![]() |
Fotografia Javier Salvans Torredemer |
Sol,
molt sol, sol esplèndid que crema i encén la sang, que dóna goig i
encomana alegria. Avui en som set o pot ser que vuit, és igual, demà
sis i el proper dia nou. Tots gronxats per unes onades bromistes que
ens porten qui saps on. I a qui l'importa? Rient, ens sentim junts i
ens comuniquem el goig de viure. Quan ja n'hi ha prou de sol, ens
deixem acaronar per aquell blau tan intens, tan pur del nostre mar. I
juguem amb les ones i ens immergim de puntetes a l'aigua per
tafanejar els secrets dels peixos que es riuen de nosaltres. Les
hores passen i borratxos de joia i de mar, ens arrosseguem dolçament
cap les rutines de cada dia. Ara, tan sols queda el plaer de la
mandra que s'encomana i el deliri de tornar-hi demà.
Demà,
però, barqueta meva, m'he escapat sense dir res a ningú. El sol de
llevant despunta amb la seva promesa de sempre: Avui també hi
seré, com ahir, com demà i pels segles dels segles. Jo sóc etern,
vosaltres, turistes de joguina, sou fireta d'un dia, foc d'encenalls
d'un no res.
La
barca i jo posem rumb al sol per donar-li el bon dia. Mentre, ell es
fa gran i escampa la llum i jo m'hi trobo bé. Tan bé que deixo que
la barqueta acaroni les onades suaus, tan petites i tendres que
m'arrosseguen cap a la pau. La pau del pescador que llença al mar
una xarxa farcida de pensaments innobles, d'angoixes apressants,
d'estúpides vanitats, d'orgulls incrustats, ambicions grotesques i
la por, aquella por que no et deixa viure l'avui i que et neguiteja
pel demà. Tot, barqueta meva, tot se'n va mar endins en un fons que
no vull ni veure, i a mi – només tu m'entens – em queda una
dolça, tranquil·la pau com mai havia somiat. Sí, però, ara veig
que és aquella pau que amb ferotges crits m'ha estat esperonant des
del més profund del meu ésser tota la vida. Ho entens, barqueta
meva?, tota la vida!
Ara
ja sé el que sóc, ara tu ja saps el que sóc. Tu i jo, perquè no
ho direm a ningú, doncs quan tornem a la bocana i jo posi els peus a
terra, tornaré a portar aquella xarxa feixuga i em tornaré a sentir
tan encorbat com sempre. Tu i jo sabrem però, que hi ha un racó,
que hi ha uns moments en els que es pot assaborir un JO net, pur,
incontaminat...
Adéu,
barqueta meva, tu com jo, ens anem acabant però, jo he vingut avui a
dir-te que la teva vida no ha estat inútil. Que amb les nostres
barquejades, vam trobar la raó del nostre propi ésser. No creus que
això ja és molt? No creus que això ja ho és tot?
No hay comentarios:
Publicar un comentario