miércoles, 5 de junio de 2013

L'ESTUDIANT DE MEDICINA


     Als meus anys poca cosa queda per fer. Tot ja està dit i tot està experimentat. Resten sols
aquells petits plaers de gaudir d'instants únics, senzills i, fins i tot inútils si voleu, però que a mi em donen una certa pau i m'hi trobo bé. L'altre dia, sense anar més lluny, vaig aprofitar una de les cadires buides (sempre estan ocupades!) de les Rambles. Guaito la gent, tafanejo i m'explico les històries dels vianants. Qui diu que ara les Rambles han perdut el seu encant? Que m'ho vinguin a dir a mi i els hi explicaré la infinita varietat d'éssers humans que com un imant, venen a raure a aquest passeig tan heterogeni i tan nostre!
    
    Mirant i remirant em va semblar veure una cara coneguda. És ell o no ho és? Sí  que ho és, com ha canviat Déu meu! Que feixuc camina... Com vaig poder, perquè no us penseu que jo vaig gaire més lleuger que ell, m'hi vaig apropar.
    
    -Ep, tu, Toledano, que no em coneixes? Ell, amb uns ulls de no veure-hi massa, em va mirar desconfiat pensant, pot ser, que era un de tants escurabutxaques que corren per allà.
    -Serà possible? No em diràs que ets en Basconte? Ai cony de recony, de recony, quina sorpresa! Qui ho tenia que dir! Però, a veure, deixa'm mirar-te bé. Però si estàs igual que sempre! Però si per a tu no han passat els anys!

    I ja, quan vam acabar tot el ritual de mentides em vaig interessar per la seva vida.
    -I doncs, què fas ara, a què et dediques?
    - Mira, no t'ho creuràs, però ja fa uns quants anys que em vaig decidir per estudiar medicina.
    -Què vols dir, estudiar medicina? A aquestes edats començar una carrera tan llarga i difícil com aquesta?
    - Tampoc és tan greu com això. Tinc la gran avantatja que combino els estudis teòrics que trobo a Internet amb els pràctics i així m'estalvio d'anar a la Universitat.
    -I per fer les pràctiques, com t'apanyes?
    -És la cosa més fàcil del món. Veig diversos pacients quasi bé cada dia. Bé, al matí, a la tarda i fins i tot tinc les urgències de la nit. Aquestes però, més sovint del que voldria.
    -I no et cansa el fet d'estar veient pacients a tot hora?
    -Bé, t'explicaré un secret, però que això quedi entre nosaltres. Aquí només n'hi ha un de pacient i aquest sóc jo. Tinc la gran sort que amb els anys se'm van desllorigant totes les peces de l'organisme i això em dóna la gran ocasió d'anar-les estudiant sobre la marxa. Et quedaries parat de les especialitats que arribo a dominar: cardiologia (amb la subespecialitat de coronàries) traumatologia (malucs, genolls i columna), urologia (pròstata i PSA) pneumologia (al·lèrgies, bronquitis i asmes), gastroenterologia (tot l'aparell digestiu), reumatologia (trastorns de l'aparell locomotor), oftalmologia (amb la subespecialitat de cataractes) otorinolaringologia (la sordesa i els seus derivats), nefrologia (estructura i funció renal), psiquiatria (amb la subespecialitat d'auto-psicoanàlisi)...
    
    -Però para, Toledano, para! Em deixes bocabadat! Jo bé que recordava que eres un bon estudiant però, em sembla que ara estàs fent-ne un gra massa.
    -Oh, doncs encara no t'ho he explicat tot. Ara, la darrera especialitat a la que m'estic dedicant amb més atenció i entusiasme, és la tanatologia. No et pots imaginar com és d'interessant i divertida aquesta branca de la medicina! Ho faig per quan sigui vell, saps?

    Aquí ja no vaig poder més i em vaig acomiadar a corre-cuita no fos cas que a mi també m'agafés com a pacient (tinc tantes coses per arranjar!).
Van passar encara uns mesos i com que el meu cor corria més del compte, em vaig decidir per anar a veure al meu amic. Ell, estava segur, sabria com posar-hi un pedaç que el fes durar uns quants anys més.

    Quan vaig trucar a la porta del seu consultori, em va sortir a obrir una velleta que segurament era la passant del “Doctor”.

    -Bona tarda senyora, sóc un gran amic d'en Toledano i vinc perquè em doni una ullada al meu cor que de tan accelerat tinc por que se m'escapi.
Aleshores, la velleta, amb la mirada trista i amb llàgrimes als ulls em diu entre sanglots:
    -Ho sento, senyor, però en Pere ja no el podrà rebre.
    -I doncs què ha passat?
    -Al nostre Pere se'l va emportar una Influenzavirus A.
    -Perdoni, m'ho podria explicar d'una manera que jo ho pugui capir?
    -Una grip, home, una grip! I fixis quina mala sort. Justament la setmana anterior al seu decés, l'havia començat a estudiar. Jo, ja feia temps que li deia: estudia la grip Pere, estudia la grip. Per fi, i amb els ulls encara enllagrimats em va comentar: si m'hagués fet cas, avui encara estaria aquí entre nosaltres.

    I jo que vaig sortir del consultori també plorant per l'amic, però convençut que si hagués viscut uns quants dies més també hauria descobert el remei. Quina gran pèrdua per la ciència i quina gran pèrdua per la humanitat!