jueves, 12 de diciembre de 2013

ÚLTIMES NOTICIES


UN CIUTADÀ







aquest és un Juan Perez Lopez quan li van assegurar que... hi havia polítics que no eren corruptes!!!

HISTORIES D'AMOR, SOMNIS DE POETES...



ERMENEGILDO I MATILDE


Els dies en el taüt es fan llargs i feixucs. És lluna plena i el seu cos ja li demana per sortir. L’hora esperada, l’hora de la nit on tot comença. A poc a poc aixeca la tapa, el grinyol de les frontisses li provoca esgarrifança i la llum de la lluna l’enlluerna. Fa el mandra i s’estira per espavilar-se. Ja és de nit! i com cada nit, avui, un cop més es lliurarà al que la sort li vulgui portar. No es pot queixar de la que ha tingut fins ara. Mai, que recordi, ha acabat la nit de buit. És vell, es clar que sí però encara li venen a la memòria tantes i tantes vegades que les seves enamorades no s'han pogut resistir i... seves, les ha fet sempre seves. Ha gaudit, que això és en definitiva, el que compta, de la llaminera sang de totes les seves conquestes.
-“Compra'm Telefòniques i ven Endeses. Sé de bona tinta que les coses van en aquesta direcció”.
-“Doncs jo de tu, em quedaria de moment al pairo i esperaria encara uns dies, a veure què fa Acerinox que darrerament se n’està parlant molt i molt bé”.
-“Senyoreta posi'm amb Barcelona. Si la meva dona no és a casa, com sospito, li diu que demà”...
La Matilde no feia res més en tota la seva jornada laboral que escoltar un sens fi de converses buides, de frases fetes, de llocs comuns que un darrera l’altre, tothom repetia. Aquella centraleta de l'hotel era, si més no, la seva eina de treball, el seu martiri i, a tot estirar, també la seva escapatòria. La seva manera de veure món. Un món que sabia que hi era: la radio, la tele i les revistes del cor, bé prou que li ho feien palès i ella el vivia allà, al darrera dels seus auriculars. Amb l'orella ben parada, anava i venia, reia i plorava i s’endinsava dins de les vides dels altres que, a voltes eren ben turmentades i malgrat tot, també a vegades ben gratificants.
En els seus quaranta anys i escaig (tampoc cal precisar tant) d’una vida solitària, encara li quedaven, escampats per raconets de la consciència, enyors del que tal vegada hauria pogut estar la seva vida: enamorar-se, casar-se i formar una família amb un bon grapat de quitxalla.
Els anys li van anar marxant i els quilos li van anar venint. Li quedaven tan sols, els clients de l’hotel que tan si eren ben plantats com si tenien pinta de guerxos, tots passaven per davant de la seva cabina telefònica lluint una indiferència que li arribava ben endins. Li quedaven també aquelles converses que, a través de la seva centraleta, parlaven d’amor i ella escoltava amb una atenció ben especial. Mira no se sap mai, es deia, i si un dia... no sé quan, algú em fa la mitja rialla, doncs ja tindré ben guardades un bon sac de paraules boniques per abrigar-lo bé, perquè no se m’escapi.
El vampir, que em sembla recordar, es deia Ermenegildo (en record del seu padrí que també se’n deia), va olorar l’aire amb un gest ben professional i va arribar a la conclusió que avui els seus passos havien de seguir el que li marcava la intuïció: cap al carrer Bombetes Tristes. Tot d’una, li arriba un repicar de talons que s’acosta; de mica en mica s’acosta. I ja tenim a l'Ermenegildo amb l’orella ben parada, els ullals ben afilats, els ulls a l’aguait, i en el cor un batec que ja li és familiar i li diu que si, que s’acosta ella.... la d’aquesta nit. “Si, si, serà meva, ja ho veig que serà meva”.
La nostra telefonista acaba el seu torn a les 12 h. de la nit. És clar que no té por de res i és clar que ja fa anys que fa el mateix camí i mai, però mai (ho pensa fins i tot amb una certa recança) no ha passat res. Què té doncs de nou aquesta nit que li fa tanta basarda?. Camina amb el cor encongit i quasi bé de puntetes. Fins i tot el soroll dels seus propis passos l’esgarrifa. Res, dona, res, perquè avui ha de passar res més que el de sempre? Arribaré a casa, la clau com sempre obrirà la porta i com sempre el meu pis estarà tan buit i tan ple d’aquell silenci que em fa plorar.
La fosca de la nit queda solament trencada per una bombeta que amb més fàstic que ganes, arriba a donar una certa llum. Just la suficient per deixar entreveure una silueta que avança i s’acosta amb fermesa i fins i tot amb elegància cap a la Matilde.
-Bona nit senyoreta, com vostè per aquí a aquestes hores?
La Matilde mira l'ombra, apresa el pas però no pot evitar el batec del cor que quasi bé fa soroll. Tot ella és un “vol i dol”. Ara no sap què fer; si posar-se a córrer, reduir el pas o bé contestar a la ombra que ara ja és al seu costat. Caminen junts una estona. Sembla que no es diguin res però en aquell silenci hi ha amagat un diàleg ben fluid. El pas es fa cada cop més lent i.... la Matilde no sap que hi ha en aquella mirada... no sap que fer...no sap que dir. Més ben dit, no cal que digui res perquè tot s’ho diu ell. Li explica “histories d’amor, somnis de poetes...” Així passen l’estona i ell segueix recitant estrofes que se sap de memòria perquè son les de cada dia (perdó, les de cada nit). A ella, però li arriben ben endins del seu cor d’enamorada disposada a tot i li semblen els poemes més bells del món.
“Ja ha caigut”, pensa ell. “Ja ha arribat per fi el meu amor” pensa ella. I així, camina que caminaràs, arriben al moment de la clau. Obra la porta en silenci, entra (entren) al petit apartament. A partir d’aquell moment el silenci del pis ja va quedar trencat per sempre. També, com es pot imaginar el lector intel·ligent, va quedar trencada per sempre la virginitat de la Matilde.
Podia haver estat una nit aconseguida, una nit gloriosa perquè tot feia pensar que havia de ser així. Però no, no va ser així. En el precís moment de la queixalada, en aquells instants en que el deliri del plaer ja és a tocar, aquells ullals fets per clavar a la jugular de verges esperançades, van fer figa. Un crit esfereïdor es va clavar a les parets del petit apartament. Quin dolor, deu meu! Quin mal feien aquells ullals!.
És així com la primera nit d’amor, del primer amor de la Matilde, va acabar en tragèdia. En tragèdia i a cal dentista perquè aquell mal era insuportable. Allò no podia seguir així. Allò, havia de parar.
El diagnòstic del dentista va ser clar i contundent: aquells ullals corcats d’anys i panys de fer-los servir, havien quedat irremissiblement malmesos. S'havien d’arrencar i posar-hi una pròtesi en el seu lloc. És ben cert que mai més podrien fer el fet com calia, però, al menys, estèticament quedarien presentables.
L’Ermenegildo i la Matilde es van casar. Van intentar fer una vida normal (normal de vampir, s'entén) fins a tal punt que dormien en un taüt que es va construir ell mateix; un taüt de matrimoni.
Ben aviat, malgrat tots els esforços, van caure en les rutines del matrimonis, diguem-ne, ben avinguts i alhora ben ensopits.
Una vida sense xuclar sang, ja no era vida i el nostre home de la nit, això ho va acusar ben seriosament. No van trigar gaire a traspassar al altre barri: a ella se la va emportar un atac d'avorriment i ell..., ell va morir de gana.










EL REGAL DE LA MARE





    La meva mare em va regalar un filicondrí. Feia tant de temps que ho esperava! Ella sabia la il·lusió que em feia, però no sé encara si per una estranya crueltat o per pur oblit, el temps havia anat passant i el meu filicondrí, el que jo volia el que em delia per tenir no acabava d'arribar mai més. Un dia em va semblar que ho veia clar: ja no el tindré mai el filicondrí enyorat i aquesta conclusió em va fer plorar. No podia, es que no podia seguir amb aquell deliri d'esperar un dia si i l'altre també aquell filicondrí que una vegada  al zoo em va veure, em va mirar i em va fer seu. Em guaitava i em deia, amb tu, jo vull venir amb tu i això a mi em robà el cor. Vaig entendre que la vida sense un filicondrí era una caixa buida, un embolcall sense contingut, un globus sense l'aire. Si, és veritat, la meva mare m'obsequià amb un filicondrí però, perquè sempre hi ha que haver un però? Va ser el regal dels divuit anys! La meva gran il·lusió del filicondrí, que uns anys abans havia anhelat tant, arribava tard. El meu filicondrí, el que jo volia, el que jo esperava nit i dia, el que em feia companyia en el pensament quan estava despert i el somiava quan dormia, aquell filicondrí ja no hi era. Aquell filicondrí estimat s'havia mort. Es va anar morint lentament, amb una suavitat tan tendre, tan callada, tan discreta que no em va donar ni la ocasió de sentir el dolor de la seva absència. I ara, als meus divuit anys venia la mare amb un filicondrí. Ella tota il·lusionada me'l va posar a la vora del llit esperant que jo el trobes de bon matí. Si que el vaig trobar, és clar que si; em va despertar, ens vam mirar i tots dos sense dir-nos res, vam arribar a la mateixa conclusió: Ja és tard, mare, massa tard per filicondrins.
Ara, el filicondrí esta dormint. Si el voleu veure, haureu de tornar una mica més tard.

AVUI MÉS QUE MAI...

...pel que varen morir tantes flors

Avui més que mai, hi ha oligarquies que amb l'escut de la legalitat putegen el poble.
Avui més que mai, hi ha partits que fan exactament el contrari del que van prometre.
Avui més que mai, molts dels que estan a dalt han assumit la corrupció com un fet normal i normalitzat.
Avui més que mai, veiem uns polítics obstinats en negar la realitat de la decadència del sistema.
Avui més que mai, volem saber on és la sortida d'aquest carreró on ens han ficat.
Avui més que mai, cal exigir responsabilitats als que ens han portat a aquesta situació.
Avui més que mai, sobren organismes per tot l'Estat.
Avui més que mai, cal denunciar que la nostra democràcia que va néixer al 1978 ja té l'acta de defunció al 2013.
Avui més que mai, cal una regeneració urgent del nostre sistema.
Avui més que mai, els que han de promoure aquesta regeneració són els que han conviscuts i conviuen amb la corrupció imperant fins ara.
Avui més que mai, s'infringeix la Constitució del 78 (sección 2ª, Capítulo III, Artículo 47). Això ho avalen cada dia mils i mils de ciutadans (avis, pare, fills, nets) que tenen dret a un habitatge digna i que els llencen al carrer i els condemnen a la misèria de per vida.
Avui més que mai, cal assumir que la nostra democràcia és ja un cul de sac sense sortida i que en volem una de veritat: llistes obertes, transparència total, finançament públic...
Avui més que mai tenimdret a decidir si volem rei o república.
Avui més que mai, volem una democràcia on manin els escollits pel poble i no la dictadura del diner.
Avui més que mai, l'atur és un allau que ningú sap com contenir.



Avui més que mai, cal adquirir consciència de la rabiosa actualitat de la cançó de Lluís Llach, fer-la nostre i cantar-la pels carrers fins al esgotament.

No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

No és això, companys, no és això,
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.

No és això, companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l’espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no és això.








LA DARRERA ESPERANÇA

Que m'ofego! Que m'ofego! Anava cridant desesperat amb l'aigua al coll, fins que li va sonar el mòbil i el va agafar ben il·lusionat. La veu de l'altre costat demanava: pel Pepitu Sistachs, si us plau...No, s'equivocava dir ell... i ja no va dir res més...