jueves, 14 de marzo de 2013

PEIX AL COVE!



PEIX AL COVE!!

La tarda era llarga i el sol, ja de retirada, ho pintava tot d’un blau tan brillant que quasi, quasi tallava l’alè. Calella quedava allà lluny, petita i blanca com un poblet de joguina retallat entre el mar i la terra roja de ponent.

A poc a poc amb el balanceig de les ones i la rutina de sempre, havia posat la canya senyalant Les Formigues. De cap de Plana estant fins a les illes tenia temps sobrat per anar preparant amb la calma que feia el cas, els estris de feinejar.

Si l’haguéssiu vist de prop, de ben segur que se us hagués encomanat el somriure que ell portava posat des de feia molta estona i que ara era definitiu i contundent com el sol que s’allunyava o com la il·lusió, que portava dins, de fer una bona pescada.

El soroll monòton i pausat del motor era la música de fons de tot l’espectacle que el voltava. Era en conjunt, un joc quasi infinit de blaus que gronxats per l’atzar anaven i venien arrossegant una alegria sonora que s’encomanava com el riure d’un nen.

Ja ho tenia decidit: bon punt passat la ratlla que creuava el far de S. Sebastià, el Pinell i les primeres llums de La Fosca, començaria a plantar la fluixa.

Sabia de bona font que…”allà hi havia peix”. Ja n’estava cansat d’aquella morralla de sempre. Ja en tenia prou de tornades amb el cap cot i la barca buida. Ara, amb la informació que tenia i les eines que calia, el lloc adient i l’hora precisa, gairebé, es podia dir que el peix ja estava al cova.. No, és clar que encara no hi era, però això, per ell, no tenia cap importància.

Peixos grossos, llargs, prims i de tots colors ja bellugaven neguitosos i era així com feien brillar tot l’enrenou al voltant de la barca. Era, així ho pensava ell, el seu darrer ball, el ball de l’agonia, malgrat que semblava el carnaval de l’alegria. Ben entès que calia complir amb el formulisme de plantar la fluixa, deixar-se portar pel deliri de la picada i senzillament..… recollir. Un cop fet això, ja la resta, era com aquell qui diu: peix al cova!!.

Sabia el lloc exacte, els peixos hi eren, la fluixa ben plantada i l’esquer que només de mirar-lo, se li feia la boca aigua. Tot estava a punt, tot pensat i posat allà on calia, però… sempre hi ha un però: ningú, sabeu el que vol dir ningú?, doncs això: ningú en aquest mon tan cruel i egoista m’havia parlat de la maleïda intel·ligència d’aquells peixos!

Voleu saber el resultat de tot això?: doncs que em van veure venir i que al ball que jo creia de l'agonia, sí que ho era un ball, però era d'alegria: com se’n fotien d’aquell desgraciat que volia peix! com reien els malparits! i com un servidor de vostè, amb la sensació de fracàs ficada ben endins i el cap cot va tornar un cop més... a casa...i sense peix.