martes, 25 de diciembre de 2012

CONTE DE NADAL QUASI VERIDIC

En Manolo i la Sisqueta
 Petit Relat, quasi verídic, d'aquell Nadal del 2012 ó les tribulacions de la mula i el bou.

El proces d'abandonament dels pobles de muntanya ha estat un fet irreversible al nostra país. Pels joves de pagès els reclams de la ciutat, són molt més atractius que la pau de conrear uns terrenys, que la industrialització del camp ha anat fent poc competitius. D'una banda, esforços, collites minses i resultats incerts, de l'altre, atraccions i emocions un dia darrera l'altre. No hi ha color.

Viladelcamp del Munt és una preciosa excepció que confirma aquesta regla marcada per un destí impecable. Hi ha censades, encara avui, dues-centes trenta sis persones que han pogut sobreviure a aquest corrent d'emigració cap a la ciutat. Fa ja molts anys, que les forces vives del poble, sensibles a aquest problema, es van reunir per estudiar seriosament quines eren les possibles sortides que els permetessin seguir en aquell poble, en aquella terra, que en definitiva era la seva i que estimaven més que res. Van decidir que entre tots reunirien uns diners per enviar al Xumet, que tenia estudis i parlava castellà, a veure com s'ho feien altres pobles, tan petits com el seu, arreu del món, per sobreviure.

El viatge va ser llarg i els dies, les setmanes i els mesos passaven tan de pressa que ja quasi bé tots pensaven que en Xumet ja no tornaria mai més. Però vet aquí que un dia se'l van trobar al bell mig de la plaça, cridant com un foll, ja sóc aquí! Vilatans, JA SÓC AQUÍ! El senyor Batlle al davant i la resta dels vilacampés corrent darrera seu li van donar la benvinguda. Bé, no cal entrar en detalls de les reaccions de la gent: plors d'alegria, abraçades a dojo i petons per a tothom. Ja, un cop asserenades les emocions dels primers moments i catalans com eren, volien anar al gra enseguida.

La idea que en Xumet portava al cap, al començament els va semblar estrambòtica i l'oposició que protestava a tot el que calgués, va ser tan contundent que fins i tot va fer trontollar el projecte. Per fi i vençuts tots els obstacles, va resultar un èxit clamorós: Un pessebre vivent que donaria feina a tot el poble! Així ho van endegar i any darrera any venien gent d'arreu i any darrera any s'anava incrementant la concurrència; primer els dels pobles més propers, després ja van ser els de ciutat, que mofetes ells, anaven a veure com els de pagès feien el ridícul. Per fi els turistes estrangers aterraven a aquell racó de món per veure i admirar el pessebre vivent més extraordinari que mai s'havia vist. Aquella va ser doncs la salvació d'aquelles gents que passaven bona part de l'any preparant l'esdeveniment.

El que feien servir de cova era un antic estable de Can Bufí que queia de vell però feia el que podia per tal de servir a la causa. Hi havia uns quants que haurien de ser els protagonistes. S'ho feien a sorts cada any i els que no els hi havia tocat res, feien de pastorets que.. ja Déu n'hi do!

L'any 2012 que és el que ara ens ocupa, al Batlle li va tocar la responsabilitat de fer de Sant Josep. L'àngel de l'anunciació va ser per la Pepeta de cal Nyanyo i el caganer que a ningú li era plaent, va correspondre al Mingu de la Pella. Aquell any, el paper de la Mare de Déu no el van rifar atès que la Manela de can Murrot feia tres mesos que havia estat mare. Acordaren doncs que  el nou nat feria un paper de nen Jesús ben digna i... tots contents.

Com que era un poble ben al corrent dels avenços d'aquells temps, pels treballs del camp feien servir les eines que calia: tractors per sembrar, robots per llaurar, aspersors per regar, etc. El fet és que com que ja no quedaven animals, tenien que anar a buscar el bou i la mula a Vilavella del Camí que encara en conservaven alguns, més per sentimentalisme que per utilitat. La mula que es deia Sisqueta i al bou que li deien Manolo, cada any, als voltants dels primers dies de desembre, es posaven en camí per arribar a temps a fer el seu paper al famós pessebre vivent.

Aquell any quan van arribar al poble, dues coses els van deixar ben desconcertats: la primera que el pessebre vivent ja estava organitzat, tothom hi feia el seu paper i ningú semblava trobar-los a faltar i segona que fins i tot veien moltes cares que els miraven amb un aire de estar sorpresos al veure'ls arribar. La Sisqueta i el Manolo van pensar que el millor que podien fer era presentar-se a Sant Josep i posar-se a la seva disposició.

Sant Josep que com ja hem dir, aquell any era el Batlle, imposat de la seva doble responsabilitat i després de saludar als nouvinguts, el primer que féu va ser recriminar-los.

-Però, on aneu per aquests mons, desgraciats! Que no esteu al corrent de les novetats d'enguany?

La Sisqueta i el Manolo es van intercanviar unes mirades d'estranyesa i amb cara de no saber que passava, van confessar que no, que no sabien que hi haguessin novetats.

Sant Josep i Batlle alhora, amb un aire de tenir la paella pel mànec, els féu saber que el Sant Pare havia decretat que en el pessebre de Betlem, no hi havia hagut mai ni cap bou ni cap mula i que per tant allà ja no hi feien cap falta. El bou que va ser el primer en reaccionar davant d'aquella noticia, es mirà a la mula i amb un aire compungit li digué:

-Ja ho veus Sisqueta, ...ens hem quedat sense feina.

-i ara que farem tu i jo Manolo?

Mentre així parlaven, els pastorets que eren més a la vora,  començaren a fer córrer la veu pel poble que com un sol home i a corre-cuita es van presentar davant Sant Josep i Batlle alhora. Els uns amb pals, els altres amb rocs a la mà i els que més, amb cartells protestant contra aquell acomiadament tan salvatge i tan injust. Cridaven, entonaven consignes i reclamaven fermament a fi que el bou i la mula no perdessin els seus llocs de treball. Fins i tot el nen Jesús que plorava com un desesperat ( no sabem si de gana), semblava voler-se afegir a la manifestació. Res, però res a fer. El Sant Josep i Batlle alhora, va posar per davant l'autoritat papal i tothom va tenir de callar.

La Sisqueta i el Manolo amb una mirada d'agraïment pel gest tan noble dels pastorets, van fer mitja volta i emprengueren el camí de tornada. Ella, la mula, plorava a cor que me'n dons i el Manolo una mica més asserenat, intentava animar-la:

    -Mira Sisqueta, hem de ser valents i no perdre les esperances. Si ho rumiem bé, hem d'acceptar que el Sant Pare actual ja és vell i que per llei de vida, aviat en vindrà un altre de més jove que revisarà els textos de nou, i... ja veuràs com ens tornaran a cridar.

Això, a la Sisqueta, li va fer patxoca. Va somriure, va enviar una mirada de complicitat al seu company i es posà a trotar suaument per expressar l'alegria que li donà aquell rajolinet d'esperança. 

Vols que en parlem?:  keteketedos@gmail.com

Vols veure unes escultures
de ganxet precioses?:  crochetamedida.blogspot.com
 








 


martes, 11 de diciembre de 2012

UN ÉSSER BEN ASSENYAT





"uffuufinm unggjit  hatung uggg Darwin roghui guuuut uutr!!!!

Traduit al català: "tinc que revisar les teories de Darwin. Ara no sé si l'home ve del mono o el mono ve del home"

martes, 4 de diciembre de 2012

EL PARE NOSTRE DELS BANQUERS

 


...perdona els nostres deutes 
i no ens deixis caure en la temptació 
de perdonar als nostres deutors 
i lliure'ns de qualsevol mal. amén

jueves, 29 de noviembre de 2012

SOLITUD I OBLIT

 



M'han deixat sola al bell mig d'una de les sonates més entendridores que s'han escrit mai. Estic contenta de que estiguis aquí i t'hagis decidit a llegir-me. Puc endevinar per la teva manera de mirar-me, que m'entendràs i em faràs companyia.
Disculpe-m. Ara me n'adono de que no m'he presentat. Sóc el Fa sostingut de la sexta octava d'un piano de cua Stenway&Sons. Poca conya! Les meves vuitanta set companyes i jo estem esperant l'entrada a l'escenari del famós Skenstasen que dins d'uns moments interpretarà La Truita de Franz Schubert. Gran festa a l'Auditori. El pati de butaques ple d'un públic silenciós i reverent arrenca uns aplaudiments entusiastes quan l' artista seu davant nostre i es disposa a encetar la peça.
Nosaltres, les tecles, silencioses i amb l'emoció continguda, som conscients de que ha arribat el gran moment. Ell, ja a punt de començar, ens mira i amb gest de complicitat ens pica l'ullet i.... sorgeix l'allegro-vivace.
Els dits amunt i avall corren embogits, salten, ballen i premen amb un deliri contingut ara les blanques i negres, després les negres i blanques, i així amb corredisses pel teclat envia als espectadors aquell poema simfònic que ens té a totes el cor robat. Nosaltres sense ell, és clar, no som res però ell sense nosaltres, que poca feina feria!. Que som un equip, vaja.
I ara amiga meva que m'estàs llegint, arriba al meu drama que tinc ganes de compartir amb tu. Vols creure que el pianista, després de córrer com un esperitat per tot el teclat i de tocar quasi bé totes les tecles, (per no dir totes) a mi ni tan sols em va mirar?. Ja bé prou que els seus dits àgils, ballarins, passaven una vegada i un altre per sobre meu. Ja bé prou que jo esperava angoixada que arribés el meu torn. Vaig arribar a un estat de nervis tan gran , que fins i tot em vaig posar de puntetes per veure si algun dels seus dits, ni que fos el petit topava, algun cop, amb mi. Doncs ni així.
Jo volia ser-hi, volia formar part del cromatisme dinàmic i sonor que com un miracle s'expandia per tota la sala. Jo també volia com les meves companyes, deixar-me caure amb suavitat sobre aquell públic tan entregat i embadalit. Volia ser portadora d'aquell missatge sublim. Volia, perquè amagar-ho, gaudir del plaer de compartir.
Pot ser a l'Andante, pensava encara esperançada. No, no, serà a l'Andantino. Aquí tampoc va passar res. Ja, aleshores, vaig veure ben clar de que no comptaven en mi. Allà barrejada entre totes em vaig sentir més sola que la una. Pot ser perquè sóc negre, pensava a vegades, però també n'hi havia moltes de negres que bellugaven sense parar. No, no era un problema racista. No podia endevinar el que era. La qüestió és que ell no em va ni mirar (i menys tocar ) en tota la tarda i jo no vaig poder fer el que més anhelava: compartir amb les altres companyes el plaer de escampar felicitat per tot arreu.
Vaig agafar una enrabiada tan grossa, que em vaig prometre a mi mateixa que a partir d'aquell dia, estaria sempre més desafinada. Que haguessis fet tu en el meu cas. Oi que tu m'entens?.

martes, 20 de noviembre de 2012

UNA QUEIXA BEN JUSTIFICADA



      Quan l'Alfred va morir i passada la primera pena, el van traslladar tot seguit al tanatori de Les Corts. Els parents i amics que feien companyia a la família, volien retre-li el darrer adéu. Desfilaven un darrera l'altre per veure el difunt. Aquest, bo i mort com estava, no parava de caixer-se: tinc fred i em constiparéels deia a tots amb contumàcia. Una i una altra vegada no parava d'insistir: tinc fred i em constiparé.
   Tanta va ser la insistència del difunt amb la seva obsessió pel constipat, que el final els amics es van veure amb l'obligació de comunicar aquest fenomen a la família. Quan va entrar la seva vídua, l'Alfred ja esternudava i amb un to ben llastimós, insistia: "o veieu, ja us ho deia jo que em constiparia.
    La reacció de la seva vídua va ser fulminant. Se'n va anar com un llamp a queixar-se a la Direcció de la funerària. Amb un to ben autoritari els hi va ordenar: “feu el favor d'apagar immediatament l'aire condicionat!”

jueves, 15 de noviembre de 2012

UNA AMISTAT BEN ESPECIAL



El seu cap és imponent. Disposa d’una cabellera gairebé blanca, molt espessa i arrissada sense cap ordre ni concert. És tan abundant que empalma amb la barba on hi queden alguns senyals que un dia va ser negra. Aquesta també és llarga, penosament llarga i bruta de tants anys que fa que ni se la mira. Tot plegat fa que de la cara solament se li vegin els ulls. Aquests si, ben negres i vius, però sempre mirant cap a un horitzó que tan sols ell coneix. L’esquena està tan corbada que l’obliga a un caminar feixuc. No sap si va endavant o endarrere. Va esmaperdut.
Aquí on el veieu, disposa de dues cases; a la gran, la més oberta, hi passa solament algunes temporades. És espaiosa i situada al peu de Collserola, gaudeix d’unes esplendoroses vistes al mar. És oberta i acollidora. És per això que hi ha sempre un seguit de gent que hi entra i surt com si fossin a casa seva. L’altra, tot i que també és gran, no n'és tant com la primera. Les vistes no són al mar ni tampoc es veu la muntanya. No és que sigui la casa d’estiu, és que hi va quan les coses no li van gaire bé. La primera, la gran, es diu Barcelona i la segona, on es queda temporades més llargues, es diu Can Brians.
És el clàssic indigent que podeu trobar a molts racons de la ciutat. Quan passes pel seu costat, quasi ni te n’adones i si d’alguna manera, sense voler, la teva vista hi cau al damunt, se t’escapa una expressió de rebuig meitat fàstic i meitat pena. Tan sols uns segons i te n’has oblidat. És allà com un moble abandonat, enganxat al paisatge urbà. És allà d’ofici. És com si sortís per floració espontània. Com una mala herba que creix en un racó de paret fins que algú sense ni saber-ho, hi passa per damunt, la trepitja i continua el seu camí.
Viu del que li tiren i es droga quan pot. Ven la pols blanca i ho fa per poder-ne prendre. El seu procés de vida és més o menys el següent: viu a la casa gran i dorm al carrer i al racó que vol. Un dia, la policia que ja el coneix, l’agafa i el porta a la casa més reduïda de Can Brians. Allà s’hi passa uns mesos o uns anys en funció del cavall que li han trobat a sobre. Segueix un programa de desintoxicació amb meta-dona, i va reduint la porció a poc a poc. Acaba la condemna més o menys apanyadet i torna a la casa gran. Allà trobarà de nou els seus contactes: comprarà la droga, en vendrà una part, es fotrà la que li queda, la policia que el coneix, etc... etc…
Un cop dit això, només cal afegir que, aquesta vegada sí, està seguint el programa amb extrema serietat. Ho està passant molt malament: espasmes constants, esgarrifances de fred, insomni persistent. Clar i català: és un cos que li demana imperiosament el que li pertany, la seva dosi. Està fent un esforç extraordinari. Confia que amb l’ajut d'aquest protocol podrà trencar el cercle d’entrades i sortides. Jo li ho desitjo de tot cor!.
El segon dia del curs, quan estàvem dinant, se m’acosta seriós i prudent assenyalant primer les meves xancletes i després les seves: Son iguales!, em diu en veu baixa i aire triomfant. Ens vam mirar, vam somriure i ara gairebé ja som amics inseparables. Bé, no precisament nosaltres, però sí, les nostres respectives xancletes. Quan anem a la sala de meditació, tots ens descalcem per entrar-hi. Des d’aquell segon dia, ell espera que jo ho faci primer per posar les seves xancletes al costat de les meves. En sortir de la classe, espera que jo em calci, després ell es calça les seves. Se les mira complagut, després mira les meves, aixeca la vista, em mira i em somriu. Ja no cal que ens diguem res més.
Em sembla que d’ara endavant, quan em passegi per la ciutat, aniré pels carrers buscant unes xancletes com les meves. Si les trobo voldrà dir que el meu amic està passant una temporada a la casa gran. A poc a poc, amb l’alegria dins del cos m'asseuré al seu costat, ens mirarem les xancletes, ens mirarem als ulls i assaborirem un cop més l’amistat… de les nostres xancletes.

martes, 6 de noviembre de 2012

RES A FER

Li van anar tallant els dits, un darrera   l'altre i ell, fort i valent, no deia ni piu. Van arribar al darrer que quedava i aleshores, ja no va poder més i es va queixar ben seriosament: “aquest no! aquest no! Sis plau, aquest no que és el de senyalar!” Doncs ni així! També li van tallar.

Ai!, L'AMOR!



Estic nerviós. Em deleixo per sortir. A cada moment penso que la mestressa em ve a buscar i la cua se'm belluga com un ventilador. No sé que li deu haver passat avui que triga tant a venir, o pot ser soc jo que m'he fet un catúfol amb l'horari? Ahir no vaig veure a la xicota i ja estic patint pel que passarà avui. No paro de preguntar-me: hi serà avui al parc? Ara si, sento que em crida amb un xiulet. Obra la porta i malgrat que és alta i grossa, casi no pot entrar perquè de content que estic me li tiro a sobra i d'un poc més que la faig caure. Amb les meves mans recolzades en les seves espatlles, soc més alt que ella. Ella sempre em tira piropos: “ets el dogo més alt i maco que he vist mai” i això m'afalaga i em quedo tot estarrufat. Per arribar al parc cal només travessar el carrer. El cor em diu que avui sí, que avui ella hi serà. Em treu la corretja i em poso a saltar i ballar com un boig. L'aire fresc del capvespre, l'olor de la gespa tallada i els companys que vaig trobant, em fan sentir el goig de viure. Miro cap un costat, cap a l'altre i ella encara no ha arribat o també pot ser que hagi arribat i jo encara no he aconseguit veure-la. És tan petiteta! Mira que anar-me a enamorar d'una xiuaua! Ja ho sé prou que és una ximpleria però no puc fer-hi res: és el meu cor que mana més que no pas jo. Ara sí, ja he sentit el seu flaire, el cor em batega com un martell i la cua que se'm belluga com un fuet. La mestressa em crida però jo quasi bé no la sento. Ja no hi ha mestressa que valgui, ni gespa, ni parc ni res que em pugui distreure del que ara m'importa més en el món: trobar la meva enamorada per explicar-li tot el que sento per ella. Ja ens hem trobat; tantes coses que tenia per dir-li i ara que està al meu costat, no soc capaç ni de saludar-la. Me la miro; ella em mira amb aquells ullets de picarona i em ve un calfred que em deixa garratibat. Per fi és ella que trenca el gel: guau, guau! em diu amb aquella veueta que em té el cor robat, i jo que li contesto: GUAU GUAU! No cal que ens diguem res més. Ja està tot dit. Allà on hi ha un veritable amor, poc que calen les paraules. O al menys és això que em ve ara al pensament, segurament per excusar la meva timidesa. Saltem,ballem i estem contents. En aquests moments tan sols hi ha una cosa que em preocupa: tinc que anar amb molta cura amb les meves cabrioles de gos enamorat, perquè si la trepitjo, la mato. Som feliços.

martes, 30 de octubre de 2012

EL NAUFRAG




                   

    En Pere Andarull va ser l'únic supervivent d'aquell naufragi. El “CAROLINA VA A LA MAR” va fer aigües en un moment poc oportú. Els uns per aquí els altres per allà i a la fi, tots cap avall al fons del mar! Ell va poder arreplegar un petit bot, el seu diari de bord i una botella d'un excel·lent Château Margaux 2008. Rema que remaràs fins que  espetegà a un illot esquifit en el que un cop  instal·lat en prou feines s'hi podia  seure. El vi a tot allargar li duraria cinc dies  Desesperat intentava pescar a garrotades amb els rems però, endebades. Aviat veié que si seguia amb aquell sistema, perdria les poques forces que li quedaven i els rems. Fou aleshores que  recordà que les ampolles eren uns estris ben practics per demanar auxili. Ficà el seu missatge dins la botella, la va tapar com calia i amb un gran sospir d'enyorament la llençà tan lluny com va poder. Algú que l'hagues vist hauria dit que tenia un aire trist però ben esperançat.

La botella arribà per fi a bon port. La  recollí un anglès que passava les seves vacances a Tossa. Aquell dia i després d'hores i hores de sol i de posar-se més vermell que un llagostí, decidí que ja era hora de mullar el melic en les aigües tan blaves i transparents de La Costa Blava. Al ficar el cap sota l'aigua, rebé un cop tan fort que el deixà quasi bé estabornit. Per agafar aquella malaida botella, va estar a punt d'estavellar-se contra les roques. Va sortir de l'aigua amb la botella a les mans i amb un pressentiment  afortunat: “i si fos algú que demanava auxili?”.

    El missatge deia així: Oh tu que em llegeixes! Sàpigues que soc un naufrag. L'únic supervivent del “CAROLINA VA A LA MAR” ” i estic perdut al bell mig del Mediterrani. Si aquesta botella ha arribat a tu, això em fa pensar que també pot tornar a mi. Per si es donés aquest cas, oh tu feliç mortal que em llegeixes, un sol favor et demano: Aquesta botella que tens ara entre les teves mans, havia contingut un  Chateaux Margaux del 2008 i com molt bé pots observar, ara esta ben buida. Sigues doncs tan amable i solidari d'anar a la botiga més pròxima i comprar-me-n un altra de la mateixa marca. Ah! I sobretot que sigui de la mateixa anyada del 2008! Quina delícia!!!

I acabava d'una manera ben senzilla però prou elegant: Que Déu t'ho pagui, germà.

No cal dir que l'anglès va complir com un cavaller el preg del pobre naufrag. Acondicionà l'ampolla amb uns suros ben valents i aprofitant els vents de ponent, la tornà a la mar.

A hores d'ara ni tan sols el que escriu aquesta tragèdia, sap si la botella va arribar a bon fi.


Que opines tu, lector amic. Quin fi hauries desitjat per el nostre naufrag?

  
                                                                        FI


petitsrelats@gmail.com 




















LA SABIESA DE LA NATURA

 

La nostra mare, la Natura, va posar a la cara de l'ésser humà un nas amb dos forats que miressin cap avall. Si l'hagués creat amb un nas amb els forats cap amunt, els hi hagués hagut de posar un paraigües i a l'època de la que parlem, aquest estri encara no estava inventat.

miércoles, 17 de octubre de 2012

DARRERES VOLUNTATS

 

Vol dir la seva última voluntat?, li van preguntar al condemnat a morir penjat.” És clar que si” que contestà ell: “ara me'n vaig però quan torni, ja em sentireu i amb un somriure tirant a malèfic, els va deixar que fessin la seva feina.
                            FI

martes, 9 de octubre de 2012

L'AMOR ÉS CEC?

      


T'estimaré sempre!!!  Va dir ell.

T'estimaré sempre que...   Va dir ella.

                FI

jueves, 9 de agosto de 2012

AMICS FINS LA MORT




L'elefant es deia Bilomba i la rateta Cuchilí. A les seves llargues passejades per la selva, tenien grans converses i la seva amistat era cada dia més ferma. El temps passa de pressa i va arribar un dia que Cuchilí ja no podia seguir el pas del seu gran amic Bilomba i li va pregar si aquest la podria portar a coll-i-be. Ell, l'elefant, generós com era, ho va acceptar complagut. És així com van poder seguir les seves inacabables confidències. Un dia, però, Bilomba li va demanar a Cuchilí que ni que fos per un sol cop, si ella accedia a portar-lo a ell a la seva esquena. La rateta ho va acceptar sense rumiar-s'ho ni una mica. Bilomba que munta sobre Cuchilí i aquesta que es mort de sobta. L'elefant va plorar a cor que me'n dons la pèrdua de la seva amiga. El que encara és més trist és que mai va arribar a saber la causa d'una mort tan sobtada.