miércoles, 27 de febrero de 2013

DIARI ÍNTIM DE LA LLUNA



 Dia 234.959.609.485

Mai podré oblidar aquelles extraordinàries vivències dels primers segles de la Creació. Allò va ser un no parar de sensacions noves, tan fresques i engrescadores que em tenien el cor robat. No parava de donar gràcies a Déu per la seva gentilesa. Aquell espai de l'univers era tan encisador, tan immens, tan corprenedor que jo pensava que havia assolit la felicitat extrema.
Malauradament no va ser així. Que voleu?, El temps passa ben despresa i el que avui és una novetat, demà ja s'ha convertit en rutina. Ja bé prou que me'ls mirava tots aquells éssers misteriosos i brillants que poblaven tot l'univers. I bé prou que cridava per establir alguna conversa, per intentar, si així es presentava l'ocasió, fins i tot de fer alguna amistat. Tothom brillava que donava gust, si però d'amistat, allò que es diu de trobar una amistat per fer-nos companyia mútua, d'això, ni parlar-ne. Andromeda per aqui, Pegasus per allà, Centaurus, Delphinus i la Osa Major que semblava la més eixerida tampoc piulava. Tothom callava. Ningú volia saber res de la pobra Lluna. Em sentia desgraciada, sola i tan abandonada, que fins i tot jo mateixa em feia llàstima.
Em mirava el sol i no podia evitar una sensació d'enveja que m'arrugava el cor. Ell tan gran, brillant i comunicatiu, que donava vida a tot el que se li posava davant. Jo, callada, trista i a les fosques, tan sols podia esperar que ell es dignes enviar-me algun petit raig de llum de tant en tant. També és veritat que quan jo aconseguia posar-me entre ell i aquella tonta de veïna meva la Terra, la deixava allò que es diu literalment a les fosques!. Aquells eren els meus moments de gloria. Em sentia la reina del món, la mestressa de l'univers. Certament, però, allò durava ben poc i au!, tornem-hi: les rutines de sempre.
Un cop, ja fa un grapat de segles, van aterrar (allunar, vull dir) uns éssers tan estrambòtics
que primer em van fer por, però després de molt mirar-los, van acabar per fer-me riure. Mai, però allò que es diu mai, havia vist uns ninotets com aquells que quan van sortir de la capsa que els portava, no paraven de botar. Semblava que estiguessin
contents i fins i tot m'ho van encomanar a mi. Per fi, vaig pensar amb alegria, per fi tindré algú per jugar, algú que m'ajudi a passar aquest bé de Déu de segles que encara em queden per davant. Que contenta em vaig posar!.
Tot va passar tan de pressa com en un somni. Ells van marxar i jo, un cop més, perduda a la immensitat del cel em vaig fer un tip de plorar unes llàgrimes fugisseres que rodolaven per l'espai i també les perdia de vista.
Ara, però, ja tot és diferent: si van venir una vegada, també es pot donar que tornin qualsevol segle d'aquests. Aquesta petita esperança em serveix de consol i ja no em sento tan trista.