domingo, 7 de abril de 2013

NO SOM RES...



     El sol, seguint les rutines de sempre, aquell capvespre també es va vestir amb la gran capa de la nit. Era una tela immensa, majestuosa i d'un negre profund confirmat pels esquitxos d'estrelles estampades que lluïa al llarg i a l'ample. Amb els seus braços de gegant l'agafava pels extrems i s'hi tapava tot ell. Així és com es feia de nit...



     De sobte, al bell mig del Gran Silenci es va sentir un crit esfereïdor que retronava pels espais siderals. Era tan esgarrifós i terrible que el firmament amb totes les seves estrelles tremolava:



―EM PICA L'ESQUENAAAAAA!!! ―i així una i una altra vegada: ―NO HI HA NINGÚ QUE EM PIGUI AJUDAR!!! ―repetia i repetia―EM PICA L'ESQUENA...!!!. 

    La Lluna, la presumida Lluna, la que sempre s'emmirallava amb el Gran Senyor, va sentir el crit enfurismat. La primera reacció va ser de pànic; després, ja més serena, entengué que el Rei del cel la necessitava. Se'n va alegrar d'allò més. Es va empolainar el millor que va saber i sense pensar-s'ho dues vegades, se'n va anar cap el Sol majestuós.



―En que et puc servir Amo i Senyor meu? ―va dir amb un veu entre tímida i esperançada.


    ―Ai, lluna lluneta, tu sí que em pots ajudar! ― se'l veia que patia de debò.

―Digueu-me Senyor i faré el que calgui ―contesta ella ben cofoia.

―Doncs ja m'has sentit, cony!!! Em pica l'esquena!!! ―tenia les mans ocupades perquè no se li escapes la capa de la nit,  no es podia rascar i cridava amb la seva veu tronadora.

―Sí, mestre, sí, ja us faré la rascadeta, però ―diu desanimada― amb una esquena tan grossa com la vostre no sé ni per on començar.

―Afanya't, Deu meu, afanya't! ―implora ell desesperat―. Mira, ves directament al raig número 3283758940 i allà, just al seu costat hi tinc el meu turment ―i, és clar, un cop sabuda la causa i el lloc on estava ubicada, ufanosa de poder servir al seu amo, se n'hi va anar sense perdre ni un segon.


  
    L'operació va ser més senzilla del que es pensava. Just arribà al lloc i aprofitant que estava de lluna creixent, va passar repetides vegades, una de les seves punxes pel indret critic que li causava aquell turment tan immens.



    Oli en un llum! ―va exclamar amb veu triomfant. Acabada la feina, la lluna que s'acostà a la cara del Sol. ―Esperava, que voleu? Els éssers som així―, almenys unes paraules d'agraïment de la víctima d'aquell suplici que estava ja definitivament resolt.


    ―Bé ―li diu ell amb un posat majestuós―, ja ha passat tot, total res, una miqueta de picor i prou. Au! Ja te'n pots entornar―. Ella gira cua i amb llàgrimes als ulls enfila el camí cap el seu lloc de treball.



    I així que rumiava el Sol: Ves que me n'ha tret d'una i bona aquesta ximpleta. No vull ni pensar com m'hagués apanyat si en lloc d'estar en creixent, hagués arribat de lluna plena. Quin horror, Deu meu, quin horror! Bé, el cas és que ja ha passat tot i això és el que compta. El demés son trons! A tot això, va anar arribant a poc a poc l'hora de treure's la capa. Es feia de dia.