LA BOMBOLLA im...PREVISIBLE

Finalment la sort va trucar a la seva porta. Els invents dels darrers anys el van portar a un nivell tan baix de la seva autoestima, que arribà a plantejar-se el suïcidi. Aquella pastilla que ho curava tot, de bon principi va tenir un èxit extraordinari. Quan els laboratoris i els farmacèutics van copsar que el seu negoci perillava seriosament, advertiren alarmats que si la gent, tal com va demostrar l'inventor, no es moria, la població del món seria tan nombrosa que no hi cabrien i les empentes per trobar un petit espai per viure serien tan grosses que ningú podria estar tranquil. Les entitats internacionals els hi van donar la raó i l'inventor i la humanitat es van quedar sense la pastilla.

Després inventà el cotxe que funcionava amb l'aigua de la aixeta. Va ser un esdeveniment tan extraordinari que ho van pregonar  els mitjans de comunicació arreu del món. Aquí els que es van posar d'acord per ensorrar l'invent, foren els que tenien pous de petroli, argumentant que l'aigua era un bé preciós i limitat i que si seguien per aquest camí, aviat no en quedaria ni per veure.

Per fi, i després de molts altres fracassos que no venen al cas, va tenir una idea, la gran idea que li trauria el ventre de penes per a la resta de la seva vida: el globus que es podia inflar tant com es volia i per molt que el punxessis, no rebentava mai. Ah! I s'enlairava a voluntat!

Li van trobar un sens fi d'aplicacions ben utilitàries, que per no cansar al personal, en nombrarem tan sols unes quantes: els escolars ja no tindrien que portar mai més la seva motxilla a l'esquena. En lloc del carret de compres, les dones lligarien els queviures del super amb un pomet de globus que l'arrossegarien suaument fins a casa. Als embussos a les carreteres, els conductors que tenien pressa, podien inflar uns quants globus amb el tub d'escapament i sortir elegantment per arribar puntuals als seus afers. S'havia acabat allò de pujar muntanyes bufant com camells. Uns quants globus a l'esquena i l'ascensió es feia plaent i engrescadora. 

L'invent del globus elevador es va estendre ben aviat per tot el món. Tothom en volia un i tothom comprava i venia globus. Com que no donaven l'abast, els preus arribaren a ser prohibitius. Bé, el fet és que la fortuna que va fer l'avi inventor, el va convertir en un dels homes rics de debò. Al cap d'uns anys, la dona, els fills i els nets, els tiets i les tietes, els cosins i les cosines, gendres, nores i un llarg etc... tots vivien de l'afer de l'avi. Semblava que allò no es tenia que acabar mai.

Com que en aquest món tot té la seva cara i la seva creu, ve-t'ho aquí que un bon dia l'avi se'ls va constipar. Al principi ningú li va donar cap importància, però els dies s'escorrien i aquell petit refredat empitjorà fins que va esdevenir una grip d'aquelles que cal posar-hi remei tan aviat com es pugui. Les dècimes dels primers dies van assolir febres de 39 i 40 graus i això alarmà tant a la família, que van avisar d'urgència al millor especialista en grips del país.

El Dr. Ranojoy que així es deia l'especialista, els va explicar que amb la grip es tenia que donar temps al temps. El pacient al llit, hidratació i amb totes les mantes que calgués per evitar-li tant com poguessin que tingués calfreds . Com que la cosa, a la seva edat, podia anar a més, fora prudent que el pacient deixés ben clares les seves darreres voluntats. No era el més probable, però, per si un cas...

Això va produir un desassossec important a la família. Cap d'ells sabia la fórmula per fabricar uns globus com aquells! Si l'avi, Déu no ho volgués, passava a millor vida, la família en pes passarien irremeiablement a pitjor vida. Van decidir que fos la seva dona la que amb la delicadesa que feia al cas, li demanés la fórmula preciosa. Ell amb un marriment descarat, panteixava i tremolava com una fulla al vent, però encara tenia prou força per mormolar que no. S'hi negava obstinadament.

-Però Aureli, per què no me la vols dir? No veus, que, Déu no ho vulgui, podria passar qualsevol desgracia i els esforços de tota la vida se n'anirien en orris?

Res a fer. Va passar després el fill gran, que amb la cua entre cames, explicava a tots els seu fracàs. La Teita, la filla preferida, endebades; el net més estimat tampoc aportà cap novetat al mutisme de l'avi.

Ara ja, tota la família agombolats a l'espona del llit i sense gaires miraments quasi bé l'amenaçaven amb la millor de les voluntats del món: si no els deia la fórmula, podria haver-hi un daltabaix espaventós. Ell en un moment de lucidesa se li escaparen unes quantes paraules que feien pensar un futur ben funest: No diré mai de la vida la fórmula a ningú. Me la copiarien i el nostre imperi acabaria malament.

La grip seguia el seu curs, cruel, inexorable. Tan greu el veien que van exigir al metge que el portava que consultes on fos per tal de trobar el remei més adient. Tant van insistir que per fi el Doctor Ranojoy es posà en contacte amb un eminent internista alemany que, deien, en sabia més que ningú. Quan li explicà al seu col·lega el protocol que seguia, (hidratació constant i embolcallat amb set mantes per tal de no perdre la calor que desprenia el seu cos). La reacció del medicastre alemany, no es va fer esperar: això que estàs fent, estimat company és un disbarat monstruós! Entre tu i jo, que no saps que a un malalt amb febre, se l'ha de deixar ben despullat i amb les finestres ben obertes? Com pot ser que no hagis seguit les directrius del Professor Drogui que certifiquen que el que cal és precisament treure tot el calor del cos en lloc de augmentar-lo?

El Dr. Ranojoy avergonyit i com va poder, els hi va explicar a la família que el que calia era treure-li tot el que l'embolcallava i que si això ho deia el Doctor Merkelenhof, calia fer-ho immediatament. Les discussions dels familiars quasi bé acabaren a bufetades. Els uns creien que el que recomanava el doctor alemany era un disbarat d'allò més gros, els altres que tenien una fe cega amb aquella eminència, opinaven que calia deixar al malalt a la intempèrie. Per fi, no van tenir més remei que fer un pacte que deixés content a tothom: Anirien retirant-li les flassades d'una en una i així podrien seguir la millora pausada del pacient.

Semblava, efectivament que millorava. Amb les primeres mantes que van suprimir, la febre va baixar unes dècimes. Això, tant els que estaven a favor del doctor alemany com els que estaven en contra, els va animar i amb l'esperança de tots plegats, retiraren a un ritme prudent, una flassada darrera l'altra fins que tan sols ni va quedar una. Per fi quan ja estaven convençuts de que havien encertat el camí, prengueren la decisió més compromesa: retirar la última que quedava.

Va ser aleshores que el pacient, després de panteixar amb gran dificultat i d'uns tremolors esfereïdors, va fer un crit contundent que tothom se'l va fer seu: no, he dit que no i prou, cooonnnyyy...! Van ser les seves darreres paraules. Els reunits que el sotjaven amb els ulls ben oberts, endevinaren clarament el futur que els esperava: els globus de l'avi, amb el temps, van acabar ben desinflats.

Els familiars, com a últim recurs, van demandar el prominent doctor alemany. La defensa d'aquest va ser tan clara i contundent que tots els jutges li van donar la raó: les flassades les tenien que haver retirat totes de cop. Si el capçalera i la família no li havien fet cas, ell no assumia cap responsabilitat.

La parentela del finat, malbaratà el patrimoni amb avidesa i... van acabar tots a l'atur.

Els anys corrien i aquella grip feia estralls arreu del món. El cèlebre doctor cada dia matava més gent i cada dia era més famós. Va arribar a tal punt el seu renom, que quasi bé ningú no es podia morir si no era amb el vist i plau de l'eminència alemanya. I els que tenien la sort de quedar vius, engruixien automàticament la llista dels aturats.