miércoles, 15 de mayo de 2013

EL DIA QUE ES VAN ATURAR TOTS ELS RELLOTGES...

El dia que es van aturar tots els rellotges, va ser aleshores quan hi vaig veure clar. La vida 

arraconada en un carreró sense sortida, encara volia seguir. Desgraciada, això li vaig dir jo, 

desgraciada. No ho veus que ja tot s'ha acabat? Que ja tot és al darrera i al teu davant no hi 

queda res? Més del que et penses, em contestà impertinent: “...i doncs, la remor de la pluja 

quan tomba sobre el carrer o fa plorar els vidres de la finestra; el raig de sol que 

t'embolcalla i t'acarona o la carícia del vent que et parla d'amor i d'un dolç benestar; així 

com les fulles que gronxen coquetes al ritme incert del caprici o la rosa que, presumida, 

brilla en el jardí; l'alegria del nen que amb el seu patinet et vol atropellar, la mare que el 

crida i et somriu per disculpar-se; i l'abraçada d'un net, la mà tendre i acollidora de la dona 

 al bell mig de la nit, la trucada d'un fill que necessita ajuda i... tantes i tantes coses i... la música divina de Bach que ara sona i se m'entrega plena, pura...”