Estic nerviós. Em deleixo per
sortir. A cada moment penso que la mestressa em ve a buscar i la cua
se'm belluga com un ventilador. No sé que li deu haver passat avui
que triga tant a venir, o pot ser soc jo que m'he fet un catúfol amb
l'horari? Ahir no vaig veure a la xicota i ja estic patint pel que
passarà avui. No paro de preguntar-me: hi serà avui al parc? Ara
si, sento que em crida amb un xiulet. Obra la porta i malgrat que és
alta i grossa, casi no pot entrar perquè de content que estic me li
tiro a sobra i d'un poc més que la faig caure. Amb les meves mans
recolzades en les seves espatlles, soc més alt que ella. Ella sempre
em tira piropos: “ets el dogo més alt i maco que he vist
mai” i això m'afalaga i em quedo tot estarrufat. Per arribar al
parc cal només travessar el carrer. El cor em diu que avui sí, que
avui ella hi serà. Em treu la corretja i em poso a saltar i ballar
com un boig. L'aire fresc del capvespre, l'olor de la gespa tallada i
els companys que vaig trobant, em fan sentir el goig de viure. Miro
cap un costat, cap a l'altre i ella encara no ha arribat o també pot
ser que hagi arribat i jo encara no he aconseguit veure-la. És tan
petiteta! Mira que anar-me a enamorar d'una xiuaua! Ja ho sé prou
que és una ximpleria però no puc fer-hi res: és el meu cor que
mana més que no pas jo. Ara sí, ja he sentit el seu flaire, el cor
em batega com un martell i la cua que se'm belluga com un fuet. La
mestressa em crida però jo quasi bé no la sento. Ja no hi ha
mestressa que valgui, ni gespa, ni parc ni res que em pugui distreure
del que ara m'importa més en el món: trobar la meva enamorada per
explicar-li tot el que sento per ella. Ja ens hem trobat; tantes
coses que tenia per dir-li i ara que està al meu costat, no soc
capaç ni de saludar-la. Me la miro; ella em mira amb aquells ullets
de picarona i em ve un
calfred que em deixa
garratibat. Per fi és ella que trenca el gel: —guau,
guau!—
em diu amb aquella veueta que em té el cor robat—,
i jo que li contesto: GUAU GUAU! No cal que ens diguem res més. Ja
està tot dit. Allà on hi ha un veritable amor, poc que calen les
paraules. O al menys és això que em ve ara al pensament, segurament
per excusar la meva timidesa. Saltem,ballem i estem contents. En
aquests moments tan sols hi ha una cosa que em preocupa: tinc que
anar amb molta cura amb les meves cabrioles de gos enamorat, perquè
si la trepitjo, la mato. Som feliços.
