jueves, 21 de marzo de 2013

PLÀCIDA NIT D'ESTIU...MALMESA


La nit era clara i l'aire que arribava perfumat pel gronxar de les ones, convidava a un bon passeig pel Mare Nostrum. Caminava a poc a poc deixant-me acaronar per aquell bé de Déu d'aromes mariners quan, de sobte, vaig sentir un cansament quasi bé voluptuós que em convidava a seure a un dels bancs que miren al port. No recordo si van passar deu minuts o deu hores, el fet és que quan els pensaments ja feien una mitja becaina, un soroll espès i un crit esfereïdor em van tornar a la realitat.

Un home que havia caigut a l'aigua i desesperadament intentava surar, cridava auxili i semblava que ja havia arribat al final de les seves forces. Un gos, més eixerit que un pèsol, possiblement el seu, de la dàrsena estant, el cridava amb el seu propi llenguatge: bordava d'una manera tan escandalosa que en aquells moments d'angoixa no vaig saber interpretar si l'estava renyant o bé donant-li ordres perquè deixés de fer l'estúpid en aquells aigües tan fosques i brutes.

Entre els gemecs del gos i els crits d'auxili de l'home en procés d'ofegar-se, van passar uns quants minuts, els suficients perquè la meva dolça soledat quedés trencada pels tafaners que en casos com aquest sempre apareixen. Com si fossin bolets, sortien de tots cantons. Tothom hi deia la seva; qui cridava perquè algú li tires una corda, qui encetava el gest de treure's la camisa, malgrat que ho feia a un ritme tan parsimoniós que es veia clarament que esperava que algun altre ho fes primer; qui donava ordres enèrgicament a la concurrència convençut de què alguna ànima càndida (sempre n'hi ha, pensava) es tiraria a salvar-lo.

El pobre infeliç, el de l'aigua, cada cop gesticulava més i cridava menys; un senyal ben clar de què la cosa anava francament malament.  Va ser el gos qui va prendre la decisió més assenyada: com que veié que les seves bordades tenien poc èxit, va adoptar una decisió més contundent: es llançà a l'aigua i quan el nàufrag ja quasi bé deia els seus darreres adéus, el petaner l'agafà pel clatell i l'arrossegà fins l'escullera que quedava a uns cents metres d'allà on érem tots els salvadors-tafaners.

Per fi, i quasi bé a les darreres forces de l'animal, arribaren a la platja. El nàufrag i el gos quedaren estesos amb la intenció ben encertada de recuperar-se. L'home ho va fer el primer.

Quan nosaltres anàrem cap on eren el nàufrag i el seu salvador, vam contemplar una escena que ens deixà bocabadats: l'home, ja recuperat del tot, portava en braços al gos que l'havia salvat i aquest, encara mig mort ja començava a sentir les paraules de consol del seu patró: “quina sort tens, punyatero, de tenir un amo tan bo com jo. Si no arriba a ser per mi, on series ara, eh? Diguem, on series?. Doncs jo t'ho diré ben clar, estaries ben ofegat al fons del mar”. I el gos que va comprendre que el seu amo ja estava fora de perill, escoltava aquelles paraules tan afectuoses, li llepava la cara de content que estava i la cua li remenava com un ventilador.

Els que vam viure aquella aventura, quedarem tan avergonyits que mai vam explicar res a ningú. Ell, però, amb el gos als braços, entrà a la ciutat amb l'aire triomfant d'un heroi de pel·lícula.


jueves, 14 de marzo de 2013

PEIX AL COVE!



PEIX AL COVE!!

La tarda era llarga i el sol, ja de retirada, ho pintava tot d’un blau tan brillant que quasi, quasi tallava l’alè. Calella quedava allà lluny, petita i blanca com un poblet de joguina retallat entre el mar i la terra roja de ponent.

A poc a poc amb el balanceig de les ones i la rutina de sempre, havia posat la canya senyalant Les Formigues. De cap de Plana estant fins a les illes tenia temps sobrat per anar preparant amb la calma que feia el cas, els estris de feinejar.

Si l’haguéssiu vist de prop, de ben segur que se us hagués encomanat el somriure que ell portava posat des de feia molta estona i que ara era definitiu i contundent com el sol que s’allunyava o com la il·lusió, que portava dins, de fer una bona pescada.

El soroll monòton i pausat del motor era la música de fons de tot l’espectacle que el voltava. Era en conjunt, un joc quasi infinit de blaus que gronxats per l’atzar anaven i venien arrossegant una alegria sonora que s’encomanava com el riure d’un nen.

Ja ho tenia decidit: bon punt passat la ratlla que creuava el far de S. Sebastià, el Pinell i les primeres llums de La Fosca, començaria a plantar la fluixa.

Sabia de bona font que…”allà hi havia peix”. Ja n’estava cansat d’aquella morralla de sempre. Ja en tenia prou de tornades amb el cap cot i la barca buida. Ara, amb la informació que tenia i les eines que calia, el lloc adient i l’hora precisa, gairebé, es podia dir que el peix ja estava al cova.. No, és clar que encara no hi era, però això, per ell, no tenia cap importància.

Peixos grossos, llargs, prims i de tots colors ja bellugaven neguitosos i era així com feien brillar tot l’enrenou al voltant de la barca. Era, així ho pensava ell, el seu darrer ball, el ball de l’agonia, malgrat que semblava el carnaval de l’alegria. Ben entès que calia complir amb el formulisme de plantar la fluixa, deixar-se portar pel deliri de la picada i senzillament..… recollir. Un cop fet això, ja la resta, era com aquell qui diu: peix al cova!!.

Sabia el lloc exacte, els peixos hi eren, la fluixa ben plantada i l’esquer que només de mirar-lo, se li feia la boca aigua. Tot estava a punt, tot pensat i posat allà on calia, però… sempre hi ha un però: ningú, sabeu el que vol dir ningú?, doncs això: ningú en aquest mon tan cruel i egoista m’havia parlat de la maleïda intel·ligència d’aquells peixos!

Voleu saber el resultat de tot això?: doncs que em van veure venir i que al ball que jo creia de l'agonia, sí que ho era un ball, però era d'alegria: com se’n fotien d’aquell desgraciat que volia peix! com reien els malparits! i com un servidor de vostè, amb la sensació de fracàs ficada ben endins i el cap cot va tornar un cop més... a casa...i sense peix.



UN MATRIMONI TARDÀ...I REEXIT?



El Sr.Faustino Mendoza y de Cabrales era el President General d’ “Aceros y Derivados, S.A.”. Als seus seixanta anys va quedar perdudament enamorat de la seva secretària. Purita era una professional intel•ligent i a la seva joventut de vint-i-cinc anys, hi afegia la qualitat que més apreciava el Sr. Faustino: era virtuosa i d'una sola peça. Tot feia pensar que seria matrimoni ben reeixit.
Al cap d'uns mesos, ell va tenir un estrany pressentiment i va optar per seguir a la seva esposa. La intuïció no el va enganyar: La Purita tenia un amant!
Com que era un home de decisions ràpides, de seguida va buscar un assassí seriós i professional perquè liquides el més ràpid possible el seu competidor. A ella tan sols volia donar-li un escarment i no tenia que fer-li cap mal. Volia que s'assabentés de que amb ell no si jugava. Van arribar ben de pressa a l’acord d'un preu raonable de 10.000€ . L'assassí, seriós i professional acceptava l'encàrrec. Es posaria en contacte amb el seu client tan bon punt hagués acabat la feina. L'assassí al que li direm X (per pura lògica ens estalviem de donar el seu nom) li donà tota classe de garanties i referències si ho creia necessari. El seu currículum no era gens menyspreable.
El dia convingut arribà i el telèfon privat del Sr. Faustino va sonar i aquest que l'agafà amb impaciència per rebre les notícies d’allò que havien convingut.
- Sr.  Faustino, que així no és com vam quedar!- va sonar la veu del Sr. X molt enfadat - Que no era un que eren tres que estaven amb ella! Vostè m'ha enganyat Sr. Faustino i sincerament m'ha defraudat. Vostè té que comprendre que el risc és molt més alt i per tant el preu no pot ser de cap manera el que havíem acordat.
Quan el Sr. X li va donar el nou preu de 100.000€, el marit cornut en versió de tripartit, va agafar una gran emprenyada i li penjà el telèfon indignat. Al cap d'una bona estona de rumiar els pros i contres de l'operació, va prendre una decisió definitiva: “va, deixem-los que es diverteixin”  va dir ben complagut...