jueves, 29 de noviembre de 2012

SOLITUD I OBLIT

 



M'han deixat sola al bell mig d'una de les sonates més entendridores que s'han escrit mai. Estic contenta de que estiguis aquí i t'hagis decidit a llegir-me. Puc endevinar per la teva manera de mirar-me, que m'entendràs i em faràs companyia.
Disculpe-m. Ara me n'adono de que no m'he presentat. Sóc el Fa sostingut de la sexta octava d'un piano de cua Stenway&Sons. Poca conya! Les meves vuitanta set companyes i jo estem esperant l'entrada a l'escenari del famós Skenstasen que dins d'uns moments interpretarà La Truita de Franz Schubert. Gran festa a l'Auditori. El pati de butaques ple d'un públic silenciós i reverent arrenca uns aplaudiments entusiastes quan l' artista seu davant nostre i es disposa a encetar la peça.
Nosaltres, les tecles, silencioses i amb l'emoció continguda, som conscients de que ha arribat el gran moment. Ell, ja a punt de començar, ens mira i amb gest de complicitat ens pica l'ullet i.... sorgeix l'allegro-vivace.
Els dits amunt i avall corren embogits, salten, ballen i premen amb un deliri contingut ara les blanques i negres, després les negres i blanques, i així amb corredisses pel teclat envia als espectadors aquell poema simfònic que ens té a totes el cor robat. Nosaltres sense ell, és clar, no som res però ell sense nosaltres, que poca feina feria!. Que som un equip, vaja.
I ara amiga meva que m'estàs llegint, arriba al meu drama que tinc ganes de compartir amb tu. Vols creure que el pianista, després de córrer com un esperitat per tot el teclat i de tocar quasi bé totes les tecles, (per no dir totes) a mi ni tan sols em va mirar?. Ja bé prou que els seus dits àgils, ballarins, passaven una vegada i un altre per sobre meu. Ja bé prou que jo esperava angoixada que arribés el meu torn. Vaig arribar a un estat de nervis tan gran , que fins i tot em vaig posar de puntetes per veure si algun dels seus dits, ni que fos el petit topava, algun cop, amb mi. Doncs ni així.
Jo volia ser-hi, volia formar part del cromatisme dinàmic i sonor que com un miracle s'expandia per tota la sala. Jo també volia com les meves companyes, deixar-me caure amb suavitat sobre aquell públic tan entregat i embadalit. Volia ser portadora d'aquell missatge sublim. Volia, perquè amagar-ho, gaudir del plaer de compartir.
Pot ser a l'Andante, pensava encara esperançada. No, no, serà a l'Andantino. Aquí tampoc va passar res. Ja, aleshores, vaig veure ben clar de que no comptaven en mi. Allà barrejada entre totes em vaig sentir més sola que la una. Pot ser perquè sóc negre, pensava a vegades, però també n'hi havia moltes de negres que bellugaven sense parar. No, no era un problema racista. No podia endevinar el que era. La qüestió és que ell no em va ni mirar (i menys tocar ) en tota la tarda i jo no vaig poder fer el que més anhelava: compartir amb les altres companyes el plaer de escampar felicitat per tot arreu.
Vaig agafar una enrabiada tan grossa, que em vaig prometre a mi mateixa que a partir d'aquell dia, estaria sempre més desafinada. Que haguessis fet tu en el meu cas. Oi que tu m'entens?.

martes, 20 de noviembre de 2012

UNA QUEIXA BEN JUSTIFICADA



      Quan l'Alfred va morir i passada la primera pena, el van traslladar tot seguit al tanatori de Les Corts. Els parents i amics que feien companyia a la família, volien retre-li el darrer adéu. Desfilaven un darrera l'altre per veure el difunt. Aquest, bo i mort com estava, no parava de caixer-se: tinc fred i em constiparéels deia a tots amb contumàcia. Una i una altra vegada no parava d'insistir: tinc fred i em constiparé.
   Tanta va ser la insistència del difunt amb la seva obsessió pel constipat, que el final els amics es van veure amb l'obligació de comunicar aquest fenomen a la família. Quan va entrar la seva vídua, l'Alfred ja esternudava i amb un to ben llastimós, insistia: "o veieu, ja us ho deia jo que em constiparia.
    La reacció de la seva vídua va ser fulminant. Se'n va anar com un llamp a queixar-se a la Direcció de la funerària. Amb un to ben autoritari els hi va ordenar: “feu el favor d'apagar immediatament l'aire condicionat!”

jueves, 15 de noviembre de 2012

UNA AMISTAT BEN ESPECIAL



El seu cap és imponent. Disposa d’una cabellera gairebé blanca, molt espessa i arrissada sense cap ordre ni concert. És tan abundant que empalma amb la barba on hi queden alguns senyals que un dia va ser negra. Aquesta també és llarga, penosament llarga i bruta de tants anys que fa que ni se la mira. Tot plegat fa que de la cara solament se li vegin els ulls. Aquests si, ben negres i vius, però sempre mirant cap a un horitzó que tan sols ell coneix. L’esquena està tan corbada que l’obliga a un caminar feixuc. No sap si va endavant o endarrere. Va esmaperdut.
Aquí on el veieu, disposa de dues cases; a la gran, la més oberta, hi passa solament algunes temporades. És espaiosa i situada al peu de Collserola, gaudeix d’unes esplendoroses vistes al mar. És oberta i acollidora. És per això que hi ha sempre un seguit de gent que hi entra i surt com si fossin a casa seva. L’altra, tot i que també és gran, no n'és tant com la primera. Les vistes no són al mar ni tampoc es veu la muntanya. No és que sigui la casa d’estiu, és que hi va quan les coses no li van gaire bé. La primera, la gran, es diu Barcelona i la segona, on es queda temporades més llargues, es diu Can Brians.
És el clàssic indigent que podeu trobar a molts racons de la ciutat. Quan passes pel seu costat, quasi ni te n’adones i si d’alguna manera, sense voler, la teva vista hi cau al damunt, se t’escapa una expressió de rebuig meitat fàstic i meitat pena. Tan sols uns segons i te n’has oblidat. És allà com un moble abandonat, enganxat al paisatge urbà. És allà d’ofici. És com si sortís per floració espontània. Com una mala herba que creix en un racó de paret fins que algú sense ni saber-ho, hi passa per damunt, la trepitja i continua el seu camí.
Viu del que li tiren i es droga quan pot. Ven la pols blanca i ho fa per poder-ne prendre. El seu procés de vida és més o menys el següent: viu a la casa gran i dorm al carrer i al racó que vol. Un dia, la policia que ja el coneix, l’agafa i el porta a la casa més reduïda de Can Brians. Allà s’hi passa uns mesos o uns anys en funció del cavall que li han trobat a sobre. Segueix un programa de desintoxicació amb meta-dona, i va reduint la porció a poc a poc. Acaba la condemna més o menys apanyadet i torna a la casa gran. Allà trobarà de nou els seus contactes: comprarà la droga, en vendrà una part, es fotrà la que li queda, la policia que el coneix, etc... etc…
Un cop dit això, només cal afegir que, aquesta vegada sí, està seguint el programa amb extrema serietat. Ho està passant molt malament: espasmes constants, esgarrifances de fred, insomni persistent. Clar i català: és un cos que li demana imperiosament el que li pertany, la seva dosi. Està fent un esforç extraordinari. Confia que amb l’ajut d'aquest protocol podrà trencar el cercle d’entrades i sortides. Jo li ho desitjo de tot cor!.
El segon dia del curs, quan estàvem dinant, se m’acosta seriós i prudent assenyalant primer les meves xancletes i després les seves: Son iguales!, em diu en veu baixa i aire triomfant. Ens vam mirar, vam somriure i ara gairebé ja som amics inseparables. Bé, no precisament nosaltres, però sí, les nostres respectives xancletes. Quan anem a la sala de meditació, tots ens descalcem per entrar-hi. Des d’aquell segon dia, ell espera que jo ho faci primer per posar les seves xancletes al costat de les meves. En sortir de la classe, espera que jo em calci, després ell es calça les seves. Se les mira complagut, després mira les meves, aixeca la vista, em mira i em somriu. Ja no cal que ens diguem res més.
Em sembla que d’ara endavant, quan em passegi per la ciutat, aniré pels carrers buscant unes xancletes com les meves. Si les trobo voldrà dir que el meu amic està passant una temporada a la casa gran. A poc a poc, amb l’alegria dins del cos m'asseuré al seu costat, ens mirarem les xancletes, ens mirarem als ulls i assaborirem un cop més l’amistat… de les nostres xancletes.

martes, 6 de noviembre de 2012

RES A FER

Li van anar tallant els dits, un darrera   l'altre i ell, fort i valent, no deia ni piu. Van arribar al darrer que quedava i aleshores, ja no va poder més i es va queixar ben seriosament: “aquest no! aquest no! Sis plau, aquest no que és el de senyalar!” Doncs ni així! També li van tallar.

Ai!, L'AMOR!



Estic nerviós. Em deleixo per sortir. A cada moment penso que la mestressa em ve a buscar i la cua se'm belluga com un ventilador. No sé que li deu haver passat avui que triga tant a venir, o pot ser soc jo que m'he fet un catúfol amb l'horari? Ahir no vaig veure a la xicota i ja estic patint pel que passarà avui. No paro de preguntar-me: hi serà avui al parc? Ara si, sento que em crida amb un xiulet. Obra la porta i malgrat que és alta i grossa, casi no pot entrar perquè de content que estic me li tiro a sobra i d'un poc més que la faig caure. Amb les meves mans recolzades en les seves espatlles, soc més alt que ella. Ella sempre em tira piropos: “ets el dogo més alt i maco que he vist mai” i això m'afalaga i em quedo tot estarrufat. Per arribar al parc cal només travessar el carrer. El cor em diu que avui sí, que avui ella hi serà. Em treu la corretja i em poso a saltar i ballar com un boig. L'aire fresc del capvespre, l'olor de la gespa tallada i els companys que vaig trobant, em fan sentir el goig de viure. Miro cap un costat, cap a l'altre i ella encara no ha arribat o també pot ser que hagi arribat i jo encara no he aconseguit veure-la. És tan petiteta! Mira que anar-me a enamorar d'una xiuaua! Ja ho sé prou que és una ximpleria però no puc fer-hi res: és el meu cor que mana més que no pas jo. Ara sí, ja he sentit el seu flaire, el cor em batega com un martell i la cua que se'm belluga com un fuet. La mestressa em crida però jo quasi bé no la sento. Ja no hi ha mestressa que valgui, ni gespa, ni parc ni res que em pugui distreure del que ara m'importa més en el món: trobar la meva enamorada per explicar-li tot el que sento per ella. Ja ens hem trobat; tantes coses que tenia per dir-li i ara que està al meu costat, no soc capaç ni de saludar-la. Me la miro; ella em mira amb aquells ullets de picarona i em ve un calfred que em deixa garratibat. Per fi és ella que trenca el gel: guau, guau! em diu amb aquella veueta que em té el cor robat, i jo que li contesto: GUAU GUAU! No cal que ens diguem res més. Ja està tot dit. Allà on hi ha un veritable amor, poc que calen les paraules. O al menys és això que em ve ara al pensament, segurament per excusar la meva timidesa. Saltem,ballem i estem contents. En aquests moments tan sols hi ha una cosa que em preocupa: tinc que anar amb molta cura amb les meves cabrioles de gos enamorat, perquè si la trepitjo, la mato. Som feliços.