jueves, 29 de noviembre de 2012

SOLITUD I OBLIT

 



M'han deixat sola al bell mig d'una de les sonates més entendridores que s'han escrit mai. Estic contenta de que estiguis aquí i t'hagis decidit a llegir-me. Puc endevinar per la teva manera de mirar-me, que m'entendràs i em faràs companyia.
Disculpe-m. Ara me n'adono de que no m'he presentat. Sóc el Fa sostingut de la sexta octava d'un piano de cua Stenway&Sons. Poca conya! Les meves vuitanta set companyes i jo estem esperant l'entrada a l'escenari del famós Skenstasen que dins d'uns moments interpretarà La Truita de Franz Schubert. Gran festa a l'Auditori. El pati de butaques ple d'un públic silenciós i reverent arrenca uns aplaudiments entusiastes quan l' artista seu davant nostre i es disposa a encetar la peça.
Nosaltres, les tecles, silencioses i amb l'emoció continguda, som conscients de que ha arribat el gran moment. Ell, ja a punt de començar, ens mira i amb gest de complicitat ens pica l'ullet i.... sorgeix l'allegro-vivace.
Els dits amunt i avall corren embogits, salten, ballen i premen amb un deliri contingut ara les blanques i negres, després les negres i blanques, i així amb corredisses pel teclat envia als espectadors aquell poema simfònic que ens té a totes el cor robat. Nosaltres sense ell, és clar, no som res però ell sense nosaltres, que poca feina feria!. Que som un equip, vaja.
I ara amiga meva que m'estàs llegint, arriba al meu drama que tinc ganes de compartir amb tu. Vols creure que el pianista, després de córrer com un esperitat per tot el teclat i de tocar quasi bé totes les tecles, (per no dir totes) a mi ni tan sols em va mirar?. Ja bé prou que els seus dits àgils, ballarins, passaven una vegada i un altre per sobre meu. Ja bé prou que jo esperava angoixada que arribés el meu torn. Vaig arribar a un estat de nervis tan gran , que fins i tot em vaig posar de puntetes per veure si algun dels seus dits, ni que fos el petit topava, algun cop, amb mi. Doncs ni així.
Jo volia ser-hi, volia formar part del cromatisme dinàmic i sonor que com un miracle s'expandia per tota la sala. Jo també volia com les meves companyes, deixar-me caure amb suavitat sobre aquell públic tan entregat i embadalit. Volia ser portadora d'aquell missatge sublim. Volia, perquè amagar-ho, gaudir del plaer de compartir.
Pot ser a l'Andante, pensava encara esperançada. No, no, serà a l'Andantino. Aquí tampoc va passar res. Ja, aleshores, vaig veure ben clar de que no comptaven en mi. Allà barrejada entre totes em vaig sentir més sola que la una. Pot ser perquè sóc negre, pensava a vegades, però també n'hi havia moltes de negres que bellugaven sense parar. No, no era un problema racista. No podia endevinar el que era. La qüestió és que ell no em va ni mirar (i menys tocar ) en tota la tarda i jo no vaig poder fer el que més anhelava: compartir amb les altres companyes el plaer de escampar felicitat per tot arreu.
Vaig agafar una enrabiada tan grossa, que em vaig prometre a mi mateixa que a partir d'aquell dia, estaria sempre més desafinada. Que haguessis fet tu en el meu cas. Oi que tu m'entens?.