És baixet, prim i tan desmanegat, que tot ell semble un
“pengim-penjam”. Va caminant d'esma entre els passadissos del
super. Els seus ullets petits i eixerits, miren
arreu amb picardia. Estira la mà i arramba d'una revolada, la
llonganissa. Ens creuem les mirades i els dos entenem el que fa el
cas. Una llàgrima que se li escapa dels seus ulls plens de fam,
rodola suaument galtes avall. Jo, no hi puc fer-hi més, faig veure
que no he vist res però, girant-me perquè ningú em vegi, també em
poso a plorar...

Els meus "Petits Relats" no són més que un menut passatemps. Em sento com un modest artesà de titelles. Totes elles porten el seu trocet d'humanitat i... Què més puc demanar? Doncs convidar a algú com tu que els comenti. Establir un diàleg en definitiva i com que dialogar és fer companyia, em sento més a la vora dels meus amics. És així com m'agradaria que ho veiessis si de tant en tant vas a parar a algun d'ells, ells i jo te'n donem les gràcies”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario