jueves, 12 de diciembre de 2013

AVUI MÉS QUE MAI...

...pel que varen morir tantes flors

Avui més que mai, hi ha oligarquies que amb l'escut de la legalitat putegen el poble.
Avui més que mai, hi ha partits que fan exactament el contrari del que van prometre.
Avui més que mai, molts dels que estan a dalt han assumit la corrupció com un fet normal i normalitzat.
Avui més que mai, veiem uns polítics obstinats en negar la realitat de la decadència del sistema.
Avui més que mai, volem saber on és la sortida d'aquest carreró on ens han ficat.
Avui més que mai, cal exigir responsabilitats als que ens han portat a aquesta situació.
Avui més que mai, sobren organismes per tot l'Estat.
Avui més que mai, cal denunciar que la nostra democràcia que va néixer al 1978 ja té l'acta de defunció al 2013.
Avui més que mai, cal una regeneració urgent del nostre sistema.
Avui més que mai, els que han de promoure aquesta regeneració són els que han conviscuts i conviuen amb la corrupció imperant fins ara.
Avui més que mai, s'infringeix la Constitució del 78 (sección 2ª, Capítulo III, Artículo 47). Això ho avalen cada dia mils i mils de ciutadans (avis, pare, fills, nets) que tenen dret a un habitatge digna i que els llencen al carrer i els condemnen a la misèria de per vida.
Avui més que mai, cal assumir que la nostra democràcia és ja un cul de sac sense sortida i que en volem una de veritat: llistes obertes, transparència total, finançament públic...
Avui més que mai tenimdret a decidir si volem rei o república.
Avui més que mai, volem una democràcia on manin els escollits pel poble i no la dictadura del diner.
Avui més que mai, l'atur és un allau que ningú sap com contenir.



Avui més que mai, cal adquirir consciència de la rabiosa actualitat de la cançó de Lluís Llach, fer-la nostre i cantar-la pels carrers fins al esgotament.

No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

No és això, companys, no és això,
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.

No és això, companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l’espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no és això.