DIARI ÍNTIM DE LA LLUNA

 Dia 234.959.609.485

Mai podré oblidar aquelles extraordinàries vivències dels primers segles de la Creació. Allò va ser un no parar de sensacions noves, tan fresques i engrescadores que em tenien el cor robat. No parava de donar gràcies a Déu per la seva gentilesa. Aquell espai de l'univers era tan encisador, tan immens, tan corprenedor que jo pensava que havia assolit la felicitat extrema.

Malauradament no va ser així. Que voleu?, El temps passa ben despresa i el que avui és una novetat, demà ja s'ha convertit en rutina. Ja bé prou que me'ls mirava tots aquells éssers misteriosos i brillants que poblaven tot l'univers. I bé prou que cridava per establir alguna conversa, per intentar, si així es presentava l'ocasió, fins i tot de fer alguna amistat. Tothom brillava que donava gust, si però d'amistat, allò que es diu de trobar una amistat per fer-nos companyia mútua, d'això, ni parlar-ne. Andromeda per aqui, Pegasus per allà, Centaurus, Delphinus i la Osa Major que semblava la més eixerida tampoc piulava. Tothom callava. Ningú volia saber res de la pobra Lluna. Em sentia desgraciada, sola i tan abandonada, que fins i tot jo mateixa em feia llàstima.

Em mirava el sol i no podia evitar una sensació d'enveja que m'arrugava el cor. Ell tan gran, brillant i comunicatiu, que donava vida a tot el que se li posava davant. Jo, callada, trista i a les fosques, tan sols podia esperar que ell es dignes enviar-me algun petit raig de llum de tant en tant. També és veritat que quan jo aconseguia posar-me entre ell i aquella tonta de veïna meva la Terra, la deixava allò que es diu literalment a les fosques!. Aquells eren els meus moments de gloria. Em sentia la reina del món, la mestressa de l'univers. Certament, però, allò durava ben poc i au!, tornem-hi: les rutines de sempre.

Un cop, ja fa un grapat de segles, van aterrar (allunar, vull dir) uns éssers tan estrambòtics

que primer em van fer por, però després de molt mirar-los, van acabar per fer-me riure. Mai, però allò que es diu mai, havia vist uns ninotets com aquells que quan van sortir de la capsa que els portava, no paraven de botar. Semblava que estiguessin

contents i fins i tot m'ho van encomanar a mi. Per fi, vaig pensar amb alegria, per fi tindré algú per jugar, algú que m'ajudi a passar aquest bé de Déu de segles que encara em queden per davant. Que contenta em vaig posar!.

Tot va passar tan de pressa com en un somni. Ells van marxar i jo, un cop més, perduda a la immensitat del cel em vaig fer un tip de plorar unes llàgrimes fugisseres que rodolaven per l'espai i també les perdia de vista.

Ara, però, ja tot és diferent: si van venir una vegada, també es pot donar que tornin qualsevol segle d'aquests. Aquesta petita esperança em serveix de consol i ja no em sento tan trista.

QUIEN AVISA NO ES TRAIDOR

Quien avisa no es traidor

Corrien els anys quaranta del segle passat. Just acabada la nostra guerra i en plena eufòria de la mundial. El poble tenia gana, fam per ser més precisos. El racionament era la font d'alimentació de la majoria de gent i l'estraperlo el tenien en exclusiva aquelles minories que havien fet calés, ves a saber com. Els grisos eren arreu i aconseguien una pau silenciosa i domesticada. Al nostre país, per acabar-ho d'adobar, teníem el problema del catalanisme, certament amagat però, malgrat “ells”, més viu que mai.

Aquest era doncs el panorama en que es bellugava el nostra heroi d'avui: En Pere Susqueda i Buscaraons era de la ceba, no de la ceba, ceba, no; era rematadament de la ceba i s'apuntava a tot allò que fes falta per tal de que, els grisos que ja el coneixien, l'anessin a buscar i d'una manera quasi bé automàtica el fiquessin a la presó: uns pasquins reivindicant la llengua catalana, en Peret a la cangrí; una manifestació de quatre gats, els altres tres s'escapolien i en Peret a la garjola; els universitaris en vaga protestant pels horaris, ell ho aprofitava per cridar ben fort que el poble català estava oprimit. Ell que vivia i fins i tot hagués mort per la seva pàtria, no ho va aconseguir: una grip mal curada va interrompre dolorosament aquell bé de Déu de patriotisme exuberant.

El funeral es va celebrar a la Iglesia de la Concepción. Els assistents, familiars i amics acompanyats per un reguitzell de fidels a la causa, per la qual volia morir però no va poder, en Peret Sisquella i Buscaraons, tots eren allà fent pinya. La missa cantada i en castellà prosseguia amb normalitat fins que tot d'una del taüt que estava al costa de l'altar, presidint el cerimonial, es van començar a sentir uns copets, tan fluixos al principi que quasi bé ningú hi va donar importància. Després ja van ser tan escandalosos, que la gent, esparverada, no sabia que fer. Per fi, el que semblava més assenyat dels seus íntims, si va acostar i com que va confirmar sense cap mena de dubte que l'enrenou venia de dins, es va veure en l'obligació d'obrir el taüt. L'expectació, com acostuma a passar en aquests casos, va ser gran i el públic no sabia com posar-s'hi.

El capellà que parà la missa, els assistents que no sabien que fer i el familiar que per fi i donada la insistència d'en Peret de fer-se sentir, obrí la tapa del taüt. Van quedar tots bocabadats (podríem expressar més clarament com van quedar, però ho trobem massa groller). En Pere que jaient bo i mort com estava, de sobte s'aixecà i es va quedar assegut i amb una mirada profunda, inquisitorial i amb una entonació tirant a bíblica es dirigí als presents amb aquestes paraules : En català si us plau! Un cop dit això, tornà a la posició convencional i va quedar tan mort com abans.

Tanqueren el taüt i com si res hagués passat, la missa continuà. Arribada l'hora del sermó, el capellà s'hi posà amb aquesta oratòria: Familiares, parientes y amigos del difunto Pedro, amados todos en Cristo; hoy os tengo que reprimir severamente dado el espectáculo que habéis organizado. Ya es la segunda vez que me haceis resucitar un muerto por una causa irremediablemente perdida. ¡No lo hagais nunca más!. Quiero advertiros que si ocurre una tercera vez, no tendré más remedio que denunciar el hecho a las autoridades competentes y tendréis que ateneros a las consecuencias. Un cop dit això, encara abans de girar-se per prosseguir la missa, se'l va veure satisfet de les seves paraules. Feia cara de dir: quien avisa no es traidor. Las missa va seguir en castellà com era preceptiu.