Quien
avisa no es traidor
Corrien
els anys quaranta del segle passat. Just acabada la nostra guerra i
en plena eufòria de la mundial. El poble tenia gana, fam per ser més
precisos. El racionament era la font d'alimentació de la majoria de
gent i l'estraperlo el tenien en exclusiva aquelles minories que
havien fet calés, ves a saber com. Els grisos eren arreu i
aconseguien una pau silenciosa i domesticada. Al nostre país, per
acabar-ho d'adobar, teníem el problema del catalanisme, certament
amagat però, malgrat “ells”, més viu que mai.
Aquest
era doncs el panorama en que es bellugava el nostra heroi d'avui: En
Pere Susqueda i Buscaraons era de la ceba, no de la ceba, ceba, no;
era rematadament de la ceba i s'apuntava a tot allò que fes falta
per tal de que, els grisos que ja el coneixien, l'anessin a buscar i
d'una manera quasi bé automàtica el fiquessin a la presó: uns
pasquins reivindicant la llengua catalana, en Peret a la cangrí; una
manifestació de quatre gats, els altres tres s'escapolien i en Peret
a la garjola; els universitaris en vaga protestant pels horaris, ell
ho aprofitava per cridar ben fort que el poble català estava
oprimit. Ell que vivia i fins i tot hagués mort per la seva pàtria,
no ho va aconseguir: una grip mal curada va interrompre dolorosament
aquell bé de Déu de patriotisme exuberant.
El
funeral es va celebrar a la Iglesia de la Concepción. Els
assistents, familiars i amics acompanyats per un reguitzell de fidels
a la causa, per la qual volia morir però no va poder, en Peret
Sisquella i Buscaraons, tots eren allà fent pinya. La missa cantada
i en castellà prosseguia amb normalitat fins que tot d'una del taüt
que estava al costa de l'altar, presidint el cerimonial, es van
començar a sentir uns copets, tan fluixos al principi que quasi bé
ningú hi va donar importància. Després ja van ser tan
escandalosos, que la gent, esparverada, no sabia que fer. Per fi, el
que semblava més assenyat dels seus íntims, si va acostar i com que
va confirmar sense cap mena de dubte que l'enrenou venia de dins, es
va veure en l'obligació d'obrir el taüt. L'expectació, com
acostuma a passar en aquests casos, va ser gran i el públic no sabia
com posar-s'hi.
El
capellà que parà la missa, els assistents que no sabien que fer i
el familiar que per fi i donada la insistència d'en Peret de fer-se
sentir, obrí la tapa del taüt. Van quedar tots bocabadats
(podríem expressar més clarament com van quedar, però ho trobem
massa groller). En Pere que jaient bo i mort com estava, de sobte
s'aixecà i es va quedar assegut i amb una mirada profunda,
inquisitorial i amb una entonació tirant a bíblica es dirigí als
presents amb aquestes paraules : En català
si us plau! Un cop
dit això, tornà a la posició convencional i va quedar tan mort
com abans.
Tanqueren
el taüt i com si res hagués passat, la missa continuà. Arribada
l'hora del sermó, el capellà s'hi posà amb aquesta oratòria:
Familiares, parientes y amigos del difunto Pedro, amados todos en
Cristo; hoy os tengo que reprimir severamente dado el espectáculo
que habéis organizado. Ya es la segunda vez que me haceis
resucitar un muerto por una causa irremediablemente perdida. ¡No
lo hagais nunca más!. Quiero advertiros que si ocurre una
tercera vez, no tendré más remedio que denunciar el hecho a las
autoridades competentes y tendréis que ateneros a las consecuencias.
Un cop dit això, encara abans
de girar-se per prosseguir la missa, se'l va veure satisfet de les
seves paraules. Feia cara de dir: quien avisa no es
traidor. Las missa va seguir en
castellà com era preceptiu.
