Molt
de tant en tant encara em venen a la memòria pincellades d'aquella
obra d'art que els jesuïtes
volien fer de mi. Els que em coneixeu, ja ho sabeu: van fracassar
estrepitosament! A la classe de religió ens explicaven que una de
les obres de caritat més valorades a les altures, era la de “visitar
enfermos y presos” (i ho dic en castellà perquè és així com ho
tinc guardat a la memòria).
És
per això que, de tant
en tant, vaig de visita
al Zoo on hi tenen condemnats a perpetuïtat un reguitsell d'éssers
que l'únic crim que han comès a la seva vida ha estat
confiar en els humans.
La
darrera vegada, però, em va deixar una impressió difícil
d'esborrar: vaig ensopegar els dos personatges de la foto en un
moment en què feien
les seves reflexions. Jo que m'aturo i escolto aquest diàleg
sorprenen que us transmeto. Ja em direu si no fa pensar...
Fotografia realitzada per Javier Salvans
REFLEXIONSENTRE AMICS
-Ja
fa molt de temps que et vull preguntar una cosa amic Chuquin: Tu
creus que els humans pensen com nosaltres, riuen com nosaltres quan
estan contents, ploren com nosaltres quan estan tristos, senten el
calor de l'amistat com nosaltres i estimen com nosaltres?
-Sí,
Chicun, però ells a més a més, saben odiar molt més que
nosaltres...
-I
això és bo, amic Chicun?
-Jo
diria que no, amic Chuquin. Però ells sols són
humans i cal donar-els'hi temps...
