sábado, 24 de mayo de 2014

UN HOME DE PARAULA

Antoni Vancells
Un home de paraula



    En Pere Quatracantons i Valldonsella era un prohom de l'alta burgesia catalana que cap allà els anys seixanta ja havia reunit una bona pila de calés. Era propietari de les filatures “HILA FINO, S.A.” una de les més importants del país. Estava molt ben considerat per totes les forces vives de la Barcelona de l'època. Solter, sense fills i culé de tota la vida. Quan algú li demanava la raó del seu èxit, ell solia contestar que no tenia altre secret que una rigorosa disciplina i ser extremadament metòdic en les activitats normals de la feina.
    Ara que ja passava un bon tros dels vuitanta, es va plantejar com i quan volia morir. Mai havia entès que un afer tan important com aquest es deixes a les mans de Déu o del destí, que per ell, tot plegat era si fa o no fa el mateix. Va decidir doncs, que aprofitant que el 17 d'abril d'enguany celebrava els seus noranta anys, seria un moment ben adient per deixar ben clar a tothom que fins la mort, tot calia programar-ho.
    Així que com ho volia deixar tot lligat i ben lligat, el primer que va fer va ser anar a veure el Gerent de la Funerària Sant Gervasi (que estava de moda per aquells temps), no fos cas que aquell dia no hi haguessin sales d'acomiadament disponibles. Havia previst que el tanatori, el dia del seu decés, quedaria pràcticament ple de familiars i sobretot del bo i millor dels polítics, industrials i en general de tots les seus incondicionals que ell, estava segur, eren nombrosos.
    Com que jo soc el narrador i veig tot el que passa a la meva historia, ara us explicaré com va anar la conversa amb el Gerent del tanatori que responia al nom de Fortunato Pérez Eras.
    -Que tal Sr. Pérez, com van els negocis per aquí?
    -Doncs miri, no ens podem queixar. De totes maneres hem notat els darrers temps que la gent ja no es mort tan com abans i si això segueix així, podrem arribar a tenir algun problema seriós. Però, Sr. Quatracantons, vostè no ha vingut per saber de nosaltres. Si ha vingut a veure-m puc endevinar que hi ha hagut algun decés a la seva família?
    -No senyor, res d'això. He vingut per preparar i programar amb vostè el meu de decés.
    -Que diu ara! Però és que es pensa morir?
    -Si senyor, em penso morir com vostè diu i fins i tot ja tinc el dia i l'hora fixats.
    -No m'ho puc creure, Senyor Quatracontons. Vostè encara esta ple d'energia i té vida per a molts anys.
  -I això que té que veure? No tinc que donar explicacions a ningú de les meves decisions. No ho he fet mai i per tant encara ho faré menys ara amb un esdeveniment com aquest.
    -Bé, perdoni, no voldria pas que es penses que em vull ficar a la seva vida o a la seva mort si se'm permet dir-ho. Nosaltres som aquí per vocació i la nostra feina és atendre al client el més bé que sabem.
    -Res, no en parlem més. El fet és que la meva intenció és morir-me el dia 17 d'Abril d'enguany i si pot ser no més tard de les dues de la tarda. Així doncs, el primer que hem de saber si per aquella data li queda lliura la sala més gran del tanatori. Tinc previst que vindrà una gran quantitat de gent sense contar les autoritats, que de ben segur, també voldran fer acta de presencia.
    Aquí torno a ser el que ho va veure i sentir tot. Però per no allargar-me amb tot un seguit de detalls que seria feixuc d'explicar, tan sols us diré que van pactar el servei de l'enterrament més car i més luxós de tot el mostrari de la casa. Es van acomiadar doncs fins la data fixada. Al Sr. Quatracantons, però, li va quedar algun punt per aclarir. Va tornar en darrera i va preguntar al Sr. Pérez:
    -Perdoni, Sr. Pérez, però ara penso que encara em queda una pregunta per fer: Vostè que prefereix, que em mori aquí mateix al tanatori o ja vingui mort de casa?
-Si li tinc que ser franc, nosaltres preferiríem que vingui bo i mort. Així ho fan tots els nostres clients, i no ens agradaria pas crear un mal precedent.
    -Ja ho entenc, ja, però era per allò de que si em podia estalviar alguns dinerets del transport sap? Bé, entesos, així si no hi ha res de nou, queda clar que el dia 17 a les dues de la tarda seré aquí de cos present pel cerimonial.
    Va arribar el dia de marràs. La gent va anar entrant al llarg del matí i a les dues de la tarda ja hi era tothom. El Sr. Alcalde, uns quants regidors, industrials, clients, i proveïdors del finat. Bé, allà hi era quasi bé tothom... tothom menys el Sr. Quatracantons!. Van tocar les dues, les tres i cap a quarts de quatre que sona el telèfon del Sr. Pérez:
    -Sr. Pérez, soc jo, el Sr. Cuatracantons. El truco des de casa per dir-li que estic absolutament desolat. No m'explico que pot haver passat però la qüestió és que per alguna raó que encara desconec, no m'he mort. Cregui-m si li dic que em sap un greu terrible aquesta errada en les meves previsions.
    -Però vostè, senyor meu, no es dona conte de la situació en que em posa? No és prou conscient del desprestigi que una manca de previsió com aquesta pot portar a la nostra funerària? Ara digui-m vostè que els hi dic jo a les autoritats i aquests centenars de persones que estan esperant pel seu comiat? Eh, que els hi dic jo ara?
    -No sé que dir-li Sr. Pérez. Faci el que pugui però faci-m quedar bé. Excuso dir-li que si això li representa a vostè algun perjudici econòmic, per això no pateixi: jo corro amb totes les despeses que calgui.
    -No és això, home de Déu, no és això. En fi, ara deixi-m estar sol una estona per pensar a veure que se'm ocorre.
    El Sr. Pérez que mai, però mai, s'havia trobat amb una circumstancia com aquella, no va tenir més remei que sortir a donar explicacions al nombrós públic que ocupava quasi bé tota la funerària. Li va costar Déu i ajut fer callar a aquella gentada que cada vegada se'ls veia més i més indignats.
    -Per favor, senyors. Un moment de silenci sis plau. Siguin tan amables de escoltar-me tan sols uns minuts. Bé, moltes gràcies per la seva col·laboració. Els puc ben assegurar que el que els hi tinc que dir em resulta extremadament penós. Voldria que comprenguessin de que mai m'havia trobat amb una situació tan difícil i violenta. Se'm sent bé des d'allà al darrera?
    I com una sola veu va esclatar de totes les boques d'aquells indignats un Siiiiiiii !!! tan viu que fins els vidres van tremolar.
   -Senyors, els he reunit d'aquesta manera tan precipitada i tan improvisada per fer-los coneixedors d'una penosa noticia: Lamento comunicar-els-hi que el Sr. Quatracantons NO EST MORT! Com vostès ja saben, estava tot previst pel cerimonial a les dues. Acabo de parlar amb ell i m'ha demanat que el disculpin que ell és el primer en lamentar que les coses no hagin anat com era d'esperar. Aquell home complidor tota la vida dels seus compromisos, ha fallat en el darrer i més important. No em queda res més a dir. Tan sols pregar-los que intentin comprendre el mal moment que ell esta passant. M'ha promès per tots els sants del cel que això no passaria mai més. Pròximament els anunciarem la data del seu decés definitiu. Bona tarde a tothom.
    “Això no es fa!”, “amb aquestes coses no si juga”, “quina manera més tonta de fer-nos perdre el temps!”. Aquest i d'altres comentaris semblants era el que es podia escoltar mentre la gent anava desfilant.
    Van passar uns quants dies i quan la cosa en va anar asserenant, el Sr. Quatracantons i el gerent de la funerària, van acordar que el pròxim comiat (el Sr. Quatracantos va jurar i perjurar que definitiu)seria el 23 del mes següent a les 12 hores per facilitar a tothom la nova trobada.
    Avui ja ha arribat el dia 23 previst i el Sr. Quatracantons que apareix per la funerària “vivito i coleando”.
    -Però un altre vegada vostè per aquí? Que no havíem quedat que avui era el dia definitiu? Que em vol fer tornar boig vostè? Si, si, vostè acabara amb mi. Però, sis plau, Sr. Quatracantons, faci el favor de morir-se d'una punyetera vegada!
    -Ja entenc el seu malestar Sr. Pérez. Em faig càrrec del que deu estar passant. Però, si, avui compliré de veritat.
    -Però, que no vam quedar que vostè ja venia mort? Ara que vol que faci jo amb vostè? Que pot ser encara el tinc que matar jo?.
    -No senyor, no. Si he vingut a peu i per morir-me in situ és perquè em va semblar que abans tenia que presentar-li a vostè les meves disculpes. Vostè, per fer-me un favor a mi s'ha trobat amb una situació que si no fos perquè avui mateix me'n vaig, li asseguro que jo donaria la cara per vostè i el faria quedar bé davant de tothom.
    -Miri senyor meu, no en vull parlar més d'aquest assumpte. Sap que li dic? Doncs que faci el que li doni la gana però a mi, entén?, a mi em deixa tranquil!
    El Sr. Quatracantons que ja anava preparat pel que feia el cas, americana negra, pantalons negres, camisa blanca, corbata negra, sabates negres i un rosari a les mans. Puja a poc a poc cap a la sala que li havien destinat aquell dia. Obra el taüt i si jeu tan confortablement com pot, mentre no para de remugar: “que malament he quedat, Déu meu, que malament...”, com pot i ja sense més cerimonials comença el conte en darrera: deeeeu,noooou,vuuuuit,seeeet,siiiis,ciiiinc,quaaaatre,treeees,doooos, unnnn!: Va? Es va preguntar i ell mateix contestà: VA!...i ja va quedar mort per sempre més.
No hi havia ningú per acomiadar les seves despulles...