El seu
cap és imponent. Disposa d’una cabellera gairebé blanca, molt
espessa i arrissada sense cap ordre ni concert. És tan abundant que
empalma amb la barba on hi queden alguns senyals que un dia va ser
negra. Aquesta també és llarga, penosament llarga i bruta de tants anys que
fa que ni se la mira. Tot plegat fa que de la cara solament se li
vegin els ulls. Aquests si, ben negres i vius, però sempre mirant
cap a un horitzó que tan sols ell coneix. L’esquena està tan
corbada que l’obliga a un caminar feixuc. No sap
si va endavant o endarrere. Va esmaperdut.
Aquí on
el veieu, disposa de dues cases; a la gran, la més oberta, hi passa
solament algunes temporades. És espaiosa i situada al peu de
Collserola, gaudeix d’unes esplendoroses vistes al mar. És oberta
i acollidora. És per això que hi ha sempre un seguit de gent que hi
entra i surt com si fossin a casa seva. L’altra, tot i que també
és gran, no n'és tant com la primera. Les vistes no són al mar ni
tampoc es veu la muntanya. No és que sigui la casa d’estiu, és
que hi va quan les coses no li van gaire bé. La primera, la gran, es
diu Barcelona i la segona, on es queda temporades més llargues, es
diu Can Brians.
És el
clàssic indigent que podeu trobar a molts racons de la ciutat. Quan
passes pel seu costat, quasi ni te n’adones i si d’alguna manera,
sense voler, la teva vista hi cau al damunt, se t’escapa una
expressió de rebuig meitat fàstic i meitat pena. Tan sols uns
segons i te n’has oblidat. És allà com un moble abandonat,
enganxat al paisatge urbà. És allà d’ofici. És com si sortís
per floració espontània. Com una mala herba que creix en un racó
de paret fins que algú sense ni saber-ho, hi passa per damunt, la
trepitja i continua el seu camí.
Viu del
que li tiren i es droga quan pot. Ven la pols blanca i ho fa per
poder-ne prendre. El seu procés de vida és més o menys el següent:
viu a la casa gran i dorm al carrer i al racó que vol. Un dia,
la policia que ja el coneix, l’agafa i el porta a la casa més
reduïda de Can Brians. Allà s’hi passa uns mesos o uns anys en
funció del cavall
que li han trobat a sobre. Segueix un programa de desintoxicació amb
meta-dona, i va reduint la porció a poc a poc. Acaba la condemna més
o menys apanyadet
i torna a la casa gran. Allà trobarà de nou els seus contactes:
comprarà la droga, en vendrà una part, es fotrà la que li queda,
la policia que el coneix, etc... etc…
Un cop
dit això, només cal afegir que, aquesta vegada sí, està seguint
el programa amb extrema serietat. Ho està passant molt malament:
espasmes constants, esgarrifances de fred, insomni persistent. Clar i
català: és un cos que li demana imperiosament el que li pertany, la
seva dosi. Està fent un esforç extraordinari. Confia que amb l’ajut
d'aquest protocol podrà trencar el cercle d’entrades i sortides.
Jo li ho desitjo de tot cor!.
El segon
dia del curs, quan estàvem dinant, se m’acosta seriós i prudent
assenyalant primer les meves xancletes i després les seves: Son
iguales!, em diu en veu baixa i aire triomfant. Ens vam mirar,
vam somriure i ara gairebé ja som amics inseparables. Bé, no
precisament nosaltres, però sí, les nostres respectives xancletes.
Quan anem a la sala de meditació, tots ens descalcem per entrar-hi.
Des d’aquell segon dia, ell espera que jo ho faci primer per posar
les seves xancletes al costat de les meves. En sortir de la classe,
espera que jo em calci, després ell es calça les seves. Se les mira
complagut, després mira les meves, aixeca la vista, em mira i em
somriu. Ja no cal que ens diguem res més.
Em sembla
que d’ara endavant, quan em passegi per la ciutat, aniré pels
carrers buscant unes xancletes com les meves. Si les trobo voldrà
dir que el meu amic està passant una temporada a la casa gran. A poc
a poc, amb l’alegria dins del cos m'asseuré al seu costat, ens
mirarem les xancletes, ens mirarem als ulls i assaborirem un cop més
l’amistat… de les nostres xancletes.
