m'havia fet ningú un comentari tan afalagador. I el que és més engrescador, com que conec molt bé i estimo encara més bé la persona que l'ha fet, estic completament convençut de què ho diu des de la sinceritat.



    És precisament aquest comentari seu que m'ha obligat a una reflexió que vull compartir amb tots vosaltres: Vull atendre ferventment el desig d'aquesta lectora. Atès però, que és materialment impossible no morir mai, se m'ha ocorregut una altra solució.



    He revisat la meva agenda i he pogut comprovar amb satisfacció que enguany no tinc previst morir-me. Fins aquí, doncs, tot bé. Aleshores i per complaure la meva amiga tant com pugui, he pres una decisió que si no és la que ella em proposa, s'hi assembla bastant. I és la següent:



    He decidit que em moriré a terminis. Així,  poc a poc ella s'anirà acostumant a la meva absència i aleshores la pèrdua serà  menys traumàtica.



    Heus aquí el meu pla:



    L'any 2018 em moriré un mes (pot ser el gener que és quan fa més fred). Tantejaré aleshores quin pa hi donen a l’altre món i així podré explicar-ho als amics perquè vagin preparant l'equipatge.



    El 2019 em podria morir, per exemple el mes d'agost per estalviar-me aquelles calors que no hi ha qui les aguanti! Ja hauré après una mica el llenguatge dels de dalt  i ja podré començar a tenir algunes converses amb un cert regust de transcendència.



    El 2020 prefereixo morir, cap allà el mes de febrer que malgrat que serà  bixest, la celestialitat se’m farà més curta.



    El 2021 penso que el millor seria morir-me dos mesos atès que la Setmana Santa cau entre març i abril i així m'estalviaré els programes de televisió amb aquelles Macarenes i aquells Saetes que em posen la pell de gallina.



    El 2022 que ja hauré entrat en cercles ben entretinguts, el dedicaré plenament a fer amistats. Sense amistats no es va enlloc i menys al cel! Segur que trobaré clubs d'escalada, d'equitació i d'escacs, de dibuix, d’escultura, de música. Com que sóc molt dolent en totes aquestes activitats però els del cel són bona gent, de ben segur que m'hi deixaran participar. Segles i més segles d’eternitat em donaran per això i per a molt més. Per exemple: He pensat fer uns estudis sobre l'estupidesa humana (he previst una duració de 236 segles, si m’hi poso de ferm). No vull pensar com es pot viure tota una eternitat sense fer res!



    El 2023  Ja tindré uns quants amics de la terra, ja m'hi trobaré més bé i els hi demanaré als de dalt si m'hi deixen quedar una temporada més llarga. A vegades, quan soc dalt, em dedico a rebre als que van arribant. Fan una cara de passerells, pobrets! I jo m’hi faig un bon tip de riure. L’altre dia, per exemple, una ànima càndida que volava esmaperduda pels espais siderals, se m’acosta i amb veu tremolosa em pregunta: vaig bé per anar al cel? I jo que li contesto: la primera a la dreta i després dues a l’esquerra i el de les barbes, ja és Sant Pere. Es va posar tan content...
Cal reconeixer que els camins per arribar a dalt, no estan tan ben explicats com caldria. Se'n perden tants durant el traspàs...!



    I el 2024, ai!, el 2024!, serà el darrer de tant pujar i baixar. Aleshores ja en tindré 92 i, us ho dic en confiança, prefereixo un raconet senzill i plaent encara que sigui arraulit en un cau amagadet i ignorat dels que manen, abans d'anar tot el dia amunt i avall com una llançadora. Com cansa! Això ho sap tan sols el que ho passa!



    El Gener del 2025 celebraré l'acomiadament terrenal definitiu i aprofitaré aquest mes que em queda per oferir a La Vanguardia la corresponsalia de les meves aventures celestials. Si són  prou llestos, segur que em donaran l'exclusiva!



    És a dir que faré calés, molts calés, tants calès que potser aconsegueixi amortir una mica la fam al món.



    I, apa! A Déu! (a terminis...)






viernes, 19 de mayo de 2017

El semáforo

    Sonó el despertador y su intuición fue la primera que se despertó: “hoy si, hoy la tengo que ver. ¡Hace ya tantos días que no está al otro lado de la calle!”.

    Como cada día se levanta deprisa, cumple religiosamente su liturgia diaria de hacerse presentable, toma su café con leche bien caliente y sale de su rincón de soltero con la misma precipitación de siempre y también, como siempre, con el corazón batiéndole como un tambor anunciando guerra.

    Sus nervios a flor de piel no los provoca la rutina diaria de ir al trabajo, no. Años lleva ya de los hábitos diarios de una oficina triste llena de colegas tristes y haciendo un trabajo monótono…y triste.

    Antes de cruzar la calle siempre espera que el semáforo se ponga rojo. Esto le da ocasión para esperar si, como otras veces, ella, la de los ojos azules, la de la melena al aire como soñando esperanzas… ella, la de la mirada alegre esta allí, al otro lado a punto de cruzarse con él cuando el verde así lo disponga.

     Por fin!, por fin ella esta allí, enfrente suyo! Esta vez como las otras, sus miradas se cruzan con un silencio de voces profundas.

    El semáforo se pone verde. El se dispone a cruzar . Ella se dispone a cruzar. Ahora a  mitad del camino él, tímido hasta morir, comprende que tiene que decirle algo. Más que eso; es imperioso decirle algo. ¡Hoy o nunca le dice su tambor (corazón)!. Y no puede o no sabe o ambas cosas.

     Con todo su deseo concentrado de años de necesitar amor, se lanza sobre ella y le da un beso tan lleno de pasión como de ternura.

    Ella, horrorizada, de momento no sabe como reaccionar. Pasan unos segundos (siglos para él) y sin pensárselo dos veces ella la da un bofetón en plena cara.

    Es un bofetón, si, pero tan lleno de cariño... tan suave...tan acogedor...

    Y fueron felices y ……


jueves, 13 de abril de 2017

Temps era temps.


Els del setge miraven als del castell quan treien el nas pels merlets.

     -Sembla que estan esgotats.

Deia el ferotge Gran Capità del exèrcit invasor.


    -Ara és l'hora d'atacar.

Li contestava el seu lloctinent.

    -Què dius boig?, responia el Capità.

    -Precisament ara és el millor moment per fer una bona becaina. Vés i dóna l'ordre de descansar. Els d'infanteria que ho facin sobre els seus escuts, no vull que l'enemic ens vegi amb els culs mullats i els que van a cavall, bé ara no se m’ocorre res però que facin el que puguin. Ep, de totes maneres que es quedi algú a vigilar, no fos cas que els del castell fessin els adormits precisament per atrapar-nos.

     Ell, aleshores es retirà a la seva tenda. Tres ajudants li van treure tota la ferramenta que portava sobre i després d'un bon massatge el van ficar al llit on va quedar dormint com un tronc.

     Encara no havien passat ni cinc minuts que el que havia quedat de guàrdia va entrar esverat i neguitós al quarter on jeia el capità. Aquest, emprenyat li va fotre una plantofada abans de deixar-lo parlar.

     -Ara diguem, què cony et passa? Li diu forassenyat.

     -A les seves ordres capità, la vostra bufetada ha estat providencial. Ara tinc una serenor que feia estona que havia perdut.

     -I per dir-me això, carallot, m'has vingut a despertar?

     -No, capità meu. El fet és que un destacament de l’enemic s'està apropant amb una bandera blanca.

     -Doncs au, vés al lloctinent i li dius de part meva que se'ls escolti. Ah! Si el que volen és rendir-se, porteu-me'ls aquí que els en diré algunes de punyents".

     El lloctinent era molt valent però tartamut. Era un estrateg extraordinari bellugant les seves tropes ací i allà, però la diplomàcia no era el seu fort. L'enemic que venia a parlamentar, li feia ofertes ben substancioses.
 
    Però entre que se les pensava i rumiava una contraoferta, els contraris es posaven nerviosos. Per fi quan donava la seva resposta, no hi havia déu que l'entengués. Bé prou que els del castell intentaven capir el significat de les seves paraules: tres endavant i dos en darrera i acabaven per creure que hi havia mala llet. El neguit va arribar a extrems tan inversemblants, que van aparèixer les espases.
     -Pareu, en nom de déu, us dic que pareu! Si heu vingut a parlamentar, el primer que heu de fer és arraconar els ferros i començar a parlar com si fóssiu civilitzats. 

    Aquest va ser el comentari, assenyat i ple d'autoritat del Gran Capità que havia intuït que quelcom no anava massa rodó. Els parlamentaris de l'enemic van esbufegar un sospir que expulsava tota la tensió acumulada fins al moment.

     -I doncs, què us porta per aquí?

     -Excel·lentíssim senyor, rei de contrades on mai es pon el sol, fins que no heu vingut vos en persona ens hem sentit humiliats fins al clatell. Ara, per fi, podem encetar una conversa ben profitosa.

     Aquí, aleshores, va començar el veritable mercadeig.

    -Ja veig que en teniu prou.

    Que els hi diu el Gran Capità amb el somriure del triomfador.

    -Res d'això Eminència, res d'això. Nosaltres hem estat delegats per assolir un pacte que ens deixi a tots contents i puguem encetar uns acords raonables. Lluitem, és clar que sí, fem la guerra, és clar que sí, quina altra cosa podríem fer? Del que es tracte avui i per això estem aquí és de fer-vos una oferta ben precisa: lluitem a cor que me'n dons tot el temps que vulgueu però, això sí, sense fer-nos mal.


    -Però, home de déu! No veieu que m'esteu plantejant un veritable oxímoron?


    Aquí el portaveu va fer un gest ben estrany. Va girar el cap i amb els ulls esbatanats, semblava que volia preguntar... Després de dubtar una bona estona, li va venir al cap la idea més adient al cas: va demanar un temps de recolliment per comentar amb la seva comitiva el seguiment de les negociacions.

     Acomboiats en el racó que els hi va oferir l'enemic, el portaveu, amb una veu baixa i tremolosa preguntà als seus: algú de vosaltres sap què vol dir això d'oxímoron? Amb la cara de babaus que van quedar els sis que l'acompanyaven, ja va quedar tot dit. I ara que fem? Va preguntar el que tenia aspecte de saber llegir i escriure.

    -Va, de pressa, li ordena el portaveu. Arriba't corrents al castell i els hi preguntes que cony vol dir "oxímoron".

     -Excel·lència. Estem parlamentant i no trigarem gaire a donar-vos una resposta a les vostres exigències.

     Van quedar ambdues parts mirant ansiosos el rellotge de sol. El Gran Capità convençut de la seva victòria i el portaveu fent veure que estava emprenyat. Els minuts passaven, després les hores i per fi, quan el capità ja gairebé havia esgotat la seva paciència, va arribar la resposta del castell.

     -Gran capità, que li diu el portaveu. Em diuen els d'allà dins que si comenceu amb insults, no ens entendrem. Això d'oxímoron fem veure que no ho hem sentit però no ens ho digueu mai més. Entesos?

     I que en són de carallots!,
va pensar el Gran Capità. Atès però que creia que hi havia tela per tallar, prengué la decisió de seguir amb les negociacions.

     -Seguiu doncs amb les vostres ofertes.

     -A nosaltres també ens agrada anar al gra directament. Això vol dir que ens entendrem ven aviat.
 
    Vosaltres heu fet presoner el nostre timbaler i ara totes les ordres les hem de donar esgargamellant-nos fins a la ronquera. La nostra proposta, doncs és ben clara: ens torneu el nostre emissari d'ordres i a canvi nosaltres us donarem tres mules.

     -I per això heu vingut fins aquí? Que respongué el Gran Capità.

     -Excel·lència. Heu pensat la feina que poden fer tres mules tan ben ensinistrades com les que us oferim?

     -Mireu, sabeu que us dic? Que si no són tretze mules, dos ases tres marrans i el capellà, s'han acabat les negociacions.

     -Ui, ui, ui, ja veig que això va pel pedregar. Les ordres que tinc pel cas de què no acceptéssiu la nostra primera oferta, és la de dir-vos la nostra darrera proposta, que és la següent: set mules, un ase i res més! Bé si m'apureu, atès que sou tan cristians com nosaltres i també voleu estar amb pau amb els de dalt, el capellà us el podríem cedir una setmana de cada tres. No hem direu que no hi posem bona voluntat oi?

     Com totes les negociacions serioses, aquestes també van ser llargues i feixugues. Havien començat en trencar de l'alba i van acabar quan el sol, tip d'escoltar tantes bestieses se n'anava cap a ponent.

     Resultat definitiu: nou mules, dos ases, un marrà i el capellà repartit a setmanes alternatives. El timbaler amb la seva eina de feinejar inclosa, va ser entregat el mateix moment de rebre els semovents que havien convingut. Ah! I el capellà va fer acta de presència per donar fe dels acords pactats i també per programar les seves estades a ca l'enemic.

    D'ençà d'aquell dia, tot va anar sobre rodes: quan els del camp sentien el timbaler, sabien que començava la gresca i tothom hi posava el coll (i mai tan ben dit!). Els diumenges el capellà deia la missa i repartia hòsties i els dies feiners se les repartien ells sols sense necessitat del capellà.

     Al cap de mesos i mesos, el mossèn ja vellet va poder donar l'extremunció als dos darrers combatents que quedaven. Un a cada bàndol. Ell, es va quedar sense feina, sol i desmoralitzat, va encetar un nou camí.


    Males llengües li havien dit que lluny enllà hi havien més guerres entre cristians i això el va animar a seguir la seva recerca. Per fi va trobar el que buscava. Aquesta vegada al lluita era tan aferrissada que ningú sabia com acabaria. Els uns declaraven que les ales dels àngels eren de color blau-cel (que més apropiat?, deien) i els altres que n'hi havia de blaves però també de roses. El capellà engrescat va tornar a tenir feina. Què faríem sense guerres? Es preguntava...i content, va seguir amb la seva tasca de sacrementar als cristians de cada bàndol.


sábado, 25 de marzo de 2017

Parlant del més enllà...




     Quan vaig morir, estava sol. El company d'habitació havia passat a millor vida (qualsevol era millor que la del geriàtric) i des de feia dos dies estava tan feliç sol! Malauradament la felicitat em va durar poc. Uns minuts després de la meva mort, va entrar la infermera per complir les rutines prescrites pel metge de torn. Va intentar despertar-me però com a bona professional que era, va copsar al moment el que feia al cas. Amb una mirada d'indiferència i un gest avorrit se'n va tornar al seu espai de control. Calia aprofitar els moments de calma per regalar-se un xic de son.



     A les set del matí va arribar el torn de dia, que seguin el protocol rutinari anava repartint per les habitacions les prescripcions establertes. Va entrar, em va mirar i ja va veure que allò anava pel pedregar. El pacient de la 627/2 (que era jo) també havia fet fallida i calia avisar a la família.



     Van arribar uns quants dels meus, just abans de que l'àngel se m'emportes. Mirades silencioses que semblaven tristes, algunes llàgrimes de compliment i poca cosa més.

El Serafí, amb una placidesa que enamorava i amb un gest delicat amb va convidar a que el seguis. Vaig quedar tan fascinat que no podia fer altrament. El cos, com un pes mort (mai tan ben dit) va quedar allà, a aquella habitació on vaig viure (si de tot en diem viure...) els darrers 12 mesos de la meva vida.



     Volàvem, volàvem i ens hi trobàvem tan bé! El cel esdevenia cada vegada més blau i la terra, el nostre món s'allunyava tant que aviat el vam perdre de vista. Ja no hi havia terra, havia desaparegut. Els núvols quedaven com petites clapes de neu quan arriba la primavera. El blau del cel que no havia vist mai tan blau també el deixàvem al darrera. Després espais, res més que espais, espais infinits que ens feien gaudir d'un vertigen esplendorós.

Vaig perdre la noció del temps: minuts, hores, dies, segles; no ho podria dir. Sols una ascensió plàcidament suau ens portava cap a una pau cada vegada més desconeguda i més intensa. Per fi la mirada plàcida i acollidora d'en Serafí em va fer entendre que estàvem arribant al nostre destí final: la casa celestial!



     Ell, amb un somriure d'àngel de pura sang em deixa de la ma davant d'una porta rodona, tan gran i tan ben il·luminada que de moment em quedo enlluernat. Després, a poc a poc, m'hi vaig acostumant i em quedo allà esperant una bona estona. Atès que m'he promès explicar les meves experiències del més enllà, he de confessar que aquella estona d'espera se'm va fer terriblement llarga. Allà, aïllat de tot, mai havia sentit la sensació d'immensa soledat com la d'aquells moments. Vaig arribar a creure que allò era el cel que sempre havia somiat però si de veritat ho era, malgrat de trobar-m'hi bé, em semblava que no n'hi havia per tant.



     La porta, que s'obra amb una suavitat exquisida deixa sortir uns sons angèlics (celestials, és clar) que em donem la benvinguda. En Pere que es fica la clau a la butxaca, m'obra els seus braços per abraçar-me amb la cordialitat que només ho saben fer els del cel. Jo que m'emociono i em quedo sense parla.

No! em dic no! No pots perdre la paraula. Faltaries a la promesa que t'havies fet sempre. Tens que ser fort i resistir el que faci falta però ara no pots fallar. Molts éssers en un futur d'anys, pot ser que de segles, depenen de tu i de la teva gosadia. No pots fallar en aquests moments.



     -Benvingut sigueu al nostre reialme celestial. Que la vostra estada sigui tan plaent com heu somiat.



    Van se les paraules de Pere, amb una mirada que em recordava la del sergent quan rep un recluta nou a la caserna.



    -Us estic ben agraït venerable Pere. Abans d'entrar, però , tinc una missió que complir.



     -Caram, si que comencem aviat a buscar recomanacions. No et pensis, de tant en tant ens en trobem alguns com tu que busquen influències per situar-se als llocs més propers al Senyor. Es pensen que aixi seran més ben tractats. Com s'equivoquen!



     -No és això Pere, no és això, però prefereixo no encetar la conversa fins que no pugui parlar amb Déu en persona.



     -Parlar amb el Senyor, dius? Redéu (amb perdó) si que ets agosarat!

En Pere que insisteix en fer-me entrar i jo que m'hi oposo rotundament. Per fi va ser tan impertinent la meva insistència que no va tenir més remei que xiuxiuejar amb cara de mala llet: que consti que quedes advertit, si aconsegueixo que vingui el SENYOR , les conseqüències són imprevisibles. Mai, ho entens? Mai, ningú havia tingut aquesta gosadia. Ja estàs avisat!



     Remugant i amb cara d'emprenyat anava desapareixent dins d'una nuvolada que l'engolia. Jo em quedo bocabadat i esperant acomplir el somni de tota la meva vida d'ésser humà: veure el SENYOR i cantar-li les quaranta. Ep! Amb el respecte degut, eh? Que els que vam anar a escoles que ensenyaven catecisme sabem com cal posar-s'hi.



     Els temps passa i se'm fa tan llarg que quasi bé m'avorreixo. Per distreure'm em dedico a observar al que va succeint al voltant meu: un tràfec d'esperits que va i venen, que volten joiosos per uns espais tan plens d'una dolça melodia que sona a música d'un altre món (és clar). Els uns cap aquí, els altre cap allà, amunt i avall; es troben es saluden i s'envien petons. Ho veig clar: això és el cel i el de més són trons.



     Per fi, de sobte, del bell mig d'un núvol blanc, molt blanc i d'una immensitat que mai hagués imaginat, va aparèixer, si, si. Va aparèixer ELL, el SENYOR. SENYOR de cels i terra, de la immensitat del univers farcit de milions de milions d'estrelles, de milions de milions de galàxies, de planetes i de microbis, de dinosaures i de virus de totes les menes; de gossos i gats, d'elefants i de ratolins, d'arbres mil·lenaris i de floretes del camp; per fi, també nosaltres els humans sense anar més lluny, havíem sortit de les seves mans.



    -I jo, que davant de tanta autoritat em quedo esporuguit, em poso a tremolar. Ell, però, amb la seva infinita saviesa i la rutina de segles de rebre carcamals tan grans com jo, em pregunta. Fixeu-vos bé! Em pregunta: en que et puc servir? I jo que ja no soc ni jo ni res que s'hi assembli, començo a tartamudejar:



     -Senyor, Déu excel·lentíssim, amo suprem de totes les coses, si em doneu uns quants minuts, intentaré explicar-vos que abans que l'àngel se m'emportés d'una revolada, uns bons amics encara van ser a temps de donar-me una carta per a Vos, amb aquest encàrrec: Pepito, quan arribis al cel si Pere no et deixa parlar amb el gran Déu, doncs fes un gest de revel·lia i no hi entris. Ara bé, si aconsegueixes acostar-t'hi, fes el favor de llegir-li aquesta carta que hem posat a les teves mans:



     -I que diu aquesta carta estimat fill meu?



     Que difícil va ser contenir l'emoció i acomplir l'encàrrec que m'havien fet els meus amics! Ell, va ser Ell i la serenitat que em va encomanar que em van permetre endegar entre plors i singlots aquestes paraules:



     -Senyor, Déu de cels i terres, sabem de la vostra feina per posar al dia tot l'univers i per tant les nostres paraules seran el més breus possible.



     -Avui que ja fa més de vint segles, encara recordem l'exquisida novetat que ens va trametre el vostre Fill als humans: Estimeu-vos als uns als altres.

Tot fa pensar que els que vivien en aquells temps ho van entendre malament i així ho van trametre a totes les generacions que hem anat pasturant per aquests vall de llàgrimes. Es diria que el que van entendre (a aquella època no hi havia traductors qualificats) va ser ben diferent. Els fets dels segles posteriors ens fan pensar que havien entès: mateu-vos als uns als altres. I a fe de Déu que des d'aleshores no hem parat de fer-ho.



     Primer guerres entre cristians. Uns que deien que eren els bons i que coneixien la teva voluntat i els altres que eren ells els que sabien el que pensaves Tu. Els que es deien bons enviaven a la foguera als que condemnaven com a dolents. Els dolents que feien pinya amb les oligarquies del moment reunien tots els exercits que podien per matar als “bons”.


    -Després van arribar als que deien que tu no et deies Déu i que el teu nom veritable era Alà. Quines esbatussades Déu meu per aquella diferència de nom! Com els hi fotien! Quan es van cansar de les guerres de religions, van encetar desavinences per veure qui aconseguia més terrenys...(pàtria, hem de fer pàtria, deien embadalits) i encara avui, això, no hi ha qui ho pari. El treball del poderosos era enviar a la guerra als miserables, i aquest tenien dues feines fins i tot els diumenges: esbatussar-se i intentar no morir de gana.


     Per res del món voldríem fer trencadissa del vostre etern estat de benaurança però, malgrat això, pensem que aquesta és possiblement l'única ocasió que tenim per implorar-vos tan sols uns segons de la vostra presència per aturar aquests desgavell que no hi ha qui l'entengui. Però no us volem amoïnar més amb les nostres queixes de veïns que estan tot el dia a la grenya.



     Acabada la meva lectura, el Senyor de cels i terres i de tot l'univers se'm va quedar mirant ben compungit. Tan sols em va dir quatre paraules que em van semblar les més precioses i definitives que havia sentit mai:



     -Mira, Pepito, amb la teva valentia t'has guanyat el cel, però ara tan sols et vull demanar un petit favor: envia aquest missatge a la terra i contesta als teus companys de la següent manera:



     -Sí, definitivament Jo soc el Déu de cels i terra i de tot l'univers creat i el que encara he de crear. La meva tasca durant els darrers cent milions d'anys ha estat tan extenuant, que m'he permès prendre uns segles de vacances i us he deixat de la ma de Déu (és a dir Jo). Digues-li als teus amics, que ara posaré fil a l'agulla i que aviat tot anirà sobre rodes.



     En Serafí, el meu àngel, que al acomiadar-se de mi, es va quedar sense feina, li van encarregar, punyetera casualitat! La protecció ni més ni menys que Ronald Trumping! En Serafí com a àngel és un encant però com a guardià, és un boca moll, va xiuxiuejar la conversa entre el Senyor i jo al seu nou protegit. Aquest que és més viu que la tinya i un trepa de nassos, va ensumar que hi havia negoci i un mercat potencial per donar servei els dos terços més famèlics del planeta. Milions d'éssers humans mancats de tot, des d'aliments i medicaments, fins a cordills per les sabates (incloent les sabates, és clar). Li va faltar temps per encarregar als seus testaferros que compressin a les borses del món sencer totes les accions que poguessin de les multinacionals amb capacitat d'assortir aquests mercats.

És clar, es va fer multi-multimillonari i va esdevenir definitivament l'amo del món. Bo i esperant...