Dia
234.959.609.485
Mai
podré oblidar aquelles extraordinàries vivències dels primers
segles de la Creació. Allò va ser un no parar de sensacions noves,
tan fresques i engrescadores que em tenien el cor robat. No parava de
donar gràcies a Déu per la seva gentilesa. Aquell espai de
l'univers era tan encisador, tan immens, tan corprenedor que jo
pensava que havia assolit la felicitat extrema.
Malauradament
no va ser així. Que voleu?, El temps passa ben despresa i el que
avui és una novetat, demà ja s'ha convertit en rutina. Ja bé prou
que me'ls mirava tots aquells éssers misteriosos i brillants que
poblaven tot l'univers. I bé prou que cridava per establir alguna
conversa, per intentar, si així es presentava l'ocasió, fins i tot
de fer alguna amistat. Tothom brillava que donava gust, si però
d'amistat, allò que es diu de trobar una amistat per fer-nos
companyia mútua, d'això, ni parlar-ne. Andromeda per aqui, Pegasus
per allà, Centaurus, Delphinus i la Osa Major que semblava la més
eixerida tampoc piulava. Tothom callava. Ningú volia saber res de la
pobra Lluna. Em sentia desgraciada, sola i tan abandonada, que fins
i tot jo mateixa em feia llàstima.
Em
mirava el sol i no podia evitar una sensació d'enveja que m'arrugava
el cor. Ell tan gran, brillant i comunicatiu, que donava vida a tot
el que se li posava davant. Jo, callada, trista i a les fosques, tan
sols podia esperar que ell es dignes enviar-me algun petit raig de
llum de tant en tant. També és veritat que quan jo aconseguia
posar-me entre ell i aquella tonta de veïna meva la Terra, la
deixava allò que es diu literalment a les fosques!. Aquells eren els
meus moments de gloria. Em sentia la reina del món, la mestressa de
l'univers. Certament, però, allò durava ben poc i au!, tornem-hi:
les rutines de sempre.
Un cop,
ja fa un grapat de segles, van aterrar (allunar, vull dir) uns éssers
tan estrambòtics
que
primer em van fer por, però després de molt mirar-los, van acabar
per fer-me riure. Mai, però allò que es diu mai, havia vist uns
ninotets com aquells que quan van sortir de la capsa que els portava,
no paraven de botar. Semblava que estiguessin
contents
i fins i tot m'ho van encomanar a mi. Per fi, vaig pensar amb
alegria, per fi tindré algú per jugar, algú que m'ajudi a passar
aquest bé de Déu de segles que encara em queden per davant. Que
contenta em vaig posar!.
Tot va
passar tan de pressa com en un somni. Ells van marxar i jo, un cop
més, perduda a la immensitat del cel em vaig fer un tip de plorar
unes llàgrimes fugisseres que rodolaven per l'espai i també les
perdia de vista.
Ara,
però, ja tot és diferent: si van venir una vegada, també es pot
donar que tornin qualsevol segle d'aquests. Aquesta petita esperança
em serveix de consol i ja no em sento tan trista.