viernes, 7 de enero de 2011

LLIGAMS

Jo trobo que avui encara està massa estesa la idea de que la fidelitat es dona tan sols entre éssers humans. Bé, si se m'apura, també s'admet fins i tot un cert lligam entre animals i persones; un home i un gos, un gat i la mestressa de casa, un periquito amb la iaia que fa ganxet etc.. però, mai, no sentireu mai a dir, que es doni aquest cap nexe d'amistat entre un ésser humà i un objecte. Si, és cert, jo soc un objecte, ep! no ens enganyem, un objecte que belluga, que viu i fa companyia. Soc un Contrex, un rellotge digital que puc ser fidel al meu senyor tota la vida i fins més enllà si es presenta la ocasió.
Quan el Cintet, el meu amo, va fer la primera Comunió, tothom li deia que aquell seria el dia més feliç de la seva vida: reveria dins del seu cos ni més ni menys que a Deu Nostre Senyor (el Nen Jesús, que li deien) per primera vegada a la seva vida. És cert, va ser el dia més feliç de la seva vida, però no era aquest el motiu : la raó va ser que el seu padrí el va obsequiar amb un magnífic rellotge de polsera al que sense donar-li corda, marcava les hores, els dies, els mesos i també era despertador. Aquest rellotge era Jo, un servidor de vostès.
Aquell dia va començar una amistat entre nosaltres dos que ja no s'havia d'acabar mai més. Ell jugava, corria, estudiava, creixia, s'enamorava, es casava, tenia fills i envellia . Jo sempre, tota la vida al seu canell. Quantes confidències, quantes hores d'intimitat compartida! Quants moments feliços i d'altres més tristos del que hauríem volgut. Sempre junts. Tot ens ho dèiem, tot ens ho explicàvem. Érem amics; bé, més que amics, érem íntims. Hi havia, malgrat tot, un secret que vaig guardar sempre per a mi: ell es pensava que era l'amo quan la veritat és que l'amo era jo. Si jo feia sonar el meu despertador, l'obligava a llevar-se, si el volia posar de mal humor, li marcava que érem a dilluns. Que el volia veure content? avançava les meves agulletes amb la intenció d'arribar abans al diumenge.
Així vam anar passant la nostra vida, junts, ben junts fins a la mort. Perquè la família va decidir que s'havia mort i per tan calia enterrar-lo. Jo, com que no m'ho vaig creure, vaig fer mans i mànigues per acompanyar-lo dins del taüt. Aquest, d'una fusta ben brillant i envernissada per fora i per dins tot encoixinat d'una seda blanca que donava pau. La família es va acomiadar de nosaltres, cares tristes, plors i abraçades i per fi que ens tanquen dins la caixa. Allà s'hi estava bé, redéu, que bé que s'hi estava!.
La meva primera intenció va ser despertar-lo de seguida però vaig veure que dormia tan a gust que no em va quedar altre remei que esperar una bona estona. Com que el silenci era tan intens i la pau tan aclaparadora, a mi també em va venir son i sense voler, també vaig caure en una becaineta dolça.
Tot d'una sona el meu despertador i em recorda que estem ell i jo allà dins encaixonats i que ja comença a ser hora de sortir. Ara més previsor, em programo per sonar cada hora i així, ell o jo trencarem d'una vegada el son, ens aixecarem, sortirem i podrem seguir la nostra vida junts . Sona una , dues, tres, quatre vegades i ja perdo el compte; sona regularment cada hora tal com l'hi he manat i ... i ell no es desperta. Son tantes i tantes les vegades que insisteixo, que per fi no tinc més remei que acceptar que la família tenia raó: jo ja no tenia cap poder sobre el Cintet, el meu amic de tota la vida. Aquella dormida era... absoluta, definitiva. Després de fer-me un bon tip de plorar i de comprendre que jo no podria viure sense ell, li vaig fer un petó de comiat i també em vaig morir.