Estava
content, molt content. No ho podia dissimular. Baixava per les Rambles saltant,
cantant i ballant. Semblava talment que li hagués tocat el premi gros. De cop i
volta, sense deixar ni la ballaruga ni el cant, s'aturà davant de la Boqueria.
Com que arreu està ple de tafaners, es va formar d'immediat una rotllana d’uns
quants centenars de persones que el miraven amb sorpresa i divertiment. En
circumstàncies com aquesta sempre n'hi ha un de més eixerit que els altres, i
aquest, amb una certa impertinència li preguntà: que no veieu que sou massa
gran per fer el ridícul d'aquesta manera? Aleshores, de cop, aquell que
escampava la seva alegria als quatre vents, s'aturà, es posà d'un seriós que
impressionava, mirà fit a fit a tots i cadascun dels que el voltaven i contestà
amb una naturalitat desconcertant: avui he sigut l’ésser més feliç del món.
Tinc ja setanta anys i havia cregut al llarg de la meva vida que jo era una
persona que tenia una consciència. Avui per fi, he descobert que
sóc una consciència que té a una persona. No us sembla a tots plegats
que n'hi ha per ser ben feliç?
Aquell
grapat de gent amb cara de no entendre ni un borrall, van anar desfilant i el
van deixar quasi bé sol. Algú, però, amb llàgrimes als ulls se li acostà,
l'abraçà i s'acomiadà amb un gran somriure als llavis...
