domingo, 30 de noviembre de 2014

PENEDIMENT

   Penediment

-Pare, ja sé que la meva hora està arribant i em voldria confessar.
-Digues, doncs de que et penedeixes?
-Recordo amb gran dolor pare, que he tingut mals pensaments.
-I quins ha estat aquests mals pensaments?
-Doncs a vegades, he pensat que podria ser d'esquerres.
-Això t'ha passat, filla meva? I quantes vegades?
-Una vegada, fa cinquanta tres anys quan cantàvem “Cara al sol” (allò de la camisa nueva em feia riure), un altre quan va guanyar el Zapatero (el vaig trobar tan guapo!) i encara, un altre vegada quan l'Aznar va recolzar la guerra de l'Iraq.
-Bé, vaja, filla meva, pensa que Déu és tot misericordiós i fins i tot és capaç de perdonar aquestes monstruositats.
-I, així, doncs pare, creu que aniré al cel?
-I és clar que si filla meva. Com que et veig tan penedida dels teus pecats, et dono la absolució en nom de Déu, al que ara estic representant. En penitència digues deu mil vegades: “mai més tindré mals pensaments”.
-Jo ho procuraré amb tot l'esforç que calgui, però atenent a la meva edat, no sé si em donarà temps d'acomplir tota la penitència.
-Bé, filla meva, tu fes el que puguis.
-Ah, pare meu, encara una última pregunta: i si vaig al cel com vostè m'assegura, creu que m'asseuré a la dreta de Déu Pare Totpoderós?
-Bé, filla meva, això sí que no t'ho puc garantir.
-Doncs miri, sap que li dic? Que si no em pot assegurar que no seuré a l'esquerra, doncs no em moro i ja està. Ho es que s'han pensat que els de dretes ens hem de conformar amb qualsevol cosa?
El capellà la va deixar tot remugant: Que Déu hi faci més que nosaltres...



lunes, 10 de noviembre de 2014

RESPECTE SENYORS, MOLT DE RESPECTE

La meva filla Maria que canta i que balla i que fa unes Webs que enamoren, també fa teatre i viu la vida tan intensament que quasi bé se la menja!!! Avui m'ha enviat una carta de plena actualitat i a mi m'ha agradat tant que us hi voldria fer participar. Els que vulgueu, és clar...Que ben dit està el que diu! 


Respecte senyors, molt de respecte.

Avui és un d’aquells dies que espero que quedi a la memòria dels meus fills, així com a mi em va quedar gravat a la memòria aquells crits de independència que més de 100.000 persones cridaven al Camp Nou l’any 1981 davant un Lluis Llach jove i ple d’esperances.
Recordo aquell vespre amb la sorpresa d’una nena de 12 anys atemorida per un crit unànime de tantes persones. No entenia res, només sentia por. Agafada de la mà del meu pare, orgullós de poder compartir amb els seus fills aquell moment històric, jo només sentia els crits tan forts que m’entraven dins del cor. I no ha estat fins molts anys més tard, que aquell moment ha pres sentit. Però potser, si el meu pare no ens hi hagués dut, jo no hauria vist que la nostra història és tan llarga, tan eterna, tan utòpica, tan plena d’esperances que no valoraria el que avui estem fent tots junts.
Avui he anat a votar, i he gaudit de l’alegria de la gent, de la fe en un món millor, de l’esperança de poder ser qui som, sense barreres i sense pors. Perquè som un poble gran, molt gran, ple de gent amb seny i força capaç per tirar endavant tot allò que ens proposem. Però sense recances, sense retrets, sense menystenir el que valen els “altres”, perquè ells, els “altres”, també valen, també són i seran i també tenen tot el dret a ser el que vulguin i com vulguin.
Crec en el respecte, en la tolerància i en la pau entre els pobles. Crec que els nostres polítics juguen amb nosaltres i amb els nostres drets de tal manera que fan que ens pensem que ens odiem els uns als altres i això, això no és cert!
Jo he estat catalana per moltes ciutats d’Espanya, i sempre m’he sentit ben rebuda, ben considerada i acceptada. Amb les nostres diferències, les nostres cultures a vegades tan llunyanes i amb la nostra identitat pròpia. Per això, em molesta tant que la premsa, els polítics i els mitjans en general ens manipulin d’aquesta manera.
Com podem saber què pensa realment la resta dels espanyols si la informació que ens arriba als uns i als altres està tan mediatitzada? Com ho hem de fer perquè els homes i dones del carrer coneguem realment l’opinió de la resta?
Nosaltres, els catalans que ara tenim tanta força, també estem manipulats. Ells, els espanyols entossudits a fer-nos sentir petits, també estan manipulats. Qui pot aconseguir que ens entenguem si les paraules que sentim, llegim i escoltem cada dia, ens donen tanta informació i tota tan poc objectiva?
Des d’aquí, el meu petit crit de “respecte, senyors, molt de respecte” que les veus que ens escolten han de saber de la nostra integritat, han de veure que som un país petit però molt gran, perquè no jutgem la gent, jutgem aquesta classe política tan mesquina i buida de sentit; egoista i tramposa que ens posa paranys per aconseguir desvirtuar el nostre clam.
SOM I SEREM!

A aquesta carta tan sols li falta un petit (gran) detal: hauría de ser traduÏda al castellà i enviar-la als espanyols de l'altre costat. Penso que la gent sensata hi estaría ben d'acord.

martes, 4 de noviembre de 2014

CATALUNYA A L'ABAST DE LA MÀ







Catalunya a les teves mans!!! Si en vols una 

igual,

només tens que dir-m'ho. El seu cost és quasi 

bé insignificant
però la finalitat a que va 

destinat, s'ho val: obres socials a Catalunya.

Ho deixo a les teves mans. Si tu vols, és clar...

lunes, 8 de septiembre de 2014

A tots aquells que estimo... (i els altres també).


M'agrada l'amistat
que arriba de tan lluny
que un dia va quedar
quasi adormida
quasi oblidada

M'agrada l'amistat
que se sent primavera
i que reneix alegre
com les flors del camp
com el sol de llevant
com una il·lusió renovada

M'agrada l'amistat
com un pont entre dos èpoques,
abans de creuar-lo, joventut
i alegria a cor que me'n dons.
A l'altre costat... quasi bé tota una vida,
alguns cops plaent i d'altres no tant.
Per sota el pont, el riu de la vida que mai s'atura.

Donem la teva mà, tans sols la mà,
i de l'amistat que ve de tan lluny,
que un dia va quedar
quasi dormida
quasi oblidada
florirà una primavera nova
i donarà alegria als darrers viaranys
del capvespre de la vida.

sábado, 21 de junio de 2014

TOQUE DE QUEDA

    


                                             TOQUE DE QUEDA

Los rayos de sol de cada mañana la encontraban siempre medio dormida, como esperando que su caricia y calor consiguiesen el milagro de cada día de devolverle aquella alegría y aquel bullicio que formaban parte de su propia identidad. A medida que el sol se levantaba con un ritmo que se diría cada vez más rápido, así lo hacía la ciudad de Cachipango.

Le había tocado vivir unas páginas de su historia llenas de luchas fratricidas, de rencores a flor de piel y de puñados de muertes. Nada ni nadie, no obstante, habían podido arrebatarle sus ganas viscerales, casi patológicas, de vivir. Lo hacía con el frenesí de algo que se puede perder con la inmediatez de unos segundos.

El General Olano estaba en aquellos momentos en el cenit de su poder. Su voz era ley y la justicia la dictaba su capricho de cada momento. Los 15 largos, densos y crueles años de su mandato los había dedicado, entre otras responsabilidades de gobierno, a establecer la intrincada red de intereses entre sus cercanos colaboradores. Eso le permitiría perpetuarse en el tiempo hasta un futuro de generaciones que se perdían en su imaginación.

Juan García - "el Libertador" lo llamaban - en sus horas pequeñitas de solazarse, se dejaba acariciar en sus adentros por la tequila que sacaba las penas y ayudaba a seguir en la brecha.

Caía sin darse cuenta en la nostalgia de su pasado y no podía por menos que sonreír recordando como en sus arengas de revolución inminente, a chufla se lo tomaba la gente: "padrecito ¿y eso pa qué?". Esta frase en su simpleza y en su cortedad resumía fielmente el sentir de un pueblo de un analfabetismo crónico y con un miedo en la sangre que venía transmitiendo de generación en generación desde un tiempo casi prehistórico.

Ahora, después de tantos años de monsergas y ronqueces y de haber ido dejando cachos de vida por los caminos, disponía, por fin, de un ejército de padrecitos rebeldes, de campesinos tristes y de chavales que creían en su revolución. Estaban todos allí, como un sólo hombre, sin uniformes para espantar al enemigo, ni bombas para eliminarle de un porrazo, pero eso sí, con el ánimo fuerte y con la voluntad insobornable de seguir a su héroe hasta las mismas puertas de la muerte si era preciso. Era la suya la revolución de los que no gritan pero lloran por dentro.

Cachipango vivía su esquizofrenia particular. De día se resistía a perder el ritmo de quehaceres múltiples y de trajines de vivir aparentando normalidad. Al caer la tarde - a las siete para ser más precisos - el toque de queda recluía a sus gentes con la puntualidad de un reloj suizo, en sus chabolas de pueblo sometido. Con el calor y la compañía de los amigos fieles pero con el miedo prendido en sus mismas entrañas.

Jorge Paredes (¡bendita juventud!) huyó de su casa para seguir al “libertador”. Con la generosidad de los diecisiete años había decidido entregar su cuerpo y la vida entera si fuese preciso a la revolución. Su cuerpo y su vida entera sí pero su alma no, su alma no la podía ya entregar a nadie porque ya no era suya. Miguelita con su mirada tierna y su corazón loco de enamorada de quince años, hacía ya tiempo que se la tenía robada.

El la quería, la quería con la locura y el desenfreno de entregarlo todo. "Yo te querré siempre" le dijo apasionadamente momentos antes de tirarse al monte. Cuando vio la cara triste de su enamorada, tuvo que explicarle que siempre, era, era...una eternidad de eternidades. Miguelita sabía que quería decir lo mismo pero se quedó más satisfecha. Ahora ya parecía más dispuesta a pasar por la prueba de vivir sin él un día, una semana, un.... no quería ni podía pensar en un plazo más largo.

Miguelita como éste y aquel y el otro y la vecina de enfrente, en las horas de sol seguía su vida de rutinas diarias. La suya era la pintura. Don José, su profesor, que ya se cansó de lanzar mensajes al aire con sus lienzos de colores, regentaba la academia de pintura más prestigiosa de la ciudad.

Ella sentía el arte y quería ahora más que nunca que el retrato de su Jorge, en el que estaba trabajando, fuese compañía y testigo de su amor rotundo.

- Acaba ya Miguelita, déjalo ya que el toque de queda no espera y están ya por dar las siete.
- Solo este pequeño retoque, Don José, y esto estará terminado.

Y este diálogo casi de sordos se repetía una y otra vez en forma tan monocorde que ya se había convertido en la rutina de cada día. Si un día no pasa nada y el otro tampoco, ¿Porqué tiene que venir el peligro al siguiente?. Así razonaba Miguelita dando sentido al dibujo; sacando sombras de penas y poniendo alegría en los ojos de su amor eterno.

- ¡ Miguelita, o te vas ahora mismo a te echo yo de la clase!. ¿No te das cuenta del peligro que corres andando por estas calles después del toque de queda?.

-Pero ¿qué quiere que pase Don José?.
    • -Otro trabajo tienen estos desalmados que perseguir a una aprendiz de artista. Por Dios no se lo diga a nadie, Don José, pero el corazón me dice que Jorge bajará hoy del monte o a lo más tardar mañana a la ciudad y a mi me daría una pena enorme que no pudiese ver su retrato acabado. Me quedan cuatro simples retoques que los despacho en un santiamén.
  •          A las siete y diez de la tarde las calles de Cachipango estaban dramáticamente vacías y con un silencio que explicaba a gritos el terror de la injusticia y el capricho del poderoso. Miguelita con su retrato ya acabado le dió menos importancia que su profesor a aquel retraso en la hora del toque de queda.

Su corazón le lanzó el mensaje de la llegada de Jorge pero en ningún momento le puso al corriente de las ansias del Dictador de dar un escarmiento ejemplarizante a aquellas gentes que cumplían por miedo pero se resistían con todas sus fuerzas de pueblo oprimido a aceptarle como si se tratase de un poder divino.

De la academia de arte a su casa había que atravesar la calle principal y que precisamente por serlo estaba más vacía que nunca. Su presencia alegre y confiada quedaba peligrosamente destacada. Era en suma un blanco ideal para no fallar y así hacer comprender a aquellas gentes que allí no había más que una voluntad y esta era la del General Olano.

Acababa Miguelita de cruzar la calle y estaba a escasos metros del pisito en que vivía con sus padres, cuando el silencio denso y amenazante quedó grotescamente roto por un sólo disparo. Fue más que suficiente para hacer añicos aquellos quince años rebosantes de amor y de ilusiones.

A partir de aquí, los acontecimientos se fueron sucediendo con la trágica rutina de estos casos...Pasó la noche y amaneció de nuevo....

     Era simplemente un día más en Cachipango y el de la limpieza con la misma rutina de siempre recogía las suciedades que genera una ciudad en su vida normal. Hoy, entre escombros, plásticos rotos y trapos mal olientes, se apercibió de un rollo de papel que no parecía, por la pulcritud con que estaba envuelto, ser un candidato más al montón de basuras. Con indiferencia primero pero con una cierta curiosidad después, el barrendero fue abriendo el paquete hasta que descubrió que se trataba de un dibujo. En sus cortas entendederas artísticas le pareció bonito y decidió regalárselo a su compañera.

-Mira Lucinia que cosa más bonita te he traído hoy. ¿Lo ves como el oficio de basurero también tiene sus cosas buenas?. No estoy seguro de si se trata de una obra de arte que quizás, quizás hasta valga mucho dinero. Pero que conste que yo no te la regalo para venderle ¡eh?. Me gustaría verlo colgado en la pared del comedor que tiene más luz

-A ver si es verdad Eufrasio que alguna vez sacamos algún provecho de tu trabajo.

Y Lucinia, deshace el paquete con impaciencia y con la esperanza de quedar por una vez gratamente sorprendida.

No tardó mucho en reflejarse en su cara el desengaño que le produjo la supuesta obra de arte. El retrato no se podía colgar ni en la pared del comedor ni en ninguna parte: De los ojos del dibujo de Jorge se desprendían dos gruesas lágrimas que en su recorrido dejaban una grotesca mancha. Con ellas se mezclaban el carboncillo y las acuarelas que la artista había utilizado para inmortalizar a su enamorado, dejando un rastro de dolor que ellos no podían entender.

miércoles, 11 de junio de 2014

MÉS QUE UN AMOR



Avui, quan he entrat a aquest bar tan petit i acollidor on tu i jo solíem venir, “El Tramvia Blau”, recordes?, el cambrer m’ha conegut de seguida. Ha aixecat les seies com per saludar-me i amb aquell somriure que tan bé recordo, m’ha preguntat: ―el de sempre? Jo li he picat l'ullet i ja ens em entès. Avui fa justament un any que estàvem tu i jo asseguts al voltant d’aquesta mateixa taula i amb el got de whisky als dits celebràvem l'experiència d’estimar-nos. Avui he vingut sola; bé, és veritat que ben sola no. Els records d’aquells dies han vingut amb mi: ―No sé què em passa Georgina ―em vas dir just després del primer glop― però el fet és que ja no puc sortir més amb tu. Avui he vingut a demanar-te tan sols una cosa: sis plau, no em guardis rancor; hem sigut feliços i amb això ja n’hi ha prou.

Em vas fer mal, Francesc, molt de mal. Les teves paraules, tan cruels com inesperades, em van crear un buit que pensava que ja mai més podria omplir. Els dies passaven lents, molt lents al principi fins que les rutines els van anar omplint a poc a poc: El vailet que vol jugar amb mi quan em veu passar, la velleta que peix els coloms del parc, el gos que salta i balla al voltant del seu amo, els ulls d’alegria amb que em saluda el senyor de la cadira de rodes, la florista que a les Rambles ven clavells i me'n ofereix un embolicat amb un somriure; el cel blau entapissat amb les fulles dels plataners... Tot això i moltes més coses que t’explicaria, van ser petits al·licients que subtilment i amb delicadesa suau i tendre, van anar omplint aquell forat negre i profund en què m’havies deixat.

És veritat que vaig vessar moltes llàgrimes, llàgrimes que reclamaven aquell amor que es va perdre un dia entre dos gots de whisky. Després, un dia, encara ni jo sé com va passar, em vaig adonar que aquelles llàgrimes per l’amor perdut es convertien, tímidament al principi i d’una manera clara i joiosa després, en llàgrimes d’alegria. La vida no és sols estimar una persona. La vida és molt més que això: És mirar als ulls del nen que plora i plorar amb ell, és seure al costat del captaire i experimentar la seva soledat, és caminar Rambles avall i sentir-te acompanyada de tots els vianants. És arribar al port i convertir-te en mariner de tot els vaixells que se t’emportin mar endins.

Ara, quan m’acabi el whisky, agafaré al funicular i pujaré fins dalt de tot del Tibidabo. Miraré el panorama grandiós, immens d’aquesta Barcelona banyada pel mar que és tan blau i tan nostra. Obriré els braços tant com pugui per tancar-los tot seguit amb una gran abraçada a tot el que em volta i assaboriré aquesta vida que sense voler, tu m’has donat. Ho faré lliurement, intensament. Em sentiré acaronada per l’espai infinit. I ell i jo ens estimarem sense trair-nos.


sábado, 24 de mayo de 2014

UN HOME DE PARAULA

Antoni Vancells
Un home de paraula



    En Pere Quatracantons i Valldonsella era un prohom de l'alta burgesia catalana que cap allà els anys seixanta ja havia reunit una bona pila de calés. Era propietari de les filatures “HILA FINO, S.A.” una de les més importants del país. Estava molt ben considerat per totes les forces vives de la Barcelona de l'època. Solter, sense fills i culé de tota la vida. Quan algú li demanava la raó del seu èxit, ell solia contestar que no tenia altre secret que una rigorosa disciplina i ser extremadament metòdic en les activitats normals de la feina.
    Ara que ja passava un bon tros dels vuitanta, es va plantejar com i quan volia morir. Mai havia entès que un afer tan important com aquest es deixes a les mans de Déu o del destí, que per ell, tot plegat era si fa o no fa el mateix. Va decidir doncs, que aprofitant que el 17 d'abril d'enguany celebrava els seus noranta anys, seria un moment ben adient per deixar ben clar a tothom que fins la mort, tot calia programar-ho.
    Així que com ho volia deixar tot lligat i ben lligat, el primer que va fer va ser anar a veure el Gerent de la Funerària Sant Gervasi (que estava de moda per aquells temps), no fos cas que aquell dia no hi haguessin sales d'acomiadament disponibles. Havia previst que el tanatori, el dia del seu decés, quedaria pràcticament ple de familiars i sobretot del bo i millor dels polítics, industrials i en general de tots les seus incondicionals que ell, estava segur, eren nombrosos.
    Com que jo soc el narrador i veig tot el que passa a la meva historia, ara us explicaré com va anar la conversa amb el Gerent del tanatori que responia al nom de Fortunato Pérez Eras.
    -Que tal Sr. Pérez, com van els negocis per aquí?
    -Doncs miri, no ens podem queixar. De totes maneres hem notat els darrers temps que la gent ja no es mort tan com abans i si això segueix així, podrem arribar a tenir algun problema seriós. Però, Sr. Quatracantons, vostè no ha vingut per saber de nosaltres. Si ha vingut a veure-m puc endevinar que hi ha hagut algun decés a la seva família?
    -No senyor, res d'això. He vingut per preparar i programar amb vostè el meu de decés.
    -Que diu ara! Però és que es pensa morir?
    -Si senyor, em penso morir com vostè diu i fins i tot ja tinc el dia i l'hora fixats.
    -No m'ho puc creure, Senyor Quatracontons. Vostè encara esta ple d'energia i té vida per a molts anys.
  -I això que té que veure? No tinc que donar explicacions a ningú de les meves decisions. No ho he fet mai i per tant encara ho faré menys ara amb un esdeveniment com aquest.
    -Bé, perdoni, no voldria pas que es penses que em vull ficar a la seva vida o a la seva mort si se'm permet dir-ho. Nosaltres som aquí per vocació i la nostra feina és atendre al client el més bé que sabem.
    -Res, no en parlem més. El fet és que la meva intenció és morir-me el dia 17 d'Abril d'enguany i si pot ser no més tard de les dues de la tarda. Així doncs, el primer que hem de saber si per aquella data li queda lliura la sala més gran del tanatori. Tinc previst que vindrà una gran quantitat de gent sense contar les autoritats, que de ben segur, també voldran fer acta de presencia.
    Aquí torno a ser el que ho va veure i sentir tot. Però per no allargar-me amb tot un seguit de detalls que seria feixuc d'explicar, tan sols us diré que van pactar el servei de l'enterrament més car i més luxós de tot el mostrari de la casa. Es van acomiadar doncs fins la data fixada. Al Sr. Quatracantons, però, li va quedar algun punt per aclarir. Va tornar en darrera i va preguntar al Sr. Pérez:
    -Perdoni, Sr. Pérez, però ara penso que encara em queda una pregunta per fer: Vostè que prefereix, que em mori aquí mateix al tanatori o ja vingui mort de casa?
-Si li tinc que ser franc, nosaltres preferiríem que vingui bo i mort. Així ho fan tots els nostres clients, i no ens agradaria pas crear un mal precedent.
    -Ja ho entenc, ja, però era per allò de que si em podia estalviar alguns dinerets del transport sap? Bé, entesos, així si no hi ha res de nou, queda clar que el dia 17 a les dues de la tarda seré aquí de cos present pel cerimonial.
    Va arribar el dia de marràs. La gent va anar entrant al llarg del matí i a les dues de la tarda ja hi era tothom. El Sr. Alcalde, uns quants regidors, industrials, clients, i proveïdors del finat. Bé, allà hi era quasi bé tothom... tothom menys el Sr. Quatracantons!. Van tocar les dues, les tres i cap a quarts de quatre que sona el telèfon del Sr. Pérez:
    -Sr. Pérez, soc jo, el Sr. Cuatracantons. El truco des de casa per dir-li que estic absolutament desolat. No m'explico que pot haver passat però la qüestió és que per alguna raó que encara desconec, no m'he mort. Cregui-m si li dic que em sap un greu terrible aquesta errada en les meves previsions.
    -Però vostè, senyor meu, no es dona conte de la situació en que em posa? No és prou conscient del desprestigi que una manca de previsió com aquesta pot portar a la nostra funerària? Ara digui-m vostè que els hi dic jo a les autoritats i aquests centenars de persones que estan esperant pel seu comiat? Eh, que els hi dic jo ara?
    -No sé que dir-li Sr. Pérez. Faci el que pugui però faci-m quedar bé. Excuso dir-li que si això li representa a vostè algun perjudici econòmic, per això no pateixi: jo corro amb totes les despeses que calgui.
    -No és això, home de Déu, no és això. En fi, ara deixi-m estar sol una estona per pensar a veure que se'm ocorre.
    El Sr. Pérez que mai, però mai, s'havia trobat amb una circumstancia com aquella, no va tenir més remei que sortir a donar explicacions al nombrós públic que ocupava quasi bé tota la funerària. Li va costar Déu i ajut fer callar a aquella gentada que cada vegada se'ls veia més i més indignats.
    -Per favor, senyors. Un moment de silenci sis plau. Siguin tan amables de escoltar-me tan sols uns minuts. Bé, moltes gràcies per la seva col·laboració. Els puc ben assegurar que el que els hi tinc que dir em resulta extremadament penós. Voldria que comprenguessin de que mai m'havia trobat amb una situació tan difícil i violenta. Se'm sent bé des d'allà al darrera?
    I com una sola veu va esclatar de totes les boques d'aquells indignats un Siiiiiiii !!! tan viu que fins els vidres van tremolar.
   -Senyors, els he reunit d'aquesta manera tan precipitada i tan improvisada per fer-los coneixedors d'una penosa noticia: Lamento comunicar-els-hi que el Sr. Quatracantons NO EST MORT! Com vostès ja saben, estava tot previst pel cerimonial a les dues. Acabo de parlar amb ell i m'ha demanat que el disculpin que ell és el primer en lamentar que les coses no hagin anat com era d'esperar. Aquell home complidor tota la vida dels seus compromisos, ha fallat en el darrer i més important. No em queda res més a dir. Tan sols pregar-los que intentin comprendre el mal moment que ell esta passant. M'ha promès per tots els sants del cel que això no passaria mai més. Pròximament els anunciarem la data del seu decés definitiu. Bona tarde a tothom.
    “Això no es fa!”, “amb aquestes coses no si juga”, “quina manera més tonta de fer-nos perdre el temps!”. Aquest i d'altres comentaris semblants era el que es podia escoltar mentre la gent anava desfilant.
    Van passar uns quants dies i quan la cosa en va anar asserenant, el Sr. Quatracantons i el gerent de la funerària, van acordar que el pròxim comiat (el Sr. Quatracantos va jurar i perjurar que definitiu)seria el 23 del mes següent a les 12 hores per facilitar a tothom la nova trobada.
    Avui ja ha arribat el dia 23 previst i el Sr. Quatracantons que apareix per la funerària “vivito i coleando”.
    -Però un altre vegada vostè per aquí? Que no havíem quedat que avui era el dia definitiu? Que em vol fer tornar boig vostè? Si, si, vostè acabara amb mi. Però, sis plau, Sr. Quatracantons, faci el favor de morir-se d'una punyetera vegada!
    -Ja entenc el seu malestar Sr. Pérez. Em faig càrrec del que deu estar passant. Però, si, avui compliré de veritat.
    -Però, que no vam quedar que vostè ja venia mort? Ara que vol que faci jo amb vostè? Que pot ser encara el tinc que matar jo?.
    -No senyor, no. Si he vingut a peu i per morir-me in situ és perquè em va semblar que abans tenia que presentar-li a vostè les meves disculpes. Vostè, per fer-me un favor a mi s'ha trobat amb una situació que si no fos perquè avui mateix me'n vaig, li asseguro que jo donaria la cara per vostè i el faria quedar bé davant de tothom.
    -Miri senyor meu, no en vull parlar més d'aquest assumpte. Sap que li dic? Doncs que faci el que li doni la gana però a mi, entén?, a mi em deixa tranquil!
    El Sr. Quatracantons que ja anava preparat pel que feia el cas, americana negra, pantalons negres, camisa blanca, corbata negra, sabates negres i un rosari a les mans. Puja a poc a poc cap a la sala que li havien destinat aquell dia. Obra el taüt i si jeu tan confortablement com pot, mentre no para de remugar: “que malament he quedat, Déu meu, que malament...”, com pot i ja sense més cerimonials comença el conte en darrera: deeeeu,noooou,vuuuuit,seeeet,siiiis,ciiiinc,quaaaatre,treeees,doooos, unnnn!: Va? Es va preguntar i ell mateix contestà: VA!...i ja va quedar mort per sempre més.
No hi havia ningú per acomiadar les seves despulles...



















sábado, 19 de abril de 2014

Arbol caído. DE LA COLECCION DE FOTOGRAFIAS DE JAVIER SALVANS TORREDEMER


Arbol caído, árbol roto por mil tempestades que azotaron tu vida, ¿Qué haces aquí perdido? Yo te miro y adivino que vienes de tierras lejanas. Allí, en tus paisajes, en tus cielos de un oscuro profundo y definitivo, eras el rey. Allí, para ti, no había vientos ni lluvias capaces de herir el orgullo de ser dueño de tu propia vida. Eras, fuerza, poder y repartías, generoso, sombras inmensas, definitivas, sombras que daban cobijo a todos los que esperaban lluvias, que hartos de aquel sol cruel y agotador, agradecían el cobijo de los atardeceres que tu les dabas.
¿Cómo se te ocurrió evadirte a tierras extrañas? ¿Fuiste tu quíen, nostálgico de nuevos horizontes decidiste abandonar a los tuyos? ¿o fue una mano cruel que solo por el placer de matar hincó su hacha en tus entrañas y, miserable, te lanzó al vértigo de un horizonte desconocido?
Allí, en tus dominios eras alguien, eras alto, poderoso y te dejabas acariciar por los vientos de poniente. Aquí, en tierras extrañas no eres nadie, no eres nada. Peor aun, eres la inmensa soledad, el inmenso silencio que los dias, los meses, los años y los calores tórridos del verano y los cuchillos crueles del invierno, van carcomiendo los últimos despojos de tu dignidad perdida. 
Amigo árbol, abandonado y definitivamente derrotado; si por uno de aquellos azares de la vida te quedasen todavia resquicios de tu aliento reseco, aprovéchalos para gritar con toda la fuerza de que seas capaz a todos los que todavia estan en sus mundos, que no hay otro pais mejor que aquel donde nacieron. Allí, como tu, pueden, quizás un dia, ser reyes. En tierras lejanas, nadie, nada, soledad que se pudre con el viento...

miércoles, 19 de febrero de 2014


Voldria ser sol, voldria ser cel, voldria ser llum... voldria ser mar, voldria ser vent, voldria... 
però no soc res, no soc ningú. 
Tanmateix, soc l'anhel d'aquests somnis incomplerts.,

lunes, 13 de enero de 2014

AQUÍ PAU...I DESPRÉS GLÓRIA




AQUÍ PAU....I DESPRÉS GLÒRIA
Primera part
En Peret Ramoneda començava sempre la lectura del diari matinal per la pàgina de les esqueles. La manera més natural és començar per la primera plana. Hi ha molta gent, però, que s'aplica a fer-ho de les més diverses maneres. Qui busca primer els esports, n'hi ha d'altres, en canvi, que van de seguit als sucesos i també s'hi troben els que s'afanyen en aconseguir respostes als seus problemes a través de les planes d'anuncis: el pis per llogar, el traspàs d'una barberia o la senyoreta apta para todo, són els temes preferits de més gent del que sembla.
Corrien els anys 40 i la gent com el Peret havien fet duros fabricant mantes o uniformes per a una Europa entestada en la seva guerra. Els països bel·ligerants sols tenien temps per fabricar les seves bales i els seus canons. La resta, al preu que fos, ho compraven a països neutrals.
El nostre país s'estava encara recuperant d'una cruel guerra civil i el poble tenia fam. Tothom se'n sortia com podia i els més eixerits feien els diners a cabassos atenent la demanda dels que es dedicaven de ple a donar-se garrotades.
Els Perets de l'època tenien calers, muntanyes de calers. Tenien també les ganes de gastar-los però, sobretot, tenien l'obsessió d'exhibir-los. En tenien molts , se'ls havien guanyat amb el seu esforç (d'honradesa ni se'n parlava) i ara el que contava era proclamar als quatre vents que ells eren els guanyadors.
La mansió a Pedralbes, el majordom i el chauffeur. La finca d'estiueig, l'aiga i la querida eren els senyals externs imprescindibles per entrar en aquest club de conqueridors. Si a això s'hi afegeix el pedrusco per l'anell de la senyora (la oficial, és clar) i el cigar llarg i gruixut per a ell, ja tindreu l'escenari en què es bellugava el nostre Peret aquell matí bo i esmorzant mentre s'assabentava dels que havien deixat aquest mar de llàgrimes per passar a millor vida.
La Cisqueta (ara Doña Francisca) havia rebut amb entusiasme i impaciència mal dissimulada aquella onada de riquesa, immensa, potent i engrescadora; plena de joies, de luxes i de adulacions en que sin comerlo ni beberlo, s'havia trobat immersa. Tot ho acceptava, tot ho fruïa, i tot ho exhibia. No hi havia posada de llarg a la que no assistís ni tómbola de las Hermanitas de los Pobres en què no participés. Hi havia, malgrat tot, quelcom, que ella tenia molt clar i que al Peret el tenia ben preocupat. El Peret era seu, era per a ella i només que per a ella. Els cotxes, tots; les cases, les que fessin falta; el servei, a dotzenes; però per això de la querida no senyor, no hi passava. Bé prou que sabia que era un senyal extern de riquesa que s'afanyaven a ensenyar tots els seus amics i coneguts. Tenir-ne una era quasi com de precepte i fins i tot, més d'una, era normal, però això, ja anava el gust de cadascú. Primer i sempre davant de tot la senyora, l'oficial per entendre'ns i després ja es presumia i exhibia amb la intensitat que calgués l(a)’ amigueta de torn. Doña Francisca era d'una gelosia patològica. Això és tan cert com que el Peret no era culpable d'aquesta malaltia. Si ella no era capaç d'adaptar-se als temps que vivien, ell si que havia de fer-ho per compaginar la xacra de la seva dona amb el que, entenia ell, es tenia que acomplir.
Luci, acaba ya de ponerme los huevos al plato y dile a Doña Francisca que llegue.
  ―Si Don Pedro, lo que Vd. mande
Arriba a corre cuita la Cisqueta amb cara de "a veure que voldrà ara".
I doncs, què passa Peret?
Que, què passa?, que ja t'he dit cent vegades que això de Peret s'havia acabat. El Peret ja no hi és. El Peret se'n va anar amb el darrer carro de draps que vam vendre a la Cordonera del Sur. Sóc en Pedro i prou. A veure si te'n recordes d'una punyetera vegada.
Ai Pedro!, si és que després de tants anys de dir-te Peret . Què vols que et digui? em surt encara que no vulgui. Però bé, et prometo que faré un esforç. Amb l'ajut de Déu no m'ho tindràs que recordar més això. Però, ara que hi penso, ¿només per això m'has cridat?
Es clar que no, dona. Em tens que perdonar que pot ser per un moment he perdut els nervis. M'acabo d'assabentar per La Vanguardia d'una notícia que m'ha deixat ben trasbalsat....
I doncs, què ha passat Per....Pedro? Què és això que et preocupa tant?
Te’n recordes del pobre Ramiro Lafuente? aquell Delegat del Sindicato Vertical?
Mira, ara no hi caic....
Sí dona, aquell senyor alt i gros amb el que havia sortit tantes vegades a sopar. Pot ser que faràs memòria si penses amb la seva pobre vídua. Aquella bona senyora que a la missa de dotze dels Dominics s'agenollava sempre en un banc davant nostre.
Ah! pot ser si. Em sembla que ara hi caic. Si mal no recordo, ella aprofitava els viatges que el seu marit tenia que fer sovint a Madrid, per assistir al ropero de les paulines.
Bé, pot ser si, a mi aquests detalls se m'escapen. Ella, segurament és una gran senyora però t'asseguro que ell era tot un caballero. Sempre al seu lloc i sempre amatent del serveis que et podia fer. És... una gran pèrdua.
Déu meu, quin greu em sap! sobretot per a tu que et veig seriosament afectat.
Mira, demà a les 10 h. és l'enterrament i avui a partit de les 9 h. del vespre les despulles quedaran exposades a la seva casa de La Bonanova. Els familiars i els amics més propers, entre els que naturalment m'hi conto, farem vetlla tota la nit pregant per la seva ànima.
I és clar que sí, Per...Pedro. Això és molt bonic i es diu molt amb el teu gran sentit de l'amistat. Més que res em sap greu perquè acabaràs esgotat i demà no tindràs ni forces per anar a la feina.
Treu dona! això és el de menys. Mira que pensar en aquests detalls en aquests moments!.
No t'enfadis home, jo només t'ho deia...
Bé dona, ja està dit. Acabem aquesta discussió sense sentit. Penso que encara que no és molt, si puc fer una última cosa per al meu amic, és la meva obligació i punto.
Segona part
L'habitació, encara amb les cortines corregudes, deixava passar malgrat tot, unes rengleres de llum d'un sol que ja feia una bona estona que havia pres possessió de la ciutat. Això permetia endevinar que aquella cambra no era gran, tampoc era petita. Just el que necessitava per viure amb el confort en què tans anys havia somniat. Es llevava tard. Les primeres hores del matí només servien per anar a treballar i això, la Glòria feia temps que ja no ho practicava. I és per aquest motiu que quan, cap allà a dos quarts de deu, va sonar el telèfon, se'n va emportar un bon ensurt.
Ai Senyor, què passa, qui por ser a aquestes hores!
D'esma i gairebé com una autòmat va intentar atrapar l'auricular que seguia sonant amb impertinència.
Digui, Qui és ?
Glòria, Glorieta meva. Sóc jo, en Peret que....
Tu Peret! què fas a aquestes hores? Que no saps que no començo a estar disponible fins cap el migdia?
Ja t'explicaré dona, deixem parlar. És clar que ho sé però, què et penses? si et truco tan aviat ja et pots pensar que és per un motiu important. Bé vaja, que et vull donar una bona noticia, dona..
Ah bé. això ja és un altra cosa. De pressa doncs, no em facis patir més però ...espera....espera....deixem veure si ho endevino.
I és clar que ho endevinaràs. De sorpreses com aquesta ja saps que te n’he donat forces aquests darrers temps i .....
Ja ho sé! Què pot ser aquell anell de brillants que a mi m'agradava tant o ...
deixem dir....no...no...calla. Ara hi caic. Ben segur que és l'abric de visó que em vas prometre l'hivern passat i que després el garrepa d'en Peret se'n va oblidar.
No dona no, tot anirà venint al seu temps. Ara t'ho explico. És molt més immediat que el que et penses. Mira, acabo de veure a La Vanguardia que s'ha mort un senyor molt important del món dels negocis i jo tinc l'ocasió; què dic l'ocasió? l’obligació! d'anar a vetllar-lo.
Ara ja ho entenc contestà ella intentant amagar la profunda decepció que li havia causat la notícia el que em vols dir és que avui tindrem sarao ho endevino?
Es clar que sí dona contestà en Peret content de què la Glòria hagués encertat quasi bé a la primera ―. Ja saps que hem d'aprofitar cada moment que puguem per estar junts sense despertar sospites. Ja coneixes com és la meva Francisca. No vull ni pensar la que s’armaria si ho arriba a saber..
Què bé Peret! ara la Glòria havia reaccionat i ja estava plenament imbuïda del seu paper d’amigueta que estimava amb "bogeria" a un Peret que quasi tenia més anys al clatell que duros en el banc.
Què contenta estic! Tu diguem a quin hora vindràs i jo, tu ja em coneixes, tindré el sopar preparat i tot el que calgui perquè siguis ben feliç. Oi que tu ja m'entens cor meu?
I en Paret que baixa la veu...
Ara no puc seguir parlant. Adéu i fins cap allà quarts de deu... i ara encara més baixet, adéu reineta meva....
Tercera part
La porta era oberta de bat a bat i el silenci tancat i negre com la gola del llop. En Peret va entrar amb la cara de circumstàncies que el cas requeria. Va tenir que deixar passar una estona per acostumar els seus ulls a aquella mitja penombra. Grups de gent, de parents i amics de tota la vida que rodolaven per aquí i per allà com ànimes en pena. Semblava com si volguessin acompanyar el seu amic en els primers passos de qui sap on.
Unes mans amigues, afables i servicials i la remor del que devia ser un dels misteris del rosari (el de dolor possiblement), el van conduir fins la cambra on reposaven les despulles del que havia estat el Delegado del Sindicato Vertical. Havia estat un gran amic especialitzat en resoldre litigis socials d'aquells que no agradaven a ningú.
Unes bones lletanies, unes abraçades i abans de mig hora ja estaria fent companyia a qui, de ben segur, el necessitava més que aquell pobre desgraciat pel qui ja ningú podia fer res. La seva Glòria era molta Glòria i si París bien vale una misa, la seva amigueta bé que valia una nit d'enterrament amb vetlla inclosa.
Va saludar a la vídua amb paraules de consol que semblaven talment sortides d'un fons de dolor veritable. Després, amb la parsimònia que requeria el cas, repartia abraçades a tort i a dret.
Tothom el va veure i el van veure realment compungit. Estava afectat, semblava que seriosament afectat. Eren ja les nou i els tenia que deixar una estoneta. La maleïda feina el requeria uns moments. No trigaria, però, a tornar per fer la vetlla de la nit.
Al voltant de les sis de la matinada en Peret es va reincorporar a la trista cerimònia d'acompanyar al seu amic fins el trànsit del més enllà. Hi havia encara molta tristesa a l’ambient i encara es podia respirar el dolor serè dels presents. El cansament, però, ara ja acompanyava a la pena i qui més qui menys, entre lletanies i parenostres feia la seva bacaineta. Ara s'ha adormit en Pere i ara s'ha adormit en Pau i de cop i volta un bufec del veí despertava a aquell que s'havia cregut més resistent.
No, la veritat és que no li va ser gens difícil a en Peret reincorporar-se a la vetlla. Assegut en un racó amb el cap cot i el rosari als dits quedava sòlidament immers dintre del grup.
Al voltant de les set del matí, la poca llum que començava a escampar aquell sol de primavera, va ajudar a què, ara un ara l'altre, anessin desfilant a poc a poc. El fet era que el funeral era a les deu i calia intentar aclucar els ulls una estoneta abans de la cerimònia religiosa.
Quarta part
El Salón Rosa era un lloc ben adient per trobar unes amigues i criticar a les altres. Santa Eulàlia, el no va más de la moda i la Perruqueria Terrados, eren els llocs de precepte per on tenien que passar les senyores benestants si no volien quedar irremissiblement excloses de la crema d'aquella Barcelona tan pobra i tan quiero y no puedo de l'època.
A les 9h. del matí ja sonava la porta de la perruqueria per obrir a doña Francisca que tan bon punt va saber l'hora del enterrament va saber també que no estava presentable per l'esdeveniment. Clienta antiga. No va tenir cap problema per ser atesa com calia a l'hora que calia.
Allà s'hi feia de tot: la permanent, les ungles, marcar i rentar i el que és més important, s'hi confessava.
Tant la propietària com les dependentes la coneixien bé. Sabien dels seus gustos i les seves virtuts. Les bones propines dissimulaven, si s’esqueia, els petits vicis de la clientela.
Aquell dia, entre la permanent i massatges, entre dimes i diretes va poder explicar a tota la dependència amb orgull i una satisfacció mal dissimulada, la mena de marit que tenia.
No sabeu? avui el meu pobre Peret m'ha arribat a casa a les set de la matinada!
Què diu ara, doña Francisca? em deixa bocabadada. Ves qui ho tenia que dir del seu marit....
No, Pepita no, no vagis per aquí que estàs ficant la pota!
Bé, Doña Francisca, vostè perdoni... jo em pensava que... com que els marits a aquestes hores o estan fent inventaris o dormint a casa..... després...el to amb que ho deia, m'havia fet pensar.... sense voler...
Pepita, Pepita! no cal que et disculpis més. Si precisament t'ho explicava per dir-te lo contenta que estic amb el meu home.
Ho veu? és això el que no puc entendre. Vostè que ha mantingut sempre aquesta rectitud pel que fa al matrimoni, ara resulta que està contenta perquè el seu marit se li ha tornat un tronera.
Per fi, Doña Francisca li va fer entendre que en el cas del seu marit, tornar a les set del matí a casa no era cap deshonra sinó tot el contrari. Perquè se n'assabentessin totes ho va dir ben fort i ben a poc a poc: -Don Pedro havia passat tota la nit vetllant les despulles del seu amic absent i enyorat.
L'església estava plena a rebotir. Quan el xauffeur els va deixar a la porta faltaven encara cinc minuts per a les deu. La Francisca i el Pedro van entrar a poc a poc. Els amics de sempre els van fer un lloc entre ells. Encara no havien acabat de saludar-se i de intercanviar les mostres de dolor pertinents, que ja començava la cerimònia. Quan l'oficiant va demanar que es posessin dempeus, ho va fer tothom alhora i en mig d'un gran silenci. Bé, no exactament tothom: en Peret s'havia quedat assentat. Dormia a cor que me'n dons. A la seva cara que presentava un aspecte de gran cansament, i apareixia també, com mig escapat, un somriure de felicitat que resultava tan enigmàtic com indesxifrable.


Doña Francisca amb un gran sentiment d'afecte que no li cabia en el pit, li va passar la mà per sota del seu braç per convidar-lo amb dolçor i delicadesa a seguir dempeus la cerimònia de l'enterrament. En Peret, ara ja dret, la mirada absent... i encara el somriure que ningú no s'explicava.
La vida seguia però, i calia tornar a les rutines diàries. L'endemà pel matí en Peret esmorzava......i, descansat i feliç, repassava les esqueles amb més avidesa que mai.