martes, 25 de diciembre de 2012

CONTE DE NADAL QUASI VERIDIC

En Manolo i la Sisqueta
 Petit Relat, quasi verídic, d'aquell Nadal del 2012 ó les tribulacions de la mula i el bou.

El proces d'abandonament dels pobles de muntanya ha estat un fet irreversible al nostra país. Pels joves de pagès els reclams de la ciutat, són molt més atractius que la pau de conrear uns terrenys, que la industrialització del camp ha anat fent poc competitius. D'una banda, esforços, collites minses i resultats incerts, de l'altre, atraccions i emocions un dia darrera l'altre. No hi ha color.

Viladelcamp del Munt és una preciosa excepció que confirma aquesta regla marcada per un destí impecable. Hi ha censades, encara avui, dues-centes trenta sis persones que han pogut sobreviure a aquest corrent d'emigració cap a la ciutat. Fa ja molts anys, que les forces vives del poble, sensibles a aquest problema, es van reunir per estudiar seriosament quines eren les possibles sortides que els permetessin seguir en aquell poble, en aquella terra, que en definitiva era la seva i que estimaven més que res. Van decidir que entre tots reunirien uns diners per enviar al Xumet, que tenia estudis i parlava castellà, a veure com s'ho feien altres pobles, tan petits com el seu, arreu del món, per sobreviure.

El viatge va ser llarg i els dies, les setmanes i els mesos passaven tan de pressa que ja quasi bé tots pensaven que en Xumet ja no tornaria mai més. Però vet aquí que un dia se'l van trobar al bell mig de la plaça, cridant com un foll, ja sóc aquí! Vilatans, JA SÓC AQUÍ! El senyor Batlle al davant i la resta dels vilacampés corrent darrera seu li van donar la benvinguda. Bé, no cal entrar en detalls de les reaccions de la gent: plors d'alegria, abraçades a dojo i petons per a tothom. Ja, un cop asserenades les emocions dels primers moments i catalans com eren, volien anar al gra enseguida.

La idea que en Xumet portava al cap, al començament els va semblar estrambòtica i l'oposició que protestava a tot el que calgués, va ser tan contundent que fins i tot va fer trontollar el projecte. Per fi i vençuts tots els obstacles, va resultar un èxit clamorós: Un pessebre vivent que donaria feina a tot el poble! Així ho van endegar i any darrera any venien gent d'arreu i any darrera any s'anava incrementant la concurrència; primer els dels pobles més propers, després ja van ser els de ciutat, que mofetes ells, anaven a veure com els de pagès feien el ridícul. Per fi els turistes estrangers aterraven a aquell racó de món per veure i admirar el pessebre vivent més extraordinari que mai s'havia vist. Aquella va ser doncs la salvació d'aquelles gents que passaven bona part de l'any preparant l'esdeveniment.

El que feien servir de cova era un antic estable de Can Bufí que queia de vell però feia el que podia per tal de servir a la causa. Hi havia uns quants que haurien de ser els protagonistes. S'ho feien a sorts cada any i els que no els hi havia tocat res, feien de pastorets que.. ja Déu n'hi do!

L'any 2012 que és el que ara ens ocupa, al Batlle li va tocar la responsabilitat de fer de Sant Josep. L'àngel de l'anunciació va ser per la Pepeta de cal Nyanyo i el caganer que a ningú li era plaent, va correspondre al Mingu de la Pella. Aquell any, el paper de la Mare de Déu no el van rifar atès que la Manela de can Murrot feia tres mesos que havia estat mare. Acordaren doncs que  el nou nat feria un paper de nen Jesús ben digna i... tots contents.

Com que era un poble ben al corrent dels avenços d'aquells temps, pels treballs del camp feien servir les eines que calia: tractors per sembrar, robots per llaurar, aspersors per regar, etc. El fet és que com que ja no quedaven animals, tenien que anar a buscar el bou i la mula a Vilavella del Camí que encara en conservaven alguns, més per sentimentalisme que per utilitat. La mula que es deia Sisqueta i al bou que li deien Manolo, cada any, als voltants dels primers dies de desembre, es posaven en camí per arribar a temps a fer el seu paper al famós pessebre vivent.

Aquell any quan van arribar al poble, dues coses els van deixar ben desconcertats: la primera que el pessebre vivent ja estava organitzat, tothom hi feia el seu paper i ningú semblava trobar-los a faltar i segona que fins i tot veien moltes cares que els miraven amb un aire de estar sorpresos al veure'ls arribar. La Sisqueta i el Manolo van pensar que el millor que podien fer era presentar-se a Sant Josep i posar-se a la seva disposició.

Sant Josep que com ja hem dir, aquell any era el Batlle, imposat de la seva doble responsabilitat i després de saludar als nouvinguts, el primer que féu va ser recriminar-los.

-Però, on aneu per aquests mons, desgraciats! Que no esteu al corrent de les novetats d'enguany?

La Sisqueta i el Manolo es van intercanviar unes mirades d'estranyesa i amb cara de no saber que passava, van confessar que no, que no sabien que hi haguessin novetats.

Sant Josep i Batlle alhora, amb un aire de tenir la paella pel mànec, els féu saber que el Sant Pare havia decretat que en el pessebre de Betlem, no hi havia hagut mai ni cap bou ni cap mula i que per tant allà ja no hi feien cap falta. El bou que va ser el primer en reaccionar davant d'aquella noticia, es mirà a la mula i amb un aire compungit li digué:

-Ja ho veus Sisqueta, ...ens hem quedat sense feina.

-i ara que farem tu i jo Manolo?

Mentre així parlaven, els pastorets que eren més a la vora,  començaren a fer córrer la veu pel poble que com un sol home i a corre-cuita es van presentar davant Sant Josep i Batlle alhora. Els uns amb pals, els altres amb rocs a la mà i els que més, amb cartells protestant contra aquell acomiadament tan salvatge i tan injust. Cridaven, entonaven consignes i reclamaven fermament a fi que el bou i la mula no perdessin els seus llocs de treball. Fins i tot el nen Jesús que plorava com un desesperat ( no sabem si de gana), semblava voler-se afegir a la manifestació. Res, però res a fer. El Sant Josep i Batlle alhora, va posar per davant l'autoritat papal i tothom va tenir de callar.

La Sisqueta i el Manolo amb una mirada d'agraïment pel gest tan noble dels pastorets, van fer mitja volta i emprengueren el camí de tornada. Ella, la mula, plorava a cor que me'n dons i el Manolo una mica més asserenat, intentava animar-la:

    -Mira Sisqueta, hem de ser valents i no perdre les esperances. Si ho rumiem bé, hem d'acceptar que el Sant Pare actual ja és vell i que per llei de vida, aviat en vindrà un altre de més jove que revisarà els textos de nou, i... ja veuràs com ens tornaran a cridar.

Això, a la Sisqueta, li va fer patxoca. Va somriure, va enviar una mirada de complicitat al seu company i es posà a trotar suaument per expressar l'alegria que li donà aquell rajolinet d'esperança. 

Vols que en parlem?:  keteketedos@gmail.com

Vols veure unes escultures
de ganxet precioses?:  crochetamedida.blogspot.com