OBJECTES PERDUTS
El 010 és un número
de telèfon molt popular a Barcelona. És un servei que l'Ajuntament posa a
disposició dels ciutadans per tenir-los al corrent dels esdeveniments més
rellevants de la ciutat. També s'afanya a donar informació referent a centres,
entitats o institucions que els hi puguin ésser útils en un moment qualsevol.
Argemí, que de
natural era més aviat tímid i un xic apocat, ho superava en escreix amb la seva
voluntat capaç de vèncer qualsevol obstacle. Això va ser el que el va ajudar a
prendre la decisió de trucar el número en qüestió.
- Aquí el 010,
Servei d'informació de la ciutat de Barcelona, digueu. ¿en què us podem
servir?. - Així d'amable sonà la veu al altre extrem del fil telefònic.
-Bon dia - fou la
ràpida resposta que se li va ocórrer a l'Argemí. Pot ser que una mica per donar
temps al temps i poder així organitzar als seus pensaments amb un mínim de
coherència.
Havia estat dubtant
molt de temps abans de fer aquella consulta. Ell, com qualsevol altre, pensava
que el seu problema era únic i temia - amb bastanta raó - que l'engeguessin a fer punyetes, ara
precisament, que és quan estava amb la moral més baixa. Es resistí a la basarda
que l'envaïa i tornà a aquell diàleg quasi bé sense encetar.
- Sí senyoreta, bon
dia. Em dic Argemí Arrufat i tinc un interès molt especial per saber on puc
trobar a Déu.
-¿A Déu, senyor?-
li respon amb veu de rutina la receptora. Permeti'm un moment que consulti la
nostra Base de Dades a l'ordinador....- i després d'uns segons que a n'Argemí
se li van fer molt llargs, un altre cop la veu monòtona i impersonal- No
senyor, aquí ens indica que "desconegut" però....esperi un moment,
veig que ara apareix en pantalla l'avís de que connectem amb Brussel.les. La
seva Base de Dades és força més potent que la nostra. Vostè és el número 457 en
el que va d'any que ens fa aquesta consulta.
- Tampoc res a fer
senyor. Ara per ara, el millor que li podem suggerir - prosseguia la veu - és
que consulti les nostres oficines de Objectes Perduts. Allà, possiblement, podran
informar-lo com cal.
Argemí, bo i
penjant el telèfon, ja va treure dues conclusions determinants: La primera, que
la gent no tenia ni la més mínima idea
d'on estava Déu i la segona i pot ser que més important: si al llarg de l'any
ja s'havien evacuat 457 consultes semblants, això volia dir que les seves
pretensions tampoc eren cap estirabot. Aquest va ser l' argument que el va
ajudar a seguir endavant seriosament.
L'oficina de
Objectes Perduts estava ubicada a la planta baixa d'un edifici del carrer Carrerons
que presumia de ser una de les cases més antigues del barri gòtic. Aquest
immoble que es mereixia caure de vell, s'entestava en mantenir-se dempeus.
Possiblement per la inèrcia d'haver estat útil un bon grapat d'anys.
Les parets, els
mobles, els llums, les cortines i els demés elements decoratius tenien quelcom
de comú amb els empleats que hi treballaven i que els unia, quasi bé per
sempre: Eren tots rematadament vells i ho lluïen amb un orgull ben especial.
Eren, sens dubte, uns éssers superiors als de l'altra banda del taulell.
Després d'esperar a
la llarga i lenta cua de perdedors de coses, li va arribar el seu torn. Allà
estava el funcionari, ben engiponat al darrera de la seva finestreta. Tan a
prop que se'l podia tocar però el seu aspecte era d'un avorriment tan definitiu
que l'Argemí va comprendre que estava a anys llum d'entendre el seu problema.
- Perdoni senyor,
el cas és que....
-¡ Vinga, vinga,
anem per feina que no tenim tot el matí per a vostè!
- Sí senyor sí, li
explico... el cas és que, com li deia, un bon dia vaig perdre a Déu i no l'he
trobat mai més. ¡I miri que l'he buscat, eh! Si no fos massa carregós,
m'atreviria a preguntar-li: per una d'aquelles casualitats ¿no el tenen pas
vostès per aquí?
- Mira que en tenim
d’andròmines guardades. Totes plenes de pols i malmeses i sempre em demanen el
que no tinc.
- Ja ho entenc, ja,
però, és tan important per a mi de tornar-lo a trobar....
I ara, amb
l'aspecte de buròcrata oficialment emprenyat li respon:
- Rellene
Vd. esta instancia, ponga una póliza de 2,73 Euros i vuelva la semana
próxima". ¡ Ah!, i no se olvide de su carnet de identidad...
- Als set dies comptats
i a la mateixa hora de la primera vegada, estava l'Argemí bo i plantat a
l'espera del document. Era el llenguatge intricat i barroc característic de la
burocràcia oficial. Resumint, semblava explicar-li que ells, "la Administración" no tenien ni la
més lleugera idea d'on podia estar Déu i per tant ...."es por esta diligencia incoada por via de
apremio que se hace conocedor al solicitante de que si en algún lugar estuviere
el demandado, sería en alguno de los inmuebles que a tal fin, La Administración
en concordancia con la Conferencia Episcopal, utilizan a efectos del buen uso y
disfrute del culto del pueblo creiente".
Feia anys i panys
que l'Argemí no trepitjava cap església. El document en qüestió li va fer
pensar que pot ser aquesta podria ser precisament la raó de la seva pèrdua.
Amb fermesa
d'esperit però amb la vergonya de sempre, va optar per visitar la seva
parròquia. Era de bon tros la que li oferia més confiança. L'església era
petiteta. Malgrat tot, donava l'abast per les necessitats espirituals de la
gent d'un barri que mai s'havia distingit precisament per una assistència massa
nombrosa als actes religiosos. L'ambient que s'hi respirava era trist i caduc i
reflectia ben clar el minso interès d'uns feligresos carregats d'anys a
l'esquena. Era, decididament una comunitat molt reduïda. L'edat no perdona i de
vell no se'n passa.
Les poques
esperances que l'acompanyaven, van passar a millor vida quan va entrar i va
veure el panorama. La foscor que era quasi bé total i el silenci dens i com
prefabricat, no convidaven especialment a aixecar els ànims d'aquell que, ni
més ni menys, estava buscant a Déu.
Allà al fons, en un
raconet entre discret i amagat s'havia instal·lat el capellà a la seva caseta
de esborrar pecats. Ves a saber, pot ser que sí que li donaria alguna pista.
L'aspecte pioc d'en Argemí va confondre al mossèn que ho va interpretà com un avenç
al penediment dels seus pecats.
-Bona tarda,
pare...
-Ave Maria
Puríssima, fill meu...
-Sí, sí, d'acord,
Ave Maria Puríssima...-Estimat feligrès, es contesta: "sense pecat fou
concebuda"
-Doncs, si senyor,
sense pecat...
-¿Quan fa que no
t'has confessat, fill meu?
- ¡Ui, poc que ho
sé!. Fa ja tant de temps. Però, digueu-me bon home, ¿quin interès teniu en
saber-ho?
- Això és, fill
meu, el Sagrament de la Confessió i aquesta és la manera que la Santa Mare
Església ens demana que ho fem.
-¡Ai senyor, quines
coses! és clar, ara ho entenc, Vos esteu aquí per això i us pensàveu que jo em
venia a confessar...
-¿I doncs què has
vingut a fer sinó?
- Això és precisament el que li anava a
explicar. A l'Ajuntament m'han dit que vostès em podrien donar raó del qui
busco i no trobo.
- Bé, fill meu, bé,
diguem doncs qui busques i si de mi
depèn, et prometo que el trobarem.
- Busco a Déu,
senyor. El vaig perdre ja fa molts d'anys i no l'he tornat a veure mai més. ¡I
miri que m'he fet tips de buscar eh!
- Ja ho entenc, ja.
Efectivament, has estat ben aconsellat perquè, encara que Déu, està arreu com
diu el nostre catecisme, es principalment a les esglésies on la seva presència
és, si cap, més intensa.
Ara sí, l'emoció
continguda i controlada fins llavors, es va apropiar de l'ànim del presumpte penitent
i el va obligar a recordar a ritme de vertigen, la intensa companyia que havia
representat per a ell, tenir, ni més ni menys, que tot un Déu a l'abast. Amb
naturalitat de la quotidià, havia estat el seu company, l'amic íntim, sempre
present fins que va arribar, inexplicablement, la llarga i dolorosa absència.
- ¡Digui’m, pare,
digui’m! ¿Què haig de fer? ¿On el tenen? ¿com està? ¿els hi ha explicat res de
mi?, ¿el puc veure ara mateix?
- Bé, fill meu
estimat, bé. La teva lògica impaciència em fa veure, il·lusionat, que ets una
ànima creient i que si perseveres amb la teva dèria, eleves precs al cel amb
humilitat i sobretot, sense perdre mai l'esperança, pot ser que un dia la seva
Gràcia t'il·luminarà i el podràs veure....amb els ulls de la fe, ben entès.
-¡Però què dieu
pare! ¿què no diu que està aquí amb vostè? Si això és així, jo el vull veure
ara mateix, ¿m'entén?, ara mateix. He esperat massa anys perquè ara vingui
vostè amb projectes a terminis.
Argemí, va
comprendre de sobte, sense ni tan sols proposar-s'ho, però amb una claredat
diàfana, que allò era un diàleg de sords. Quasi com aquell que diu, sense
acomiadar-se, es va trobar al mig del carrer donant petades, amb la ràbia
de la frustració, a les pedres del camí.
A la frustració li
va seguir el desengany i a aquest, la rutina dels dies, els mesos i els anys.
Sense cap convenciment, sense ganes i sense esperances, havia mogut cel i
terra. Vidents, pitonisses, bruixes i gurus havien anat desfilant i donant més
voltes que els cavallets de la fira.
A l'agència
publicitària de La Vanguardia li encarregava sistemàticament el mateix anunci:
"Perdut Déu, es gratificarà ben generosament a qui l'hagi pogut veure i
me'n sàpiga donar raó". El responsable de l'agència ja li coneixia la veu
pel telèfon: "¿El mateix anunci
de sempre, senyor Argemí?",
"sí, si, clar, el mateix de
sempre". "¿Avui
tampoc no hi cap resposta?".
"pot ser que demà senyor, esperem
a demà". I amb aquella mirada de pena que es dedica als indefensos
i als tocats de l'ala acabava la conversa que ja havia esdevingut rutinària.
"Estimat
Déu....." així començava la carta que a la desesperada i sense cap lògica,
havia escrit l'Argemí. Per allò de "que per mi no quedi" no se li va
ocórrer altre cosa que penjar-la, ni més ni menys, que als fils d'estendre la
roba. Era una esperança estúpida - ell mateix ho reconeixia- però qui sap si
així, "via estel·lar", podria, connectar amb el destinatari . La
calor, la pluja i els freds de l'hivern es cuidarien ben bé prou d'enviar-la
als quatre vents.
Al pis on vivien
era, sense pal·liatius, esquifit. Un paper penjat al balcó d'estendre la roba
no era, malgrat tot, un problema especialment greu. Si que és veritat, però,
que tenien que rumiar molt per treure espais d'allà on no n'hi havia. Per
dir-ho clar i català, vivien en conserva. La seva dona no havia posat cap pega
al seu projecte estúpid, però ara, el segon paper que hi va trobar, va ser la
gota que va fer basar el got.
- Mira, Argemí, tu
saps prou bé que mai t'he negat res però és que ara amb tants paperets penjats a
l’estenedor, no em queda espai ni per un mocador. Penso sincerament que estàs
abusant de la meva bona fe.
-Però Ariana, ¿ per
què em dius això?
-Que, per què ho dic? doncs mira, perquè amb una
carta amb missatges a no sé qui, n'hi havia més que de sobres i ara resulta que
avui vaig a estendre la roba i ja me n’he trobo un altre. Ja està bé ¿no?
Ni les cantates de
J.S..Bach, ni els cors de la Novena simfonia, ni la música celestial baixada
del Paradís, li haguessin semblat tan acollidors com l'assenyat escàndol de la
seva dona.
Amb un tacte
exquisit. Amb la reverència del confés. Amb l'èxtasi de l’il·luminat. Així, poc
a poc l'Argemí es va anar apropant a aquell bocí de paper. Poc a poc sí, però
amb l'alegria per dins i amb el cor esbategant. La seva dona estava equivocada;
no va ser l’Argemí qui va col·locar el segon missatge. Ell, era Ell el que li
contestava. La seva veu interior no l'enganyava i l'apressava a recollir-lo.
Hi havien notícies,
ell tenia notícies...Va llegir la carta amb el delit del que s'ha esperat fins
a l'esgotament i també amb la serenitat infinita que encomanava el seu Autor.
Deia així:
Argemí, estimat
meu:
T'estic engendrant
eternament
T'estic acompanyant
eternament
T'estic estimant
eternament
Firmat: DÉU
La resposta de l'Argemí
no es va fer esperar. Va ser, això sí, tan escarida com la de Déu. La seva
emoció i el protocol no permetien gaires floritures més:
Déu meu estimat:
T'he buscat
desesperadament
T'he enyorat
profundament
T'he
estimat.......com he pogut
Firmat: Argemí
No hi va haver més
correspondència..... .....ja quedava tot dit...
