martes, 10 de mayo de 2016

LA BARCA ABANDONADA



Fotografia Javier Salvans Torredemer
Avui, arran del capvespre, abans que el dia ens deixi tan lentament com sempre, m'he passejat per la platja. A aquella hora que no podria endevinar si ja és la nit que arriba o és el dia que se'n va. La sorra encara conserva un boci de la calor del sol i la mar, fidel mirall del cel gris que tot ho esborra, em fan companyia. Tu, allà, quieta, bruta i tan sola que m'han vingut ganes de plorar. Sí, de plorar, d'un plorar dols, suau i tendre. Amb els pinzells del record, t'he pintat d'un blanc alegre i t’he posat un bon motor que fa xup, xup i se'ns emporta mar enllà.

Sol, molt sol, sol esplèndid que crema i encén la sang, que dóna goig i encomana alegria. Avui en som set o pot ser que vuit, és igual, demà sis i el proper dia nou. Tots gronxats per unes onades bromistes que ens porten qui saps on. I a qui l'importa? Rient, ens sentim junts i ens comuniquem el goig de viure. Quan ja n'hi ha prou de sol, ens deixem acaronar per aquell blau tan intens, tan pur del nostre mar. I juguem amb les ones i ens immergim de puntetes a l'aigua per tafanejar els secrets dels peixos que es riuen de nosaltres. Les hores passen i borratxos de joia i de mar, ens arrosseguem dolçament cap les rutines de cada dia. Ara, tan sols queda el plaer de la mandra que s'encomana i el deliri de tornar-hi demà.

Demà, però, barqueta meva, m'he escapat sense dir res a ningú. El sol de llevant despunta amb la seva promesa de sempre: Avui també hi seré, com ahir, com demà i pels segles dels segles. Jo sóc etern, vosaltres, turistes de joguina, sou fireta d'un dia, foc d'encenalls d'un no res.

La barca i jo posem rumb al sol per donar-li el bon dia. Mentre, ell es fa gran i escampa la llum i jo m'hi trobo bé. Tan bé que deixo que la barqueta acaroni les onades suaus, tan petites i tendres que m'arrosseguen cap a la pau. La pau del pescador que llença al mar una xarxa farcida de pensaments innobles, d'angoixes apressants, d'estúpides vanitats, d'orgulls incrustats, ambicions grotesques i la por, aquella por que no et deixa viure l'avui i que et neguiteja pel demà. Tot, barqueta meva, tot se'n va mar endins en un fons que no vull ni veure, i a mi – només tu m'entens – em queda una dolça, tranquil·la pau com mai havia somiat. Sí, però, ara veig que és aquella pau que amb ferotges crits m'ha estat esperonant des del més profund del meu ésser tota la vida. Ho entens, barqueta meva?, tota la vida!

Ara ja sé el que sóc, ara tu ja saps el que sóc. Tu i jo, perquè no ho direm a ningú, doncs quan tornem a la bocana i jo posi els peus a terra, tornaré a portar aquella xarxa feixuga i em tornaré a sentir tan encorbat com sempre. Tu i jo sabrem però, que hi ha un racó, que hi ha uns moments en els que es pot assaborir un JO net, pur, incontaminat...

Adéu, barqueta meva, tu com jo, ens anem acabant però, jo he vingut avui a dir-te que la teva vida no ha estat inútil. Que amb les nostres barquejades, vam trobar la raó del nostre propi ésser. No creus que això ja és molt? No creus que això ja ho és tot?