OBJECTES PERDUTS

OBJECTES PERDUTS

El 010 és un número de telèfon molt popular a Barcelona. És un servei que l'Ajuntament posa a disposició dels ciutadans per tenir-los al corrent dels esdeveniments més rellevants de la ciutat. També s'afanya a donar informació referent a centres, entitats o institucions que els hi puguin ésser útils en un moment qualsevol.

Argemí, que de natural era més aviat tímid i un xic apocat, ho superava en escreix amb la seva voluntat capaç de vèncer qualsevol obstacle. Això va ser el que el va ajudar a prendre la decisió de trucar el número en qüestió.

- Aquí el 010, Servei d'informació de la ciutat de Barcelona, digueu. ¿en què us podem servir?. - Així d'amable sonà la veu al altre extrem del fil telefònic.

-Bon dia - fou la ràpida resposta que se li va ocórrer a l'Argemí. Pot ser que una mica per donar temps al temps i poder així organitzar als seus pensaments amb un mínim de coherència.

Havia estat dubtant molt de temps abans de fer aquella consulta. Ell, com qualsevol altre, pensava que el seu problema era únic i temia - amb bastanta  raó - que l'engeguessin a fer punyetes, ara precisament, que és quan estava amb la moral més baixa. Es resistí a la basarda que l'envaïa i tornà a aquell diàleg quasi bé sense encetar.

- Sí senyoreta, bon dia. Em dic Argemí Arrufat i tinc un interès molt especial per saber on puc trobar a Déu.

-¿A Déu, senyor?- li respon amb veu de rutina la receptora. Permeti'm un moment que consulti la nostra Base de Dades a l'ordinador....- i després d'uns segons que a n'Argemí se li van fer molt llargs, un altre cop la veu monòtona i impersonal- No senyor, aquí ens indica que "desconegut" però....esperi un moment, veig que ara apareix en pantalla l'avís de que connectem amb Brussel.les. La seva Base de Dades és força més potent que la nostra. Vostè és el número 457 en el que va d'any que ens fa aquesta consulta.

- Tampoc res a fer senyor. Ara per ara, el millor que li podem suggerir - prosseguia la veu - és que consulti les nostres oficines de Objectes Perduts. Allà, possiblement, podran informar-lo com cal.

Argemí, bo i penjant el telèfon, ja va treure dues conclusions determinants: La primera, que la gent no tenia ni la més mínima  idea d'on estava Déu i la segona i pot ser que més important: si al llarg de l'any ja s'havien evacuat 457 consultes semblants, això volia dir que les seves pretensions tampoc eren cap estirabot. Aquest va ser l' argument que el va ajudar a seguir endavant seriosament.

L'oficina de Objectes Perduts estava ubicada a la planta baixa d'un edifici del carrer Carrerons que presumia de ser una de les cases més antigues del barri gòtic. Aquest immoble que es mereixia caure de vell, s'entestava en mantenir-se dempeus. Possiblement per la inèrcia d'haver estat útil un bon grapat d'anys.

Les parets, els mobles, els llums, les cortines i els demés elements decoratius tenien quelcom de comú amb els empleats que hi treballaven i que els unia, quasi bé per sempre: Eren tots rematadament vells i ho lluïen amb un orgull ben especial. Eren, sens dubte, uns éssers superiors als de l'altra banda del taulell.

Després d'esperar a la llarga i lenta cua de perdedors de coses, li va arribar el seu torn. Allà estava el funcionari, ben engiponat al darrera de la seva finestreta. Tan a prop que se'l podia tocar però el seu aspecte era d'un avorriment tan definitiu que l'Argemí va comprendre que estava a anys llum d'entendre el seu problema.

- Perdoni senyor, el cas és que....

-¡ Vinga, vinga, anem per feina que no tenim tot el matí per a vostè!

- Sí senyor sí, li explico... el cas és que, com li deia, un bon dia vaig perdre a Déu i no l'he trobat mai més. ¡I miri que l'he buscat, eh! Si no fos massa carregós, m'atreviria a preguntar-li: per una d'aquelles casualitats ¿no el tenen pas vostès per aquí?

- Mira que en tenim d’andròmines guardades. Totes plenes de pols i malmeses i sempre em demanen el que no tinc.

- Ja ho entenc, ja, però, és tan important per a mi de tornar-lo a trobar....

I ara, amb l'aspecte de buròcrata oficialment emprenyat li respon:

 - Rellene Vd. esta instancia, ponga una póliza de 2,73 Euros i vuelva la semana próxima". ¡ Ah!, i no se olvide de su carnet de identidad...

- Als set dies comptats i a la mateixa hora de la primera vegada, estava l'Argemí bo i plantat a l'espera del document. Era el llenguatge intricat i barroc característic de la burocràcia oficial. Resumint, semblava explicar-li que ells, "la Administración" no tenien ni la més lleugera idea d'on podia estar Déu i per tant ...."es por esta diligencia incoada por via de apremio que se hace conocedor al solicitante de que si en algún lugar estuviere el demandado, sería en alguno de los inmuebles que a tal fin, La Administración en concordancia con la Conferencia Episcopal, utilizan a efectos del buen uso y disfrute del culto del pueblo creiente".

Feia anys i panys que l'Argemí no trepitjava cap església. El document en qüestió li va fer pensar que pot ser aquesta podria ser precisament la raó de la seva pèrdua.

Amb fermesa d'esperit però amb la vergonya de sempre, va optar per visitar la seva parròquia. Era de bon tros la que li oferia més confiança. L'església era petiteta. Malgrat tot, donava l'abast per les necessitats espirituals de la gent d'un barri que mai s'havia distingit precisament per una assistència massa nombrosa als actes religiosos. L'ambient que s'hi respirava era trist i caduc i reflectia ben clar el minso interès d'uns feligresos carregats d'anys a l'esquena. Era, decididament una comunitat molt reduïda. L'edat no perdona i de vell no se'n passa.

Les poques esperances que l'acompanyaven, van passar a millor vida quan va entrar i va veure el panorama. La foscor que era quasi bé total i el silenci dens i com prefabricat, no convidaven especialment a aixecar els ànims d'aquell que, ni més ni menys, estava buscant a Déu.

Allà al fons, en un raconet entre discret i amagat s'havia instal·lat el capellà a la seva caseta de esborrar pecats. Ves a saber, pot ser que sí que li donaria alguna pista. L'aspecte pioc d'en Argemí va confondre al mossèn que ho va interpretà com un avenç al penediment dels seus pecats.

-Bona tarda, pare...

-Ave Maria Puríssima, fill meu...

-Sí, sí, d'acord, Ave Maria Puríssima...-Estimat feligrès, es contesta: "sense pecat fou concebuda"

-Doncs, si senyor, sense pecat...

-¿Quan fa que no t'has confessat, fill meu?

- ¡Ui, poc que ho sé!. Fa ja tant de temps. Però, digueu-me bon home, ¿quin interès teniu en saber-ho?

- Això és, fill meu, el Sagrament de la Confessió i aquesta és la manera que la Santa Mare Església ens demana que ho fem.

-¡Ai senyor, quines coses! és clar, ara ho entenc, Vos esteu aquí per això i us pensàveu que jo em venia a confessar...

-¿I doncs què has vingut a fer sinó?

-  Això és precisament el que li anava a explicar. A l'Ajuntament m'han dit que vostès em podrien donar raó del qui busco i no trobo.

- Bé, fill meu, bé, diguem  doncs qui busques i si de mi depèn, et prometo que el trobarem.

- Busco a Déu, senyor. El vaig perdre ja fa molts d'anys i no l'he tornat a veure mai més. ¡I miri que m'he fet tips de buscar eh!

- Ja ho entenc, ja. Efectivament, has estat ben aconsellat perquè, encara que Déu, està arreu com diu el nostre catecisme, es principalment a les esglésies on la seva presència és, si cap, més intensa.

Ara sí, l'emoció continguda i controlada fins llavors, es va apropiar de l'ànim del presumpte penitent i el va obligar a recordar a ritme de vertigen, la intensa companyia que havia representat per a ell, tenir, ni més ni menys, que tot un Déu a l'abast. Amb naturalitat de la quotidià, havia estat el seu company, l'amic íntim, sempre present fins que va arribar, inexplicablement, la llarga i dolorosa absència.

- ¡Digui’m, pare, digui’m! ¿Què haig de fer? ¿On el tenen? ¿com està? ¿els hi ha explicat res de mi?, ¿el puc veure ara mateix?

- Bé, fill meu estimat, bé. La teva lògica impaciència em fa veure, il·lusionat, que ets una ànima creient i que si perseveres amb la teva dèria, eleves precs al cel amb humilitat i sobretot, sense perdre mai l'esperança, pot ser que un dia la seva Gràcia t'il·luminarà i el podràs veure....amb els ulls de la fe, ben entès.

-¡Però què dieu pare! ¿què no diu que està aquí amb vostè? Si això és així, jo el vull veure ara mateix, ¿m'entén?, ara mateix. He esperat massa anys perquè ara vingui vostè amb projectes a terminis.

Argemí, va comprendre de sobte, sense ni tan sols proposar-s'ho, però amb una claredat diàfana, que allò era un diàleg de sords. Quasi com aquell que diu, sense acomiadar-se, es va trobar al mig del carrer donant petades, amb la ràbia de la frustració, a les pedres del camí.

A la frustració li va seguir el desengany i a aquest, la rutina dels dies, els mesos i els anys. Sense cap convenciment, sense ganes i sense esperances, havia mogut cel i terra. Vidents, pitonisses, bruixes i gurus havien anat desfilant i donant més voltes que els cavallets de la fira.

A l'agència publicitària de La Vanguardia li encarregava sistemàticament el mateix anunci: "Perdut Déu, es gratificarà ben generosament a qui l'hagi pogut veure i me'n sàpiga donar raó". El responsable de l'agència ja li coneixia la veu pel telèfon: "¿El mateix anunci de sempre, senyor Argemí?", "sí, si, clar, el mateix de sempre". "¿Avui tampoc no hi cap resposta?". "pot ser que demà senyor, esperem a demà". I amb aquella mirada de pena que es dedica als indefensos i als tocats de l'ala acabava la conversa que ja havia esdevingut rutinària.

"Estimat Déu....." així començava la carta que a la desesperada i sense cap lògica, havia escrit l'Argemí. Per allò de "que per mi no quedi" no se li va ocórrer altre cosa que penjar-la, ni més ni menys, que als fils d'estendre la roba. Era una esperança estúpida - ell mateix ho reconeixia- però qui sap si així, "via estel·lar", podria, connectar amb el destinatari . La calor, la pluja i els freds de l'hivern es cuidarien ben bé prou d'enviar-la als quatre vents.

Al pis on vivien era, sense pal·liatius, esquifit. Un paper penjat al balcó d'estendre la roba no era, malgrat tot, un problema especialment greu. Si que és veritat, però, que tenien que rumiar molt per treure espais d'allà on no n'hi havia. Per dir-ho clar i català, vivien en conserva. La seva dona no havia posat cap pega al seu projecte estúpid, però ara, el segon paper que hi va trobar, va ser la gota que va fer basar el got.

- Mira, Argemí, tu saps prou bé que mai t'he negat res però és que ara amb tants paperets penjats a l’estenedor, no em queda espai ni per un mocador. Penso sincerament que estàs abusant de la meva bona fe.

-Però Ariana, ¿ per què em dius això?

-Que,  per què ho dic? doncs mira, perquè amb una carta amb missatges a no sé qui, n'hi havia més que de sobres i ara resulta que avui vaig a estendre la roba i ja me n’he trobo un altre. Ja està bé ¿no?

Ni les cantates de J.S..Bach, ni els cors de la Novena simfonia, ni la música celestial baixada del Paradís, li haguessin semblat tan acollidors com l'assenyat escàndol de la seva dona.

Amb un tacte exquisit. Amb la reverència del confés. Amb l'èxtasi de l’il·luminat. Així, poc a poc l'Argemí es va anar apropant a aquell bocí de paper. Poc a poc sí, però amb l'alegria per dins i amb el cor esbategant. La seva dona estava equivocada; no va ser l’Argemí qui va col·locar el segon missatge. Ell, era Ell el que li contestava. La seva veu interior no l'enganyava i l'apressava a recollir-lo.

Hi havien notícies, ell tenia notícies...Va llegir la carta amb el delit del que s'ha esperat fins a l'esgotament i també amb la serenitat infinita que encomanava el seu Autor. Deia així:

Argemí, estimat meu:

T'estic engendrant eternament

T'estic acompanyant eternament

T'estic estimant eternament

Firmat: DÉU

La resposta de l'Argemí no es va fer esperar. Va ser, això sí, tan escarida com la de Déu. La seva emoció i el protocol no permetien gaires floritures més:

Déu meu estimat:

T'he buscat desesperadament

T'he enyorat profundament

T'he estimat.......com he pogut

Firmat: Argemí

No hi va haver més correspondència..... .....ja quedava tot dit...