M'han deixat sola al bell mig
d'una de les sonates més entendridores que s'han escrit mai. Estic
contenta de que estiguis aquí i t'hagis decidit a llegir-me. Puc
endevinar per la teva manera de mirar-me, que m'entendràs i em faràs
companyia.
Disculpe-m. Ara me n'adono de
que no m'he presentat. Sóc el Fa sostingut de la sexta octava d'un
piano de cua Stenway&Sons. Poca conya! Les meves vuitanta set
companyes i jo estem esperant l'entrada a l'escenari del famós Skenstasen que dins d'uns moments interpretarà La Truita de Franz
Schubert. Gran festa a l'Auditori. El pati de butaques ple d'un
públic silenciós i reverent arrenca uns aplaudiments entusiastes
quan l' artista seu davant nostre i es disposa a encetar la peça.
Nosaltres, les tecles,
silencioses i amb l'emoció continguda, som conscients de que ha
arribat el gran moment. Ell, ja a punt de començar, ens mira i amb
gest de complicitat ens pica l'ullet i.... sorgeix l'allegro-vivace.
Els dits amunt i avall corren
embogits, salten, ballen i premen amb un deliri contingut ara les
blanques i negres, després les negres i blanques, i així amb corredisses pel teclat envia als espectadors aquell poema simfònic que
ens té a totes el cor robat. Nosaltres sense ell, és clar, no som
res però ell sense nosaltres, que poca feina feria!. Que som un
equip, vaja.
I ara amiga meva que m'estàs
llegint, arriba al meu drama que tinc ganes de compartir amb tu. Vols
creure que el pianista, després de córrer com un esperitat per tot
el teclat i de tocar quasi bé totes les tecles, (per no dir totes) a
mi ni tan sols em va mirar?. Ja bé prou que els seus dits àgils,
ballarins, passaven una vegada i un altre per sobre meu. Ja bé prou
que jo esperava angoixada que arribés el meu torn. Vaig
arribar a un estat de nervis tan gran , que fins i tot em vaig posar
de puntetes per veure si algun dels seus dits, ni que fos el petit
topava, algun cop, amb mi. Doncs ni així.
Jo volia ser-hi, volia formar
part del cromatisme dinàmic i sonor que com un miracle s'expandia
per tota la sala. Jo també volia com les meves
companyes, deixar-me caure amb suavitat sobre aquell públic tan entregat i embadalit.
Volia ser portadora d'aquell missatge sublim. Volia, perquè
amagar-ho, gaudir del plaer de compartir.
Pot ser a l'Andante, pensava
encara esperançada. No, no, serà a l'Andantino. Aquí tampoc va
passar res. Ja, aleshores, vaig veure ben clar de que no comptaven en
mi. Allà barrejada entre totes em vaig sentir més sola que la una.
Pot ser perquè sóc negre, pensava a vegades, però també n'hi havia
moltes de negres que bellugaven sense parar. No, no era un problema
racista. No podia endevinar el que era. La qüestió és que ell no
em va ni mirar (i menys tocar ) en tota la tarda i jo no vaig poder
fer el que més anhelava: compartir amb les altres companyes el plaer
de escampar felicitat per tot arreu.
Vaig agafar una enrabiada tan
grossa, que em vaig prometre a mi mateixa que a partir d'aquell dia,
estaria sempre més desafinada. Que haguessis fet tu en el meu cas.
Oi que tu m'entens?.
