miércoles, 9 de mayo de 2018



La gallineta dels ous d'or.



    En Feliu Tonton era gallinaire i ho era per dues raons que es complementaven: per tradició atès que el seu pare ja ho havia sigut, així com l'avi i el besavi. Tots ells havien anat conreant gallines ací i allà i el nostre heroi va heretar tota la saviesa dels seus ancestres. Com que des que era petit ja va mamar l'ofici, doncs mai s'havia plantejat fer res més que cuidar gallines. I s'ho passava d'allò més bé.
Les cuidava, les alimentava i elles a canvi li donaven uns bons grapats d'ous que venia al mercat de Calaf que és on es pagaven més bé.

    Heus ací, però que el temps no passa en va i en Felip (perdó, volia dir Feliu i m'he equivocat) que ja arrossegava un bon grapat d'anys a l'esquena, va arribar un dia que ve estar a punt d'acabar amb tot i viure solament de les rendes que li donaven el capitalàs que havia anat amassant.

    Va ser aleshores que la seva dona, dona havia de ser!, li va donar la idea que el faria canviar d'opinió i per postres el faria més ric que mai!: Per què en lloc de tenir tots els galliners dispersos arreu del país, no fas un gran galliner i hi reuneixis tot l'aviram? Ja veuràs com millorarà la producció i tindràs més ous que mai. Pepeta, i com no se m'havia ocorregut abans aquesta idea tan lluminosa?
Semblava que la gran idea de la Pepeta li hagués tret deu o vint anys de sobre. S'hi va posar de valent. Amb l'ajuda dels masovers, va construir un gran, molt gran galliner i camionades rere camionades, el va anar omplint. Quin goig que feia, veure aquell bé de Déu de gallines saltant i ballant. Semblava que estiguessin ben contentes de fer noves coneixences. Encara que ell, en Feliu no entenia l'idioma de les seves aus, pels gestes que feia es veia ben clar que feien gresca de la bona.

    Però, ai, las! La felicitat dels primers dies, es va anar estroncant de tal manera que no paraven les discussions entre elles i fins i tot manta vegades acabaven amb lluites aferrissades. Allò no podia seguir així, baralles a cor que me'n dons i fins que va arribar un moment que la Pepita (encara les dones) li comentava: Ara veig estimat marit que és impossible que s'entenguin entre tantes races diferents.  Hauries de fer diferents compartiments i separar les races. Es podran veure però com que no estaran barrejades, doncs ja s'ha acabat el problema i tornaran a donar tan ous com feien abans o pot ser encara més.

    Ja tens doncs en Feliu fen cas un cop més a la seva dona. Va crear disset compartiments on hi va anar instal·lant cada una de les races que tenia.
Les Babcock que donaven uns ous ben grossos els hi va fer un apartat ben espaiós. Per les Jersey tan blanques i grandotes els hi va procurar un apartament proporcionat a la seva mida. Així va anar distribuint totes les races intentant acomodar cada una d'elles en el lloc més apropiat per les seves característiques.
És clar, ara ja no es barallaven però, ai! Tot a la vida té un però. Què passava aleshores? Doncs que unes espiaven a les altres i veien que la productivitat traduïda en número i qualitat d'ous era ben diferent d'una raça a l'altra.
El que semblava que tenia que ser la gran solució, al final es va convertir en un berenar de negres. Resulta que la producció de les Hisex Brow era marcadament superior a totes les altres races: 25O ous a l'any! I per si amb això no n'hi havia prou, resulta que a més a més, fins i tot en Feliu va descobrir que per un procés que tan sols ell sabia, triturava les closques i un treia un polsim d'or que feia de ben bon aprofitar.

    És clar, les Hisex Brow van començar a protestar. Al principi solament es queixaven però va arribar a tal extrem la diferència entre el rendiment que en treien d'elles i el pinso que els hi donaven, que van començar a organitzar protestes i fins i tot amenaces d'estroncar la producció si no es feia un repartiment més just que compenses el seu augment de productivitat. Endebades.
En Feliu que fa l'orni i les Hisex Brow que diuen prou. Es va armar “la de Dios es Cristo” i va arribar ser tan greu la situació que en Feliu es va veure obligat a buscar un amigable componedor. Però quin va ser la pega més gran per trobar-lo? Doncs senzillament que cap dels advocats que es va oferir, parlava el gallinaci i no hi havia manera d'entendre's.

    En Feliu va tenir una idea ben brillant (aquest cop no va ser la dona): Va posar un anunci a Linkelin que si mal no recordo, deia més o menys així: “Es necessita amigable componedor per establir diàleg entre propietari i un aviram de gallines raça Hisex Brow. Honoraris generosos. Imprescindible parlar el gallinaci”.
Atès que el mon avui s'ha fet petit, no van trigar gaire a trobar la persona idònia per aquest assumpte. Procedia de Bèlgica i parlava francès, flamenc i gallinaci.
Les converses dels primers dies, tot eren flors i violes i quan semblava que ja havien arribat gairebé a una bona entesa, vet aquí que la cosa, ningú sap com va ser, es va anar estroncant i si l'amo i les gallines no van arribar a les mans va ser per la gran perícia de l'amigable componedor (malgrat saber de la gran cultura dels lectors d'aquesta història, prefereixo fer un aclariment que en el cas que estem tractant és de molta importància: no confondre mai componedor amb ponedor que són coses ben diferents).

    Si el lector pacient ha arribat fins aquí, mereix que li seguim explicant el procés
del diàleg tal com va transcórrer:

    Feliu: Sis plau digui-li a tota aquesta patoleia que no cediré ni un gram més del blat de moro que els hi correspon per cap. Digues-l'hi també que si bé és cert que les altres estan més ben alimentades també és ben cert que si no fos així, no em donarien la ració d'ous que necessito per viure.

Componedor parlant amb les gallines: coc, coc, coooc i ccoccoc
La mestre tites de les gallines: coccooc? Ccocccoc i coc! COC, COC I CATACROC, CATACROC!!!

Componedor: Ha sento molt senyor però diuen que per aquí no hi passen que si les companyes no posen prou ous, ells no en tenen cap culpa. Que ja us han dit que estan disposades a cedir fins a tres ous a la setmana si els hi augmenteu el gra però si no... és tan fort senyor que no m'atreveixo ni a traduir-ho.

Feliu: Escolti senyor meu! Que jo el pago per fer la feina i no per jutjar la nostra futura relació. Faci el favor de traduir-me immediatament el que han dit!

Componedor: Vostè ho ha volgut, doncs aquí va. Diuen: VOLEM LA INDEPENDÈNCIA!!!

    En Feliu que mai s'hagués pogut imaginar que arribarien a aquesta situació, després de posar-se vermell com un pebrot i d'engegar els renecs més forts que li van passar pel cap, va tocar el dos d'una revolada. No va tornar al galliner fins l'endemà acompanyat del masover amb una ordre tan severa com definitiva: “Agafes la lona que tenim per protegir el paller i tapes completament la gàbia. Vull que quedin a les fosques fins que rectifiquin!

    Em sap molt greu no poder-vos explicar el final d'aquesta història doncs encara no s'ha acabat. Us prometo que us tindré al corren de futurs esdeveniments.
.










lunes, 5 de febrero de 2018



Yahvé ( que traduït al castellà, vol dir: ahora viene).


    La solitud és dolenta fins i tot pel mateix Yahvé que després de trilions de segles que gronxava la seva Divinitat pels espais infinits, va prendre una decisió irrevocable: crearia un éssers celestials que li darien conhort. Junts farien excursions, cantarien o senzillament xarrarien sobre la millor manera d'endreçar la llar sideral. Tan il·lusionat estava amb la seva idea, que, amb les presses no va reparar que entre els milers d'àngels i arcàngels que feia sortir del no res, no tots eren de bona mena. N'hi havia uns quants, molt pocs, és veritat, que un cop es van sentir bells i poderosos volgueren agafar les regnes del principat. Ah no! Això sí que no! Per aquí no hi passo, que es va dir Yahvé en el seu moment més furiós.

    Un cop calmats els ànims i atès que la seva misericòrdia és infinita, no els podia pas penjar o fer desaparèixer. Aquesta crueltat no hi cabia a la seva infinita perfecció. Va trobar la solució que li va semblar més adient: enviar-los al lloc més esquifit i més insignificant del seu Univers. Es tractava d'una petita boleta perduda al bell mig d'una galàxia que un cop contades les seves estrelles, així, pel boc gros, venien a ser al voltant d'unes 300.000 milions. De la boleta en va dir Terra (que en llenguatge antic vol dir poca-pena) i per reblar el clau la va dotar d'una especie d'atracció (ara els moderns en diuen gravetat) que feia impossible la seva fuita.

    Als arcàngels rebels els hi va costar Déu i ajut aclimatar-se a un mitjà tan hostil. Tenien un seguit de sensacions que mai havien experimentat al cel: gana, molta gana, sed, molta sed i un fred que esquerdava els ossos a l'hivern i al estiu una calor que els posava a quasi bé a tots molt morenos. A uns més que els altres, és clar, els que ho van patir més van ser els que van anar a parar al sur on només hi havia sol i sorra. I van quedar, ja per sempre, negres del tot.

    Aquella patuleia,un cop ben aclimatats i per frenar la baralles que ja eren el pa de cada dia, es van veure obligats a nombrar un cap que tant fes de guia com de dictador. Alguns, els més innocents pretenien fer eleccions (quina candidesa!), els altres es van apinyar intuïtivament amb el més fort que, ben segur, ja heu endevinat, era en Llucifer. Bell, alt, ben plantat, amb mirada penetrant i amb un dit que ai! del pobre al que senyalava; havia begut oli!

    En Llucifer per oblidar la gran desfeta celestial, el primer que va fer va ser canviar-se el nom. Després de pensar-s'ho un bon quart d'hora va decidir que es diria SATANÀS que sonava a molt més dolent que l'altre.

    Com ja tothom sap, la missió del nostre Satanàs és promoure la maldat a la terra i val a dir que si per aquesta feina hi hagués un premi Novel, ell se'l hauria fet seu un reguitzell de vegades. Quantes operacions ben reeixides al llarg del segles des que ell és aquí! És clar, en honor a la veritat, cal dir-ho tot. Des que començà va capir que amb els quatre desgraciats que van fugir amb ell, poca cosa podia fer i va dedicar una bona part del seu temps a nombrar secretaris entre els humans, braços auxiliars que entenguessin bé la seva causa i la practiquessin quasi tan bé com ell mateix. L'historia ens explica manta vegades com va estar encertat en escollir els seus col·laboradors: Papes a petades, Generalíssims per parar un tren, Emperadors a cor que me'n dons, Dictadors de l'alçada d'un campanar, Capitalistes que explotaven als morts de gana, i unes quantes femelles tan poderosament atractives, que feien fer disbarats al més sant. I tot plegat sense parlar de la morralla que també en feien de ben grosses. A l'historia n'hi ha a basar de col·laboradors seus. No acabaríem mai més!

    Per no allargar l'historia del nostre heroi, des que va ser deportat que seria llarga
i crearia gran embolics als lectors, ens cenyirem a les darreres que coneixem i que, com veureu, són ben sucoses.

    Yahvé, un cop acabada la feina d'escampar els seus àngels per l'univers, un bon dia va crear l'home i la seva dona (és a dir, per entendre'ns, eren com àngels però sense ales i amb sexe) i els hi va posar un jardí que donava goig de veure i on hi havia entre milers d'arbres fruiters, i entre tots, un pomer que era una gloria. Els va avisar: “Veure-l sí”, els hi va dir, “però de menjar-ne, res de res!” I aquí el nostre heroi malvat (ja es deia Satanàs aleshores) és on va començar a trobar feina: “No sigueu carallots!”, els va dir. “No li foteu cas. Com aquestes pomes no en trobareu en lloc més!” “Ep, Satanàs” que diu l'Adam, “que el mestre ens ha dit que d'això ni parlar-ne”. “Ho veus Eva quin marit més pàmfil has trobat? Tu no li facis cas i agafa aquesta que penja sucosa. No veus que està demanant que te la mengis?” “Adam, tio, que jo tinc gana i segur que aquesta serp (satanàs disfressat) té més raó que un sant”. I aquí la van fer grossa: la poma, és veritat gairebé els hi feia l'ullet, i Eva, sempre ha de ser Eva, li va endegar un bona caixalada. La veu de Yahvé no es va fer esperar: “Que cony heu fet desgraciats! I ara que tinc que fer jo amb vosaltres dos? Au, aneu en nom de Déu i a partir d'ara us haureu de guanyar les garrofes”.
Els dos alhora van deixar la pomera corre-cuita i van buscar adelerats una figuera, No per les figues però sí per les seves fulles que amagaven les vergonyes amb una certa elegància.

    Aquell matrimoni feliç fins aleshores, es van haver d'espavilar i buscar la manduca arreu. Tan punyent va ser el dia a dia que el matrimoni va estar a punt de fer aigües i ja parlaven de divorci (sortosament a l'època encara no hi havia advocats). Els quedava un xic de seny, però, i van arribar a la conclusió que si es separaven tot se n'anava en orris. Va ser aleshores que feliçment van descobrir el sexe i a fe de Déu que si van posar tan seriosament que en pocs mesos van tenir dos hereus. Al gran al batejar-lo li posaren el nom de Caïm (que amb l'idioma de l'època vol dir “mala peça”) i al segon que els va sortir més escanyolit li van dir Abel ( que vol dir, mitja cerilla).
Sort que Adam i Eva van tenir més fills i més filles (la Bíblia no en parla gens però no cal ser gaire llest per capir que si només haguessin tingut els dos germans, ens hauríem quedat tots sense feina. I sort hi va haver, atès que els dos primers estaven tot el dia a la grenya. L'Abel que era el preferit de la seva mare, era un burxeta i es passava el dia emprenyant a Caïm. Aquest, que la veritat sigui dita, tenia molt mala llet, un dia va agafar tanta rabia que li va fotre una hòstia (bé, a aquella època encara no s'havien inventat, però és una manera de fer-se entendre el que escriu aquest relat) que va deixar a Abel ben apallissat. El van portar corre-cuita a urgències però van arribar massa tard. En Caïm que va veure que l'havia feta grossa, va pensar que el millor era fugir per cames. I així ho va fer. Va agafar un parell de bones mosses i va marxar tan lluny enllà i no se'n va saber d'ell res més fins al cap d'uns quants segles.

    Va tenir descendència, un grapat de generacions, amb la mala llet que tots van heretar els gens del creador de la dinastia. Els uns els l'hi fotien al porró
a cor que me'n dons, els altres tornaven a les tantes de la matinada després d'unes bones ballarusques a les discoteques. Els més agosarats no deixaven el canut ni per dutxar-se. Total, els descendents de l'occidor, van ser un poble dolent malgrat que fins aquest moment, això cal dir-ho ben alt, no van fer mal a ningú. (ep! Que se sàpiga!).


    No tot va ser tan penós aleshores. Set, un dels fills dels nostres primers pares, era un bon noi i es va casar – cal endevinar-ho?- amb una xicota que valia un Potosí. Un cop casat com manen les escriptures, no van parar de tenir fills i filles que es van escampar arreu del món.

    Però, veieu si el món es petit, que per aquelles casualitats que es donen molt de tant en tant, es van trobar amb els descendents de la branca malvada. Ai! aleshores! Els primers segles poc que va passar res però mentre passaven els anys, es van anar barrejant els un amb els altres i aquí la van armar grossa. Tan grossa que no hi havia per on agafar-ho. Pecats a manta; de petits, de grossos, de més grossos. S'ho passaven tan bé que es veia clar que allò no podia durar. Es veia venir, s'ensumava: per fi, Yahvé s'hi va ficar de nou.

    Després de buscar i remenar ací i allà, no en va trobar ni un pam de net. Bé, tampoc cal exagerar; en un racó mig perdut de les terres que avui en diem Mesopotàmia, hi havia un bon home que sense dir res a ningú, sense fer cap soroll, va aconseguir no quedar contaminat de tanta maldat. Ell feia la seva feina, es llevava de bon matí, anava els seus conreus i bo i passejant el bou aconseguia les collites per mantenir a la seva família que, tots plegats eren gairebé tan bona gent com ell.

    Escolteu Noè, que els va dir Yahvé, he pensat que en faré una de ben sonada, però atès que tu i la dona ja heu arribat a la maduresa (Noé rondava els 600 anys) i sou bona gent, no us emprenyaré. Mireu, us diré el que heu de fer: construïu una barcassa, que sigui ben grossa eh? Perquè hi heu d'enquibir una parella de tots els animals que corren pel món i quan la tingueu feta i tots ben instal·lats a dintre, deixaré anar l'aixeta d'aigua que rajarà tant que tot, vull dir tot eh? quedarà completament negat. En Noè que mai ho haguera dit de Yahvé, va quedar esgarrifat, va mirar de reüll a la seva dona que no entenia res i no els va quedar més remei que posar-s'hi de valent. El primer que van fer va ser intentar concretar un inventari de tots els animals de la terra per calcular, ni que fos aproximadament les dimensions de la barca. Dos elefants, dues girafes, dos hipopòtams, dos rinoceronts, dues guineus, dos lleons, dos tigres, dues panteres i seguien i seguien i no acabaven mai de comptar tot el que hi havia al món. Pel cap baix, a aquella època hi podien haver un bon milió d'espècies. Milers i milers de parelles de tot: aus, papallones, mosquits, gripaus, abelles i no acabaven mai de comptar. Menys mal que els dinosaures ja no hi són, si no..., es deien entre ells. Com ens ho farem Yahvé? Preguntaven desesperats. Si la dona i jo ni tan sols sabem nadar? I mai, allò que es diu mai hem construït ni una barqueta petita per jugar-hi els nens i aquesta que hi hem d'enquibir a tot el que viu, tindrà que ser més gran que el camp del Barça, que comptat així per alt, hi caben uns cents mil culers (ja aleshores, el Barça era conegut arreu). Noè, Noè, que contesta Yahvé mig emprenyat. Poseu-vos a la feina i ja veureu com tot anirà sortint.

    En Noé que era un home practic, va començar a prendre les decisions que calia per arribar a bon port: A Sem li va fer estudiar enginyeria naval, a Cam al va decantar cap a la veterinària (per si algú es posava malalt durant la travessa) i per fi a Jafet el va obligar a estudiar psicologia atès que preveia que l'enrenou de tota aquella multitud podria portar certes complicacions, fins i tot, pensava, violentes. A la seva dona la va fer responsable de la cuina i ell, que per això era el cap, ho supervisaria tot.

    Mentre feien el recompta dels llogaters de la barca, a ell i a la seva dona els hi va entrar un dubte al que no hi trobaven solució. Tan gros va ser el problema que tenien davant seu, que no van tenir més remei que elevar les seves oracions al gran Yahvé. “i amb els peixos que fem Senyor, els hem d'enquibir també a la barcassa? Mira Noé, que els hi diu el Senyor: Si em tornes a fer una pregunta tan estúpida com aquesta, et retiro l'amistat. Va ser aleshores que van sentir com un llum es ficava en el seu intel·lecte i van veure clar que no, que als peixos no calia ficar-los dins. Ells ja sabien nadar i s'espavilarien sols pel seu compte.


Fi de la primera part.


viernes, 24 de noviembre de 2017


ESCACLANDIA

     Aquesta història que ara us explicaré i que és gairebé certa, me la va explicar un amic que em va assegurar que ell l'havia viscut quasi amb tota certesa. Així doncs hi podeu pujar-hi dempeus atès que no hi ha res tan incert com la certesa.

     Resulta que hi havia un país on els esports violents, futbol, rugbi, boxa i altres barbaritats, no es coneixien i els ciutadans passaven el seu temps a exercitar l'esport més intel·ligent i alhora més pacífic del món: els escacs. Ja de petits, a les escoles les primeres lletres les aprenien amb les figures del joc. La A d'alfil, la C de cavall, la D de dama i així seguien fins la “p” en minúscules dels pobres peons! Les peces dels escacs devanien al cap i a la fi els amics íntims de les generacions que anaven pujant.

     La política? pels maldestres; les ciències? pel pelotón de los torpes; la religió? com a castic si algú feia una malifeta. Els escacs, eren doncs el que els unia a tots. Hi havien guerres? Ni tan sols sabien de que els parlaven. Hi havia enemics que els volien conquerir? Aquests pobres, quedaven indefensos davant d'uns amants tan radical del pensament com a modus vivendi definitiu.

     Així, doncs en aquest país tan sols es coneixia la pau i el goig de competir harmònicament i pausada i semblava que res en el món podia enderrocar aquella pau categòricament definitiva.

     Vet aquí que un dia, encara ningú s'explica com va passar, va pujar al poder un ésser tan esbojarrat - jo no m'ho podia creure! Em va explicar el meu amic - com un Trump qualsevol, (males llegües deien que era del PP) amb l'objectiu clar i contundent de canviar les coses. El mundo es competitivo, el ser humano progresa en la lucha. Se acabó la pantomima de que tu ganas hoy y yo venceré mañana. Que gane el mejor y éste será el que mande en todo el pais. Punto.Van decidir doncs un campionat ferotge amb la intenció de crear unes jerarquies com a resultat final del campionat que va esdevenir el més cruel mai vist.

     Ben cert que hi va haver un petit grup de peces que no van acceptar aquesta malentesa que els hi volien imposar. “Nosaltres no juguem “ deien. “Nosaltres tenim el nostre joc pacífic i engrescador per qui hi vulgui participar”. Endebades. Tothom va estar obligat a participar-hi.

     L'organització va corre a carrec del Il·lustríssim Don Mandiano Pajoy encarregat de portar a la pràctica la revolució més cruenta que mai havia hi havia hagut el país. “Les jeux sont faits” i la lluita va començar tan aferrissada que més d'uns quants van descobrir el sentiment d'odi. D'odiar l'enemic fins la mort atès que amb allò hi anava la seva pròpia vida. Ahir s'estimaven i avui s'odiaven. Què havia passat? Doncs res més que l'anhel ferotge d'ensorrar l'enemic per pujar-hi dempeus.

     Per fi, després d'un reguitzell de competicions, després de deixar a la vorera als més ineptes, els que havien confiat amb el joc net, els que encara creien que l'adversari no era un enemic, la competició estava a les acaballes. Van quedar tan sols dos competidors que s'ho van jugar tot fins el final.

     La partida definitiva, la que marcaria el tarannà del país, estava en el seus moments més emocionants: El que jugava amb les blanques, havia cedit la Dama a canvi de dos peons! El de les negres que ja es veia la partida guanyada, va confiar més del compte en la seva superioritat i va avançar la Torre a “a4” amb tanta avidesa, que va permetre al contrari un cert equilibri. No em vull allargar amb la partida que va ser agressiva i cruel fins els darrers moments. Per fi, quan ja sols quedaven uns quants peons esgarriats pel l'escaquer, els contrincants es van mirar els ulls i ja no hi va més que unes taules acceptades de comú acord.

     M'oblidava de dir que aquests eren els dos darrers competidors d'aquell campionat, els de la cua per entendre'ns, els que van saber enviar un missatge ben entenedor, al que volia canviar definitivament la ben entesa dels ciutadans que tan sols volien jugar per fer-se companyia. Mai per enfonsar al contrari. En aquell país de bona gent, el campió va quedar definitivament oblidat.


lunes, 18 de septiembre de 2017

la petita història d'en Pepet Sisquella





      

El meu amic en Pepet.                                   

Feia tants anys que no l’havia vist! Avui que ja estem a la cantonada on tot ve costa amunt, encara recordo en Pepet Sisquella que als seus dotze anys era un vailet eixerit, alegre i juganer. No despuntava en els estudis i malgrat els esforços de la seva mare, ell seguia el camí de ser feliç a la seva manera. Estimava als pares, a la tieta Victorina, a mi que era el seu amic preferit i pot ser que una mica al capellà de religió. Aquest, amb la dèria de transmetre les grans veritats de la vida als creients, ens feia veure la grandesa de la missa i del meravellós prodigi de la transsubstanciació. En Pepet, que trobava aquesta paraula massa complicada, entenia en resumits comptes que el pa i el vi que hi havia sobre l'altar, es convertien en el cos i la sang del Nen Jesús que venia a la terra perquè ens estimava molt i volia que tots fóssim feliços.

Deia, que encara recordo al meu amic d'aquells anys d'infantesa i guardo a la memòria un esdeveniment que va gravar la meva consciència fins avui. El seu esport preferit era el futbol i com que tenia força traça en dominar la pilota, tots els nois se'l rifaven perquè els hi fes costat en el seu equip. Corria amb una agilitat ben especial per esquivar als adversaris i quasi sempre arribava adelerat prop la porteria. Quan això passava que era ben sovint, el porter ja havia begut oli: era gol segur.

Aquelles darreres tardes, però, a en Pepet no se'l veia pel camp. Els primers dos o tres dies, vaig pensar que estava castigat (passava amb certa regularitat). Després, quan la seva absència ja durava massa, vaig fer mans i mànigues per trobar-lo. Volia aclarir aquella anomalia que m'impacientava.

Quan per fi el vaig descobrir, esmaperdut en el racó més amagat del pati, vaig seure  ben arraulit al seu costat i com que el coneixia prou bé vaig quedar callat una bona estona.

En Pepet, llàgrimes avall em va explicar el motiu que el tenia paralitzat. Preferiria explicar-ho amb les seves pròpies paraules:

“El divendres passat la meva mare va caure quan estava fent les feines de la casa. Entre el pare i jo la vam ficar al llit i vam avisar a corre-cuita el metge. Com que era molt amic nostre, va venir corrents i després de connectar-li aquell telèfon que sempre porta a sobre, ens va explicar que la mare havia tingut un atac de cor i que la seva vida perillava seriosament. El pare em va abraçar i com que em volia consolar, em va assegurar que la mare es posaria bona. Jo no ho veia tan clar i vaig estar tot el dia rumiant que podríem fer per no perdre-la. La mare, la Mare de Déu!, vaig pensar jo. La Mare de Déu era la Mare del Nen Jesús i aquest el teníem amb nosaltres cada dia que hi havia missa. Com no se m'havia ocorregut abans, vaig pensar!”

“Precisament l'endemà era diumenge i jo ja m'havia fet un pla. Aquella missa no s'acabava mai! La cua per anar a combregar era llarga i lenta. Per fi va arribar el meu torn i el mossèn em va posar el Nen Jesús a les meves mans que ja tenia ben parades. Aquí precisament va començar la meva estratègia: vaig portar el Nen Jesús cap a la boca com si me'l menges, i dissimuladament me'l vaig ficar a la butxaca. Pel camí li anava explicant el que feia el cas”.

“Anirem a casa, et presentaré  la mare i quan la vegis, segur que la posaràs bona, n’estic segur, li vaig dir”.

“Ple de nervis vam pujar les escales a corre-cuita fins a la seva habitació. La mare ja era morta”.

“Després de l'enterrament, vaig voler parlar a soles amb el mossèn. Tingui pare, li vaig dir, li torno el tros de pa que portava el Nen Jesús però que ja no hi és. Quan vam arribar a casa per salvar a la mare, ja s’havia escapat. Li torno el pa per si el vol carregar de nou”.

Amb els enrenous de la vida vam perdre el contacte. Jo vaig atendre a la meva vocació de fer-me capellà i ell... ell, qui sap on para...

Acabo de celebrar la missa del gall i no puc anar a dormir sense acabar la petita història que va començar ja fa molts anys.

La Parròquia que els diumenges acostuma a estar més buida que plena, la nit de Nadal els feligresos l’omplen de gom a gom. La seva devota participació fa que tots plegats ens sentim ben units. El moment més emotiu però, és el de la comunió. Els bancs gairebé buits i la cua per rebre el sagrament llarga i plena d’un silenci respectuós.

Un darrera l’altra, tots van parant les mans on els hi poso la Sagrada Forma. De sobte, un home, ja gran, més o menys de la meva edat, se m’atansa també amb les mans parades i jo segueixo amb la meva tasca de repartir. Ell, però, en lloc d’avançar com la resta de combregants, es queda encisat davant meu, amb l’Hòstia a les mans. Se’m queda mirant fixament, jo que li torno la mirada. Tot seguit i amb una suavitat exquisida, agafa la Sagrada Forma i poc a poc, ben poc a poc, suaument, ben suaument, l’introdueix a la boca. Ara el seu somriure i el meu esdevenen una abraçada. Ens hem retrobat! Quantes coses ens hem dit amb un sol gest!






    A estos españoles no hay quien les entienda. A todo lo llaman corrupción.

No entienden que un país que viene de la terrible crisis que nos dejó Zapatero, no todo el mundo puede hacerse rico así, de la noche a la mañana.


   Son unos envidiosos. Todos quieren ser ricos a la vez. No, hombre, no. Primero unos; y después, poquito a poco, despacito, ya irá llegando la riqueza para todos. ¿O es que creen que en España se puede hacer todo el mundo millonario de sopetón? Se empieza con uno, dos, después cincuenta, doscientos y así sucesivamente...hasta enriquecer todo el partido. Después los otros, ¡claro que sí!

Con paciencia por los siglos de los siglos, háganme caso a mi: todo irá llegando.


“UN VERSO SUELTO”
(dit en castellà sembla més contundent)


    Mentre  estic escrivint aquesta carta, tinc al meu costat un company (o companya) que de tant en tant fa una paradeta a l'ampit de la meva finestra i amb el seu posat seriós sembla que vulgui participar de les nostres xarrades. Tafaner! Això li dic jo. Ets un tafaner! No em preguntis si és una oreneta o un “oranet”. No ho sé. Tant si t’ho creus com si no, ni s’immuta i segueix llegint fil per randa el que va sortint a la pantalla. Això em fa pensar amb el miracle i el misteri de la vida. Si veiessis com guaita, com canta i fins i tot com riu, segur que pensaries amb mi que és impossible que tot s’hagi fet del no-res. El no-res no sap fer res!

    Aquests darreres dies l'oreneta ha descobert aquest petit racó per fer-hi la migdiada (si la deixen). És la finestra que em serveix per mirar i de tant en tant també tafanejar. Té un ampit que està construït amb un material ben fresc que fins i i tot, a voltes jo hi poso les mans per refrescar-me una mica. Cap a les cinc de la tarde, amb puntualitat suïssa, dirigida pel sol, apareix l'ombra que es passeja tan lentament com qualsevol caribeny quan es disposa a fer un treball enèrgic. És a dir, amb una lentitud ben avorrida.

      L'oreneta, però que em sembla més eixerida que un pèsol, sap aprofitar aquests moments per fer-hi una bona becaina. Si la deixen, abans ja ho deia: si la deixen. Encara que d'orenetes jo no hi entenc ni un borrall, la meva intuïció i els companys (res de companyes) que la venen a visitar m'han fet arribar a la conclusió, gairebé inapel·lable, de que està com un tren! Un tren petitet, ben entès però que en té acaramel·lats a més de quatre.

      Primer n'arriba un, diria fins i tot, un que és un guaperas, un saltataulells amb mirada de perdona vides. Li pica l'ullet i ho fa, però, amb uns aires (voldria interpretar els sentiments de la oreneta) inquisitius, com si hi tingués algun dret, com... com si ja fos seva! I, és clar, l'oreneta, la meva amiga l'oreneta, és molta oreneta per acceptar un tracte tan barroer. Se'l mira amb displicència i les poques vegades que ell s'hi vol apropar, corra un risc ben greu de quedar-se sense les seves precioses ales. Ell, que no és beneit i capta el missatge, gira cua i amb una mirada de dignitat ofesa, emprèn el vol lluny enllà.

      Encara no ha intentat encetar la seva becaina de nou, quan ja n'arriben dos, després tres, àdhuc quatre que li fan una mitja rialla esperançada. És aleshores que comença el diàleg més punyent. N'hi ha un que fins i tot obre el bec amb tanta elegància, que sembla que es vulgui posar a cantar. I es posa a cantar! Quina refilada, fillets de Déu, quines harmonies, quan d'amor hi ha a aquell cor i que bé que ho explica aquell enamorat! Ella, però, es deixa estimar. Cert que se'l mira amb una evident complicitat i amb una caiguda d'ulls que ja la voldrien uns quants. Ell de tan emocionat que està, fot un gall esgarrifós d'aquells que t'estripen el cor o t'afusellen les entranyes i ho engega tot a rodar.

     Esmaperduda no fa més que demanar:

    -Deixeu-me tranquil·la d'una vegada!

     Un altre orenet que just acaba d'arribar, sembla que no ha escoltat els planys de l'oreneta per merèixer i comença un enrenou tan bellugadís i atractiu que la nostra heroïna no pot fer més que quedar-hi embadalida.

     -Mira, oreneta meva, jo no sé què sens tu per mi, però, si m'ho permets, et voldria confessar el que sento jo per tu. Et veig amb un cor tan tendre i llaminer que fins i tot donaria algun plomall de les meves ales si em fessis el somriure que demana el meu cor.

      L'oreneta que es posa vermella com una rosella i li segueix ben seriosa els seus pronunciaments. Tan plens d'il·lusió, tan afalagadors, tan inspirats, que ella, què voleu? Queda vençuda, entregada i disposada a...donar-se del tot! I aquí comença un dels diàlegs més seriosos que hem inventat els animals per donar curs al seguiment de la vida.

    -Bé - que diu ella - no et pensis que no em fas patxoca. M'has arribat al cor i aquest no em diu mai mentides. (ja haureu observat que les orenetes d'avui són més atrevides que les d'abans).

    -Ja veuràs oreneta meva com serem feliços tu i jo. Jo volant per aquests espais infinits per fruir de la gloria de viure i tu, endreçada, polida i alegre com una bona mestressa de casa, et dedicaràs al que serà els més apreciat per a tots dos: tu seràs l'encarregada de construir la nostra llar. Xiuxiuejant, picotejant i saltironant per ací i per allà, trobaràs els branquillons més preciosos per fer el niu del nostre amor. El niu on hi donarem cabuda als nostres fills. Tu els hi portaràs el menjar i jo de tant en tant us vindré a veure per si tot va sobre rodes com marca la mare natura.

    No us ho creureu, segur que no, però jo us asseguro que he tingut la ocasió de viure aquests moments que estan pensats tan sols per les intimitats de dos éssers. No me n'he pogut estar. I he observat amb aspecte de badoc primer i després amb una certa picardia, com la cara de l'oreneta anava canviant d'expressió.

     -Així, tu voltant per aquests mons de Déu i jo pencant com una burra per parir uns galifardeus que vindran al mon amb el llenguatge de la fam i no pararan de cridar que en volen més i més? És així com ho he entès?

     -Ja veuràs, jo el que et proposo és que hi vegis tot el romanticisme que hi ha empaquetat dins la meva oferta: seràs mare, oreneta meva i gaudiràs de l'alegria de rebre-m quan arribi carregat d'experiències recollides arreu. Que més vols oreneta meva? Hi ha quelcom més dolç que esperar l'estimat? Si arribo aviat, millor que millor i si trigo una mica, el moment de la rebuda serà encara més dolç i emocionant. I ens estimarem, i farem orenetets i orenetetes i no pararem d'estimar-nos.

     -Bé, estic d'acord amb tu - que li contesta la oreneta. Sempre que abans fem un viatge de nuvis que ens porti cel enllà on puguem gaudir del nostre amor sense els entrebancs d'un matrimoni reixit.

     -Que bé que parles oreneta meva. I quina has pensat que serà la gran festa de les nostres noses?

     Ara la cara de l'oreneta s'il·lumina i comença a escampar els seus deliris.

     -Ens n'anirem cel enllà on els espais ja són infinits i quan arribem a la lluna li farem un petó a cada galta.

    Després, com que la tornada serà llarga, enfilarem el bec cap a la terra i amb un picat accelerat viurem l'experiència de fondejar dins d'un núvol blanc que ens vulgui acollir. Estarem allà just el temps per recuperar les forces. Prendrem comiat de la seva hospitalitat i portats per l'aire i la nostra alegria, anirem a aterrar al cim més alt del món on hi farem un riuet per deixar constància de la nostra arribada. 

    Després, que ja estarem un xic cansats, encetarem camí saltironant per ací i per allà fins assolir la nostra terra estimada. Un cop arribats a Montserrat, farem un vol de reconeixement per tot Catalunya i deixarem que el cor ens digui on hem d'aterrar. 

    Tinc, de totes maneres, un bon amic a Sant Cugat que escriu unes ximpleries tan grosses que m'hi faig uns bons tips de riure i si trigo massa, segur que l'enyor em farà alguna mala passada.

    (Jo, (el que escriu) que no dic mentides gairebé mai, us asseguro que és això el que vaig escoltar).

     L'orenet que, amb els seus ulls d'enamorat se l'escoltava, de cop i volta li comenta a cau d'orella a l'oreneta:

     -Mira oreneta meva, ara que hi penso, abans de començar el nostre periple, m'haig d'acomiadar dels amics i part tant t'haig de deixar uns moments. Ja veuràs, no trigaré gaire.

     L'oreneta que va esperar fins a disset dies vuit hores i quatre minuts, va capir per fi que havia d'emprendre el vol ella sola. Sembla estrany però aquella sensació de llibertat la va fer feliç.

     Ja no ha tornat mai més a l'ampit de la meva finestra. Pot ser ja deu haver arribat a la lluna. Qui sap si algun any d'aquests es recordarà de mi i tornarà a visitar-me. I jo segueixo escrivint ximpleries tan sols per si un dia...






sábado, 10 de junio de 2017

"Antoni: No et moris mai"



    Enguany fa set anys que estic publicant els meus petits contes en el Blog que tots vosaltres ja coneixeu. Què voleu que us digui?, m'he divertit, m'ho he passat molt bé i m'he fet amic dels meus petits personatges que, si no hagués estat per les meves ximpleries, mai haurien vist la llum. I me'ls estimo.



    Són, com us ho diria, trossets de mi que he anat escampant per aquests mons de Déu amb la il·lusió del qui estrena sabates i amb la inconsciència del que es pensa que diu quelcom que pugui interessar a algú. Els que ja hi són i que a voltes em tornen ben contents del seu periple pel món, quan arriben a casa m'expliquen les seves experiències i tots, o gairebé tots, m'empenyen a llançar més companys per aquest barri tan gran i ja tan petit que és el nostre mon.



    Em miro les estadístiques i veig que en el Blog del qui això us comenta, s'han rebut ja 32.000 visites! És a dir que els petis contes que un dia ja fa set anys em van dir que volien veure món, han estat vistos (no sé si llegits) arreu del planeta. Des d'Afganistan fins a les Filipines, passant per Rússia i EEUU.



    Comentaris? Els que vulgueu, mofetes alguns, seriosos uns quants, gaudint i agraint el missatge que he volgut trametre a tots ells. També, no cal dir-ho, silencis contundents, aclaparadors de lectors (o no?) que han passat per sobre amb total indiferència. Tot és bo i tot s'agraeix. A aquests darrers, potser cal  fer-ho per la prudència que han tingut al callar les seves ganes de dir-me'n quatre de fresques (que també haurien estat benvingudes).



    M'he quedat impressionat, però, per un missatge que he rebut darrerament i que és el que m'ha portat a fer aquests comentaris. Diu així:

Antoni no et moris mai, molta gent et necessitem. Clar i català: m'he quedat emocionat. Mai des que m'arrossego per aquest vall de llàgrimes, (i també de moltes alegries) no m'havia fet ningú un comentari tan afalagador. I el que és més engrescador, com que conec molt bé i estimo encara més bé la persona que l'ha fet, estic completament convençut de què ho diu des de la sinceritat.



    És precisament aquest comentari seu que m'ha obligat a una reflexió que vull compartir amb tots vosaltres: Vull atendre ferventment el desig d'aquesta lectora. Atès però, que és materialment impossible no morir mai, se m'ha ocorregut una altra solució.



    He revisat la meva agenda i he pogut comprovar amb satisfacció que enguany no tinc previst morir-me. Fins aquí, doncs, tot bé. Aleshores i per complaure la meva amiga tant com pugui, he pres una decisió que si no és la que ella em proposa, s'hi assembla bastant. I és la següent:



    He decidit que em moriré a terminis. Així,  poc a poc ella s'anirà acostumant a la meva absència i aleshores la pèrdua serà  menys traumàtica.



    Heus aquí el meu pla:



    L'any 2018 em moriré un mes (pot ser el gener que és quan fa més fred). Tantejaré aleshores quin pa hi donen a l’altre món i així podré explicar-ho als amics perquè vagin preparant l'equipatge.



    El 2019 em podria morir, per exemple el mes d'agost per estalviar-me aquelles calors que no hi ha qui les aguanti! Ja hauré après una mica el llenguatge dels de dalt  i ja podré començar a tenir algunes converses amb un cert regust de transcendència.



    El 2020 prefereixo morir, cap allà el mes de febrer que malgrat que serà  bixest, la celestialitat se’m farà més curta.



    El 2021 penso que el millor seria morir-me dos mesos atès que la Setmana Santa cau entre març i abril i així m'estalviaré els programes de televisió amb aquelles Macarenes i aquells Saetes que em posen la pell de gallina.



    El 2022 que ja hauré entrat en cercles ben entretinguts, el dedicaré plenament a fer amistats. Sense amistats no es va enlloc i menys al cel! Segur que trobaré clubs d'escalada, d'equitació i d'escacs, de dibuix, d’escultura, de música. Com que sóc molt dolent en totes aquestes activitats però els del cel són bona gent, de ben segur que m'hi deixaran participar. Segles i més segles d’eternitat em donaran per això i per a molt més. Per exemple: He pensat fer uns estudis sobre l'estupidesa humana (he previst una duració de 236 segles, si m’hi poso de ferm). No vull pensar com es pot viure tota una eternitat sense fer res!



    El 2023  Ja tindré uns quants amics de la terra, ja m'hi trobaré més bé i els hi demanaré als de dalt si m'hi deixen quedar una temporada més llarga. A vegades, quan soc dalt, em dedico a rebre als que van arribant. Fan una cara de passerells, pobrets! I jo m’hi faig un bon tip de riure. L’altre dia, per exemple, una ànima càndida que volava esmaperduda pels espais siderals, se m’acosta i amb veu tremolosa em pregunta: vaig bé per anar al cel? I jo que li contesto: la primera a la dreta i després dues a l’esquerra i el de les barbes, ja és Sant Pere. Es va posar tan content...
Cal reconeixer que els camins per arribar a dalt, no estan tan ben explicats com caldria. Se'n perden tants durant el traspàs...!



    I el 2024, ai!, el 2024!, serà el darrer de tant pujar i baixar. Aleshores ja en tindré 92 i, us ho dic en confiança, prefereixo un raconet senzill i plaent encara que sigui arraulit en un cau amagadet i ignorat dels que manen, abans d'anar tot el dia amunt i avall com una llançadora. Com cansa! Això ho sap tan sols el que ho passa!



    El Gener del 2025 celebraré l'acomiadament terrenal definitiu i aprofitaré aquest mes que em queda per oferir a La Vanguardia la corresponsalia de les meves aventures celestials. Si són  prou llestos, segur que em donaran l'exclusiva!



    És a dir que faré calés, molts calés, tants calès que potser aconsegueixi amortir una mica la fam al món.



    I, apa! A Déu! (a terminis...)