miércoles, 11 de junio de 2014

MÉS QUE UN AMOR



Avui, quan he entrat a aquest bar tan petit i acollidor on tu i jo solíem venir, “El Tramvia Blau”, recordes?, el cambrer m’ha conegut de seguida. Ha aixecat les seies com per saludar-me i amb aquell somriure que tan bé recordo, m’ha preguntat: ―el de sempre? Jo li he picat l'ullet i ja ens em entès. Avui fa justament un any que estàvem tu i jo asseguts al voltant d’aquesta mateixa taula i amb el got de whisky als dits celebràvem l'experiència d’estimar-nos. Avui he vingut sola; bé, és veritat que ben sola no. Els records d’aquells dies han vingut amb mi: ―No sé què em passa Georgina ―em vas dir just després del primer glop― però el fet és que ja no puc sortir més amb tu. Avui he vingut a demanar-te tan sols una cosa: sis plau, no em guardis rancor; hem sigut feliços i amb això ja n’hi ha prou.

Em vas fer mal, Francesc, molt de mal. Les teves paraules, tan cruels com inesperades, em van crear un buit que pensava que ja mai més podria omplir. Els dies passaven lents, molt lents al principi fins que les rutines els van anar omplint a poc a poc: El vailet que vol jugar amb mi quan em veu passar, la velleta que peix els coloms del parc, el gos que salta i balla al voltant del seu amo, els ulls d’alegria amb que em saluda el senyor de la cadira de rodes, la florista que a les Rambles ven clavells i me'n ofereix un embolicat amb un somriure; el cel blau entapissat amb les fulles dels plataners... Tot això i moltes més coses que t’explicaria, van ser petits al·licients que subtilment i amb delicadesa suau i tendre, van anar omplint aquell forat negre i profund en què m’havies deixat.

És veritat que vaig vessar moltes llàgrimes, llàgrimes que reclamaven aquell amor que es va perdre un dia entre dos gots de whisky. Després, un dia, encara ni jo sé com va passar, em vaig adonar que aquelles llàgrimes per l’amor perdut es convertien, tímidament al principi i d’una manera clara i joiosa després, en llàgrimes d’alegria. La vida no és sols estimar una persona. La vida és molt més que això: És mirar als ulls del nen que plora i plorar amb ell, és seure al costat del captaire i experimentar la seva soledat, és caminar Rambles avall i sentir-te acompanyada de tots els vianants. És arribar al port i convertir-te en mariner de tot els vaixells que se t’emportin mar endins.

Ara, quan m’acabi el whisky, agafaré al funicular i pujaré fins dalt de tot del Tibidabo. Miraré el panorama grandiós, immens d’aquesta Barcelona banyada pel mar que és tan blau i tan nostra. Obriré els braços tant com pugui per tancar-los tot seguit amb una gran abraçada a tot el que em volta i assaboriré aquesta vida que sense voler, tu m’has donat. Ho faré lliurement, intensament. Em sentiré acaronada per l’espai infinit. I ell i jo ens estimarem sense trair-nos.