jueves, 21 de marzo de 2013

PLÀCIDA NIT D'ESTIU...MALMESA


La nit era clara i l'aire que arribava perfumat pel gronxar de les ones, convidava a un bon passeig pel Mare Nostrum. Caminava a poc a poc deixant-me acaronar per aquell bé de Déu d'aromes mariners quan, de sobte, vaig sentir un cansament quasi bé voluptuós que em convidava a seure a un dels bancs que miren al port. No recordo si van passar deu minuts o deu hores, el fet és que quan els pensaments ja feien una mitja becaina, un soroll espès i un crit esfereïdor em van tornar a la realitat.

Un home que havia caigut a l'aigua i desesperadament intentava surar, cridava auxili i semblava que ja havia arribat al final de les seves forces. Un gos, més eixerit que un pèsol, possiblement el seu, de la dàrsena estant, el cridava amb el seu propi llenguatge: bordava d'una manera tan escandalosa que en aquells moments d'angoixa no vaig saber interpretar si l'estava renyant o bé donant-li ordres perquè deixés de fer l'estúpid en aquells aigües tan fosques i brutes.

Entre els gemecs del gos i els crits d'auxili de l'home en procés d'ofegar-se, van passar uns quants minuts, els suficients perquè la meva dolça soledat quedés trencada pels tafaners que en casos com aquest sempre apareixen. Com si fossin bolets, sortien de tots cantons. Tothom hi deia la seva; qui cridava perquè algú li tires una corda, qui encetava el gest de treure's la camisa, malgrat que ho feia a un ritme tan parsimoniós que es veia clarament que esperava que algun altre ho fes primer; qui donava ordres enèrgicament a la concurrència convençut de què alguna ànima càndida (sempre n'hi ha, pensava) es tiraria a salvar-lo.

El pobre infeliç, el de l'aigua, cada cop gesticulava més i cridava menys; un senyal ben clar de què la cosa anava francament malament.  Va ser el gos qui va prendre la decisió més assenyada: com que veié que les seves bordades tenien poc èxit, va adoptar una decisió més contundent: es llançà a l'aigua i quan el nàufrag ja quasi bé deia els seus darreres adéus, el petaner l'agafà pel clatell i l'arrossegà fins l'escullera que quedava a uns cents metres d'allà on érem tots els salvadors-tafaners.

Per fi, i quasi bé a les darreres forces de l'animal, arribaren a la platja. El nàufrag i el gos quedaren estesos amb la intenció ben encertada de recuperar-se. L'home ho va fer el primer.

Quan nosaltres anàrem cap on eren el nàufrag i el seu salvador, vam contemplar una escena que ens deixà bocabadats: l'home, ja recuperat del tot, portava en braços al gos que l'havia salvat i aquest, encara mig mort ja començava a sentir les paraules de consol del seu patró: “quina sort tens, punyatero, de tenir un amo tan bo com jo. Si no arriba a ser per mi, on series ara, eh? Diguem, on series?. Doncs jo t'ho diré ben clar, estaries ben ofegat al fons del mar”. I el gos que va comprendre que el seu amo ja estava fora de perill, escoltava aquelles paraules tan afectuoses, li llepava la cara de content que estava i la cua li remenava com un ventilador.

Els que vam viure aquella aventura, quedarem tan avergonyits que mai vam explicar res a ningú. Ell, però, amb el gos als braços, entrà a la ciutat amb l'aire triomfant d'un heroi de pel·lícula.