
Els meus "Petits Relats" no són més que un menut passatemps. Em sento com un modest artesà de titelles. Totes elles porten el seu trocet d'humanitat i... Què més puc demanar? Doncs convidar a algú com tu que els comenti. Establir un diàleg en definitiva i com que dialogar és fer companyia, em sento més a la vora dels meus amics. És així com m'agradaria que ho veiessis si de tant en tant vas a parar a algun d'ells, ells i jo te'n donem les gràcies”.
domingo, 21 de diciembre de 2014
domingo, 30 de noviembre de 2014
PENEDIMENT
Penediment
-Pare,
ja sé que la meva hora està arribant i em voldria confessar.
-Digues,
doncs de que et penedeixes?
-Recordo
amb gran dolor pare, que he tingut mals pensaments.
-I
quins ha estat aquests mals pensaments?
-Doncs
a vegades, he pensat que podria ser d'esquerres.
-Això
t'ha passat, filla meva? I quantes vegades?
-Una
vegada, fa cinquanta tres anys quan cantàvem “Cara al sol” (allò
de la camisa nueva em feia riure), un altre quan va
guanyar el Zapatero (el vaig trobar tan guapo!) i encara, un altre
vegada quan l'Aznar va recolzar la guerra de l'Iraq.
-Bé,
vaja, filla meva, pensa que Déu és tot misericordiós i fins i tot
és capaç de perdonar aquestes monstruositats.
-I,
així, doncs pare, creu que aniré al cel?
-I
és clar que si filla meva. Com que et veig tan penedida dels teus
pecats, et dono la absolució en nom de Déu, al que ara estic
representant. En penitència digues deu mil vegades: “mai més
tindré mals pensaments”.
-Jo
ho procuraré amb tot l'esforç que calgui, però atenent a la meva
edat, no sé si em donarà temps d'acomplir tota la penitència.
-Bé,
filla meva, tu fes el que puguis.
-Ah,
pare meu, encara una última pregunta: i si vaig al cel com vostè
m'assegura, creu que m'asseuré a la dreta de Déu Pare Totpoderós?
-Bé,
filla meva, això sí que no t'ho puc garantir.
-Doncs
miri, sap que li dic? Que si no em pot assegurar que no seuré a
l'esquerra, doncs no em moro i ja està. Ho es que s'han pensat que
els de dretes ens hem de conformar amb qualsevol cosa?
El
capellà la va deixar tot remugant: Que Déu hi faci més que
nosaltres...
lunes, 10 de noviembre de 2014
RESPECTE SENYORS, MOLT DE RESPECTE
La meva filla Maria que
canta i que balla i que fa unes Webs que enamoren, també fa teatre i
viu la vida tan intensament que quasi bé se la menja!!! Avui m'ha
enviat una carta de plena actualitat i a mi m'ha agradat tant que us
hi voldria fer participar. Els que vulgueu, és clar...Que ben dit està el que diu!
Respecte senyors, molt de respecte.
Publicado en nov 9, 2014
Avui és un d’aquells dies que espero que quedi a la memòria dels meus fills, així com a mi em va quedar gravat a la memòria aquells crits de independència que més de 100.000 persones cridaven al Camp Nou l’any 1981 davant un Lluis Llach jove i ple d’esperances.
Recordo aquell vespre amb la sorpresa d’una nena de 12 anys atemorida per un crit unànime de tantes persones. No entenia res, només sentia por. Agafada de la mà del meu pare, orgullós de poder compartir amb els seus fills aquell moment històric, jo només sentia els crits tan forts que m’entraven dins del cor. I no ha estat fins molts anys més tard, que aquell moment ha pres sentit. Però potser, si el meu pare no ens hi hagués dut, jo no hauria vist que la nostra història és tan llarga, tan eterna, tan utòpica, tan plena d’esperances que no valoraria el que avui estem fent tots junts.
Avui he anat a votar, i he gaudit de l’alegria de la gent, de la fe en un món millor, de l’esperança de poder ser qui som, sense barreres i sense pors. Perquè som un poble gran, molt gran, ple de gent amb seny i força capaç per tirar endavant tot allò que ens proposem. Però sense recances, sense retrets, sense menystenir el que valen els “altres”, perquè ells, els “altres”, també valen, també són i seran i també tenen tot el dret a ser el que vulguin i com vulguin.
Crec en el respecte, en la tolerància i en la pau entre els pobles. Crec que els nostres polítics juguen amb nosaltres i amb els nostres drets de tal manera que fan que ens pensem que ens odiem els uns als altres i això, això no és cert!
Jo he estat catalana per moltes ciutats d’Espanya, i sempre m’he sentit ben rebuda, ben considerada i acceptada. Amb les nostres diferències, les nostres cultures a vegades tan llunyanes i amb la nostra identitat pròpia. Per això, em molesta tant que la premsa, els polítics i els mitjans en general ens manipulin d’aquesta manera.
Com podem saber què pensa realment la resta dels espanyols si la informació que ens arriba als uns i als altres està tan mediatitzada? Com ho hem de fer perquè els homes i dones del carrer coneguem realment l’opinió de la resta?
Nosaltres, els catalans que ara tenim tanta força, també estem manipulats. Ells, els espanyols entossudits a fer-nos sentir petits, també estan manipulats. Qui pot aconseguir que ens entenguem si les paraules que sentim, llegim i escoltem cada dia, ens donen tanta informació i tota tan poc objectiva?
Des d’aquí, el meu petit crit de “respecte, senyors, molt de respecte” que les veus que ens escolten han de saber de la nostra integritat, han de veure que som un país petit però molt gran, perquè no jutgem la gent, jutgem aquesta classe política tan mesquina i buida de sentit; egoista i tramposa que ens posa paranys per aconseguir desvirtuar el nostre clam.
SOM I SEREM!
A aquesta carta tan sols li falta un petit (gran) detal: hauría de ser traduÏda al castellà i enviar-la als espanyols de l'altre costat. Penso que la gent sensata hi estaría ben d'acord.
martes, 4 de noviembre de 2014
lunes, 8 de septiembre de 2014
A tots aquells que estimo... (i els altres també).
M'agrada
l'amistat
que
arriba de tan lluny
que
un dia va quedar
quasi
adormida
quasi
oblidada
M'agrada
l'amistat
que
se sent primavera
i
que reneix alegre
com
les flors del camp
com
el sol de llevant
com
una il·lusió renovada
M'agrada
l'amistat
com
un pont entre dos èpoques,
abans
de creuar-lo, joventut
i
alegria a cor que me'n dons.
A
l'altre costat... quasi bé tota una vida,
alguns
cops plaent i d'altres no tant.
Per
sota el pont, el riu de la vida que mai s'atura.
i
de l'amistat que ve de tan lluny,
que
un dia va quedar
quasi
dormida
quasi
oblidada
florirà
una primavera nova
i
donarà alegria als darrers viaranys
del
capvespre de la vida.sábado, 21 de junio de 2014
TOQUE DE QUEDA
TOQUE
DE QUEDA
Los rayos
de sol de cada mañana la encontraban siempre medio dormida, como
esperando que su caricia y calor consiguiesen el milagro de cada día
de devolverle aquella alegría y aquel bullicio que formaban parte
de su propia identidad. A medida que el sol se levantaba con un ritmo
que se diría cada vez más rápido, así lo hacía la ciudad de
Cachipango.
Le
había tocado vivir unas páginas de su historia llenas de luchas
fratricidas, de rencores a flor de piel y de puñados de muertes.
Nada ni nadie,
no obstante, habían podido arrebatarle sus ganas viscerales, casi
patológicas, de vivir. Lo hacía con el frenesí de algo que se
puede perder con la inmediatez de unos segundos.
El
General Olano estaba en aquellos momentos en el cenit de su
poder. Su voz era ley y la justicia la dictaba su capricho de cada
momento. Los 15 largos, densos y crueles años de su mandato los
había dedicado, entre otras responsabilidades de gobierno, a
establecer la intrincada red de intereses entre sus cercanos
colaboradores. Eso le permitiría perpetuarse en el tiempo hasta un
futuro de generaciones que se perdían en su imaginación.
Juan
García - "el Libertador" lo llamaban - en sus horas
pequeñitas de solazarse, se dejaba acariciar en sus adentros por la
tequila que sacaba las penas y ayudaba a seguir en la brecha.
Caía sin
darse cuenta en la nostalgia de su pasado
y no podía por menos que sonreír recordando como en sus arengas de
revolución inminente, a chufla se lo tomaba la gente: "padrecito
¿y eso pa qué?". Esta frase en su simpleza y en su cortedad
resumía fielmente el sentir de un pueblo de un analfabetismo crónico
y con un miedo en la sangre que venía transmitiendo de generación
en generación desde un tiempo casi prehistórico.
Ahora,
después de tantos años de monsergas y ronqueces y de haber ido
dejando cachos de vida por los caminos, disponía, por fin, de un
ejército de padrecitos rebeldes, de campesinos tristes y de chavales
que creían en su revolución. Estaban todos allí, como un sólo
hombre, sin uniformes para espantar al enemigo, ni bombas para
eliminarle de un porrazo, pero eso sí, con el ánimo fuerte y con la
voluntad insobornable de seguir a su héroe hasta las mismas puertas
de la muerte si era preciso. Era la suya la revolución de los que no
gritan pero lloran por dentro.
Cachipango
vivía su esquizofrenia particular. De día se resistía a perder el
ritmo de quehaceres múltiples y de trajines de vivir aparentando
normalidad. Al caer la tarde - a las siete para ser más precisos -
el toque de queda recluía a sus gentes con la puntualidad de un
reloj suizo, en sus chabolas de pueblo sometido. Con el calor y la
compañía de los amigos fieles pero con el miedo prendido en sus
mismas entrañas.
Jorge
Paredes (¡bendita juventud!) huyó de su casa para seguir al “libertador”. Con la
generosidad de los diecisiete años había decidido entregar su
cuerpo y la vida entera si fuese preciso a la revolución. Su cuerpo
y su vida entera sí pero su alma no, su alma no la podía ya
entregar a nadie porque ya no era suya. Miguelita con su mirada
tierna y su corazón loco de enamorada de quince años, hacía ya
tiempo que se la tenía robada.
El la
quería, la quería con la locura y el desenfreno de entregarlo todo.
"Yo te querré siempre" le dijo apasionadamente momentos antes
de tirarse al monte. Cuando vio la cara triste de su enamorada, tuvo
que explicarle que siempre, era, era...una eternidad de eternidades.
Miguelita sabía que quería decir lo mismo pero se quedó más
satisfecha. Ahora ya parecía más dispuesta a pasar por la prueba de
vivir sin él un día, una semana, un.... no quería ni podía pensar
en un plazo más largo.
Miguelita
como éste y aquel y el otro y la vecina de enfrente, en las horas de
sol seguía su vida de rutinas diarias. La suya era la pintura. Don
José, su profesor, que ya se cansó de lanzar mensajes al aire con
sus lienzos de colores, regentaba la academia de pintura más
prestigiosa de la ciudad.
Ella
sentía el arte y quería ahora más que nunca que el retrato de su
Jorge, en el que estaba trabajando, fuese compañía y testigo de su
amor rotundo.
- Acaba ya
Miguelita, déjalo ya que el toque de queda no espera y están ya por
dar las siete.
- Solo
este pequeño retoque, Don José, y esto estará terminado.
Y este
diálogo casi de sordos se repetía una y otra vez en forma tan
monocorde que ya se había convertido en la rutina de cada día. Si
un día no pasa nada y el otro tampoco, ¿Porqué tiene que venir el
peligro al siguiente?. Así razonaba Miguelita dando sentido al
dibujo; sacando sombras de penas y poniendo alegría en los ojos de
su amor eterno.
- ¡
Miguelita, o te vas ahora mismo a te echo yo de la clase!. ¿No te
das cuenta del peligro que corres andando por estas calles después
del toque de queda?.
-Pero ¿qué quiere que
pase Don José?.
- -Otro trabajo tienen estos desalmados que perseguir a una aprendiz de artista. Por Dios no se lo diga a nadie, Don José, pero el corazón me dice que Jorge bajará hoy del monte o a lo más tardar mañana a la ciudad y a mi me daría una pena enorme que no pudiese ver su retrato acabado. Me quedan cuatro simples retoques que los despacho en un santiamén.
- A las
siete y diez de la tarde las calles de Cachipango estaban
dramáticamente vacías y con un silencio que explicaba a gritos el
terror de la injusticia y el capricho del poderoso. Miguelita con su
retrato ya acabado le dió menos importancia que su profesor a aquel
retraso en la hora del toque de queda.
Su corazón
le lanzó el mensaje de la llegada de Jorge pero en ningún momento
le puso al corriente de las ansias del Dictador de dar un escarmiento
ejemplarizante a aquellas gentes que cumplían por miedo pero se resistían
con todas sus fuerzas de pueblo oprimido a aceptarle como si se
tratase de un poder divino.
De la
academia de arte a su casa había que atravesar la calle principal y
que precisamente por serlo estaba más vacía que nunca. Su presencia
alegre y confiada quedaba peligrosamente destacada. Era en suma un
blanco ideal para no fallar y así hacer comprender a aquellas gentes
que allí no había más que una voluntad y esta era la del General
Olano.
Acababa
Miguelita de cruzar la calle y estaba a escasos metros del pisito en
que vivía con sus padres, cuando el silencio denso y amenazante
quedó grotescamente roto por un sólo disparo. Fue más que
suficiente para hacer añicos aquellos quince años rebosantes de
amor y de ilusiones.
A partir
de aquí, los acontecimientos se fueron sucediendo con la trágica
rutina de estos casos...Pasó la noche y amaneció de nuevo....
Era
simplemente un día más en Cachipango y el de la limpieza con la
misma rutina de siempre recogía las suciedades que genera una ciudad
en su vida normal. Hoy, entre escombros, plásticos rotos y trapos
mal olientes, se apercibió de un rollo de papel que no parecía, por
la pulcritud con que estaba envuelto, ser un candidato más al montón
de basuras. Con indiferencia primero pero con una cierta curiosidad
después, el barrendero fue abriendo el paquete hasta que descubrió
que se trataba de un dibujo. En sus cortas entendederas artísticas
le pareció bonito y decidió regalárselo a su compañera.
-Mira
Lucinia que cosa más bonita te he traído hoy. ¿Lo ves como el
oficio de basurero
también tiene sus cosas buenas?. No estoy seguro de si se trata de
una obra de arte que quizás, quizás hasta valga mucho dinero. Pero
que conste que yo no te la regalo para venderle ¡eh?. Me gustaría
verlo colgado en la pared del comedor que tiene más luz
-A ver si
es verdad Eufrasio que alguna vez sacamos algún provecho de tu
trabajo.
Y Lucinia,
deshace el paquete con impaciencia y con la esperanza de quedar por
una vez gratamente sorprendida.
No tardó
mucho en reflejarse en su cara el desengaño que le produjo la
supuesta obra de arte. El retrato no se podía colgar ni en la pared
del comedor ni en ninguna parte: De los ojos del dibujo de Jorge se
desprendían dos gruesas lágrimas que en su recorrido dejaban una
grotesca mancha. Con ellas se mezclaban el carboncillo y las
acuarelas que la
artista había utilizado para inmortalizar a su enamorado, dejando un
rastro de dolor que ellos no podían entender.
miércoles, 11 de junio de 2014
MÉS QUE UN AMOR
Avui,
quan he entrat a aquest bar tan petit i acollidor on tu i jo solíem
venir, “El Tramvia Blau”, recordes?, el cambrer m’ha conegut
de seguida. Ha aixecat les seies com per saludar-me i amb aquell
somriure que tan bé recordo, m’ha preguntat: ―el de sempre? Jo
li he picat l'ullet i
ja ens em entès. Avui fa justament un any que estàvem tu i jo
asseguts al voltant d’aquesta mateixa taula i amb el got de whisky
als dits celebràvem l'experiència d’estimar-nos. Avui he vingut
sola; bé, és veritat que ben sola no. Els records d’aquells dies
han vingut amb mi: ―No sé què em passa Georgina ―em vas dir
just després del primer glop― però el fet és que ja no puc
sortir més amb tu. Avui he vingut a demanar-te tan sols una cosa:
sis plau, no em guardis rancor; hem sigut feliços i amb això ja
n’hi ha prou.
Em
vas fer mal, Francesc, molt de mal. Les teves paraules, tan cruels
com inesperades, em van crear un buit que pensava que ja mai més
podria omplir. Els dies passaven lents, molt lents al principi fins
que les rutines els van anar omplint a poc a poc: El vailet que vol
jugar amb mi quan em veu passar, la velleta que peix els coloms del
parc, el gos que salta i balla al voltant del seu amo, els ulls
d’alegria amb que em saluda el senyor de la cadira de rodes, la
florista que a les Rambles ven clavells i me'n ofereix un embolicat
amb un somriure; el cel blau entapissat amb les fulles dels
plataners... Tot això i moltes més coses que t’explicaria, van
ser petits al·licients que subtilment i amb delicadesa suau i
tendre, van anar omplint aquell forat negre i profund en què
m’havies deixat.
És
veritat que vaig vessar moltes llàgrimes, llàgrimes que reclamaven
aquell amor que es va perdre un dia entre dos gots de whisky.
Després, un dia, encara ni jo sé com va passar, em vaig adonar que
aquelles llàgrimes per l’amor perdut es convertien, tímidament al
principi i d’una manera clara i joiosa després, en llàgrimes
d’alegria. La vida no és sols estimar una persona. La vida és
molt més que això: És mirar als ulls del nen que plora i plorar
amb ell, és seure al costat del captaire i experimentar la seva
soledat, és caminar Rambles avall i sentir-te acompanyada de tots
els vianants. És arribar al port i convertir-te en mariner de tot
els vaixells que se t’emportin mar endins.
Ara,
quan m’acabi el whisky, agafaré al funicular i pujaré fins dalt
de tot del Tibidabo.
Miraré el panorama grandiós, immens d’aquesta Barcelona banyada
pel mar que és tan blau i tan nostra. Obriré els braços tant com
pugui per tancar-los tot seguit amb una gran abraçada a tot el que
em volta i assaboriré aquesta vida que sense voler, tu m’has
donat. Ho faré lliurement, intensament. Em sentiré acaronada per
l’espai infinit. I ell i jo ens estimarem sense trair-nos.
sábado, 24 de mayo de 2014
UN HOME DE PARAULA
Un
home de paraula
En Pere Quatracantons i
Valldonsella era un prohom de l'alta burgesia catalana que cap allà
els anys seixanta ja havia reunit una bona pila de calés. Era
propietari de les filatures “HILA FINO, S.A.” una de les més
importants del país. Estava molt ben considerat per totes les forces
vives de la Barcelona de l'època. Solter, sense fills i culé de tota
la vida. Quan algú li demanava la raó del seu èxit, ell solia
contestar que no tenia altre secret que una rigorosa disciplina i
ser extremadament metòdic en les activitats normals de la feina.
Ara que ja passava un bon tros
dels vuitanta, es va plantejar com i quan volia morir. Mai havia
entès que un afer tan important com aquest es deixes a les mans de
Déu o del destí, que per ell, tot plegat era si fa o no fa el
mateix. Va decidir doncs, que aprofitant que el 17 d'abril d'enguany
celebrava els seus noranta anys, seria un moment ben adient per
deixar ben clar a tothom que fins la mort, tot calia programar-ho.
Així que com ho volia deixar tot
lligat i ben lligat, el primer que va fer va ser anar a veure el
Gerent de la Funerària Sant Gervasi (que estava de moda per aquells
temps), no fos cas que aquell dia no hi haguessin sales
d'acomiadament disponibles. Havia previst que el
tanatori, el dia del seu decés, quedaria pràcticament ple de
familiars i sobretot del bo i millor dels polítics, industrials i en
general de tots les seus incondicionals que ell, estava segur, eren
nombrosos.
Com que jo soc el narrador i
veig tot el que passa a la meva historia, ara us explicaré com va
anar la conversa amb el Gerent del tanatori que responia al nom de
Fortunato Pérez Eras.
-Que tal Sr. Pérez, com van els
negocis per aquí?
-Doncs miri, no ens podem queixar.
De totes maneres hem notat els darrers temps que la gent ja no es
mort tan com abans i si això segueix així, podrem arribar a tenir
algun problema seriós. Però, Sr. Quatracantons, vostè no ha vingut
per saber de nosaltres. Si ha vingut a veure-m puc endevinar que hi
ha hagut algun decés a la seva família?
-No senyor, res d'això. He vingut
per preparar i programar amb vostè el meu de decés.
-Que diu ara! Però és que es
pensa morir?
-Si senyor, em penso morir com
vostè diu i fins i tot ja tinc el dia i l'hora fixats.
-No m'ho puc creure, Senyor
Quatracontons. Vostè encara esta ple d'energia i té vida per a
molts anys.
-I això que té que veure? No
tinc que donar explicacions a ningú de les meves decisions. No ho he
fet mai i per tant encara ho faré menys ara amb un esdeveniment com
aquest.
-Bé, perdoni, no voldria pas que
es penses que em vull ficar a la seva vida o a la seva mort si se'm
permet dir-ho. Nosaltres som aquí per vocació i la nostra feina és
atendre al client el més bé que sabem.
-Res, no en parlem més. El fet és
que la meva intenció és morir-me el dia 17 d'Abril d'enguany i si
pot ser no més tard de les dues de la tarda. Així doncs, el primer
que hem de saber si per aquella data li queda lliura la sala més
gran del tanatori. Tinc previst que vindrà una gran quantitat de
gent sense contar les autoritats, que de ben segur, també voldran
fer acta de presencia.
Aquí torno a ser el que ho va
veure i sentir tot. Però per no allargar-me amb tot un seguit de
detalls que seria feixuc d'explicar, tan sols us diré que van pactar
el servei de l'enterrament més car i més luxós de tot el mostrari
de la casa. Es van acomiadar doncs fins la data fixada. Al Sr.
Quatracantons, però, li va quedar algun punt per aclarir. Va tornar
en darrera i va preguntar al Sr. Pérez:
-Perdoni,
Sr. Pérez, però ara penso que encara em queda una pregunta per fer:
Vostè que prefereix, que em mori aquí mateix al tanatori o ja
vingui mort de casa?
-Si li tinc que ser franc,
nosaltres preferiríem que vingui bo i mort. Així ho fan tots els
nostres clients, i no ens agradaria pas crear un mal precedent.
-Ja ho entenc, ja, però era per
allò de que si em podia estalviar alguns dinerets del transport sap?
Bé, entesos, així si no hi ha res de nou, queda clar que el dia 17
a les dues de la tarda seré aquí de cos present pel cerimonial.
Va arribar el dia de marràs.
La gent va anar entrant al llarg del matí i a les dues de la tarda
ja hi era tothom. El Sr. Alcalde, uns quants regidors, industrials,
clients, i proveïdors del finat. Bé, allà hi era quasi bé
tothom... tothom menys el Sr. Quatracantons!. Van tocar les dues,
les tres i cap a quarts de quatre que sona el telèfon del Sr. Pérez:
-Sr.
Pérez, soc jo, el Sr. Cuatracantons. El truco des de casa per dir-li
que estic absolutament desolat. No m'explico que pot haver passat
però la qüestió és que per alguna raó que encara desconec, no
m'he mort. Cregui-m si li dic que em sap un greu terrible aquesta
errada en les meves previsions.
-Però vostè, senyor meu, no es
dona conte de la situació en que em posa? No és prou conscient del
desprestigi que una manca de previsió com aquesta pot portar a la
nostra funerària? Ara digui-m vostè que els hi dic jo a les
autoritats i aquests centenars de persones que estan esperant pel seu
comiat? Eh, que els hi dic jo ara?
-No sé que dir-li Sr. Pérez.
Faci el que pugui però faci-m quedar bé. Excuso dir-li que si això
li representa a vostè algun perjudici econòmic, per això no
pateixi: jo corro amb totes les despeses que calgui.
-No és això, home de Déu, no és
això. En fi, ara deixi-m estar sol una estona per pensar a veure que
se'm ocorre.
El Sr. Pérez que mai, però
mai, s'havia trobat amb una circumstancia com aquella, no va tenir
més remei que sortir a donar explicacions al nombrós públic que
ocupava quasi bé tota la funerària. Li va costar Déu i ajut fer
callar a aquella gentada que cada vegada se'ls veia més i més
indignats.
-Per
favor, senyors. Un moment de silenci sis plau. Siguin tan amables de
escoltar-me tan sols uns minuts. Bé, moltes gràcies per la seva
col·laboració. Els puc ben assegurar que el que els hi tinc que dir
em resulta extremadament penós. Voldria que comprenguessin de que
mai m'havia trobat amb una situació tan difícil i violenta. Se'm
sent bé des d'allà al darrera?
I com una sola veu va esclatar
de totes les boques d'aquells indignats un Siiiiiiii !!! tan viu que
fins els vidres van tremolar.
-Senyors,
els he reunit d'aquesta manera tan precipitada i tan improvisada per
fer-los coneixedors d'una penosa noticia: Lamento comunicar-els-hi
que el Sr. Quatracantons NO EST MORT! Com vostès ja saben, estava
tot previst pel cerimonial a les dues. Acabo de parlar amb ell i m'ha
demanat que el disculpin que ell és el primer en lamentar que les
coses no hagin anat com era d'esperar. Aquell home complidor tota la
vida dels seus compromisos, ha fallat en el darrer i més important.
No em queda res més a dir. Tan sols pregar-los que intentin
comprendre el mal moment que ell esta passant. M'ha promès per tots
els sants del cel que això no passaria mai més. Pròximament els
anunciarem la data del seu decés definitiu. Bona tarde a tothom.
“Això no es fa!”, “amb
aquestes coses no si juga”, “quina manera més tonta de fer-nos
perdre el temps!”. Aquest i d'altres comentaris semblants era el
que es podia escoltar mentre la gent anava desfilant.
Van passar uns quants dies i
quan la cosa en va anar asserenant, el Sr. Quatracantons i el gerent
de la funerària, van acordar que el pròxim comiat (el Sr.
Quatracantos va jurar i perjurar que definitiu)seria el 23 del mes
següent a les 12 hores per facilitar a tothom la nova trobada.
Avui ja ha arribat el dia 23
previst i el Sr. Quatracantons que apareix per la funerària “vivito
i coleando”.
-Però un altre vegada vostè per
aquí? Que no havíem quedat que avui era el dia definitiu? Que em
vol fer tornar boig vostè? Si, si, vostè acabara amb mi. Però, sis
plau, Sr. Quatracantons, faci el favor de morir-se d'una punyetera
vegada!
-Ja entenc el seu malestar Sr.
Pérez. Em faig càrrec del que deu estar passant. Però, si, avui
compliré de veritat.
-Però, que no vam quedar que
vostè ja venia mort? Ara que vol que faci jo amb vostè? Que pot ser
encara el tinc que matar jo?.
-No senyor, no. Si he vingut a peu
i per morir-me in situ és perquè em va semblar que abans
tenia que presentar-li a vostè les meves disculpes. Vostè, per
fer-me un favor a mi s'ha trobat amb una situació que si no fos
perquè avui mateix me'n vaig, li asseguro que jo donaria la cara per
vostè i el faria quedar bé davant de tothom.
-Miri senyor meu, no en vull
parlar més d'aquest assumpte. Sap que li dic? Doncs que faci el que
li doni la gana però a mi, entén?, a mi em deixa tranquil!
El Sr. Quatracantons que ja
anava preparat pel que feia el cas, americana negra, pantalons
negres, camisa blanca, corbata negra, sabates negres i un rosari a
les mans. Puja a poc a poc cap a la sala que li havien destinat
aquell dia. Obra el taüt i si jeu tan confortablement com pot,
mentre no para de remugar: “que malament he quedat, Déu meu, que
malament...”, com pot i ja sense més cerimonials comença el
conte en darrera:
deeeeu,noooou,vuuuuit,seeeet,siiiis,ciiiinc,quaaaatre,treeees,doooos,
unnnn!: Va? Es va preguntar i ell mateix contestà: VA!...i ja va
quedar mort per sempre més.
No hi
havia ningú per acomiadar les seves despulles...
sábado, 19 de abril de 2014
Arbol caído. DE LA COLECCION DE FOTOGRAFIAS DE JAVIER SALVANS TORREDEMER
Arbol caído, árbol roto
por mil tempestades que azotaron tu vida, ¿Qué haces aquí perdido?
Yo te miro y adivino que vienes de tierras lejanas. Allí, en tus
paisajes, en tus cielos de un oscuro profundo y definitivo, eras el
rey. Allí, para ti, no había vientos ni lluvias capaces de herir el
orgullo de ser dueño de tu propia vida. Eras, fuerza, poder y
repartías, generoso, sombras inmensas, definitivas, sombras que
daban cobijo a todos los que esperaban lluvias, que hartos de aquel
sol cruel y agotador, agradecían el cobijo de los atardeceres que tu
les dabas.
¿Cómo se te ocurrió
evadirte a tierras extrañas? ¿Fuiste tu quíen, nostálgico de
nuevos horizontes decidiste abandonar a los tuyos? ¿o fue una mano
cruel que solo por el placer de matar hincó su hacha en tus
entrañas y, miserable, te lanzó al vértigo de un horizonte
desconocido?
Allí, en tus dominios
eras alguien, eras alto, poderoso y te dejabas acariciar por los
vientos de poniente. Aquí, en tierras extrañas no eres nadie, no
eres nada. Peor aun, eres la inmensa soledad, el inmenso silencio que
los dias, los meses, los años y los calores tórridos del verano y
los cuchillos crueles del invierno, van carcomiendo los últimos
despojos de tu dignidad perdida.
Amigo árbol,
abandonado y definitivamente derrotado; si por uno de aquellos azares
de la vida te quedasen todavia resquicios de tu aliento reseco,
aprovéchalos para gritar con toda la fuerza de que seas capaz a
todos los que todavia estan en sus mundos, que no hay otro pais mejor
que aquel donde nacieron. Allí, como tu, pueden, quizás un dia, ser
reyes. En tierras lejanas, nadie, nada, soledad que se pudre con el
viento...
viernes, 7 de marzo de 2014
jueves, 20 de febrero de 2014
lunes, 13 de enero de 2014
AQUÍ PAU...I DESPRÉS GLÓRIA
AQUÍ
PAU....I DESPRÉS GLÒRIA
Primera
part
En
Peret Ramoneda començava sempre la lectura del diari matinal per la
pàgina de les esqueles. La manera més natural és començar per la
primera plana. Hi ha molta gent, però, que s'aplica a fer-ho de les
més diverses maneres. Qui busca primer els esports, n'hi ha
d'altres, en canvi, que van de seguit als
sucesos
i també s'hi troben els que s'afanyen en aconseguir respostes als
seus problemes a través de les planes d'anuncis: el pis per llogar,
el traspàs d'una barberia o la senyoreta
apta
para todo,
són els temes preferits de més gent del que sembla.
El nostre
país s'estava encara recuperant d'una cruel guerra civil i el poble
tenia fam. Tothom se'n sortia com podia i els més eixerits feien els
diners a cabassos atenent la demanda dels que es dedicaven de ple a
donar-se garrotades.
Els
Perets de l'època tenien calers,
muntanyes de calers.
Tenien també les ganes de gastar-los però, sobretot, tenien
l'obsessió d'exhibir-los. En tenien molts , se'ls havien guanyat amb
el seu esforç (d'honradesa ni se'n parlava) i ara el que contava era
proclamar als quatre vents que ells eren els guanyadors.
La
mansió a Pedralbes, el majordom i el
chauffeur.
La finca d'estiueig, l'aiga
i la querida
eren els senyals externs imprescindibles per entrar en aquest club de
conqueridors. Si a això s'hi afegeix el
pedrusco
per l'anell de la senyora (la oficial, és clar) i el cigar llarg i
gruixut per a ell, ja tindreu l'escenari en què es bellugava el
nostre Peret aquell matí bo i esmorzant mentre s'assabentava dels
que havien deixat aquest mar de llàgrimes per passar a millor vida.
―Luci,
acaba ya de ponerme los huevos al plato y dile a Doña Francisca que
llegue.
―Si
Don Pedro, lo que Vd. mande
Arriba a
corre cuita la Cisqueta amb cara de "a veure que voldrà ara".
― I
doncs, què passa Peret?
― Que,
què passa?, que ja t'he dit cent vegades que això de Peret s'havia
acabat. El Peret ja no hi és. El Peret se'n va anar amb el darrer
carro de draps que vam vendre a la Cordonera del Sur. Sóc en
Pedro
i prou. A veure si te'n recordes d'una punyetera vegada.
― Ai
Pedro!,
si és que després de tants anys de dir-te Peret . Què vols que et
digui? em surt encara que no vulgui. Però bé, et prometo que faré
un esforç. Amb l'ajut de Déu no m'ho tindràs que recordar més
això. Però, ara que hi penso, ¿només per això m'has cridat?
― Es
clar que no, dona. Em tens que perdonar que pot ser per un moment he
perdut els nervis. M'acabo d'assabentar per La Vanguardia d'una
notícia que m'ha deixat ben trasbalsat....
― I
doncs, què ha passat Per....Pedro?
Què és això que et preocupa tant?
― Te’n
recordes del pobre Ramiro
Lafuente?
aquell Delegat del Sindicato
Vertical?
― Mira,
ara no hi caic....
― Sí
dona, aquell senyor alt i gros amb el que havia sortit tantes vegades
a sopar. Pot ser que faràs memòria si penses amb la seva pobre
vídua. Aquella bona senyora que a la missa de dotze dels Dominics
s'agenollava sempre en un banc davant nostre.
― Ah!
pot ser si. Em sembla que ara hi caic. Si mal no recordo, ella
aprofitava els viatges que el seu marit tenia que fer sovint a
Madrid, per assistir al ropero
de les paulines.
― Bé,
pot ser si, a mi aquests detalls se m'escapen. Ella, segurament és
una gran senyora però t'asseguro que ell era tot un
caballero.
Sempre al seu lloc i sempre amatent del serveis que et podia fer.
És... una gran pèrdua.
― Déu
meu, quin greu em sap! sobretot per a tu que et veig seriosament
afectat.
― Mira,
demà a les 10 h. és l'enterrament i avui a partit de les 9 h. del
vespre les despulles quedaran exposades a la seva casa de La
Bonanova. Els familiars i els amics més propers, entre els que
naturalment m'hi conto, farem vetlla tota la nit pregant per la seva
ànima.
― I
és clar que sí, Per...Pedro.
Això és molt bonic i es diu molt amb el teu gran sentit de
l'amistat. Més que res em sap greu perquè acabaràs esgotat i demà
no tindràs ni forces per anar a la feina.
― Treu
dona! això és el de menys. Mira que pensar en aquests detalls en
aquests moments!.
― No
t'enfadis home, jo només t'ho deia...
― Bé
dona, ja està dit. Acabem aquesta discussió sense sentit. Penso que
encara que no és molt, si puc fer una última cosa per al meu amic,
és la meva obligació i punto.
Segona
part
L'habitació,
encara amb les cortines corregudes, deixava passar malgrat tot, unes
rengleres de llum d'un sol que ja feia una bona estona que havia pres
possessió de la ciutat. Això permetia endevinar que aquella cambra
no era gran, tampoc era petita. Just el que necessitava per viure amb
el confort en què tans anys havia somniat. Es llevava tard. Les
primeres hores del matí només servien per anar a treballar i això,
la Glòria feia temps que ja no ho practicava. I és per aquest motiu
que quan, cap allà a dos quarts de deu, va sonar el telèfon, se'n
va emportar un bon ensurt.
―
Ai Senyor, què passa, qui por ser a aquestes hores!
D'esma
i gairebé com una autòmat va intentar atrapar l'auricular que
seguia sonant amb impertinència.
― Digui,
Qui és ?
― Glòria,
Glorieta
meva. Sóc jo, en Peret que....
― Tu
Peret! què fas a aquestes hores? Que no saps que no començo a estar
disponible fins cap el migdia?
― Ja
t'explicaré dona, deixem parlar. És clar que ho sé però, què et
penses? si et truco tan aviat ja et pots pensar que és per un motiu
important. Bé vaja, que et vull donar una bona noticia, dona..
― Ah
bé. això ja és un altra cosa. De pressa doncs, no em facis patir
més però ...espera....espera....deixem veure si ho endevino.
― I
és clar que ho endevinaràs. De sorpreses com aquesta ja saps que te
n’he donat forces aquests darrers temps i .....
― Ja
ho sé! Què pot ser aquell anell de brillants que a mi m'agradava
tant o ...
deixem
dir....no...no...calla. Ara hi caic. Ben segur que és l'abric de
visó que em vas prometre l'hivern passat i que després el garrepa
d'en Peret se'n va oblidar.
― No
dona no, tot anirà venint al seu temps. Ara t'ho explico. És molt
més immediat que el que et penses. Mira, acabo de veure a La
Vanguardia que s'ha mort un senyor molt important del món dels
negocis i jo tinc l'ocasió; què dic l'ocasió? l’obligació!
d'anar a vetllar-lo.
― Ara
ja ho entenc ―
contestà
ella intentant amagar la profunda decepció que li havia causat la
notícia ―
el que em vols dir és que avui tindrem
sarao
ho endevino?
― Es
clar que sí dona ―
contestà
en Peret content de què la Glòria hagués encertat quasi bé a la
primera ―.
Ja saps que hem d'aprofitar cada moment que puguem per estar junts
sense despertar sospites. Ja coneixes com és la meva
Francisca.
No vull ni pensar la que s’armaria si ho arriba a saber..
― Què
bé Peret! ―
ara
la Glòria havia reaccionat i ja estava plenament imbuïda del seu
paper d’amigueta que estimava amb "bogeria" a un Peret
que quasi tenia més anys al clatell que
duros
en el banc.
―Què
contenta estic! Tu diguem a quin hora vindràs i jo, tu ja em
coneixes, tindré el sopar preparat i tot el que calgui perquè
siguis ben feliç. Oi que tu ja m'entens cor meu?
I en Paret
que baixa la veu...
― Ara
no puc seguir parlant. Adéu i fins cap allà quarts de deu... i ara
encara més baixet, adéu reineta meva....
Tercera
part
La
porta era oberta de bat a bat i el silenci tancat i negre com la gola
del llop. En Peret va entrar amb la cara de circumstàncies que el
cas requeria. Va tenir que deixar passar una estona per acostumar els
seus ulls a aquella mitja penombra. Grups de gent, de parents i amics
de tota la vida que rodolaven per aquí i per allà com ànimes en
pena. Semblava com si volguessin acompanyar el seu amic en els
primers passos de qui sap on.
Unes
mans amigues, afables i servicials i la remor del que devia ser un
dels misteris del rosari (el de dolor possiblement), el van conduir
fins la cambra on reposaven les despulles del que havia estat el
Delegado
del Sindicato Vertical.
Havia estat un gran amic especialitzat en resoldre litigis socials
d'aquells que no agradaven a ningú.
Unes
bones lletanies, unes abraçades i abans de mig hora ja estaria fent
companyia a qui, de ben segur, el necessitava més que aquell pobre
desgraciat pel qui ja ningú podia fer res. La seva Glòria era molta
Glòria i si París
bien vale una misa,
la seva amigueta bé que valia una nit d'enterrament amb vetlla
inclosa.
Va saludar
a la vídua amb paraules de consol que semblaven talment sortides
d'un fons de dolor veritable. Després, amb la parsimònia que
requeria el cas, repartia abraçades a tort i a dret.
Tothom el
va veure i el van veure realment compungit. Estava afectat, semblava
que seriosament afectat. Eren ja les nou i els tenia que deixar una
estoneta. La maleïda feina el requeria uns moments. No trigaria,
però, a tornar per fer la vetlla de la nit.
Al
voltant de les sis de la matinada en Peret es va reincorporar a la
trista cerimònia d'acompanyar al seu amic fins el trànsit del més
enllà. Hi havia encara molta tristesa a l’ambient i encara es
podia respirar el dolor serè dels presents. El cansament, però, ara
ja acompanyava a la pena i qui més qui menys, entre lletanies i
parenostres feia la seva bacaineta. Ara s'ha adormit en Pere i ara
s'ha adormit en Pau i de cop i volta un bufec del veí despertava a
aquell que s'havia cregut més resistent.
No,
la veritat és que no li va ser gens difícil a en Peret
reincorporar-se a la vetlla. Assegut en un racó amb el cap cot i el
rosari als dits quedava sòlidament immers dintre del grup.
Al
voltant de les set del matí, la poca llum que començava a escampar
aquell sol de primavera, va ajudar a què, ara un ara l'altre,
anessin desfilant a poc a poc. El fet era que el funeral era a les
deu i calia intentar aclucar els ulls una estoneta abans de la
cerimònia religiosa.
Quarta
part
El
Salón
Rosa
era un lloc ben adient per trobar unes amigues i criticar a les
altres. Santa Eulàlia, el no
va más
de la moda i la Perruqueria Terrados, eren els llocs de precepte per
on tenien que passar les senyores benestants si no volien quedar
irremissiblement excloses de la
crema
d'aquella Barcelona tan pobra i tan
quiero
y
no puedo
de l'època.
A
les 9h. del matí ja sonava la porta de la perruqueria per obrir a
doña
Francisca
que tan bon punt va saber l'hora del enterrament va saber també que
no estava presentable per l'esdeveniment. Clienta antiga. No va tenir
cap problema per ser atesa com calia a l'hora que calia.
Allà s'hi
feia de tot: la permanent, les ungles, marcar i rentar i el que és
més important, s'hi confessava.
Tant
la propietària com les dependentes la coneixien bé. Sabien dels
seus gustos i les seves virtuts. Les bones propines dissimulaven, si
s’esqueia, els petits vicis de la clientela.
Aquell
dia, entre la permanent i massatges, entre
dimes
i diretes
va poder explicar a tota la dependència amb orgull i una satisfacció
mal dissimulada, la mena de marit que tenia.
― No
sabeu? avui el meu pobre Peret m'ha arribat a casa a les set de la
matinada!
― Què
diu ara, doña
Francisca?
em deixa bocabadada. Ves qui ho tenia que dir del seu marit....
― No,
Pepita
no, no vagis per aquí que estàs ficant la pota!
― Bé,
Doña
Francisca,
vostè perdoni... jo em pensava que... com que els marits a aquestes
hores o estan fent inventaris o dormint a casa..... després...el to
amb que ho deia, m'havia fet pensar.... sense voler...
― Pepita,
Pepita!
no cal que et disculpis més. Si precisament t'ho explicava per
dir-te lo contenta que estic amb el meu home.
― Ho
veu? és això el que no puc entendre. Vostè que ha mantingut sempre
aquesta rectitud pel que fa al matrimoni, ara resulta que està
contenta perquè el seu marit se li ha tornat un tronera.
Per
fi, Doña
Francisca
li va fer entendre que en el cas del seu marit, tornar a les set del
matí a casa no era cap deshonra sinó tot el contrari. Perquè se
n'assabentessin totes ho va dir ben fort i ben a poc a poc: -Don
Pedro
havia passat tota la nit vetllant les despulles del seu amic absent i
enyorat.
L'església
estava plena a rebotir. Quan el
xauffeur
els va deixar a la porta faltaven encara cinc minuts per a les deu.
La
Francisca
i el Pedro
van entrar a poc a poc. Els amics de sempre els van fer un lloc entre
ells. Encara no havien acabat de saludar-se i de intercanviar les
mostres de dolor pertinents, que ja començava la cerimònia. Quan
l'oficiant va demanar que es posessin dempeus, ho va fer tothom
alhora i en mig d'un gran silenci. Bé, no exactament tothom: en
Peret s'havia quedat assentat. Dormia a cor que me'n dons. A la seva
cara que presentava un aspecte de gran cansament, i apareixia també,
com mig escapat, un somriure de felicitat que resultava tan enigmàtic
com indesxifrable.
Doña
Francisca
amb un gran sentiment d'afecte que no li cabia en el pit, li va
passar la mà per sota del seu braç per convidar-lo amb dolçor i
delicadesa a seguir dempeus la cerimònia de l'enterrament. En Peret,
ara ja dret, la mirada absent... i encara el somriure que ningú no
s'explicava.
La vida
seguia però, i calia tornar a les rutines diàries. L'endemà pel
matí en Peret esmorzava......i, descansat i feliç, repassava les
esqueles amb més avidesa que mai.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)