lunes, 10 de noviembre de 2014

RESPECTE SENYORS, MOLT DE RESPECTE

La meva filla Maria que canta i que balla i que fa unes Webs que enamoren, també fa teatre i viu la vida tan intensament que quasi bé se la menja!!! Avui m'ha enviat una carta de plena actualitat i a mi m'ha agradat tant que us hi voldria fer participar. Els que vulgueu, és clar...Que ben dit està el que diu! 


Respecte senyors, molt de respecte.

Avui és un d’aquells dies que espero que quedi a la memòria dels meus fills, així com a mi em va quedar gravat a la memòria aquells crits de independència que més de 100.000 persones cridaven al Camp Nou l’any 1981 davant un Lluis Llach jove i ple d’esperances.
Recordo aquell vespre amb la sorpresa d’una nena de 12 anys atemorida per un crit unànime de tantes persones. No entenia res, només sentia por. Agafada de la mà del meu pare, orgullós de poder compartir amb els seus fills aquell moment històric, jo només sentia els crits tan forts que m’entraven dins del cor. I no ha estat fins molts anys més tard, que aquell moment ha pres sentit. Però potser, si el meu pare no ens hi hagués dut, jo no hauria vist que la nostra història és tan llarga, tan eterna, tan utòpica, tan plena d’esperances que no valoraria el que avui estem fent tots junts.
Avui he anat a votar, i he gaudit de l’alegria de la gent, de la fe en un món millor, de l’esperança de poder ser qui som, sense barreres i sense pors. Perquè som un poble gran, molt gran, ple de gent amb seny i força capaç per tirar endavant tot allò que ens proposem. Però sense recances, sense retrets, sense menystenir el que valen els “altres”, perquè ells, els “altres”, també valen, també són i seran i també tenen tot el dret a ser el que vulguin i com vulguin.
Crec en el respecte, en la tolerància i en la pau entre els pobles. Crec que els nostres polítics juguen amb nosaltres i amb els nostres drets de tal manera que fan que ens pensem que ens odiem els uns als altres i això, això no és cert!
Jo he estat catalana per moltes ciutats d’Espanya, i sempre m’he sentit ben rebuda, ben considerada i acceptada. Amb les nostres diferències, les nostres cultures a vegades tan llunyanes i amb la nostra identitat pròpia. Per això, em molesta tant que la premsa, els polítics i els mitjans en general ens manipulin d’aquesta manera.
Com podem saber què pensa realment la resta dels espanyols si la informació que ens arriba als uns i als altres està tan mediatitzada? Com ho hem de fer perquè els homes i dones del carrer coneguem realment l’opinió de la resta?
Nosaltres, els catalans que ara tenim tanta força, també estem manipulats. Ells, els espanyols entossudits a fer-nos sentir petits, també estan manipulats. Qui pot aconseguir que ens entenguem si les paraules que sentim, llegim i escoltem cada dia, ens donen tanta informació i tota tan poc objectiva?
Des d’aquí, el meu petit crit de “respecte, senyors, molt de respecte” que les veus que ens escolten han de saber de la nostra integritat, han de veure que som un país petit però molt gran, perquè no jutgem la gent, jutgem aquesta classe política tan mesquina i buida de sentit; egoista i tramposa que ens posa paranys per aconseguir desvirtuar el nostre clam.
SOM I SEREM!

A aquesta carta tan sols li falta un petit (gran) detal: hauría de ser traduÏda al castellà i enviar-la als espanyols de l'altre costat. Penso que la gent sensata hi estaría ben d'acord.