Finalment
la sort va trucar a la seva porta. Els invents dels darrers anys el
van portar a un nivell tan baix de la seva autoestima, que arribà a plantejar-se el suïcidi. Aquella pastilla que ho curava
tot, de bon principi va tenir un èxit extraordinari. Quan els
laboratoris i els farmacèutics van copsar que el seu negoci
perillava seriosament, advertiren alarmats que si la gent, tal com va
demostrar l'inventor, no es moria, la població del
món seria tan nombrosa que no hi cabrien i les empentes per trobar
un petit espai per viure serien tan grosses que ningú podria estar
tranquil. Les
entitats internacionals els hi van donar la raó i l'inventor i la
humanitat es van quedar sense la pastilla.
Després
inventà el cotxe que funcionava amb l'aigua de la aixeta. Va ser
un esdeveniment tan extraordinari que ho van pregonar els
mitjans de comunicació arreu del món. Aquí els que es van posar
d'acord per ensorrar l'invent, foren els que tenien pous de petroli,
argumentant que l'aigua era un bé preciós i limitat i que si
seguien per aquest camí, aviat no en quedaria ni per veure.
Per
fi, i després de molts altres fracassos que no venen al cas, va
tenir una idea, la gran idea que li trauria el ventre de penes per a
la resta de la seva vida: el globus que es podia inflar tant com es
volia i per molt que el punxessis, no rebentava mai. Ah! I
s'enlairava a voluntat!
Li
van trobar un sens fi d'aplicacions ben utilitàries, que per no
cansar al personal, en nombrarem tan sols unes quantes: els escolars
ja no tindrien que portar mai més la seva motxilla a l'esquena. En
lloc del carret de compres, les dones lligarien els queviures del
super amb un pomet de globus que l'arrossegarien suaument fins a
casa. Als embussos a les carreteres, els conductors que tenien
pressa, podien inflar uns quants globus amb el tub d'escapament i
sortir elegantment per arribar puntuals als seus afers. S'havia
acabat allò de pujar muntanyes bufant com camells. Uns quants globus
a l'esquena i l'ascensió es feia plaent i engrescadora.
L'invent
del globus elevador es va estendre ben aviat per tot el món. Tothom
en volia un i tothom comprava i venia globus. Com que no donaven
l'abast, els preus arribaren a ser prohibitius. Bé, el fet és que
la fortuna que va fer l'avi inventor, el va convertir en un dels
homes rics de debò. Al cap d'uns anys, la dona, els fills i els
nets, els tiets i les tietes, els cosins i les cosines, gendres,
nores i un llarg etc... tots vivien de l'afer de l'avi. Semblava que
allò no es tenia que acabar mai.
Com
que en aquest món tot té la seva cara i la seva creu, ve-t'ho aquí
que un bon dia l'avi se'ls va constipar. Al principi ningú li va
donar cap importància, però els dies s'escorrien i aquell
petit refredat empitjorà fins que va esdevenir una grip d'aquelles
que cal posar-hi remei tan aviat com es pugui. Les
dècimes dels primers dies van assolir febres de 39 i 40 graus i això
alarmà tant a la família, que van avisar d'urgència al millor
especialista en grips del país.
El
Dr. Ranojoy que així es deia l'especialista, els va explicar que amb
la grip es tenia que donar temps al temps. El pacient al llit,
hidratació i amb totes les mantes que calgués per evitar-li tant
com poguessin que tingués calfreds . Com que la cosa, a la seva
edat, podia anar a més, fora prudent que el pacient deixés ben
clares les seves darreres voluntats. No era el més probable, però,
per si un cas...
Això
va produir un desassossec important a la família. Cap d'ells sabia
la fórmula per fabricar uns globus com aquells! Si l'avi, Déu no ho
volgués, passava a millor vida, la família en pes passarien
irremeiablement a pitjor vida. Van decidir que fos la seva dona la
que amb la delicadesa que feia al cas, li demanés la fórmula
preciosa. Ell amb un marriment descarat, panteixava i tremolava com
una fulla al vent, però encara tenia prou força per mormolar que
no. S'hi negava obstinadament.
-Però
Aureli, per què no me la vols dir? No veus, que, Déu no ho vulgui,
podria passar qualsevol desgracia i els esforços de tota la vida se n'anirien en orris?
Res
a fer. Va passar després el fill gran, que amb la cua entre cames,
explicava a tots els seu fracàs. La Teita, la filla preferida,
endebades; el net més estimat tampoc aportà cap novetat al mutisme
de l'avi.
Ara
ja, tota la família agombolats a l'espona del llit i sense gaires
miraments quasi bé l'amenaçaven amb la millor de les voluntats del
món: si no els deia la fórmula, podria haver-hi un daltabaix
espaventós. Ell en un moment de lucidesa se li escaparen unes
quantes paraules que feien pensar un futur ben
funest: No diré mai de la vida la fórmula a ningú. Me la
copiarien i el nostre imperi acabaria malament.
La
grip seguia el seu curs, cruel, inexorable. Tan greu el veien que van
exigir al metge que el portava que consultes on fos per tal de trobar
el remei més adient. Tant van insistir que per fi el Doctor
Ranojoy es posà en contacte amb un eminent internista alemany que,
deien, en sabia més que ningú. Quan li explicà al seu col·lega el
protocol que seguia, (hidratació constant i embolcallat amb set
mantes per tal de no perdre la calor que desprenia el seu cos). La
reacció del medicastre alemany, no es va fer esperar: això que
estàs fent, estimat company és un disbarat monstruós! Entre tu i
jo, que no saps que a un malalt amb febre, se l'ha de deixar ben
despullat i amb les finestres ben obertes? Com pot ser que no hagis
seguit les directrius del Professor Drogui que certifiquen que el que
cal és precisament treure tot el calor del cos en lloc de
augmentar-lo?
El
Dr. Ranojoy avergonyit i com va poder, els hi va explicar a la
família que el que calia era treure-li tot el que l'embolcallava i que
si això ho deia el Doctor Merkelenhof, calia fer-ho immediatament.
Les discussions dels familiars quasi bé acabaren a bufetades. Els
uns creien que el que recomanava el doctor alemany era un disbarat
d'allò més gros, els altres que tenien una fe cega amb aquella
eminència, opinaven que calia deixar al malalt a la intempèrie. Per
fi, no van tenir més remei que fer un pacte que deixés content a
tothom: Anirien retirant-li les flassades d'una en una i així
podrien seguir la millora pausada del pacient.
Semblava,
efectivament que millorava. Amb les primeres mantes que van
suprimir, la febre va baixar unes dècimes. Això, tant els que
estaven a favor del doctor alemany com els que estaven en contra, els
va animar i amb l'esperança de
tots plegats, retiraren a un ritme prudent, una flassada darrera
l'altra fins que tan sols ni va quedar una. Per fi quan ja estaven
convençuts de que havien encertat el camí, prengueren la decisió
més compromesa: retirar la última que quedava.
Va
ser aleshores que el pacient, després de panteixar amb gran
dificultat i d'uns tremolors esfereïdors, va fer un crit
contundent que tothom se'l va fer seu: no, he dit que no i prou,
cooonnnyyy...! Van ser les seves darreres paraules. Els reunits
que el sotjaven amb els ulls ben oberts, endevinaren clarament el
futur que els esperava: els globus de l'avi, amb el temps, van acabar
ben desinflats.
Els
familiars, com a últim recurs, van demandar el prominent doctor
alemany. La defensa d'aquest va ser tan clara i contundent que tots
els jutges li van donar la raó: les flassades les tenien que haver
retirat totes de cop. Si el capçalera i la família no li havien fet
cas, ell no assumia cap responsabilitat.
La
parentela del finat, malbaratà el patrimoni amb avidesa i... van
acabar tots a l'atur.
Els anys corrien i aquella grip
feia estralls arreu del món. El cèlebre doctor cada dia matava més
gent i cada dia era més famós. Va arribar a tal punt el seu renom,
que quasi bé ningú no es podia morir si no era amb el vist i plau
de l'eminència alemanya. I els que tenien la sort de quedar vius,
engruixien automàticament la llista dels aturats.
