jueves, 12 de diciembre de 2013

EL REGAL DE LA MARE





    La meva mare em va regalar un filicondrí. Feia tant de temps que ho esperava! Ella sabia la il·lusió que em feia, però no sé encara si per una estranya crueltat o per pur oblit, el temps havia anat passant i el meu filicondrí, el que jo volia el que em delia per tenir no acabava d'arribar mai més. Un dia em va semblar que ho veia clar: ja no el tindré mai el filicondrí enyorat i aquesta conclusió em va fer plorar. No podia, es que no podia seguir amb aquell deliri d'esperar un dia si i l'altre també aquell filicondrí que una vegada  al zoo em va veure, em va mirar i em va fer seu. Em guaitava i em deia, amb tu, jo vull venir amb tu i això a mi em robà el cor. Vaig entendre que la vida sense un filicondrí era una caixa buida, un embolcall sense contingut, un globus sense l'aire. Si, és veritat, la meva mare m'obsequià amb un filicondrí però, perquè sempre hi ha que haver un però? Va ser el regal dels divuit anys! La meva gran il·lusió del filicondrí, que uns anys abans havia anhelat tant, arribava tard. El meu filicondrí, el que jo volia, el que jo esperava nit i dia, el que em feia companyia en el pensament quan estava despert i el somiava quan dormia, aquell filicondrí ja no hi era. Aquell filicondrí estimat s'havia mort. Es va anar morint lentament, amb una suavitat tan tendre, tan callada, tan discreta que no em va donar ni la ocasió de sentir el dolor de la seva absència. I ara, als meus divuit anys venia la mare amb un filicondrí. Ella tota il·lusionada me'l va posar a la vora del llit esperant que jo el trobes de bon matí. Si que el vaig trobar, és clar que si; em va despertar, ens vam mirar i tots dos sense dir-nos res, vam arribar a la mateixa conclusió: Ja és tard, mare, massa tard per filicondrins.
Ara, el filicondrí esta dormint. Si el voleu veure, haureu de tornar una mica més tard.