PEIX
AL COVE!!
La
tarda era llarga i el sol, ja de retirada, ho pintava tot d’un blau
tan brillant que quasi, quasi tallava l’alè. Calella quedava
allà lluny, petita i blanca com un poblet de joguina retallat entre
el mar i la terra roja de ponent.
A
poc a poc amb el balanceig de les ones i la rutina de sempre, havia
posat la canya senyalant Les Formigues. De cap de Plana estant fins a
les illes tenia temps sobrat per anar preparant amb la calma que feia
el cas, els estris de feinejar.
Si
l’haguéssiu vist de prop, de ben segur que se us hagués encomanat
el somriure que ell portava posat des de feia molta estona i que ara
era definitiu i contundent com el sol que s’allunyava o com la
il·lusió, que portava dins, de fer una bona pescada.
El
soroll monòton i pausat del motor era la música de fons de tot
l’espectacle que el voltava. Era en conjunt, un joc quasi infinit
de blaus que gronxats per l’atzar anaven i venien arrossegant una
alegria sonora que s’encomanava com el riure d’un nen.
Ja
ho tenia decidit: bon punt passat la ratlla que creuava el far de S.
Sebastià, el Pinell i les primeres llums de La Fosca, començaria a
plantar la fluixa.
Sabia
de bona font que…”allà hi havia peix”. Ja n’estava cansat
d’aquella morralla de sempre. Ja en tenia prou de tornades amb el
cap cot i la barca buida. Ara, amb la informació que tenia i les
eines que calia, el lloc adient i l’hora precisa, gairebé, es
podia dir que el peix ja estava al cova.. No, és clar que encara no
hi era, però això, per ell, no tenia cap importància.
Peixos
grossos, llargs, prims i de tots colors ja bellugaven neguitosos i
era així com feien brillar tot l’enrenou al voltant de la barca.
Era, així ho pensava ell, el seu darrer ball, el ball de l’agonia,
malgrat que semblava el carnaval de l’alegria. Ben entès que calia
complir amb el formulisme de plantar la fluixa, deixar-se portar pel
deliri de la picada i senzillament..… recollir. Un cop fet això,
ja la resta, era com aquell qui diu: peix al cova!!.
Sabia
el lloc exacte, els peixos hi eren, la fluixa ben plantada i l’esquer
que només de mirar-lo, se li feia la boca aigua. Tot estava a punt,
tot pensat i posat allà on calia, però… sempre hi ha un però:
ningú, sabeu el que vol dir ningú?, doncs això: ningú en aquest
mon tan cruel i egoista m’havia parlat de la maleïda
intel·ligència d’aquells peixos!
Voleu
saber el resultat de tot això?: doncs que em van veure venir i que
al ball que jo creia de l'agonia, sí que ho era un ball,
però era d'alegria: com se’n fotien d’aquell desgraciat que
volia peix! com reien els malparits! i com un servidor de vostè, amb
la sensació de fracàs ficada ben endins i el cap cot va tornar un
cop més... a casa...i sense peix.
