És baixet, prim i tan desmanegat, que tot ell semble un
“pengim-penjam”. Va caminant d'esma entre els passadissos del
super. Els seus ullets petits i eixerits, miren
arreu amb picardia. Estira la mà i arramba d'una revolada, la
llonganissa. Ens creuem les mirades i els dos entenem el que fa el
cas. Una llàgrima que se li escapa dels seus ulls plens de fam,
rodola suaument galtes avall. Jo, no hi puc fer-hi més, faig veure
que no he vist res però, girant-me perquè ningú em vegi, també em
poso a plorar...
