jueves, 12 de diciembre de 2013

ÚLTIMES NOTICIES


UN CIUTADÀ







aquest és un Juan Perez Lopez quan li van assegurar que... hi havia polítics que no eren corruptes!!!

HISTORIES D'AMOR, SOMNIS DE POETES...



ERMENEGILDO I MATILDE


Els dies en el taüt es fan llargs i feixucs. És lluna plena i el seu cos ja li demana per sortir. L’hora esperada, l’hora de la nit on tot comença. A poc a poc aixeca la tapa, el grinyol de les frontisses li provoca esgarrifança i la llum de la lluna l’enlluerna. Fa el mandra i s’estira per espavilar-se. Ja és de nit! i com cada nit, avui, un cop més es lliurarà al que la sort li vulgui portar. No es pot queixar de la que ha tingut fins ara. Mai, que recordi, ha acabat la nit de buit. És vell, es clar que sí però encara li venen a la memòria tantes i tantes vegades que les seves enamorades no s'han pogut resistir i... seves, les ha fet sempre seves. Ha gaudit, que això és en definitiva, el que compta, de la llaminera sang de totes les seves conquestes.
-“Compra'm Telefòniques i ven Endeses. Sé de bona tinta que les coses van en aquesta direcció”.
-“Doncs jo de tu, em quedaria de moment al pairo i esperaria encara uns dies, a veure què fa Acerinox que darrerament se n’està parlant molt i molt bé”.
-“Senyoreta posi'm amb Barcelona. Si la meva dona no és a casa, com sospito, li diu que demà”...
La Matilde no feia res més en tota la seva jornada laboral que escoltar un sens fi de converses buides, de frases fetes, de llocs comuns que un darrera l’altre, tothom repetia. Aquella centraleta de l'hotel era, si més no, la seva eina de treball, el seu martiri i, a tot estirar, també la seva escapatòria. La seva manera de veure món. Un món que sabia que hi era: la radio, la tele i les revistes del cor, bé prou que li ho feien palès i ella el vivia allà, al darrera dels seus auriculars. Amb l'orella ben parada, anava i venia, reia i plorava i s’endinsava dins de les vides dels altres que, a voltes eren ben turmentades i malgrat tot, també a vegades ben gratificants.
En els seus quaranta anys i escaig (tampoc cal precisar tant) d’una vida solitària, encara li quedaven, escampats per raconets de la consciència, enyors del que tal vegada hauria pogut estar la seva vida: enamorar-se, casar-se i formar una família amb un bon grapat de quitxalla.
Els anys li van anar marxant i els quilos li van anar venint. Li quedaven tan sols, els clients de l’hotel que tan si eren ben plantats com si tenien pinta de guerxos, tots passaven per davant de la seva cabina telefònica lluint una indiferència que li arribava ben endins. Li quedaven també aquelles converses que, a través de la seva centraleta, parlaven d’amor i ella escoltava amb una atenció ben especial. Mira no se sap mai, es deia, i si un dia... no sé quan, algú em fa la mitja rialla, doncs ja tindré ben guardades un bon sac de paraules boniques per abrigar-lo bé, perquè no se m’escapi.
El vampir, que em sembla recordar, es deia Ermenegildo (en record del seu padrí que també se’n deia), va olorar l’aire amb un gest ben professional i va arribar a la conclusió que avui els seus passos havien de seguir el que li marcava la intuïció: cap al carrer Bombetes Tristes. Tot d’una, li arriba un repicar de talons que s’acosta; de mica en mica s’acosta. I ja tenim a l'Ermenegildo amb l’orella ben parada, els ullals ben afilats, els ulls a l’aguait, i en el cor un batec que ja li és familiar i li diu que si, que s’acosta ella.... la d’aquesta nit. “Si, si, serà meva, ja ho veig que serà meva”.
La nostra telefonista acaba el seu torn a les 12 h. de la nit. És clar que no té por de res i és clar que ja fa anys que fa el mateix camí i mai, però mai (ho pensa fins i tot amb una certa recança) no ha passat res. Què té doncs de nou aquesta nit que li fa tanta basarda?. Camina amb el cor encongit i quasi bé de puntetes. Fins i tot el soroll dels seus propis passos l’esgarrifa. Res, dona, res, perquè avui ha de passar res més que el de sempre? Arribaré a casa, la clau com sempre obrirà la porta i com sempre el meu pis estarà tan buit i tan ple d’aquell silenci que em fa plorar.
La fosca de la nit queda solament trencada per una bombeta que amb més fàstic que ganes, arriba a donar una certa llum. Just la suficient per deixar entreveure una silueta que avança i s’acosta amb fermesa i fins i tot amb elegància cap a la Matilde.
-Bona nit senyoreta, com vostè per aquí a aquestes hores?
La Matilde mira l'ombra, apresa el pas però no pot evitar el batec del cor que quasi bé fa soroll. Tot ella és un “vol i dol”. Ara no sap què fer; si posar-se a córrer, reduir el pas o bé contestar a la ombra que ara ja és al seu costat. Caminen junts una estona. Sembla que no es diguin res però en aquell silenci hi ha amagat un diàleg ben fluid. El pas es fa cada cop més lent i.... la Matilde no sap que hi ha en aquella mirada... no sap que fer...no sap que dir. Més ben dit, no cal que digui res perquè tot s’ho diu ell. Li explica “histories d’amor, somnis de poetes...” Així passen l’estona i ell segueix recitant estrofes que se sap de memòria perquè son les de cada dia (perdó, les de cada nit). A ella, però li arriben ben endins del seu cor d’enamorada disposada a tot i li semblen els poemes més bells del món.
“Ja ha caigut”, pensa ell. “Ja ha arribat per fi el meu amor” pensa ella. I així, camina que caminaràs, arriben al moment de la clau. Obra la porta en silenci, entra (entren) al petit apartament. A partir d’aquell moment el silenci del pis ja va quedar trencat per sempre. També, com es pot imaginar el lector intel·ligent, va quedar trencada per sempre la virginitat de la Matilde.
Podia haver estat una nit aconseguida, una nit gloriosa perquè tot feia pensar que havia de ser així. Però no, no va ser així. En el precís moment de la queixalada, en aquells instants en que el deliri del plaer ja és a tocar, aquells ullals fets per clavar a la jugular de verges esperançades, van fer figa. Un crit esfereïdor es va clavar a les parets del petit apartament. Quin dolor, deu meu! Quin mal feien aquells ullals!.
És així com la primera nit d’amor, del primer amor de la Matilde, va acabar en tragèdia. En tragèdia i a cal dentista perquè aquell mal era insuportable. Allò no podia seguir així. Allò, havia de parar.
El diagnòstic del dentista va ser clar i contundent: aquells ullals corcats d’anys i panys de fer-los servir, havien quedat irremissiblement malmesos. S'havien d’arrencar i posar-hi una pròtesi en el seu lloc. És ben cert que mai més podrien fer el fet com calia, però, al menys, estèticament quedarien presentables.
L’Ermenegildo i la Matilde es van casar. Van intentar fer una vida normal (normal de vampir, s'entén) fins a tal punt que dormien en un taüt que es va construir ell mateix; un taüt de matrimoni.
Ben aviat, malgrat tots els esforços, van caure en les rutines del matrimonis, diguem-ne, ben avinguts i alhora ben ensopits.
Una vida sense xuclar sang, ja no era vida i el nostre home de la nit, això ho va acusar ben seriosament. No van trigar gaire a traspassar al altre barri: a ella se la va emportar un atac d'avorriment i ell..., ell va morir de gana.










EL REGAL DE LA MARE





    La meva mare em va regalar un filicondrí. Feia tant de temps que ho esperava! Ella sabia la il·lusió que em feia, però no sé encara si per una estranya crueltat o per pur oblit, el temps havia anat passant i el meu filicondrí, el que jo volia el que em delia per tenir no acabava d'arribar mai més. Un dia em va semblar que ho veia clar: ja no el tindré mai el filicondrí enyorat i aquesta conclusió em va fer plorar. No podia, es que no podia seguir amb aquell deliri d'esperar un dia si i l'altre també aquell filicondrí que una vegada  al zoo em va veure, em va mirar i em va fer seu. Em guaitava i em deia, amb tu, jo vull venir amb tu i això a mi em robà el cor. Vaig entendre que la vida sense un filicondrí era una caixa buida, un embolcall sense contingut, un globus sense l'aire. Si, és veritat, la meva mare m'obsequià amb un filicondrí però, perquè sempre hi ha que haver un però? Va ser el regal dels divuit anys! La meva gran il·lusió del filicondrí, que uns anys abans havia anhelat tant, arribava tard. El meu filicondrí, el que jo volia, el que jo esperava nit i dia, el que em feia companyia en el pensament quan estava despert i el somiava quan dormia, aquell filicondrí ja no hi era. Aquell filicondrí estimat s'havia mort. Es va anar morint lentament, amb una suavitat tan tendre, tan callada, tan discreta que no em va donar ni la ocasió de sentir el dolor de la seva absència. I ara, als meus divuit anys venia la mare amb un filicondrí. Ella tota il·lusionada me'l va posar a la vora del llit esperant que jo el trobes de bon matí. Si que el vaig trobar, és clar que si; em va despertar, ens vam mirar i tots dos sense dir-nos res, vam arribar a la mateixa conclusió: Ja és tard, mare, massa tard per filicondrins.
Ara, el filicondrí esta dormint. Si el voleu veure, haureu de tornar una mica més tard.

AVUI MÉS QUE MAI...

...pel que varen morir tantes flors

Avui més que mai, hi ha oligarquies que amb l'escut de la legalitat putegen el poble.
Avui més que mai, hi ha partits que fan exactament el contrari del que van prometre.
Avui més que mai, molts dels que estan a dalt han assumit la corrupció com un fet normal i normalitzat.
Avui més que mai, veiem uns polítics obstinats en negar la realitat de la decadència del sistema.
Avui més que mai, volem saber on és la sortida d'aquest carreró on ens han ficat.
Avui més que mai, cal exigir responsabilitats als que ens han portat a aquesta situació.
Avui més que mai, sobren organismes per tot l'Estat.
Avui més que mai, cal denunciar que la nostra democràcia que va néixer al 1978 ja té l'acta de defunció al 2013.
Avui més que mai, cal una regeneració urgent del nostre sistema.
Avui més que mai, els que han de promoure aquesta regeneració són els que han conviscuts i conviuen amb la corrupció imperant fins ara.
Avui més que mai, s'infringeix la Constitució del 78 (sección 2ª, Capítulo III, Artículo 47). Això ho avalen cada dia mils i mils de ciutadans (avis, pare, fills, nets) que tenen dret a un habitatge digna i que els llencen al carrer i els condemnen a la misèria de per vida.
Avui més que mai, cal assumir que la nostra democràcia és ja un cul de sac sense sortida i que en volem una de veritat: llistes obertes, transparència total, finançament públic...
Avui més que mai tenimdret a decidir si volem rei o república.
Avui més que mai, volem una democràcia on manin els escollits pel poble i no la dictadura del diner.
Avui més que mai, l'atur és un allau que ningú sap com contenir.



Avui més que mai, cal adquirir consciència de la rabiosa actualitat de la cançó de Lluís Llach, fer-la nostre i cantar-la pels carrers fins al esgotament.

No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

No és això, companys, no és això,
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.

No és això, companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l’espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no és això.








LA DARRERA ESPERANÇA

Que m'ofego! Que m'ofego! Anava cridant desesperat amb l'aigua al coll, fins que li va sonar el mòbil i el va agafar ben il·lusionat. La veu de l'altre costat demanava: pel Pepitu Sistachs, si us plau...No, s'equivocava dir ell... i ja no va dir res més...

martes, 25 de junio de 2013

OBJECTES PERDUTS



OBJECTES PERDUTS
El 010 és un número de telèfon molt popular a Barcelona. És un servei que l'Ajuntament posa a disposició dels ciutadans per tenir-los al corrent dels esdeveniments més rellevants de la ciutat. També s'afanya a donar informació referent a centres, entitats o institucions que els hi puguin ésser útils en un moment qualsevol.
Argemí, que de natural era més aviat tímid i un xic apocat, ho superava en escreix amb la seva voluntat capaç de vèncer qualsevol obstacle. Això va ser el que el va ajudar a prendre la decisió de trucar el número en qüestió.
- Aquí el 010, Servei d'informació de la ciutat de Barcelona, digueu. ¿en què us podem servir?. - Així d'amable sonà la veu al altre extrem del fil telefònic.
-Bon dia - fou la ràpida resposta que se li va ocórrer a l'Argemí. Pot ser que una mica per donar temps al temps i poder així organitzar als seus pensaments amb un mínim de coherència.
Havia estat dubtant molt de temps abans de fer aquella consulta. Ell, com qualsevol altre, pensava que el seu problema era únic i temia - amb bastanta  raó - que l'engeguessin a fer punyetes, ara precisament, que és quan estava amb la moral més baixa. Es resistí a la basarda que l'envaïa i tornà a aquell diàleg quasi bé sense encetar.
- Sí senyoreta, bon dia. Em dic Argemí Arrufat i tinc un interès molt especial per saber on puc trobar a Déu.
-¿A Déu, senyor?- li respon amb veu de rutina la receptora. Permeti'm un moment que consulti la nostra Base de Dades a l'ordinador....- i després d'uns segons que a n'Argemí se li van fer molt llargs, un altre cop la veu monòtona i impersonal- No senyor, aquí ens indica que "desconegut" però....esperi un moment, veig que ara apareix en pantalla l'avís de que connectem amb Brussel.les. La seva Base de Dades és força més potent que la nostra. Vostè és el número 457 en el que va d'any que ens fa aquesta consulta.
- Tampoc res a fer senyor. Ara per ara, el millor que li podem suggerir - prosseguia la veu - és que consulti les nostres oficines de Objectes Perduts. Allà, possiblement, podran informar-lo com cal.
Argemí, bo i penjant el telèfon, ja va treure dues conclusions determinants: La primera, que la gent no tenia ni la més mínima  idea d'on estava Déu i la segona i pot ser que més important: si al llarg de l'any ja s'havien evacuat 457 consultes semblants, això volia dir que les seves pretensions tampoc eren cap estirabot. Aquest va ser l' argument que el va ajudar a seguir endavant seriosament.
L'oficina de Objectes Perduts estava ubicada a la planta baixa d'un edifici del carrer Carrerons que presumia de ser una de les cases més antigues del barri gòtic. Aquest immoble que es mereixia caure de vell, s'entestava en mantenir-se dempeus. Possiblement per la inèrcia d'haver estat útil un bon grapat d'anys.
Les parets, els mobles, els llums, les cortines i els demés elements decoratius tenien quelcom de comú amb els empleats que hi treballaven i que els unia, quasi bé per sempre: Eren tots rematadament vells i ho lluïen amb un orgull ben especial. Eren, sens dubte, uns éssers superiors als de l'altra banda del taulell.
Després d'esperar a la llarga i lenta cua de perdedors de coses, li va arribar el seu torn. Allà estava el funcionari, ben engiponat al darrera de la seva finestreta. Tan a prop que se'l podia tocar però el seu aspecte era d'un avorriment tan definitiu que l'Argemí va comprendre que estava a anys llum d'entendre el seu problema.
- Perdoni senyor, el cas és que....
-¡ Vinga, vinga, anem per feina que no tenim tot el matí per a vostè!
- Sí senyor sí, li explico... el cas és que, com li deia, un bon dia vaig perdre a Déu i no l'he trobat mai més. ¡I miri que l'he buscat, eh! Si no fos massa carregós, m'atreviria a preguntar-li: per una d'aquelles casualitats ¿no el tenen pas vostès per aquí?
- Mira que en tenim d’andròmines guardades. Totes plenes de pols i malmeses i sempre em demanen el que no tinc.
- Ja ho entenc, ja, però, és tan important per a mi de tornar-lo a trobar....
I ara, amb l'aspecte de buròcrata oficialment emprenyat li respon:
 - Rellene Vd. esta instancia, ponga una póliza de 2,73 Euros i vuelva la semana próxima". ¡ Ah!, i no se olvide de su carnet de identidad...
- Als set dies comptats i a la mateixa hora de la primera vegada, estava l'Argemí bo i plantat a l'espera del document. Era el llenguatge intricat i barroc característic de la burocràcia oficial. Resumint, semblava explicar-li que ells, "la Administración" no tenien ni la més lleugera idea d'on podia estar Déu i per tant ...."es por esta diligencia incoada por via de apremio que se hace conocedor al solicitante de que si en algún lugar estuviere el demandado, sería en alguno de los inmuebles que a tal fin, La Administración en concordancia con la Conferencia Episcopal, utilizan a efectos del buen uso y disfrute del culto del pueblo creiente".
Feia anys i panys que l'Argemí no trepitjava cap església. El document en qüestió li va fer pensar que pot ser aquesta podria ser precisament la raó de la seva pèrdua.
Amb fermesa d'esperit però amb la vergonya de sempre, va optar per visitar la seva parròquia. Era de bon tros la que li oferia més confiança. L'església era petiteta. Malgrat tot, donava l'abast per les necessitats espirituals de la gent d'un barri que mai s'havia distingit precisament per una assistència massa nombrosa als actes religiosos. L'ambient que s'hi respirava era trist i caduc i reflectia ben clar el minso interès d'uns feligresos carregats d'anys a l'esquena. Era, decididament una comunitat molt reduïda. L'edat no perdona i de vell no se'n passa.
Les poques esperances que l'acompanyaven, van passar a millor vida quan va entrar i va veure el panorama. La foscor que era quasi bé total i el silenci dens i com prefabricat, no convidaven especialment a aixecar els ànims d'aquell que, ni més ni menys, estava buscant a Déu.
Allà al fons, en un raconet entre discret i amagat s'havia instal·lat el capellà a la seva caseta de esborrar pecats. Ves a saber, pot ser que sí que li donaria alguna pista. L'aspecte pioc d'en Argemí va confondre al mossèn que ho va interpretà com un avenç al penediment dels seus pecats.
-Bona tarda, pare...
-Ave Maria Puríssima, fill meu...
-Sí, sí, d'acord, Ave Maria Puríssima...-Estimat feligrès, es contesta: "sense pecat fou concebuda"
-Doncs, si senyor, sense pecat...
-¿Quan fa que no t'has confessat, fill meu?
- ¡Ui, poc que ho sé!. Fa ja tant de temps. Però, digueu-me bon home, ¿quin interès teniu en saber-ho?
- Això és, fill meu, el Sagrament de la Confessió i aquesta és la manera que la Santa Mare Església ens demana que ho fem.
-¡Ai senyor, quines coses! és clar, ara ho entenc, Vos esteu aquí per això i us pensàveu que jo em venia a confessar...
-¿I doncs què has vingut a fer sinó?
-  Això és precisament el que li anava a explicar. A l'Ajuntament m'han dit que vostès em podrien donar raó del qui busco i no trobo.
- Bé, fill meu, bé, diguem  doncs qui busques i si de mi depèn, et prometo que el trobarem.
- Busco a Déu, senyor. El vaig perdre ja fa molts d'anys i no l'he tornat a veure mai més. ¡I miri que m'he fet tips de buscar eh!
- Ja ho entenc, ja. Efectivament, has estat ben aconsellat perquè, encara que Déu, està arreu com diu el nostre catecisme, es principalment a les esglésies on la seva presència és, si cap, més intensa.
Ara sí, l'emoció continguda i controlada fins llavors, es va apropiar de l'ànim del presumpte penitent i el va obligar a recordar a ritme de vertigen, la intensa companyia que havia representat per a ell, tenir, ni més ni menys, que tot un Déu a l'abast. Amb naturalitat de la quotidià, havia estat el seu company, l'amic íntim, sempre present fins que va arribar, inexplicablement, la llarga i dolorosa absència.
- ¡Digui’m, pare, digui’m! ¿Què haig de fer? ¿On el tenen? ¿com està? ¿els hi ha explicat res de mi?, ¿el puc veure ara mateix?
- Bé, fill meu estimat, bé. La teva lògica impaciència em fa veure, il·lusionat, que ets una ànima creient i que si perseveres amb la teva dèria, eleves precs al cel amb humilitat i sobretot, sense perdre mai l'esperança, pot ser que un dia la seva Gràcia t'il·luminarà i el podràs veure....amb els ulls de la fe, ben entès.
-¡Però què dieu pare! ¿què no diu que està aquí amb vostè? Si això és així, jo el vull veure ara mateix, ¿m'entén?, ara mateix. He esperat massa anys perquè ara vingui vostè amb projectes a terminis.
Argemí, va comprendre de sobte, sense ni tan sols proposar-s'ho, però amb una claredat diàfana, que allò era un diàleg de sords. Quasi com aquell que diu, sense acomiadar-se, es va trobar al mig del carrer donant petades, amb la ràbia de la frustració, a les pedres del camí.
A la frustració li va seguir el desengany i a aquest, la rutina dels dies, els mesos i els anys. Sense cap convenciment, sense ganes i sense esperances, havia mogut cel i terra. Vidents, pitonisses, bruixes i gurus havien anat desfilant i donant més voltes que els cavallets de la fira.
A l'agència publicitària de La Vanguardia li encarregava sistemàticament el mateix anunci: "Perdut Déu, es gratificarà ben generosament a qui l'hagi pogut veure i me'n sàpiga donar raó". El responsable de l'agència ja li coneixia la veu pel telèfon: "¿El mateix anunci de sempre, senyor Argemí?", "sí, si, clar, el mateix de sempre". "¿Avui tampoc no hi cap resposta?". "pot ser que demà senyor, esperem a demà". I amb aquella mirada de pena que es dedica als indefensos i als tocats de l'ala acabava la conversa que ja havia esdevingut rutinària.
"Estimat Déu....." així començava la carta que a la desesperada i sense cap lògica, havia escrit l'Argemí. Per allò de "que per mi no quedi" no se li va ocórrer altre cosa que penjar-la, ni més ni menys, que als fils d'estendre la roba. Era una esperança estúpida - ell mateix ho reconeixia- però qui sap si així, "via estel·lar", podria, connectar amb el destinatari . La calor, la pluja i els freds de l'hivern es cuidarien ben bé prou d'enviar-la als quatre vents.
Al pis on vivien era, sense pal·liatius, esquifit. Un paper penjat al balcó d'estendre la roba no era, malgrat tot, un problema especialment greu. Si que és veritat, però, que tenien que rumiar molt per treure espais d'allà on no n'hi havia. Per dir-ho clar i català, vivien en conserva. La seva dona no havia posat cap pega al seu projecte estúpid, però ara, el segon paper que hi va trobar, va ser la gota que va fer basar el got.
- Mira, Argemí, tu saps prou bé que mai t'he negat res però és que ara amb tants paperets penjats a l’estenedor, no em queda espai ni per un mocador. Penso sincerament que estàs abusant de la meva bona fe.
-Però Ariana, ¿ per què em dius això?
-Que,  per què ho dic? doncs mira, perquè amb una carta amb missatges a no sé qui, n'hi havia més que de sobres i ara resulta que avui vaig a estendre la roba i ja me n’he trobo un altre. Ja està bé ¿no?
Ni les cantates de J.S..Bach, ni els cors de la Novena simfonia, ni la música celestial baixada del Paradís, li haguessin semblat tan acollidors com l'assenyat escàndol de la seva dona.
Amb un tacte exquisit. Amb la reverència del confés. Amb l'èxtasi de l’il·luminat. Així, poc a poc l'Argemí es va anar apropant a aquell bocí de paper. Poc a poc sí, però amb l'alegria per dins i amb el cor esbategant. La seva dona estava equivocada; no va ser l’Argemí qui va col·locar el segon missatge. Ell, era Ell el que li contestava. La seva veu interior no l'enganyava i l'apressava a recollir-lo.
Hi havien notícies, ell tenia notícies...Va llegir la carta amb el delit del que s'ha esperat fins a l'esgotament i també amb la serenitat infinita que encomanava el seu Autor. Deia així:

Argemí, estimat meu:
T'estic engendrant eternament
T'estic acompanyant eternament
T'estic estimant eternament

Firmat: DÉU

La resposta de l'Argemí no es va fer esperar. Va ser, això sí, tan escarida com la de Déu. La seva emoció i el protocol no permetien gaires floritures més:

Déu meu estimat:
T'he buscat desesperadament
T'he enyorat profundament
T'he estimat.......com he pogut
Firmat: Argemí
No hi va haver més correspondència..... .....ja quedava tot dit...








martes, 18 de junio de 2013

UN HOME FELIÇ



Estava content, molt content. No ho podia dissimular. Baixava per les Rambles saltant, cantant i ballant. Semblava talment que li hagués tocat el premi gros. De cop i volta, sense deixar ni la ballaruga ni el cant, s'aturà davant de la Boqueria. Com que arreu està ple de tafaners, es va formar d'immediat una rotllana d’uns quants centenars de persones que el miraven amb sorpresa i divertiment. En circumstàncies com aquesta sempre n'hi ha un de més eixerit que els altres, i aquest, amb una certa impertinència li preguntà: que no veieu que sou massa gran per fer el ridícul d'aquesta manera? Aleshores, de cop, aquell que escampava la seva alegria als quatre vents, s'aturà, es posà d'un seriós que impressionava, mirà fit a fit a tots i cadascun dels que el voltaven i contestà amb una naturalitat desconcertant: avui he sigut l’ésser més feliç del món. Tinc ja setanta anys i havia cregut al llarg de la meva vida que jo era una persona que tenia una consciència. Avui per fi, he descobert que sóc una consciència que té a una persona. No us sembla a tots plegats que n'hi ha per ser ben feliç?
Aquell grapat de gent amb cara de no entendre ni un borrall, van anar desfilant i el van deixar quasi bé sol. Algú, però, amb llàgrimes als ulls se li acostà, l'abraçà i s'acomiadà amb un gran somriure als llavis...