UNA AMISTAT BEN ESPECIAL

El seu cap és imponent. Disposa d’una cabellera gairebé blanca, molt espessa i arrissada sense cap ordre ni concert. És tan abundant que empalma amb la barba on hi queden alguns senyals que un dia va ser negra. Aquesta també és llarga, penosament llarga i bruta de tants anys que fa que ni se la mira. Tot plegat fa que de la cara solament se li vegin els ulls. Aquests si, ben negres i vius, però sempre mirant cap a un horitzó que tan sols ell coneix. L’esquena està tan corbada que l’obliga a un caminar feixuc. No sap si va endavant o endarrere. Va esmaperdut.

Aquí on el veieu, disposa de dues cases; a la gran, la més oberta, hi passa solament algunes temporades. És espaiosa i situada al peu de Collserola, gaudeix d’unes esplendoroses vistes al mar. És oberta i acollidora. És per això que hi ha sempre un seguit de gent que hi entra i surt com si fossin a casa seva. L’altra, tot i que també és gran, no n'és tant com la primera. Les vistes no són al mar ni tampoc es veu la muntanya. No és que sigui la casa d’estiu, és que hi va quan les coses no li van gaire bé. La primera, la gran, es diu Barcelona i la segona, on es queda temporades més llargues, es diu Can Brians.

És el clàssic indigent que podeu trobar a molts racons de la ciutat. Quan passes pel seu costat, quasi ni te n’adones i si d’alguna manera, sense voler, la teva vista hi cau al damunt, se t’escapa una expressió de rebuig meitat fàstic i meitat pena. Tan sols uns segons i te n’has oblidat. És allà com un moble abandonat, enganxat al paisatge urbà. És allà d’ofici. És com si sortís per floració espontània. Com una mala herba que creix en un racó de paret fins que algú sense ni saber-ho, hi passa per damunt, la trepitja i continua el seu camí.

Viu del que li tiren i es droga quan pot. Ven la pols blanca i ho fa per poder-ne prendre. El seu procés de vida és més o menys el següent: viu a la casa gran i dorm al carrer i al racó que vol. Un dia, la policia que ja el coneix, l’agafa i el porta a la casa més reduïda de Can Brians. Allà s’hi passa uns mesos o uns anys en funció del cavall que li han trobat a sobre. Segueix un programa de desintoxicació amb meta-dona, i va reduint la porció a poc a poc. Acaba la condemna més o menys apanyadet i torna a la casa gran. Allà trobarà de nou els seus contactes: comprarà la droga, en vendrà una part, es fotrà la que li queda, la policia que el coneix, etc... etc…

Un cop dit això, només cal afegir que, aquesta vegada sí, està seguint el programa amb extrema serietat. Ho està passant molt malament: espasmes constants, esgarrifances de fred, insomni persistent. Clar i català: és un cos que li demana imperiosament el que li pertany, la seva dosi. Està fent un esforç extraordinari. Confia que amb l’ajut d'aquest protocol podrà trencar el cercle d’entrades i sortides. Jo li ho desitjo de tot cor!.

El segon dia del curs, quan estàvem dinant, se m’acosta seriós i prudent assenyalant primer les meves xancletes i després les seves: Son iguales!, em diu en veu baixa i aire triomfant. Ens vam mirar, vam somriure i ara gairebé ja som amics inseparables. Bé, no precisament nosaltres, però sí, les nostres respectives xancletes. Quan anem a la sala de meditació, tots ens descalcem per entrar-hi. Des d’aquell segon dia, ell espera que jo ho faci primer per posar les seves xancletes al costat de les meves. En sortir de la classe, espera que jo em calci, després ell es calça les seves. Se les mira complagut, després mira les meves, aixeca la vista, em mira i em somriu. Ja no cal que ens diguem res més.

Em sembla que d’ara endavant, quan em passegi per la ciutat, aniré pels carrers buscant unes xancletes com les meves. Si les trobo voldrà dir que el meu amic està passant una temporada a la casa gran. A poc a poc, amb l’alegria dins del cos m'asseuré al seu costat, ens mirarem les xancletes, ens mirarem als ulls i assaborirem un cop més l’amistat… de les nostres xancletes.