AQUÍ PAU...I DESPRÉS GLÓRIA

AQUÍ PAU....I DESPRÉS GLÒRIA

Primera part

En Peret Ramoneda començava sempre la lectura del diari matinal per la pàgina de les esqueles. La manera més natural és començar per la primera plana. Hi ha molta gent, però, que s'aplica a fer-ho de les més diverses maneres. Qui busca primer els esports, n'hi ha d'altres, en canvi, que van de seguit als sucesos i també s'hi troben els que s'afanyen en aconseguir respostes als seus problemes a través de les planes d'anuncis: el pis per llogar, el traspàs d'una barberia o la senyoreta apta para todo, són els temes preferits de més gent del que sembla.

Corrien els anys 40 i la gent com el Peret havien fet duros fabricant mantes o uniformes per a una Europa entestada en la seva guerra. Els països bel·ligerants sols tenien temps per fabricar les seves bales i els seus canons. La resta, al preu que fos, ho compraven a països neutrals.

El nostre país s'estava encara recuperant d'una cruel guerra civil i el poble tenia fam. Tothom se'n sortia com podia i els més eixerits feien els diners a cabassos atenent la demanda dels que es dedicaven de ple a donar-se garrotades.

Els Perets de l'època tenien calers, muntanyes de calers. Tenien també les ganes de gastar-los però, sobretot, tenien l'obsessió d'exhibir-los. En tenien molts , se'ls havien guanyat amb el seu esforç (d'honradesa ni se'n parlava) i ara el que contava era proclamar als quatre vents que ells eren els guanyadors.

La mansió a Pedralbes, el majordom i el chauffeur. La finca d'estiueig, l'aiga i la querida eren els senyals externs imprescindibles per entrar en aquest club de conqueridors. Si a això s'hi afegeix el pedrusco per l'anell de la senyora (la oficial, és clar) i el cigar llarg i gruixut per a ell, ja tindreu l'escenari en què es bellugava el nostre Peret aquell matí bo i esmorzant mentre s'assabentava dels que havien deixat aquest mar de llàgrimes per passar a millor vida.

La Cisqueta (ara Doña Francisca) havia rebut amb entusiasme i impaciència mal dissimulada aquella onada de riquesa, immensa, potent i engrescadora; plena de joies, de luxes i de adulacions en que sin comerlo ni beberlo, s'havia trobat immersa. Tot ho acceptava, tot ho fruïa, i tot ho exhibia. No hi havia posada de llarg a la que no assistís ni tómbola de las Hermanitas de los Pobres en què no participés. Hi havia, malgrat tot, quelcom, que ella tenia molt clar i que al Peret el tenia ben preocupat. El Peret era seu, era per a ella i només que per a ella. Els cotxes, tots; les cases, les que fessin falta; el servei, a dotzenes; però per això de la querida no senyor, no hi passava. Bé prou que sabia que era un senyal extern de riquesa que s'afanyaven a ensenyar tots els seus amics i coneguts. Tenir-ne una era quasi com de precepte i fins i tot, més d'una, era normal, però això, ja anava el gust de cadascú. Primer i sempre davant de tot la senyora, l'oficial per entendre'ns i després ja es presumia i exhibia amb la intensitat que calgués l(a)’ amigueta de torn. Doña Francisca era d'una gelosia patològica. Això és tan cert com que el Peret no era culpable d'aquesta malaltia. Si ella no era capaç d'adaptar-se als temps que vivien, ell si que havia de fer-ho per compaginar la xacra de la seva dona amb el que, entenia ell, es tenia que acomplir.

―Luci, acaba ya de ponerme los huevos al plato y dile a Doña Francisca que llegue.

  ―Si Don Pedro, lo que Vd. mande

Arriba a corre cuita la Cisqueta amb cara de "a veure que voldrà ara".

― I doncs, què passa Peret?

― Que, què passa?, que ja t'he dit cent vegades que això de Peret s'havia acabat. El Peret ja no hi és. El Peret se'n va anar amb el darrer carro de draps que vam vendre a la Cordonera del Sur. Sóc en Pedro i prou. A veure si te'n recordes d'una punyetera vegada.

― Ai Pedro!, si és que després de tants anys de dir-te Peret . Què vols que et digui? em surt encara que no vulgui. Però bé, et prometo que faré un esforç. Amb l'ajut de Déu no m'ho tindràs que recordar més això. Però, ara que hi penso, ¿només per això m'has cridat?

― Es clar que no, dona. Em tens que perdonar que pot ser per un moment he perdut els nervis. M'acabo d'assabentar per La Vanguardia d'una notícia que m'ha deixat ben trasbalsat....

― I doncs, què ha passat Per....Pedro? Què és això que et preocupa tant?

― Te’n recordes del pobre Ramiro Lafuente? aquell Delegat del Sindicato Vertical?

― Mira, ara no hi caic....

― Sí dona, aquell senyor alt i gros amb el que havia sortit tantes vegades a sopar. Pot ser que faràs memòria si penses amb la seva pobre vídua. Aquella bona senyora que a la missa de dotze dels Dominics s'agenollava sempre en un banc davant nostre.

― Ah! pot ser si. Em sembla que ara hi caic. Si mal no recordo, ella aprofitava els viatges que el seu marit tenia que fer sovint a Madrid, per assistir al ropero de les paulines.

― Bé, pot ser si, a mi aquests detalls se m'escapen. Ella, segurament és una gran senyora però t'asseguro que ell era tot un caballero. Sempre al seu lloc i sempre amatent del serveis que et podia fer. És... una gran pèrdua.

― Déu meu, quin greu em sap! sobretot per a tu que et veig seriosament afectat.

― Mira, demà a les 10 h. és l'enterrament i avui a partit de les 9 h. del vespre les despulles quedaran exposades a la seva casa de La Bonanova. Els familiars i els amics més propers, entre els que naturalment m'hi conto, farem vetlla tota la nit pregant per la seva ànima.

― I és clar que sí, Per...Pedro. Això és molt bonic i es diu molt amb el teu gran sentit de l'amistat. Més que res em sap greu perquè acabaràs esgotat i demà no tindràs ni forces per anar a la feina.

― Treu dona! això és el de menys. Mira que pensar en aquests detalls en aquests moments!.

― No t'enfadis home, jo només t'ho deia...

― Bé dona, ja està dit. Acabem aquesta discussió sense sentit. Penso que encara que no és molt, si puc fer una última cosa per al meu amic, és la meva obligació i punto.

Segona part

L'habitació, encara amb les cortines corregudes, deixava passar malgrat tot, unes rengleres de llum d'un sol que ja feia una bona estona que havia pres possessió de la ciutat. Això permetia endevinar que aquella cambra no era gran, tampoc era petita. Just el que necessitava per viure amb el confort en què tans anys havia somniat. Es llevava tard. Les primeres hores del matí només servien per anar a treballar i això, la Glòria feia temps que ja no ho practicava. I és per aquest motiu que quan, cap allà a dos quarts de deu, va sonar el telèfon, se'n va emportar un bon ensurt.

― Ai Senyor, què passa, qui por ser a aquestes hores!

D'esma i gairebé com una autòmat va intentar atrapar l'auricular que seguia sonant amb impertinència.

― Digui, Qui és ?

― Glòria, Glorieta meva. Sóc jo, en Peret que....

― Tu Peret! què fas a aquestes hores? Que no saps que no començo a estar disponible fins cap el migdia?

― Ja t'explicaré dona, deixem parlar. És clar que ho sé però, què et penses? si et truco tan aviat ja et pots pensar que és per un motiu important. Bé vaja, que et vull donar una bona noticia, dona..

― Ah bé. això ja és un altra cosa. De pressa doncs, no em facis patir més però ...espera....espera....deixem veure si ho endevino.

― I és clar que ho endevinaràs. De sorpreses com aquesta ja saps que te n’he donat forces aquests darrers temps i .....

― Ja ho sé! Què pot ser aquell anell de brillants que a mi m'agradava tant o ...

deixem dir....no...no...calla. Ara hi caic. Ben segur que és l'abric de visó que em vas prometre l'hivern passat i que després el garrepa d'en Peret se'n va oblidar.

― No dona no, tot anirà venint al seu temps. Ara t'ho explico. És molt més immediat que el que et penses. Mira, acabo de veure a La Vanguardia que s'ha mort un senyor molt important del món dels negocis i jo tinc l'ocasió; què dic l'ocasió? l’obligació! d'anar a vetllar-lo.

― Ara ja ho entenc ― contestà ella intentant amagar la profunda decepció que li havia causat la notícia ― el que em vols dir és que avui tindrem sarao ho endevino?

― Es clar que sí dona ― contestà en Peret content de què la Glòria hagués encertat quasi bé a la primera ―. Ja saps que hem d'aprofitar cada moment que puguem per estar junts sense despertar sospites. Ja coneixes com és la meva Francisca. No vull ni pensar la que s’armaria si ho arriba a saber..

― Què bé Peret! ― ara la Glòria havia reaccionat i ja estava plenament imbuïda del seu paper d’amigueta que estimava amb "bogeria" a un Peret que quasi tenia més anys al clatell que duros en el banc.

―Què contenta estic! Tu diguem a quin hora vindràs i jo, tu ja em coneixes, tindré el sopar preparat i tot el que calgui perquè siguis ben feliç. Oi que tu ja m'entens cor meu?

I en Paret que baixa la veu...

― Ara no puc seguir parlant. Adéu i fins cap allà quarts de deu... i ara encara més baixet, adéu reineta meva....

Tercera part

La porta era oberta de bat a bat i el silenci tancat i negre com la gola del llop. En Peret va entrar amb la cara de circumstàncies que el cas requeria. Va tenir que deixar passar una estona per acostumar els seus ulls a aquella mitja penombra. Grups de gent, de parents i amics de tota la vida que rodolaven per aquí i per allà com ànimes en pena. Semblava com si volguessin acompanyar el seu amic en els primers passos de qui sap on.

Unes mans amigues, afables i servicials i la remor del que devia ser un dels misteris del rosari (el de dolor possiblement), el van conduir fins la cambra on reposaven les despulles del que havia estat el Delegado del Sindicato Vertical. Havia estat un gran amic especialitzat en resoldre litigis socials d'aquells que no agradaven a ningú.

Unes bones lletanies, unes abraçades i abans de mig hora ja estaria fent companyia a qui, de ben segur, el necessitava més que aquell pobre desgraciat pel qui ja ningú podia fer res. La seva Glòria era molta Glòria i si París bien vale una misa, la seva amigueta bé que valia una nit d'enterrament amb vetlla inclosa.

Va saludar a la vídua amb paraules de consol que semblaven talment sortides d'un fons de dolor veritable. Després, amb la parsimònia que requeria el cas, repartia abraçades a tort i a dret.

Tothom el va veure i el van veure realment compungit. Estava afectat, semblava que seriosament afectat. Eren ja les nou i els tenia que deixar una estoneta. La maleïda feina el requeria uns moments. No trigaria, però, a tornar per fer la vetlla de la nit.

Al voltant de les sis de la matinada en Peret es va reincorporar a la trista cerimònia d'acompanyar al seu amic fins el trànsit del més enllà. Hi havia encara molta tristesa a l’ambient i encara es podia respirar el dolor serè dels presents. El cansament, però, ara ja acompanyava a la pena i qui més qui menys, entre lletanies i parenostres feia la seva bacaineta. Ara s'ha adormit en Pere i ara s'ha adormit en Pau i de cop i volta un bufec del veí despertava a aquell que s'havia cregut més resistent.

No, la veritat és que no li va ser gens difícil a en Peret reincorporar-se a la vetlla. Assegut en un racó amb el cap cot i el rosari als dits quedava sòlidament immers dintre del grup.

Al voltant de les set del matí, la poca llum que començava a escampar aquell sol de primavera, va ajudar a què, ara un ara l'altre, anessin desfilant a poc a poc. El fet era que el funeral era a les deu i calia intentar aclucar els ulls una estoneta abans de la cerimònia religiosa.

Quarta part

El Salón Rosa era un lloc ben adient per trobar unes amigues i criticar a les altres. Santa Eulàlia, el no va más de la moda i la Perruqueria Terrados, eren els llocs de precepte per on tenien que passar les senyores benestants si no volien quedar irremissiblement excloses de la crema d'aquella Barcelona tan pobra i tan quiero y no puedo de l'època.

A les 9h. del matí ja sonava la porta de la perruqueria per obrir a doña Francisca que tan bon punt va saber l'hora del enterrament va saber també que no estava presentable per l'esdeveniment. Clienta antiga. No va tenir cap problema per ser atesa com calia a l'hora que calia.

Allà s'hi feia de tot: la permanent, les ungles, marcar i rentar i el que és més important, s'hi confessava.

Tant la propietària com les dependentes la coneixien bé. Sabien dels seus gustos i les seves virtuts. Les bones propines dissimulaven, si s’esqueia, els petits vicis de la clientela.

Aquell dia, entre la permanent i massatges, entre dimes i diretes va poder explicar a tota la dependència amb orgull i una satisfacció mal dissimulada, la mena de marit que tenia.

― No sabeu? avui el meu pobre Peret m'ha arribat a casa a les set de la matinada!

― Què diu ara, doña Francisca? em deixa bocabadada. Ves qui ho tenia que dir del seu marit....

― No, Pepita no, no vagis per aquí que estàs ficant la pota!

― Bé, Doña Francisca, vostè perdoni... jo em pensava que... com que els marits a aquestes hores o estan fent inventaris o dormint a casa..... després...el to amb que ho deia, m'havia fet pensar.... sense voler...

― Pepita, Pepita! no cal que et disculpis més. Si precisament t'ho explicava per dir-te lo contenta que estic amb el meu home.

― Ho veu? és això el que no puc entendre. Vostè que ha mantingut sempre aquesta rectitud pel que fa al matrimoni, ara resulta que està contenta perquè el seu marit se li ha tornat un tronera.

Per fi, Doña Francisca li va fer entendre que en el cas del seu marit, tornar a les set del matí a casa no era cap deshonra sinó tot el contrari. Perquè se n'assabentessin totes ho va dir ben fort i ben a poc a poc: -Don Pedro havia passat tota la nit vetllant les despulles del seu amic absent i enyorat.

L'església estava plena a rebotir. Quan el xauffeur els va deixar a la porta faltaven encara cinc minuts per a les deu. La Francisca i el Pedro van entrar a poc a poc. Els amics de sempre els van fer un lloc entre ells. Encara no havien acabat de saludar-se i de intercanviar les mostres de dolor pertinents, que ja començava la cerimònia. Quan l'oficiant va demanar que es posessin dempeus, ho va fer tothom alhora i en mig d'un gran silenci. Bé, no exactament tothom: en Peret s'havia quedat assentat. Dormia a cor que me'n dons. A la seva cara que presentava un aspecte de gran cansament, i apareixia també, com mig escapat, un somriure de felicitat que resultava tan enigmàtic com indesxifrable.

Doña Francisca amb un gran sentiment d'afecte que no li cabia en el pit, li va passar la mà per sota del seu braç per convidar-lo amb dolçor i delicadesa a seguir dempeus la cerimònia de l'enterrament. En Peret, ara ja dret, la mirada absent... i encara el somriure que ningú no s'explicava.

La vida seguia però, i calia tornar a les rutines diàries. L'endemà pel matí en Peret esmorzava......i, descansat i feliç, repassava les esqueles amb més avidesa que mai.