sábado, 10 de junio de 2017

"Antoni: No et moris mai"



    Enguany fa set anys que estic publicant els meus petits contes en el Blog que tots vosaltres ja coneixeu. Què voleu que us digui?, m'he divertit, m'ho he passat molt bé i m'he fet amic dels meus petits personatges que, si no hagués estat per les meves ximpleries, mai haurien vist la llum. I me'ls estimo.



    Són, com us ho diria, trossets de mi que he anat escampant per aquests mons de Déu amb la il·lusió del qui estrena sabates i amb la inconsciència del que es pensa que diu quelcom que pugui interessar a algú. Els que ja hi són i que a voltes em tornen ben contents del seu periple pel món, quan arriben a casa m'expliquen les seves experiències i tots, o gairebé tots, m'empenyen a llançar més companys per aquest barri tan gran i ja tan petit que és el nostre mon.



    Em miro les estadístiques i veig que en el Blog del qui això us comenta, s'han rebut ja 32.000 visites! És a dir que els petis contes que un dia ja fa set anys em van dir que volien veure món, han estat vistos (no sé si llegits) arreu del planeta. Des d'Afganistan fins a les Filipines, passant per Rússia i EEUU.



    Comentaris? Els que vulgueu, mofetes alguns, seriosos uns quants, gaudint i agraint el missatge que he volgut trametre a tots ells. També, no cal dir-ho, silencis contundents, aclaparadors de lectors (o no?) que han passat per sobre amb total indiferència. Tot és bo i tot s'agraeix. A aquests darrers, potser cal  fer-ho per la prudència que han tingut al callar les seves ganes de dir-me'n quatre de fresques (que també haurien estat benvingudes).



    M'he quedat impressionat, però, per un missatge que he rebut darrerament i que és el que m'ha portat a fer aquests comentaris. Diu així:

Antoni no et moris mai, molta gent et necessitem. Clar i català: m'he quedat emocionat. Mai des que m'arrossego per aquest vall de llàgrimes, (i també de moltes alegries) no m'havia fet ningú un comentari tan afalagador. I el que és més engrescador, com que conec molt bé i estimo encara més bé la persona que l'ha fet, estic completament convençut de què ho diu des de la sinceritat.



    És precisament aquest comentari seu que m'ha obligat a una reflexió que vull compartir amb tots vosaltres: Vull atendre ferventment el desig d'aquesta lectora. Atès però, que és materialment impossible no morir mai, se m'ha ocorregut una altra solució.



    He revisat la meva agenda i he pogut comprovar amb satisfacció que enguany no tinc previst morir-me. Fins aquí, doncs, tot bé. Aleshores i per complaure la meva amiga tant com pugui, he pres una decisió que si no és la que ella em proposa, s'hi assembla bastant. I és la següent:



    He decidit que em moriré a terminis. Així,  poc a poc ella s'anirà acostumant a la meva absència i aleshores la pèrdua serà  menys traumàtica.



    Heus aquí el meu pla:



    L'any 2018 em moriré un mes (pot ser el gener que és quan fa més fred). Tantejaré aleshores quin pa hi donen a l’altre món i així podré explicar-ho als amics perquè vagin preparant l'equipatge.



    El 2019 em podria morir, per exemple el mes d'agost per estalviar-me aquelles calors que no hi ha qui les aguanti! Ja hauré après una mica el llenguatge dels de dalt  i ja podré començar a tenir algunes converses amb un cert regust de transcendència.



    El 2020 prefereixo morir, cap allà el mes de febrer que malgrat que serà  bixest, la celestialitat se’m farà més curta.



    El 2021 penso que el millor seria morir-me dos mesos atès que la Setmana Santa cau entre març i abril i així m'estalviaré els programes de televisió amb aquelles Macarenes i aquells Saetes que em posen la pell de gallina.



    El 2022 que ja hauré entrat en cercles ben entretinguts, el dedicaré plenament a fer amistats. Sense amistats no es va enlloc i menys al cel! Segur que trobaré clubs d'escalada, d'equitació i d'escacs, de dibuix, d’escultura, de música. Com que sóc molt dolent en totes aquestes activitats però els del cel són bona gent, de ben segur que m'hi deixaran participar. Segles i més segles d’eternitat em donaran per això i per a molt més. Per exemple: He pensat fer uns estudis sobre l'estupidesa humana (he previst una duració de 236 segles, si m’hi poso de ferm). No vull pensar com es pot viure tota una eternitat sense fer res!



    El 2023  Ja tindré uns quants amics de la terra, ja m'hi trobaré més bé i els hi demanaré als de dalt si m'hi deixen quedar una temporada més llarga. A vegades, quan soc dalt, em dedico a rebre als que van arribant. Fan una cara de passerells, pobrets! I jo m’hi faig un bon tip de riure. L’altre dia, per exemple, una ànima càndida que volava esmaperduda pels espais siderals, se m’acosta i amb veu tremolosa em pregunta: vaig bé per anar al cel? I jo que li contesto: la primera a la dreta i després dues a l’esquerra i el de les barbes, ja és Sant Pere. Es va posar tan content...
Cal reconeixer que els camins per arribar a dalt, no estan tan ben explicats com caldria. Se'n perden tants durant el traspàs...!



    I el 2024, ai!, el 2024!, serà el darrer de tant pujar i baixar. Aleshores ja en tindré 92 i, us ho dic en confiança, prefereixo un raconet senzill i plaent encara que sigui arraulit en un cau amagadet i ignorat dels que manen, abans d'anar tot el dia amunt i avall com una llançadora. Com cansa! Això ho sap tan sols el que ho passa!



    El Gener del 2025 celebraré l'acomiadament terrenal definitiu i aprofitaré aquest mes que em queda per oferir a La Vanguardia la corresponsalia de les meves aventures celestials. Si són  prou llestos, segur que em donaran l'exclusiva!



    És a dir que faré calés, molts calés, tants calès que potser aconsegueixi amortir una mica la fam al món.



    I, apa! A Déu! (a terminis...)






viernes, 19 de mayo de 2017


    A estos españoles no hay quien les entienda. A todo lo llaman corrupción.
No entienden que un país que viene de la terrible crisis que nos dejó Zapatero, no todo el mundo puede hacerse rico así, de la noche a la mañana.

   Son unos envidiosos. Todos quieren ser ricos a la vez. No, hombre, no. Primero unos; y después, poquito a poco, despacito, ya irá llegando la riqueza para todos. ¿O es que creen que en España se puede hacer todo el mundo millonario de sopetón? Se empieza con uno, dos, después cincuenta, doscientos y así sucesivamente...hasta enriquecer todo el partido. Después los otros, ¡claro que sí!
Con paciencia por los siglos de los siglos, háganme caso a mi: todo irá llegando.
El semáforo

    Sonó el despertador y su intuición fue la primera que se despertó: “hoy si, hoy la tengo que ver. ¡Hace ya tantos días que no está al otro lado de la calle!”.

    Como cada día se levanta deprisa, cumple religiosamente su liturgia diaria de hacerse presentable, toma su café con leche bien caliente y sale de su rincón de soltero con la misma precipitación de siempre y también, como siempre, con el corazón batiéndole como un tambor anunciando guerra.

    Sus nervios a flor de piel no los provoca la rutina diaria de ir al trabajo, no. Años lleva ya de los hábitos diarios de una oficina triste llena de colegas tristes y haciendo un trabajo monótono…y triste.

    Antes de cruzar la calle siempre espera que el semáforo se ponga rojo. Esto le da ocasión para esperar si, como otras veces, ella, la de los ojos azules, la de la melena al aire como soñando esperanzas… ella, la de la mirada alegre esta allí, al otro lado a punto de cruzarse con él cuando el verde así lo disponga.

     Por fin!, por fin ella esta allí, enfrente suyo! Esta vez como las otras, sus miradas se cruzan con un silencio de voces profundas.

    El semáforo se pone verde. El se dispone a cruzar . Ella se dispone a cruzar. Ahora a  mitad del camino él, tímido hasta morir, comprende que tiene que decirle algo. Más que eso; es imperioso decirle algo. ¡Hoy o nunca le dice su tambor (corazón)!. Y no puede o no sabe o ambas cosas.

     Con todo su deseo concentrado de años de necesitar amor, se lanza sobre ella y le da un beso tan lleno de pasión como de ternura.

    Ella, horrorizada, de momento no sabe como reaccionar. Pasan unos segundos (siglos para él) y sin pensárselo dos veces ella la da un bofetón en plena cara.

    Es un bofetón, si, pero tan lleno de cariño... tan suave...tan acogedor...

    Y fueron felices y ……


jueves, 13 de abril de 2017

Temps era temps.


Els del setge miraven als del castell quan treien el nas pels merlets.

     -Sembla que estan esgotats.

Deia el ferotge Gran Capità del exèrcit invasor.


    -Ara és l'hora d'atacar.

Li contestava el seu lloctinent.

    -Què dius boig?, responia el Capità.

    -Precisament ara és el millor moment per fer una bona becaina. Vés i dóna l'ordre de descansar. Els d'infanteria que ho facin sobre els seus escuts, no vull que l'enemic ens vegi amb els culs mullats i els que van a cavall, bé ara no se m’ocorre res però que facin el que puguin. Ep, de totes maneres que es quedi algú a vigilar, no fos cas que els del castell fessin els adormits precisament per atrapar-nos.

     Ell, aleshores es retirà a la seva tenda. Tres ajudants li van treure tota la ferramenta que portava sobre i després d'un bon massatge el van ficar al llit on va quedar dormint com un tronc.

     Encara no havien passat ni cinc minuts que el que havia quedat de guàrdia va entrar esverat i neguitós al quarter on jeia el capità. Aquest, emprenyat li va fotre una plantofada abans de deixar-lo parlar.

     -Ara diguem, què cony et passa? Li diu forassenyat.

     -A les seves ordres capità, la vostra bufetada ha estat providencial. Ara tinc una serenor que feia estona que havia perdut.

     -I per dir-me això, carallot, m'has vingut a despertar?

     -No, capità meu. El fet és que un destacament de l’enemic s'està apropant amb una bandera blanca.

     -Doncs au, vés al lloctinent i li dius de part meva que se'ls escolti. Ah! Si el que volen és rendir-se, porteu-me'ls aquí que els en diré algunes de punyents".

     El lloctinent era molt valent però tartamut. Era un estrateg extraordinari bellugant les seves tropes ací i allà, però la diplomàcia no era el seu fort. L'enemic que venia a parlamentar, li feia ofertes ben substancioses.
 
    Però entre que se les pensava i rumiava una contraoferta, els contraris es posaven nerviosos. Per fi quan donava la seva resposta, no hi havia déu que l'entengués. Bé prou que els del castell intentaven capir el significat de les seves paraules: tres endavant i dos en darrera i acabaven per creure que hi havia mala llet. El neguit va arribar a extrems tan inversemblants, que van aparèixer les espases.
     -Pareu, en nom de déu, us dic que pareu! Si heu vingut a parlamentar, el primer que heu de fer és arraconar els ferros i començar a parlar com si fóssiu civilitzats. 

    Aquest va ser el comentari, assenyat i ple d'autoritat del Gran Capità que havia intuït que quelcom no anava massa rodó. Els parlamentaris de l'enemic van esbufegar un sospir que expulsava tota la tensió acumulada fins al moment.

     -I doncs, què us porta per aquí?

     -Excel·lentíssim senyor, rei de contrades on mai es pon el sol, fins que no heu vingut vos en persona ens hem sentit humiliats fins al clatell. Ara, per fi, podem encetar una conversa ben profitosa.

     Aquí, aleshores, va començar el veritable mercadeig.

    -Ja veig que en teniu prou.

    Que els hi diu el Gran Capità amb el somriure del triomfador.

    -Res d'això Eminència, res d'això. Nosaltres hem estat delegats per assolir un pacte que ens deixi a tots contents i puguem encetar uns acords raonables. Lluitem, és clar que sí, fem la guerra, és clar que sí, quina altra cosa podríem fer? Del que es tracte avui i per això estem aquí és de fer-vos una oferta ben precisa: lluitem a cor que me'n dons tot el temps que vulgueu però, això sí, sense fer-nos mal.

    -Però, home de déu! No veieu que m'esteu plantejant un veritable oxímoron?

    Aquí el portaveu va fer un gest ben estrany. Va girar el cap i amb els ulls esbatanats, semblava que volia preguntar... Després de dubtar una bona estona, li va venir al cap la idea més adient al cas: va demanar un temps de recolliment per comentar amb la seva comitiva el seguiment de les negociacions.

     Acomboiats en el racó que els hi va oferir l'enemic, el portaveu, amb una veu baixa i tremolosa preguntà als seus: algú de vosaltres sap què vol dir això d'oxímoron? Amb la cara de babaus que van quedar els sis que l'acompanyaven, ja va quedar tot dit. I ara que fem? Va preguntar el que tenia aspecte de saber llegir i escriure.

    -Va, de pressa, li ordena el portaveu. Arriba't corrents al castell i els hi preguntes que cony vol dir "oxímoron".

     -Excel·lència. Estem parlamentant i no trigarem gaire a donar-vos una resposta a les vostres exigències.

     Van quedar ambdues parts mirant ansiosos el rellotge de sol. El Gran Capità convençut de la seva victòria i el portaveu fent veure que estava emprenyat. Els minuts passaven, després les hores i per fi, quan el capità ja gairebé havia esgotat la seva paciència, va arribar la resposta del castell.

     -Gran capità, que li diu el portaveu. Em diuen els d'allà dins que si comenceu amb insults, no ens entendrem. Això d'oxímoron fem veure que no ho hem sentit però no ens ho digueu mai més. Entesos?

     I que en són de carallots!,
va pensar el Gran Capità. Atès però que creia que hi havia tela per tallar, prengué la decisió de seguir amb les negociacions.

     -Seguiu doncs amb les vostres ofertes.

     -A nosaltres també ens agrada anar al gra directament. Això vol dir que ens entendrem ven aviat.
 
    Vosaltres heu fet presoner el nostre timbaler i ara totes les ordres les hem de donar esgargamellant-nos fins a la ronquera. La nostra proposta, doncs és ben clara: ens torneu el nostre emissari d'ordres i a canvi nosaltres us donarem tres mules.

     -I per això heu vingut fins aquí? Que respongué el Gran Capità.

     -Excel·lència. Heu pensat la feina que poden fer tres mules tan ben ensinistrades com les que us oferim?

     -Mireu, sabeu que us dic? Que si no són tretze mules, dos ases tres marrans i el capellà, s'han acabat les negociacions.

     -Ui, ui, ui, ja veig que això va pel pedregar. Les ordres que tinc pel cas de què no acceptéssiu la nostra primera oferta, és la de dir-vos la nostra darrera proposta, que és la següent: set mules, un ase i res més! Bé si m'apureu, atès que sou tan cristians com nosaltres i també voleu estar amb pau amb els de dalt, el capellà us el podríem cedir una setmana de cada tres. No hem direu que no hi posem bona voluntat oi?

     Com totes les negociacions serioses, aquestes també van ser llargues i feixugues. Havien començat en trencar de l'alba i van acabar quan el sol, tip d'escoltar tantes bestieses se n'anava cap a ponent.

     Resultat definitiu: nou mules, dos ases, un marrà i el capellà repartit a setmanes alternatives. El timbaler amb la seva eina de feinejar inclosa, va ser entregat el mateix moment de rebre els semovents que havien convingut. Ah! I el capellà va fer acta de presència per donar fe dels acords pactats i també per programar les seves estades a ca l'enemic.

    D'ençà d'aquell dia, tot va anar sobre rodes: quan els del camp sentien el timbaler, sabien que començava la gresca i tothom hi posava el coll (i mai tan ben dit!). Els diumenges el capellà deia la missa i repartia hòsties i els dies feiners se les repartien ells sols sense necessitat del capellà.

     Al cap de mesos i mesos, el mossèn ja vellet va poder donar l'extremunció als dos darrers combatents que quedaven. Un a cada bàndol. Ell, es va quedar sense feina, sol i desmoralitzat, va encetar un nou camí.

    Males llengües li havien dit que lluny enllà hi havien més guerres entre cristians i això el va animar a seguir la seva recerca. Per fi va trobar el que buscava. Aquesta vegada al lluita era tan aferrissada que ningú sabia com acabaria. Els uns declaraven que les ales dels àngels eren de color blau-cel (que més apropiat?, deien) i els altres que n'hi havia de blaves però també de roses. El capellà engrescat va tornar a tenir feina. Què faríem sense guerres? Es preguntava...i content, va seguir amb la seva tasca de sacrementar als cristians de cada bàndol.

sábado, 25 de marzo de 2017

Parlant del més enllà...


     Quan vaig morir, estava sol. El company d'habitació havia passat a millor vida (qualsevol era millor que la del geriàtric) i des de feia dos dies estava tan feliç sol! Malauradament la felicitat em va durar poc. Uns minuts després de la meva mort, va entrar la infermera per complir les rutines prescrites pel metge de torn. Va intentar despertar-me però com a bona professional que era, va copsar al moment el que feia al cas. Amb una mirada d'indiferència i un gest avorrit se'n va tornar al seu espai de control. Calia aprofitar els moments de calma per regalar-se un xic de son.

     A les set del matí va arribar el torn de dia, que seguin el protocol rutinari anava repartint per les habitacions les prescripcions establertes. Va entrar, em va mirar i ja va veure que allò anava pel pedregar. El pacient de la 627/2 (que era jo) també havia fet fallida i calia avisar a la família.

     Van arribar uns quants dels meus, just abans de que l'àngel se m'emportes. Mirades silencioses que semblaven tristes, algunes llàgrimes de compliment i poca cosa més.
El Serafí, amb una placidesa que enamorava i amb un gest delicat amb va convidar a que el seguis. Vaig quedar tan fascinat que no podia fer altrament. El cos, com un pes mort (mai tan ben dit) va quedar allà, a aquella habitació on vaig viure (si de tot en diem viure...) els darrers 12 mesos de la meva vida.

     Volàvem, volàvem i ens hi trobàvem tan bé! El cel esdevenia cada vegada més blau i la terra, el nostre món s'allunyava tant que aviat el vam perdre de vista. Ja no hi havia terra, havia desaparegut. Els núvols quedaven com petites clapes de neu quan arriba la primavera. El blau del cel que no havia vist mai tan blau també el deixàvem al darrera. Després espais, res més que espais, espais infinits que ens feien gaudir d'un vertigen esplendorós.
Vaig perdre la noció del temps: minuts, hores, dies, segles; no ho podria dir. Sols una ascensió plàcidament suau ens portava cap a una pau cada vegada més desconeguda i més intensa. Per fi la mirada plàcida i acollidora d'en Serafí em va fer entendre que estàvem arribant al nostre destí final: la casa celestial!

     Ell, amb un somriure d'àngel de pura sang em deixa de la ma davant d'una porta rodona, tan gran i tan ben il·luminada que de moment em quedo enlluernat. Després, a poc a poc, m'hi vaig acostumant i em quedo allà esperant una bona estona. Atès que m'he promès explicar les meves experiències del més enllà, he de confessar que aquella estona d'espera se'm va fer terriblement llarga. Allà, aïllat de tot, mai havia sentit la sensació d'immensa soledat com la d'aquells moments. Vaig arribar a creure que allò era el cel que sempre havia somiat però si de veritat ho era, malgrat de trobar-m'hi bé, em semblava que no n'hi havia per tant.

     La porta, que s'obra amb una suavitat exquisida deixa sortir uns sons angèlics (celestials, és clar) que em donem la benvinguda. En Pere que es fica la clau a la butxaca, m'obra els seus braços per abraçar-me amb la cordialitat que només ho saben fer els del cel. Jo que m'emociono i em quedo sense parla.
No! em dic no! No pots perdre la paraula. Faltaries a la promesa que t'havies fet sempre. Tens que ser fort i resistir el que faci falta però ara no pots fallar. Molts éssers en un futur d'anys, pot ser que de segles, depenen de tu i de la teva gosadia. No pots fallar en aquests moments.

     -Benvingut sigueu al nostre reialme celestial. Que la vostra estada sigui tan plaent com heu somiat.

    Van se les paraules de Pere, amb una mirada que em recordava la del sergent quan rep un recluta nou a la caserna.

    -Us estic ben agraït venerable Pere. Abans d'entrar, però , tinc una missió que complir.

     -Caram, si que comencem aviat a buscar recomanacions. No et pensis, de tant en tant ens en trobem alguns com tu que busquen influències per situar-se als llocs més propers al Senyor. Es pensen que aixi seran més ben tractats. Com s'equivoquen!

     -No és això Pere, no és això, però prefereixo no encetar la conversa fins que no pugui parlar amb Déu en persona.

     -Parlar amb el Senyor, dius? Redéu (amb perdó) si que ets agosarat!
En Pere que insisteix en fer-me entrar i jo que m'hi oposo rotundament. Per fi va ser tan impertinent la meva insistència que no va tenir més remei que xiuxiuejar amb cara de mala llet: que consti que quedes advertit, si aconsegueixo que vingui el SENYOR , les conseqüències són imprevisibles. Mai, ho entens? Mai, ningú havia tingut aquesta gosadia. Ja estàs avisat!

     Remugant i amb cara d'emprenyat anava desapareixent dins d'una nuvolada que l'engolia. Jo em quedo bocabadat i esperant acomplir el somni de tota la meva vida d'ésser humà: veure el SENYOR i cantar-li les quaranta. Ep! Amb el respecte degut, eh? Que els que vam anar a escoles que ensenyaven catecisme sabem com cal posar-s'hi.

     Els temps passa i se'm fa tan llarg que quasi bé m'avorreixo. Per distreure'm em dedico a observar al que va succeint al voltant meu: un tràfec d'esperits que va i venen, que volten joiosos per uns espais tan plens d'una dolça melodia que sona a música d'un altre món (és clar). Els uns cap aquí, els altre cap allà, amunt i avall; es troben es saluden i s'envien petons. Ho veig clar: això és el cel i el de més són trons.

     Per fi, de sobte, del bell mig d'un núvol blanc, molt blanc i d'una immensitat que mai hagués imaginat, va aparèixer, si, si. Va aparèixer ELL, el SENYOR. SENYOR de cels i terra, de la immensitat del univers farcit de milions de milions d'estrelles, de milions de milions de galàxies, de planetes i de microbis, de dinosaures i de virus de totes les menes; de gossos i gats, d'elefants i de ratolins, d'arbres mil·lenaris i de floretes del camp; per fi, també nosaltres els humans sense anar més lluny, havíem sortit de les seves mans.

    -I jo, que davant de tanta autoritat em quedo esporuguit, em poso a tremolar. Ell, però, amb la seva infinita saviesa i la rutina de segles de rebre carcamals tan grans com jo, em pregunta. Fixeu-vos bé! Em pregunta: en que et puc servir? I jo que ja no soc ni jo ni res que s'hi assembli, començo a tartamudejar:

     -Senyor, Déu excel·lentíssim, amo suprem de totes les coses, si em doneu uns quants minuts, intentaré explicar-vos que abans que l'àngel se m'emportés d'una revolada, uns bons amics encara van ser a temps de donar-me una carta per a Vos, amb aquest encàrrec: Pepito, quan arribis al cel si Pere no et deixa parlar amb el gran Déu, doncs fes un gest de revel·lia i no hi entris. Ara bé, si aconsegueixes acostar-t'hi, fes el favor de llegir-li aquesta carta que hem posat a les teves mans:

     -I que diu aquesta carta estimat fill meu?

     Que difícil va ser contenir l'emoció i acomplir l'encàrrec que m'havien fet els meus amics! Ell, va ser Ell i la serenitat que em va encomanar que em van permetre endegar entre plors i singlots aquestes paraules:

     -Senyor, Déu de cels i terres, sabem de la vostra feina per posar al dia tot l'univers i per tant les nostres paraules seran el més breus possible.

     -Avui que ja fa més de vint segles, encara recordem l'exquisida novetat que ens va trametre el vostre Fill als humans: Estimeu-vos als uns als altres.
Tot fa pensar que els que vivien en aquells temps ho van entendre malament i així ho van trametre a totes les generacions que hem anat pasturant per aquests vall de llàgrimes. Es diria que el que van entendre (a aquella època no hi havia traductors qualificats) va ser ben diferent. Els fets dels segles posteriors ens fan pensar que havien entès: mateu-vos als uns als altres. I a fe de Déu que des d'aleshores no hem parat de fer-ho.

     Primer guerres entre cristians. Uns que deien que eren els bons i que coneixien la teva voluntat i els altres que eren ells els que sabien el que pensaves Tu. Els que es deien bons enviaven a la foguera als que condemnaven com a dolents. Els dolents que feien pinya amb les oligarquies del moment reunien tots els exercits que podien per matar als “bons”.

    -Després van arribar als que deien que tu no et deies Déu i que el teu nom veritable era Alà. Quines esbatussades Déu meu per aquella diferència de nom! Com els hi fotien! Quan es van cansar de les guerres de religions, van encetar desavinences per veure qui aconseguia més terrenys...(pàtria, hem de fer pàtria, deien embadalits) i encara avui, això, no hi ha qui ho pari. El treball del poderosos era enviar a la guerra als miserables, i aquest tenien dues feines fins i tot els diumenges: esbatussar-se i intentar no morir de gana.

     Per res del món voldríem fer trencadissa del vostre etern estat de benaurança però, malgrat això, pensem que aquesta és possiblement l'única ocasió que tenim per implorar-vos tan sols uns segons de la vostra presència per aturar aquests desgavell que no hi ha qui l'entengui. Però no us volem amoïnar més amb les nostres queixes de veïns que estan tot el dia a la grenya.

     Acabada la meva lectura, el Senyor de cels i terres i de tot l'univers se'm va quedar mirant ben compungit. Tan sols em va dir quatre paraules que em van semblar les més precioses i definitives que havia sentit mai:

     -Mira, Pepito, amb la teva valentia t'has guanyat el cel, però ara tan sols et vull demanar un petit favor: envia aquest missatge a la terra i contesta als teus companys de la següent manera:

     -Sí, definitivament Jo soc el Déu de cels i terra i de tot l'univers creat i el que encara he de crear. La meva tasca durant els darrers cent milions d'anys ha estat tan extenuant, que m'he permès prendre uns segles de vacances i us he deixat de la ma de Déu (és a dir Jo). Digues-li als teus amics, que ara posaré fil a l'agulla i que aviat tot anirà sobre rodes.

     En Serafí, el meu àngel, que al acomiadar-se de mi, es va quedar sense feina, li van encarregar, punyetera casualitat! La protecció ni més ni menys que Ronald Trumping! En Serafí com a àngel és un encant però com a guardià, és un boca moll, va xiuxiuejar la conversa entre el Senyor i jo al seu nou protegit. Aquest que és més viu que la tinya i un trepa de nassos, va ensumar que hi havia negoci i un mercat potencial per donar servei els dos terços més famèlics del planeta. Milions d'éssers humans mancats de tot, des d'aliments i medicaments, fins a cordills per les sabates (incloent les sabates, és clar). Li va faltar temps per encarregar als seus testaferros que compressin a les borses del món sencer totes les accions que poguessin de les multinacionals amb capacitat d'assortir aquests mercats.
És clar, es va fer multi-multimillonari i va esdevenir definitivament l'amo del món. Bo i esperant...






jueves, 23 de febrero de 2017

L'ase de sínia

   L'ase amb el seu caminar pausat, rumiava i donava voltes a la sínia sense parar mai. Sabia que la seva funció era important: amb l'aigua que treia del pou donava vida als seus companys, els altres ases i també a tot un seguit d'animals que esperaven el seu torn per veure d'aquella font tan rica que brollava sense presses i sense parar.


   Vet aquí que un dia d'agost que el sol cremava més que mai, l'abella emprenyada de tanta calor havia de treure la seva rabia i el que va rebre va ser el pobre ase. La fiblada fou tan forta que sense voler va fer un bot que una mica més i trenca la sínia. Va descobrir que trotant una mica, semblava que la picada no feia tan mal.

   Va ser aleshores quan va capir que trotar era més plaent i també que aconseguia treure més aigua del pou. Com que als rierols ara eren més abundosos, els companys que el voltaven esteven ben contents. Ara ja no calia estalviar, tothom bevia tant com volia. Va corra la veu per les contrades i els veïns d'altres sínies minses, si van acostar contents per gaudir també d'aquell bé de Déu d'aigua a cor que me'n dons.

   Per fi, al cap de pocs dies,era tanta la gent que l'aigua es va fer escassa. Hi havien cues per fer quatre glops, empentes per arribar-hi i els mals humors eren tan grans que per fi van decidir entre tots, que calia fer quelcom. Es va formar una assemblea d'animals de tota mena que després d'un sens fi de discursos i emprenyaments, van arribar a la conclusió que la culpa era de l'ase i que només hi havia una solució: aquell ase era massa gandul i si no corria més, l'haurien de fotre fora i posar-ne un altre de més diligent.

   L'ase que era lent però no beneit, va entendre el missatge: el trot tenia que ser més alegre i si el poble necessitava més aigua, doncs ell no els defraudaria.
El seu trotinet ara era  viu i ell content perquè veia a la gent més feliç.
Déu, com va corre la veu! Ah! però, als que hi eren d'un bon principi, ara si van afegir els d'altres contrades ben decidits a quedar-si per sempre.

   Els d'abans i els d'ara, es van anar fent grans, es van maridar i van tenir fills. Aquest, un cop desmamats, també tenien set i volien aigua per desassedegar el seu cos. El problema es va agreujar de tal manera que va ser necessària una altre reunió del poble bevedor. Com que aquesta vegada també hi havien discussions, es va acabar votant: la immensa majoria van opinar que el problema era de l'ase que no corria prou i que el que calia era espavilar-lo.

    L'amo, al que li pagaven un bon diner per l'aigua de la sínia, va capir que havia esdevingut propietari de la “la gallina dels ous d'or”. Xurriacada va i xurriacada ve. I l'ase, content de servir no parava de corre. I l'amo no parava de apallissar-lo.
Per fi, l'ase va dir prou, no penseu que per rebel·lia, no, senzillament el seu cos, que feia dies estava en la pell i l'os, es va desplomar definitivament amb un somriure majestuós que els va deixar  a tots bocabadats. Aquella defallida, aquella extenuació, aquell somriure, en definitiva no era altre cosa que la seva victòria. Semblava que penses: m'he donat del tot i vosaltres seguiu infeliços.
Les guerres que van començar aleshores, i ja parlo de fa molts i molts anys, fins i tot segles, encara segueixen avui. L'amo del "sistema"  dona aigua als que li paguen bons calés, deixa als altres morts de set i aquests, sols uns quants, prefereixen morir de set però lluitant. Endebades.

jueves, 19 de enero de 2017

CULPABLE O INNOCENT?

Culpable o innocent?


     Ja portaven uns bons disset anys casats i fins aleshores el matrimoni havia estat passablement reeixit. És clar, com tots els matrimonis del món, si la torrada ha sortit al punt aquest matí, t'estimo d'allò més. Si no és així, el dia comença malament. Després, la jornada rutinària: el treball, els clients descontents i les cabòries per arribar a final de mes. Res emprenyava tant al Sisquet com arribar a casa al vespre cansat i veure males cares. ¡No!, ¡és que no ho suportava! I l'estimació del matí es fonia com un gassó fora de lloc, si aquest era el cas. Ella, llesta com un pèsol, l'esperava sempre amb un petó a punt de sortir dels seus llavis i interpretava a la primera ullada l'estat d'ànim del marit. Petó va i petó ve i semblava que la cosa quedava mitjanament resolta. Sisquet del meu cor, que t'he fet uns rogers amb un vinet blanc que t'hi lleparàs els dits. I ell que disposava d'un estomac agraït, se li passaven tots els mals.

     Els rogers al plat i la tele explicant les darreres desgracies del moment, així transcorria el sopar d'aquell matrimoni. Ni fu ni fa, ni blanc ni negre. Rutina pura i dura que ho embolcallava tot. Les darreres bestieses de la TV, quatre tirs als dolents, tretze assassinats i quatre follades, que en Sisquet, li feien l'afecte d'un somnífer ben eficaç.

     Aquí, però, on acabaven els maldecaps d'en Sisquet, començaven els de la Ramoneta: en Sisquet roncava a cor que me'n dons. Disset anys, disset llarguíssims anys escoltant les ventades dels pulmons del marit que anaven i venien d'una manera rítmica, compassada, tètricament dissonant i cadenciosa. Ara bufa, ara xucla i així orquestrava l'olla de grills que ni la Ramoneta ni ningú és capaç d'aguantar. Bé, a ella mai se li ocórrer si n'hi havien d'altres que aconseguien trobar un deliri metafísic amb aquells xiulets.

     Tal era el martiri de la dona, que de mica en mica, a través d'anys de patiments i de insomnis, el seu cap no parava de barrinar. No, no hi havia solució. Els tractaments assetjats van resultar un fracàs total. Enviar-lo a dormir a una altra cambra era impossible (un apartament de 35 m2, no donava per a més). Va arribar per fi a un carreró sense sortida: o ella s'aniria morint per no poder dormir o ell tenia que morir perquè dormis ella. Alea iacta est. Que clar i català vol dir: nano l'has cagada!

     Arsènic? Els forenses el detectarien de seguida. Amb el ganivet de la cuina? No hi hauria ningú capaç d'amagar els brolls de sang que ho empastifarien tot. El coixí per tapar-li la boca? Ell tenia molta més força que ella i allò haguera acabat en una lluita perduda. Pastilles per dormir a dotzenes? Un cop més els facultatius ho clissarien. I així passaven les hores i els dies; rumiant la millor solució que convingues a tots dos.

     Això no treia a la pobra Ramoneta d'atendre les seves labors rutinàries d'ama de casa. I vet-aquí el que són les casualitats: Com cada matí al sortir de casa rumiant les seves cabòries, enfilava el petit carreró que la portaria fins el Super d'on ella n'era client ja feia uns quants anys. Sí, tant de temps anant amunt i avall i mai havia parat atenció en el local que oferia tota mena de jocs als vailets del barri. Just dues portes abans del seu mercat.
Ella, sense esma s'hi parà al davant. A aquella hora del matí hi havia poc jovent i això li permeté veure la quantitat de maquinetes de matar moros i cristians, de fer carreres a 330 kms. per hora o de lluitar contra els malvats que volien envair castells inexpugnables. També hi havia un billar amb unes boles rodones i brillants; dues blanques i una de vermella . No, això no anirà bé, li deia el seu subconscient que ella sense voler l'escoltava. A la taula de ping pong hi havia una parella de nois que hi jugaven ben aficionats.
Un cop més va ser el subconscient que va parlar i ara ho feia amb una cridòria tan exagerada que fins i tot va tenir por que ho poguessin sentir els vianants: Aquesta Sisqueta, aquesta és la bona i ho repetia una vegada i una altra i una....

     Del subconscient va passar com un llamp a la consciència i no va dubtar ni un moment. L'encarregat de l'establiment li volia vendre una de vella i ella si va oposar amb contumàcia: “No, aquesta no, la vull nova”. I un cop més el subconscient li va parlar així: Ben fet Ramoneta a saber la de microbis que trasteja una pilota de ping pong vella i les malalties que pot encomanar. Fins i tot malures que arribin a produir la mort. Aquesta darrera paraula (ara ja, un cop més en plena consciencia) la va relacionar amb la ronquera del marit. Per fi, va comprar la piloteta nova i després dels afers del dia tornà a casa amb un somriure ben plaent.

     Ha estat sense voler! que no, que no he estat jo!, que juro per tots els sants que jo només volia jugar! Que m'heu de creure, que no ho volia fer! Que me l'estimava molt, cony! que...i així seguia la lletania de la Ramoneta atrapada en mal moment.

     Tan grossa era la cridòria que els vianants mig sorpresos i mig esporuguits, van optar per trucar al 091. El cotxe de la patrulla aquesta vegada va actuar amb eficiència: Amb bones paraules i una fermesa amable, se'n van emportar a la Ramoneta cap a comissaria.

     Hi va haver judici, un judici sumaríssim per deixar l'empremta indeleble de la balança de la justícia. Les dotze persones del jurat escoltaven expectants els arguments. Per un costat el fiscal (que tenia ben clar que la Ramoneta era una assassina) i per l'altre l'advocat defensor que creia ferventment en la innocència de l'acusada.

     Parla el fiscal acusador: Senyors del Jurat. Un cop vista la causa del terrible crim perpetrat per l'acusada, ja no queda el més mínima dubte de que amb premeditació i la sang freda que feia el cas, va cometre un assassinat execrable: Aprofitant-se de la incapacitat del seu marit per defensar-se (estava dormit com un tronc), li va introduir a la boca una pilota de ping pong i el va ofegar ipso facto. És per això, membres del jurat que demano per a ella la pena més severa que contempla el nostre codi penal: vint-i- cinc anys de presó. No dubto que el jurat amb l'afany que li correspon, donaré el vist i plau a la meva presentació.

     Parla la defensa: Senyors del Tribunal, membres del jurat, em toca avui defensar un cas que, per dir-ho planerament, em prou feines necessitaria defensa. Jo us demano senyors del jurat que per uns instants dirigiu la mirada a la acusada i preneu atenció del candor dels seus ulls. Si us hi fixeu bé, tan sols veureu bondat, unes llàgrimes que no paren de rajar i ganes de recuperar l'estimat. Estic segur de què amb aquest gest vostre ja n'hi hauria prou per absoldre a la meva defensada. Atès, però, que la justícia demana arguments objectius i contundents, jo us explicaré en breus paraules el que realment va passar aquella desgraciada nit de la mort d'en Sisquet: La Ramoneta (permeteu-me aquesta familiaritat) que feia qui sap lo, que no podia dormir, no se li va ocórrer res més que passar unes bones estones aprofitant la peculiar manera de dormir del seu marit.

     El fet és que va comprar una piloteta de ping pong per jugar-hi mentre ell dormia. Jugar-hi com? , us preguntareu. Senzillament aprofitant els bufecs del marit. El joc, senzill a més no poder, consistia en ficar la piloteta dins la boca en el precís moment en que ell feia una inspiració profunda i quan tot seguit venia l'esbufegada, la piloteta saltava juganera ben enlaire. Aquest joc, que, què voleu,? divertia a la Ramoneta es repetia manta vegades. La piloteta amunt i avall feia el mateix afecte del ou com balla a la catedral. Però, per apropar-nos al màxim a allò que és just, ella provava i provava de enviar la piloteta més i més en l'aire. Per aconseguir-ho, aprofitava els moments en que la piloteta estava esperant la sortida, per retenir-la dins la gola uns segons, què dic segons? mil·lèsimes de segon. Quan hi volguera ser a temps, va comprendre horroritzada que havia arribat massa tard. En Sisquet va passar a millor vida amb la boca ben oberta i una petita piloteta de ping pong dins la gola.

     Ara, respectable membres del jurat podeu capir amb claredat l'angoixa de la nostra defensada? Ella, no ho volia fer, tan sols volia jugar! Passar una estona divertida aprofitant la força eòlica del seu marit, bo i dormint.

     Hi ha culpa amb això? Algú, estimats membres del jurat pot aixecar el dit acusador que enviaria inexorablement a la Ramoneta a la vida més execrable que, nosaltres com éssers humans ens podem imaginar: la pèrdua de llibertat per la resta dels seus dies. És això just? És això digne d'una societat que vol el millor per els seus ciutadans? No, estimats membres del jurat, no, i mil vegades no! La Ramoneta mereix i reclama en escreix una vida digna de ser viscuda que malauradament mai li va proporcionar el que avui plorem tots. És per això que acabo les meves emocionades paraules demanant, implorant, exigint si fos necessari la innocència de la meva clienta.

     Es podia llegir qui ho volgués fer, l'angoixa dels membres del jurat. En silenci en van anar retirant per fer les deliberacions pertinents.

     La sentencia, definitiva, inapel·lable no deixava lloc als dubtes: culpable!

     Atès doncs el veredicte del jurat, aquest Tribunal passa a pronunciar la sentència definitiva que correspon al cas que ens ocupa:

     De conformitat doncs amb al Llibre II del nostra codi penal i referint-nos concretament al article cent quaranta i dos/dos, que diu el següent: El que por imprudencia menos grave causare la muerte de otro, será castigado con la pena de multa de tres meses a dieciocho meses.

    El citado artículo en su apartado 2/3 cita como atenuante de la pena establecida, la circunstancia de haberse producido el citado homicidio involuntario, con un cierto sentido del humor. Dado que consideramos que este adeudum puede quedar incorporado a los hechos que se imputan a la acusada, este Tribunal sentencia que la inculpada cumplirá su pena de tres meses de arresto menor en su propia vivienda sin salir de él por ningún concepto mientras cumpla la pena, a excepción hecha de un permiso diligenciado por este Tribunal si hubiere lugar. Procédase pues, al cumplimiento de lo sentenciado.

     La Ramoneta que plorava tot el dia enyorant l'estimat, a les nits dormia com una marmota.

FI





jueves, 15 de diciembre de 2016

la petita història d'en Pepet Sisquella





      

El meu amic en Pepet.                                   

Feia tants anys que no l’havia vist! Avui que ja estem a la cantonada on tot ve costa amunt, encara recordo en Pepet Sisquella que als seus dotze anys era un vailet eixerit, alegre i juganer. No despuntava en els estudis i malgrat els esforços de la seva mare, ell seguia el camí de ser feliç a la seva manera. Estimava als pares, a la tieta Victorina, a mi que era el seu amic preferit i pot ser que una mica al capellà de religió. Aquest, amb la dèria de transmetre les grans veritats de la vida als creients, ens feia veure la grandesa de la missa i del meravellós prodigi de la transsubstanciació. En Pepet, que trobava aquesta paraula massa complicada, entenia en resumits comptes que el pa i el vi que hi havia sobre l'altar, es convertien en el cos i la sang del Nen Jesús que venia a la terra perquè ens estimava molt i volia que tots fóssim feliços.

Deia, que encara recordo al meu amic d'aquells anys d'infantesa i guardo a la memòria un esdeveniment que va gravar la meva consciència fins avui. El seu esport preferit era el futbol i com que tenia força traça en dominar la pilota, tots els nois se'l rifaven perquè els hi fes costat en el seu equip. Corria amb una agilitat ben especial per esquivar als adversaris i quasi sempre arribava adelerat prop la porteria. Quan això passava que era ben sovint, el porter ja havia begut oli: era gol segur.

Aquelles darreres tardes, però, a en Pepet no se'l veia pel camp. Els primers dos o tres dies, vaig pensar que estava castigat (passava amb certa regularitat). Després, quan la seva absència ja durava massa, vaig fer mans i mànigues per trobar-lo. Volia aclarir aquella anomalia que m'impacientava.

Quan per fi el vaig descobrir, esmaperdut en el racó més amagat del pati, vaig seure  ben arraulit al seu costat i com que el coneixia prou bé vaig quedar callat una bona estona.

En Pepet, llàgrimes avall em va explicar el motiu que el tenia paralitzat. Preferiria explicar-ho amb les seves pròpies paraules:

“El divendres passat la meva mare va caure quan estava fent les feines de la casa. Entre el pare i jo la vam ficar al llit i vam avisar a corre-cuita el metge. Com que era molt amic nostre, va venir corrents i després de connectar-li aquell telèfon que sempre porta a sobre, ens va explicar que la mare havia tingut un atac de cor i que la seva vida perillava seriosament. El pare em va abraçar i com que em volia consolar, em va assegurar que la mare es posaria bona. Jo no ho veia tan clar i vaig estar tot el dia rumiant que podríem fer per no perdre-la. La mare, la Mare de Déu!, vaig pensar jo. La Mare de Déu era la Mare del Nen Jesús i aquest el teníem amb nosaltres cada dia que hi havia missa. Com no se m'havia ocorregut abans, vaig pensar!”

“Precisament l'endemà era diumenge i jo ja m'havia fet un pla. Aquella missa no s'acabava mai! La cua per anar a combregar era llarga i lenta. Per fi va arribar el meu torn i el mossèn em va posar el Nen Jesús a les meves mans que ja tenia ben parades. Aquí precisament va començar la meva estratègia: vaig portar el Nen Jesús cap a la boca com si me'l menges, i dissimuladament me'l vaig ficar a la butxaca. Pel camí li anava explicant el que feia el cas”.

“Anirem a casa, et presentaré  la mare i quan la vegis, segur que la posaràs bona, n’estic segur, li vaig dir”.

“Ple de nervis vam pujar les escales a corre-cuita fins a la seva habitació. La mare ja era morta”.

“Després de l'enterrament, vaig voler parlar a soles amb el mossèn. Tingui pare, li vaig dir, li torno el tros de pa que portava el Nen Jesús però que ja no hi és. Quan vam arribar a casa per salvar a la mare, ja s’havia escapat. Li torno el pa per si el vol carregar de nou”.

Amb els enrenous de la vida vam perdre el contacte. Jo vaig atendre a la meva vocació de fer-me capellà i ell... ell, qui sap on para...

Acabo de celebrar la missa del gall i no puc anar a dormir sense acabar la petita història que va començar ja fa molts anys.

La Parròquia que els diumenges acostuma a estar més buida que plena, la nit de Nadal els feligresos l’omplen de gom a gom. La seva devota participació fa que tots plegats ens sentim ben units. El moment més emotiu però, és el de la comunió. Els bancs gairebé buits i la cua per rebre el sagrament llarga i plena d’un silenci respectuós.

Un darrera l’altra, tots van parant les mans on els hi poso la Sagrada Forma. De sobte, un home, ja gran, més o menys de la meva edat, se m’atansa també amb les mans parades i jo segueixo amb la meva tasca de repartir. Ell, però, en lloc d’avançar com la resta de combregants, es queda encisat davant meu, amb l’Hòstia a les mans. Se’m queda mirant fixament, jo que li torno la mirada. Tot seguit i amb una suavitat exquisida, agafa la Sagrada Forma i poc a poc, ben poc a poc, suaument, ben suaument, l’introdueix a la boca. Ara el seu somriure i el meu esdevenen una abraçada. Ens hem retrobat! Quantes coses ens hem dit amb un sol gest!