 |
| En Manolo i la Sisqueta |
El proces d'abandonament
dels pobles de muntanya ha estat un fet irreversible al nostra país.
Pels joves de pagès els reclams de la ciutat, són molt més
atractius que la pau de conrear uns terrenys, que la
industrialització del camp ha anat fent poc competitius. D'una banda, esforços, collites minses i resultats incerts, de l'altre,
atraccions i emocions un dia darrera l'altre. No hi ha color.
Viladelcamp del Munt és
una preciosa excepció que confirma aquesta regla marcada per un
destí impecable. Hi ha censades, encara
avui, dues-centes trenta sis persones que han pogut sobreviure a
aquest corrent d'emigració cap a la ciutat. Fa ja molts anys, que
les forces vives del poble, sensibles a aquest problema, es van
reunir per estudiar seriosament quines eren les possibles sortides
que els permetessin seguir en aquell poble, en aquella terra, que en
definitiva era la seva i que estimaven més que res. Van decidir que
entre tots reunirien uns diners per enviar al Xumet, que tenia
estudis i parlava castellà, a veure com s'ho feien altres pobles, tan
petits com el seu, arreu del món, per sobreviure.
El
viatge va ser llarg i els dies, les setmanes i els mesos passaven tan
de pressa que ja quasi bé tots pensaven que en Xumet ja no
tornaria mai més. Però vet aquí que un dia se'l van trobar al bell
mig de la plaça, cridant com un foll, ja sóc aquí! Vilatans, JA SÓC
AQUÍ! El senyor Batlle al davant i la resta dels vilacampés corrent
darrera seu li van donar la benvinguda. Bé, no cal entrar en detalls
de les reaccions de la gent: plors d'alegria, abraçades a dojo i
petons per a tothom. Ja, un cop asserenades les emocions dels primers
moments i catalans com eren, volien anar al gra enseguida.
La idea que en Xumet
portava al cap, al començament els va semblar estrambòtica i
l'oposició que protestava a tot el que calgués, va ser tan
contundent que fins i tot va fer trontollar el projecte. Per fi i
vençuts tots els obstacles, va resultar un èxit clamorós: Un
pessebre vivent que donaria feina a
tot el poble! Així
ho van endegar i any darrera any venien gent d'arreu i any
darrera any s'anava incrementant la concurrència; primer els dels
pobles més propers, després ja van ser els de ciutat, que mofetes
ells, anaven a veure com els de pagès feien el ridícul. Per fi els
turistes estrangers aterraven a aquell racó de món per veure i
admirar el pessebre vivent més extraordinari que mai s'havia vist.
Aquella va ser doncs la salvació d'aquelles gents que passaven bona
part de l'any preparant l'esdeveniment.
El que feien servir de
cova era un antic estable de Can Bufí que queia de vell però feia el
que podia per tal de servir a la causa. Hi havia uns quants que haurien de ser els protagonistes. S'ho feien a sorts cada any i els
que no els hi havia tocat res, feien de pastorets que.. ja Déu n'hi
do!
L'any 2012 que és el que
ara ens ocupa, al Batlle li va tocar la responsabilitat de fer de
Sant Josep. L'àngel de l'anunciació va ser per la Pepeta de cal
Nyanyo i el caganer que a ningú li era plaent, va correspondre al
Mingu de la Pella. Aquell any, el paper de la Mare de Déu no el van
rifar atès que la Manela de can Murrot feia tres mesos que havia estat mare. Acordaren doncs que el nou nat feria un paper
de nen Jesús ben digna i... tots contents.
Com que era un poble ben
al corrent dels avenços d'aquells temps, pels treballs del camp
feien servir les eines que calia: tractors per sembrar, robots per llaurar, aspersors per regar, etc. El fet és que com que ja no quedaven animals,
tenien que anar a buscar el bou i la mula a Vilavella del Camí que
encara en conservaven alguns, més per sentimentalisme que per
utilitat. La mula que es deia Sisqueta i al bou que li deien Manolo,
cada any, als voltants dels primers dies de desembre, es posaven en
camí per arribar a temps a fer el seu paper al famós pessebre
vivent.
Aquell any quan van
arribar al poble, dues coses els van deixar ben desconcertats: la
primera que el pessebre vivent ja estava organitzat, tothom hi feia
el seu paper i ningú semblava trobar-los a faltar i segona que fins
i tot veien moltes cares que els miraven amb un aire
de estar sorpresos al veure'ls arribar. La Sisqueta i el Manolo van
pensar que el millor que podien fer era presentar-se a Sant Josep i
posar-se a la seva disposició.
Sant Josep que com ja hem
dir, aquell any era el Batlle, imposat de la seva doble
responsabilitat i després de saludar als nouvinguts, el primer que
féu va ser recriminar-los.
-Però, on aneu per
aquests mons, desgraciats! Que no esteu al corrent de les novetats
d'enguany?
La Sisqueta i el Manolo es
van intercanviar unes mirades d'estranyesa i amb cara de no saber que
passava, van confessar que no, que no sabien que hi haguessin
novetats.
Sant Josep i Batlle
alhora, amb un aire de tenir la paella pel mànec, els féu saber que
el Sant Pare havia decretat que en el pessebre de Betlem,
no hi havia hagut mai ni cap bou ni cap mula i que per tant allà ja
no hi feien cap falta. El bou que va ser el primer en reaccionar
davant d'aquella noticia, es mirà a la mula i amb un aire
compungit li digué:
-Ja ho
veus Sisqueta, ...ens hem quedat sense feina.
-i ara que farem tu i jo
Manolo?
Mentre així parlaven, els
pastorets que eren més a la vora, començaren a fer córrer la
veu pel poble que com un sol home i a corre-cuita es van presentar
davant Sant Josep i Batlle alhora. Els uns amb pals, els altres amb
rocs a la mà i els que més, amb cartells protestant contra aquell
acomiadament tan salvatge i tan injust. Cridaven, entonaven consignes
i reclamaven fermament a fi que el bou i la mula no perdessin els
seus llocs de treball. Fins i tot el nen Jesús que plorava com un
desesperat ( no sabem si de gana), semblava voler-se afegir a la
manifestació. Res, però res a fer. El Sant Josep i Batlle alhora,
va posar per davant l'autoritat papal i tothom va tenir de callar.
La Sisqueta i el Manolo
amb una mirada d'agraïment pel gest tan noble dels pastorets, van
fer mitja volta i emprengueren el camí de tornada. Ella, la mula,
plorava a cor que me'n dons i el Manolo una mica més asserenat,
intentava animar-la:
-Mira Sisqueta, hem de
ser valents i no perdre les esperances. Si ho rumiem bé, hem
d'acceptar que el Sant Pare actual ja és vell i que per llei de
vida, aviat en vindrà un altre de més jove que revisarà els
textos de nou, i... ja veuràs com ens tornaran a cridar.
Això, a la Sisqueta, li
va fer patxoca. Va somriure, va enviar una mirada de complicitat al
seu company i es posà a trotar suaument per expressar l'alegria que
li donà aquell rajolinet d'esperança.
Vols que en parlem?: keteketedos@gmail.com
Vols veure unes escultures
de ganxet precioses?: crochetamedida.blogspot.com
Vols que en parlem?: keteketedos@gmail.com
Vols veure unes escultures
de ganxet precioses?: crochetamedida.blogspot.com
