AQUÍ
PAU....I DESPRÉS GLÒRIA
Primera
part
En
Peret Ramoneda començava sempre la lectura del diari matinal per la
pàgina de les esqueles. La manera més natural és començar per la
primera plana. Hi ha molta gent, però, que s'aplica a fer-ho de les
més diverses maneres. Qui busca primer els esports, n'hi ha
d'altres, en canvi, que van de seguit als
sucesos
i també s'hi troben els que s'afanyen en aconseguir respostes als
seus problemes a través de les planes d'anuncis: el pis per llogar,
el traspàs d'una barberia o la senyoreta
apta
para todo,
són els temes preferits de més gent del que sembla.
El nostre
país s'estava encara recuperant d'una cruel guerra civil i el poble
tenia fam. Tothom se'n sortia com podia i els més eixerits feien els
diners a cabassos atenent la demanda dels que es dedicaven de ple a
donar-se garrotades.
Els
Perets de l'època tenien calers,
muntanyes de calers.
Tenien també les ganes de gastar-los però, sobretot, tenien
l'obsessió d'exhibir-los. En tenien molts , se'ls havien guanyat amb
el seu esforç (d'honradesa ni se'n parlava) i ara el que contava era
proclamar als quatre vents que ells eren els guanyadors.
La
mansió a Pedralbes, el majordom i el
chauffeur.
La finca d'estiueig, l'aiga
i la querida
eren els senyals externs imprescindibles per entrar en aquest club de
conqueridors. Si a això s'hi afegeix el
pedrusco
per l'anell de la senyora (la oficial, és clar) i el cigar llarg i
gruixut per a ell, ja tindreu l'escenari en què es bellugava el
nostre Peret aquell matí bo i esmorzant mentre s'assabentava dels
que havien deixat aquest mar de llàgrimes per passar a millor vida.
―Luci,
acaba ya de ponerme los huevos al plato y dile a Doña Francisca que
llegue.
―Si
Don Pedro, lo que Vd. mande
Arriba a
corre cuita la Cisqueta amb cara de "a veure que voldrà ara".
― I
doncs, què passa Peret?
― Que,
què passa?, que ja t'he dit cent vegades que això de Peret s'havia
acabat. El Peret ja no hi és. El Peret se'n va anar amb el darrer
carro de draps que vam vendre a la Cordonera del Sur. Sóc en
Pedro
i prou. A veure si te'n recordes d'una punyetera vegada.
― Ai
Pedro!,
si és que després de tants anys de dir-te Peret . Què vols que et
digui? em surt encara que no vulgui. Però bé, et prometo que faré
un esforç. Amb l'ajut de Déu no m'ho tindràs que recordar més
això. Però, ara que hi penso, ¿només per això m'has cridat?
― Es
clar que no, dona. Em tens que perdonar que pot ser per un moment he
perdut els nervis. M'acabo d'assabentar per La Vanguardia d'una
notícia que m'ha deixat ben trasbalsat....
― I
doncs, què ha passat Per....Pedro?
Què és això que et preocupa tant?
― Te’n
recordes del pobre Ramiro
Lafuente?
aquell Delegat del Sindicato
Vertical?
― Mira,
ara no hi caic....
― Sí
dona, aquell senyor alt i gros amb el que havia sortit tantes vegades
a sopar. Pot ser que faràs memòria si penses amb la seva pobre
vídua. Aquella bona senyora que a la missa de dotze dels Dominics
s'agenollava sempre en un banc davant nostre.
― Ah!
pot ser si. Em sembla que ara hi caic. Si mal no recordo, ella
aprofitava els viatges que el seu marit tenia que fer sovint a
Madrid, per assistir al ropero
de les paulines.
― Bé,
pot ser si, a mi aquests detalls se m'escapen. Ella, segurament és
una gran senyora però t'asseguro que ell era tot un
caballero.
Sempre al seu lloc i sempre amatent del serveis que et podia fer.
És... una gran pèrdua.
― Déu
meu, quin greu em sap! sobretot per a tu que et veig seriosament
afectat.
― Mira,
demà a les 10 h. és l'enterrament i avui a partit de les 9 h. del
vespre les despulles quedaran exposades a la seva casa de La
Bonanova. Els familiars i els amics més propers, entre els que
naturalment m'hi conto, farem vetlla tota la nit pregant per la seva
ànima.
― I
és clar que sí, Per...Pedro.
Això és molt bonic i es diu molt amb el teu gran sentit de
l'amistat. Més que res em sap greu perquè acabaràs esgotat i demà
no tindràs ni forces per anar a la feina.
― Treu
dona! això és el de menys. Mira que pensar en aquests detalls en
aquests moments!.
― No
t'enfadis home, jo només t'ho deia...
― Bé
dona, ja està dit. Acabem aquesta discussió sense sentit. Penso que
encara que no és molt, si puc fer una última cosa per al meu amic,
és la meva obligació i punto.
Segona
part
L'habitació,
encara amb les cortines corregudes, deixava passar malgrat tot, unes
rengleres de llum d'un sol que ja feia una bona estona que havia pres
possessió de la ciutat. Això permetia endevinar que aquella cambra
no era gran, tampoc era petita. Just el que necessitava per viure amb
el confort en què tans anys havia somniat. Es llevava tard. Les
primeres hores del matí només servien per anar a treballar i això,
la Glòria feia temps que ja no ho practicava. I és per aquest motiu
que quan, cap allà a dos quarts de deu, va sonar el telèfon, se'n
va emportar un bon ensurt.
―
Ai Senyor, què passa, qui por ser a aquestes hores!
D'esma
i gairebé com una autòmat va intentar atrapar l'auricular que
seguia sonant amb impertinència.
― Digui,
Qui és ?
― Glòria,
Glorieta
meva. Sóc jo, en Peret que....
― Tu
Peret! què fas a aquestes hores? Que no saps que no començo a estar
disponible fins cap el migdia?
― Ja
t'explicaré dona, deixem parlar. És clar que ho sé però, què et
penses? si et truco tan aviat ja et pots pensar que és per un motiu
important. Bé vaja, que et vull donar una bona noticia, dona..
― Ah
bé. això ja és un altra cosa. De pressa doncs, no em facis patir
més però ...espera....espera....deixem veure si ho endevino.
― I
és clar que ho endevinaràs. De sorpreses com aquesta ja saps que te
n’he donat forces aquests darrers temps i .....
― Ja
ho sé! Què pot ser aquell anell de brillants que a mi m'agradava
tant o ...
deixem
dir....no...no...calla. Ara hi caic. Ben segur que és l'abric de
visó que em vas prometre l'hivern passat i que després el garrepa
d'en Peret se'n va oblidar.
― No
dona no, tot anirà venint al seu temps. Ara t'ho explico. És molt
més immediat que el que et penses. Mira, acabo de veure a La
Vanguardia que s'ha mort un senyor molt important del món dels
negocis i jo tinc l'ocasió; què dic l'ocasió? l’obligació!
d'anar a vetllar-lo.
― Ara
ja ho entenc ―
contestà
ella intentant amagar la profunda decepció que li havia causat la
notícia ―
el que em vols dir és que avui tindrem
sarao
ho endevino?
― Es
clar que sí dona ―
contestà
en Peret content de què la Glòria hagués encertat quasi bé a la
primera ―.
Ja saps que hem d'aprofitar cada moment que puguem per estar junts
sense despertar sospites. Ja coneixes com és la meva
Francisca.
No vull ni pensar la que s’armaria si ho arriba a saber..
― Què
bé Peret! ―
ara
la Glòria havia reaccionat i ja estava plenament imbuïda del seu
paper d’amigueta que estimava amb "bogeria" a un Peret
que quasi tenia més anys al clatell que
duros
en el banc.
―Què
contenta estic! Tu diguem a quin hora vindràs i jo, tu ja em
coneixes, tindré el sopar preparat i tot el que calgui perquè
siguis ben feliç. Oi que tu ja m'entens cor meu?
I en Paret
que baixa la veu...
― Ara
no puc seguir parlant. Adéu i fins cap allà quarts de deu... i ara
encara més baixet, adéu reineta meva....
Tercera
part
La
porta era oberta de bat a bat i el silenci tancat i negre com la gola
del llop. En Peret va entrar amb la cara de circumstàncies que el
cas requeria. Va tenir que deixar passar una estona per acostumar els
seus ulls a aquella mitja penombra. Grups de gent, de parents i amics
de tota la vida que rodolaven per aquí i per allà com ànimes en
pena. Semblava com si volguessin acompanyar el seu amic en els
primers passos de qui sap on.
Unes
mans amigues, afables i servicials i la remor del que devia ser un
dels misteris del rosari (el de dolor possiblement), el van conduir
fins la cambra on reposaven les despulles del que havia estat el
Delegado
del Sindicato Vertical.
Havia estat un gran amic especialitzat en resoldre litigis socials
d'aquells que no agradaven a ningú.
Unes
bones lletanies, unes abraçades i abans de mig hora ja estaria fent
companyia a qui, de ben segur, el necessitava més que aquell pobre
desgraciat pel qui ja ningú podia fer res. La seva Glòria era molta
Glòria i si París
bien vale una misa,
la seva amigueta bé que valia una nit d'enterrament amb vetlla
inclosa.
Va saludar
a la vídua amb paraules de consol que semblaven talment sortides
d'un fons de dolor veritable. Després, amb la parsimònia que
requeria el cas, repartia abraçades a tort i a dret.
Tothom el
va veure i el van veure realment compungit. Estava afectat, semblava
que seriosament afectat. Eren ja les nou i els tenia que deixar una
estoneta. La maleïda feina el requeria uns moments. No trigaria,
però, a tornar per fer la vetlla de la nit.
Al
voltant de les sis de la matinada en Peret es va reincorporar a la
trista cerimònia d'acompanyar al seu amic fins el trànsit del més
enllà. Hi havia encara molta tristesa a l’ambient i encara es
podia respirar el dolor serè dels presents. El cansament, però, ara
ja acompanyava a la pena i qui més qui menys, entre lletanies i
parenostres feia la seva bacaineta. Ara s'ha adormit en Pere i ara
s'ha adormit en Pau i de cop i volta un bufec del veí despertava a
aquell que s'havia cregut més resistent.
No,
la veritat és que no li va ser gens difícil a en Peret
reincorporar-se a la vetlla. Assegut en un racó amb el cap cot i el
rosari als dits quedava sòlidament immers dintre del grup.
Al
voltant de les set del matí, la poca llum que començava a escampar
aquell sol de primavera, va ajudar a què, ara un ara l'altre,
anessin desfilant a poc a poc. El fet era que el funeral era a les
deu i calia intentar aclucar els ulls una estoneta abans de la
cerimònia religiosa.
Quarta
part
El
Salón
Rosa
era un lloc ben adient per trobar unes amigues i criticar a les
altres. Santa Eulàlia, el no
va más
de la moda i la Perruqueria Terrados, eren els llocs de precepte per
on tenien que passar les senyores benestants si no volien quedar
irremissiblement excloses de la
crema
d'aquella Barcelona tan pobra i tan
quiero
y
no puedo
de l'època.
A
les 9h. del matí ja sonava la porta de la perruqueria per obrir a
doña
Francisca
que tan bon punt va saber l'hora del enterrament va saber també que
no estava presentable per l'esdeveniment. Clienta antiga. No va tenir
cap problema per ser atesa com calia a l'hora que calia.
Allà s'hi
feia de tot: la permanent, les ungles, marcar i rentar i el que és
més important, s'hi confessava.
Tant
la propietària com les dependentes la coneixien bé. Sabien dels
seus gustos i les seves virtuts. Les bones propines dissimulaven, si
s’esqueia, els petits vicis de la clientela.
Aquell
dia, entre la permanent i massatges, entre
dimes
i diretes
va poder explicar a tota la dependència amb orgull i una satisfacció
mal dissimulada, la mena de marit que tenia.
― No
sabeu? avui el meu pobre Peret m'ha arribat a casa a les set de la
matinada!
― Què
diu ara, doña
Francisca?
em deixa bocabadada. Ves qui ho tenia que dir del seu marit....
― No,
Pepita
no, no vagis per aquí que estàs ficant la pota!
― Bé,
Doña
Francisca,
vostè perdoni... jo em pensava que... com que els marits a aquestes
hores o estan fent inventaris o dormint a casa..... després...el to
amb que ho deia, m'havia fet pensar.... sense voler...
― Pepita,
Pepita!
no cal que et disculpis més. Si precisament t'ho explicava per
dir-te lo contenta que estic amb el meu home.
― Ho
veu? és això el que no puc entendre. Vostè que ha mantingut sempre
aquesta rectitud pel que fa al matrimoni, ara resulta que està
contenta perquè el seu marit se li ha tornat un tronera.
Per
fi, Doña
Francisca
li va fer entendre que en el cas del seu marit, tornar a les set del
matí a casa no era cap deshonra sinó tot el contrari. Perquè se
n'assabentessin totes ho va dir ben fort i ben a poc a poc: -Don
Pedro
havia passat tota la nit vetllant les despulles del seu amic absent i
enyorat.
L'església
estava plena a rebotir. Quan el
xauffeur
els va deixar a la porta faltaven encara cinc minuts per a les deu.
La
Francisca
i el Pedro
van entrar a poc a poc. Els amics de sempre els van fer un lloc entre
ells. Encara no havien acabat de saludar-se i de intercanviar les
mostres de dolor pertinents, que ja començava la cerimònia. Quan
l'oficiant va demanar que es posessin dempeus, ho va fer tothom
alhora i en mig d'un gran silenci. Bé, no exactament tothom: en
Peret s'havia quedat assentat. Dormia a cor que me'n dons. A la seva
cara que presentava un aspecte de gran cansament, i apareixia també,
com mig escapat, un somriure de felicitat que resultava tan enigmàtic
com indesxifrable.
Doña
Francisca
amb un gran sentiment d'afecte que no li cabia en el pit, li va
passar la mà per sota del seu braç per convidar-lo amb dolçor i
delicadesa a seguir dempeus la cerimònia de l'enterrament. En Peret,
ara ja dret, la mirada absent... i encara el somriure que ningú no
s'explicava.
La vida
seguia però, i calia tornar a les rutines diàries. L'endemà pel
matí en Peret esmorzava......i, descansat i feliç, repassava les
esqueles amb més avidesa que mai.