jueves, 23 de mayo de 2013

UN ASSUMPTE D'ESTAT


Quan va sonar el telèfon, el majordom es va espantar. Sonava tan poques vegades! I sempre pensava el mateix: qui deu ser a aquestes hores? És igual l'hora que fos, per a ell sempre eren intempestives.
La vida en el castell era plàcida, monòtona i fins i tot avorrida però a ell li agradava així. Desprès de tants anys de servir al seu amo viatjant per tot el món, aquell bé de Déu de silenci li omplia el cor. S'acostà amb un pas precipitat a l’aparell i amb la cara encara congestionada per la sorpresa. Amb la mà tremolosa en prou feines aconseguí que l'auricular arribés a cau d'orella, que ja es podia sentir amb claredat una veu autoritària de l'altre costat del fil.
· Bernat, però què no hi sens quan et truco? Què és que m’ haig
d’esperar que hi cantin els àngels?
· No senyor Ambaixador, no, és que com que sona tan poc quasi bé no hi penso i quan me’n dono compte, ja he fet tard. No passarà mai més, Sr. Ambaixador.
· Oh! sempre em dius la mateixa cantarella!
· Descuidi Sr. Ambaixador li prometo que aquest cop serà veritat.
L'excel·lentíssim Sr. Armando de Lion de Cantonal i de Albornoz feia ja temps que no exercia d'ambaixador però atès el prestigi adquirit pels anys de servir a la pàtria, encara es bellugava sovint pels carrerons secrets de la política internacional. És així doncs com el ministre d'afers estrangers del qual depenia, li va encarregar que organitzes una reunió secreta amb una comissió que venia expressament del Bhutan, per intentar llimar malentesos de segles passats que els havien abocat a una situació tan delicada i compromesa, que ningú sabia gaire bé com sortir-se'n. I aquest fou precisament el motiu de la seva trucada al majordom. Volia saber en quines condicions estava el seu castell, doncs va pensar, ben encertadament, que seria un marc preciós per causar sensació als visitants.
El majordom li va fer saber que tot estava en perfecte ordre que per aquest cantó no tenia que patir però... que recordés que els altres habitants s'havien instal·lat allà des de feia ja molts anys i no hi havia manera de fer-los fora.
Efectivament, en Bernat recordava perfectament, com per allà els voltants dels noranta va descobrir per pura casualitat que a l'ala nord del castell hi habitava un fantasma. Va fer mans i mànigues per treure’l fora però tot va ser endebades. Ell, el fantasma, com que no volia estar sol, hi va portar tota la seva família. Sortosament no era massa nombrosa: El pare, que era ell, la mare i la parelleta. Difícil d'encertar l'edat de tots plegats atès que quan els veia, anaven sempre amb el llençol propi d'uns fantasmes que s'apreciïn. En Bernat i la família, després d'un seguit de discussions, van arribar a un pacte que els satisfeia: Ell s'instal·laria a l'ala sud i l'ala nord quedava tota pels nouvinguts. Les relacions a partir d'aleshores si bé no eren massa fluides, es pot dir que es toleraven mútuament. Tu no et fiquis amb nosaltres i nosaltres et deixem tranquil. I tots content!
Malauradament es donava la circumstància de què era a l'ala nord on estava ubicat el gran saló, la biblioteca i el menjador per les grans ocasions. El Sr. ambaixador amb un to enèrgic que no admetia discussions, li va fer saber que s'apanyés com volgués però per el dia 15 del mes entrant, ell necessitava l'ala nord per rebre els seus convidats. Quan en Bernat va penjar el telèfon, les cames li tremolaven quasi bé tant com les mans. Ho va veure ben clar: no li quedava altre remei que reobrir negociacions amb els ocupes.
De bon principi, a les primeres converses amb el pare de família, en Bernat ja va capir que pintaven bastos. Aquella part del castell era d'ells i ningú per molt que s'hi entestés els podia treure fora. Els anys viscuts a la seva zona i els acords a què havien arribat eren motius més que suficients per reivindicar els seus drets. En Bernat amb més paciència que un sant els hi exposava tots els arguments al seu abast: que ells eren els llogaters, però l'amo de veritat era el Sr. Ambaixador; que tan sols els hi demanava per un dia, que era un afer d'estat tan delicat, els hi deia, que d'aquelles converses en depenia fins i tot una guerra i declarar una guerra a un país tan llunyà, representava un dispendi que desequilibrava el pressupost. Tantes van ser les raons que va esgrimir el veí de l'ala sud, que per fi el pare fantasma va acceptar entrar en negociacions.
Com sempre passa en aquests casos, les primeres propostes del fantasma eren absolutament prohibitives. Després d'hores i hores, de dies i dies de tires i afluixes, van arribar a un principi d'acord: un ordinador d'última generació pel noi, per la filla un viatge d'estudis a un castell d'Anglaterra on hi hagués una família de fantasmes que l'acollís,(volia tant si com no, practicar l'anglès), un llençol de seda natural per la seva dona i, per a ell, va exigir la modesta (segons deia) quantitat de 10.000.- €.
En Bernat que ho dissimulava prou bé, estava ben content amb aquest pacte i es va posar immediatament en contacte amb el seu amo. Li va comentar com havien anat les aferrissades discussions però que el final, l'arranjament que havien arribar li semblava ben oportú. L'ordinador pel nen, el viatge per la nena i el llençol per la mare li van semblar bé al Sr. Ambaixador però el que no podia acceptar de cap manera era pagar 20.000.- € per un dia de lloguer d'un lloc que en definitiva era seu. Dues, tres i fins a quatre vegades va intentar el majordom que el llogater rebaixes la xifra però no hi va haver-hi res a fer. O acceptava pagar els 20.000.-€ o no hi havia acord!
Com que en definitiva era l'Estat qui pagava, l'excel·lentíssim Sr. Armando de Lion de Cantonal i de Albornoz va assumir que el seu deure era assabentar el Ministre d'afers estrangers. Ell opinava que les quatre foteses que els llogaters demanaven per la dona i els nens no tenien cap importància i el que si que li semblava una mica car eren els 30.000.- € que exigia el cap de família però que atesa la importància de la reunió, bé valia la pena que el país fes aquell petit esforç. El Ministre que primer es va posar les mans al cap, després passada una bona estona s'ho va repensar i com que la confiança que es tenien amb el Sr. ambaixador venia de molts anys d'amistat, li va comentar que ells dos bé mereixien una petita compensació per l'esforç de portar a terme aquell assumpte tan delicat. Van acordar que dels 50.000.-€ que anirien a càrrec del pressupost de l'any. 30.000.- € serien pels llogaters i els 20.000.- restants se'ls repartirien com a bons amics. “Vostè és una home de grans idees, Sr. Ministre!”

II
Per allà els darrers anys del segle XVIII, l'afany missioner dels jesuïtes va arribar fins aquell país a cristianitzar bhutanesos. Però com que si no tens unes bones hectàrees de terreny i una plantació ben organitzada, no hi ha pagà que es converteixi, es van veure obligats a negociar la compra d'unes parcel·les que per aquelles èpoques estaven ben lluny del centre de la capital i per tant valien quatre quartos mal contats.
Van passar els anys i els segles i ara aquella zona el govern del país la classificà com a urbanitzable i per tan valia un dineral que els bhutanesos no es volien deixar escapar. D'aquí venia precisament el litigi tan compromès que volien resoldre per les bones els dos països (o per les males si venia el cas)



III
La sala gran d'un format rectangular força considerable, ubicada a la torre de l'homenatge era la peça més noble del castell. Tots els motius decoratius volien reflectir la noblesa dels avantpassats del Sr. ambaixador: Tapissos del segle XVI que descrivien batalles glorioses i l'escut d'armes de la família, distreien als convidats que seien a un dels costats de la taula, aquesta allargassada, tenia la mida suficient per encabir-hi una bona dotzena de comensals a banda i banda.
Els amfitrions no hi van plànyer res. El sopar servit per Prats Fatjó, i regat amb vins de les millors anyades va resultar d'una qualitat exquisida i va aconseguir el que els del país s'havien proposat: Crear l'estat d'ànim més adient per les fites que volien assolir.

Les converses que en els primers plats eren dures i aferrissades, es van anar amorosint a un ritme aproximat al que s'anaven consumint aquells caldos provinents de les vinyes del nostre país. Mentre això passava, el majordom i un dels secretaris del comitè forà, ubicats a una saleta contigua al menjador, feien mans i mànigues per entendre's. En Bernat que no sabia ni un borrall de dzongkha i el bhutanés que en prou feines sabia dir sí en anglès. L'ambaixador se'ls mirava amb un aire tirant a preocupat, de tant en tant parava l'orella com si el que estaven discutint tingués alguna importància. Era fàcil sentir-los, doncs tan l'un com l'altre, queien en el parany que es cau sempre quan es parla amb un estranger: sembla que quan més crides més se t'entén.
  • En Bernat: que yo decir que 7% y no querer hablar más del asunto!
  • El secretari bhutanés: no yes!, no yes!, no yes! (volia dir que no, es clar)
  • En Bernat: entonces tu decir cuanto!!
El secretari que del nostre idioma no en sabia res però de números sí, li contestava: yes, yes 3%!!
  • En Bernat: Si tu dar tan poco, romper negociaciones!!
  • El secretari: No yes, no yes!! - i amb les mans li feia senyal de què tingués paciència, com volent dir que la nit era llarga i un tema d'aquella importància, bé valia la pena arrodonir-lo a poc a poc:
  • En Bernat: Tu decir no yes però 3% muy, muy bajo!
Bé, després de tan estirar i arronsar percentatges, van arribar a un feliç acord: Quan es fes el pagament dels dos milions d'Euros que havien acordat els de la taula gran per la venda d'aquells terrenys, automàticament s'ingressaria el 5% d'aquesta quantitat al compte suís que determines el Sr. Ambaixador.



IV
Aquell sopar que havia començat amb unes malfiances que feien esgarrifar, va acabar quasi bé, com el rosari de l'aurora. Els uns cantants per aquí, els altres ballant per allà. Festejant en definitiva que havien aconseguit una bona entesa per els dos països. Que més es podia demanar?
Doncs el que calia en aquells moments: un discurs de cloenda del nostre ambaixador. En definitiva i per no cansar al lector que no té cap culpa de la idiosincràsia dels nostres polítics, va venir a dir quelcom més o més així (i va dir-ho en castellà perquè, pensava, era més entenedor):
Queridos bhutaneses, querido pueblo de Bhutan, Hoy nos hemos reunido aquí con dos sentimientos contrapuestos: el temor de no llegar al acuerdo deseado y el anhelo de un entendimiento que nos uniese en un abrazo íntimo de hermanos. Afortunadamente gracias al patriotismo que ha presidido nuestra reunión y a la generosidad de las dos naciones hemos llegado al acuerdo tan esperado por todos. Mañana, la prensa del mundo entero hablará de nosotros y, estoy seguro, nos pondrá como ejemplo de dos naciones que supieron anteponer la generosidad a sus particulares ambiciones. Quisiéramos que transmitieses a vuestro pueblo nuestra disposición sincera y desinteresada a colaborar en proyectos futuros. Brindemos pues por la hermandad de estas dos naciones:
-Por Bhutan que su dios proteja por los siglos de los siglos.
La comissió de Bhutan que gairebé no van capir de que parlaven , van acceptar el brindis amb aquestes paraules:
-Pol Espardaña y todos los espardañoles. Nuetlos quelidos helmanos en la lekana Iuropa.






V
L'endemà al matí, encara amb el fort maldecap de la ressaca, el Sr. Ambaixador es va posar en contacte amb el seu cap, el Ministre d'afers estrangers.
· Hola Mariano. Ara tinc poc temps per parlar perquè m'està esperant l'AVE, però et vull resumir en dos paraules els l'acord a que vam aconseguir amb aquells carallots del Bhutan: Vam vendre les nostres 100 hectàrees per dos milions d'euros. Penso que el resultat va ser més arrodonit del que esperàvem.
· D'acord Pere però com va acabar doncs la nostra part?
· Ah! ja sabia que m'ho preguntaries, punyatero! El meu majordom va fer una autèntica filigrana. Quan semblava ja que no volien saber res d'unes comissions , va aconseguir un 2% sobre la xifra de venda. Tal com vam quedar, la meitat per a tu i l'altra meitat per a mi.
· Em sap greu dir-t'ho però estic convençut de què el teu majordom hagués pogut cargolar una mica més. Bé, vaja, ja està fet. Va quedar clara la manera de ingressar-ho en el meu compte de Suïssa?
· Cap problema, ja pots donar-ho per fet.
El pare fantasma que estava poc acostumat al xivarri dels éssers vivents, no va tenir més remei que escoltar totes les converses. Quan tots van deixar el castell, ell girà cua i no parava de remugar: Que burro he sigut Déu meu! Que burro he sigut! I d'aquí no el treien...