LLIGAMS
Jo
trobo que avui encara està massa estesa la idea de que la fidelitat
es dona tan sols entre éssers humans. Bé, si se m'apura, també
s'admet fins i tot un cert lligam entre animals i persones; un home i
un gos, un gat i la mestressa de casa, un periquito amb la iaia que
fa ganxet etc.. però, mai, no sentireu mai a dir, que es doni aquest
cap nexe d'amistat entre un ésser humà i un objecte. Si, és cert,
jo soc un objecte, ep! no ens enganyem, un objecte que belluga, que
viu i fa companyia. Soc un Contrex, un rellotge digital que puc ser
fidel al meu senyor tota la vida i fins més enllà si es presenta la
ocasió.
Quan el
Cintet, el meu amo, va fer la primera Comunió, tothom li deia que
aquell seria el dia més feliç de la seva vida: reveria dins del seu
cos ni més ni menys que a Deu Nostre Senyor (el Nen Jesús, que li
deien) per primera vegada a la seva vida. És cert, va ser el dia
més feliç de la seva vida, però no era aquest el motiu : la raó
va ser que el seu padrí el va obsequiar amb un magnífic rellotge de
polsera al que sense donar-li corda, marcava les hores, els dies, els
mesos i també era despertador. Aquest rellotge
era Jo, un servidor de vostès.
Aquell
dia va començar una amistat entre nosaltres dos que ja no s'havia
d'acabar mai més. Ell jugava, corria, estudiava, creixia,
s'enamorava, es casava, tenia fills i envellia . Jo sempre, tota la
vida al seu canell. Quantes confidències, quantes hores d'intimitat
compartida! Quants moments feliços i d'altres més tristos del que
hauríem volgut. Sempre junts. Tot ens ho dèiem, tot ens ho
explicàvem. Érem amics; bé, més que amics, érem íntims. Hi
havia, malgrat tot, un secret que vaig guardar sempre per a mi: ell
es pensava que era l'amo quan la veritat és que l'amo era jo. Si jo
feia sonar el meu despertador, l'obligava a llevar-se, si el volia
posar de mal humor, li marcava que érem a dilluns. Que el volia
veure content? avançava les meves agulletes amb la intenció
d'arribar abans al diumenge.
Així
vam anar passant la nostra vida, junts, ben junts fins a la mort.
Perquè la família va decidir que s'havia mort i per tan calia
enterrar-lo. Jo, com que no m'ho vaig creure, vaig fer mans i
mànigues per acompanyar-lo dins del taüt. Aquest, d'una fusta ben
brillant i envernissada per fora i per dins tot encoixinat d'una
seda blanca que donava pau. La família es va acomiadar de
nosaltres, cares tristes, plors i abraçades i per fi que ens tanquen
dins la caixa. Allà s'hi estava bé, redéu, que bé que s'hi
estava!.
La meva
primera intenció va ser despertar-lo de seguida però vaig veure que
dormia tan a gust que no em va quedar altre remei que esperar una
bona estona. Com que el silenci era tan intens i la pau tan
aclaparadora, a mi també em va venir son i sense voler, també vaig
caure en una becaineta dolça.
Tot
d'una sona el meu despertador i em recorda que estem ell i jo allà
dins encaixonats i que ja comença a ser hora de sortir. Ara més
previsor, em programo per sonar cada hora i així, ell o jo trencarem
d'una vegada el son, ens aixecarem, sortirem i podrem seguir la
nostra vida junts . Sona una , dues, tres, quatre vegades i ja perdo
el compte; sona regularment cada hora tal com l'hi he manat i ... i
ell no es desperta. Son tantes i tantes les vegades que insisteixo,
que per fi no tinc més remei que acceptar que la família tenia
raó: jo ja no tenia cap poder sobre el Cintet, el meu amic de tota
la vida. Aquella dormida era... absoluta, definitiva. Després de
fer-me un bon tip de plorar i de comprendre que jo no podria viure
sense ell, li vaig fer un petó de comiat i també em vaig morir.
