Un
home de paraula
En Pere Quatracantons i
Valldonsella era un prohom de l'alta burgesia catalana que cap allà
els anys seixanta ja havia reunit una bona pila de calés. Era
propietari de les filatures “HILA FINO, S.A.” una de les més
importants del país. Estava molt ben considerat per totes les forces
vives de la Barcelona de l'època. Solter, sense fills i culé de tota
la vida. Quan algú li demanava la raó del seu èxit, ell solia
contestar que no tenia altre secret que una rigorosa disciplina i
ser extremadament metòdic en les activitats normals de la feina.
Ara que ja passava un bon tros
dels vuitanta, es va plantejar com i quan volia morir. Mai havia
entès que un afer tan important com aquest es deixes a les mans de
Déu o del destí, que per ell, tot plegat era si fa o no fa el
mateix. Va decidir doncs, que aprofitant que el 17 d'abril d'enguany
celebrava els seus noranta anys, seria un moment ben adient per
deixar ben clar a tothom que fins la mort, tot calia programar-ho.
Així que com ho volia deixar tot
lligat i ben lligat, el primer que va fer va ser anar a veure el
Gerent de la Funerària Sant Gervasi (que estava de moda per aquells
temps), no fos cas que aquell dia no hi haguessin sales
d'acomiadament disponibles. Havia previst que el
tanatori, el dia del seu decés, quedaria pràcticament ple de
familiars i sobretot del bo i millor dels polítics, industrials i en
general de tots les seus incondicionals que ell, estava segur, eren
nombrosos.
Com que jo soc el narrador i
veig tot el que passa a la meva historia, ara us explicaré com va
anar la conversa amb el Gerent del tanatori que responia al nom de
Fortunato Pérez Eras.
-Que tal Sr. Pérez, com van els
negocis per aquí?
-Doncs miri, no ens podem queixar.
De totes maneres hem notat els darrers temps que la gent ja no es
mort tan com abans i si això segueix així, podrem arribar a tenir
algun problema seriós. Però, Sr. Quatracantons, vostè no ha vingut
per saber de nosaltres. Si ha vingut a veure-m puc endevinar que hi
ha hagut algun decés a la seva família?
-No senyor, res d'això. He vingut
per preparar i programar amb vostè el meu de decés.
-Que diu ara! Però és que es
pensa morir?
-Si senyor, em penso morir com
vostè diu i fins i tot ja tinc el dia i l'hora fixats.
-No m'ho puc creure, Senyor
Quatracontons. Vostè encara esta ple d'energia i té vida per a
molts anys.
-I això que té que veure? No
tinc que donar explicacions a ningú de les meves decisions. No ho he
fet mai i per tant encara ho faré menys ara amb un esdeveniment com
aquest.
-Bé, perdoni, no voldria pas que
es penses que em vull ficar a la seva vida o a la seva mort si se'm
permet dir-ho. Nosaltres som aquí per vocació i la nostra feina és
atendre al client el més bé que sabem.
-Res, no en parlem més. El fet és
que la meva intenció és morir-me el dia 17 d'Abril d'enguany i si
pot ser no més tard de les dues de la tarda. Així doncs, el primer
que hem de saber si per aquella data li queda lliura la sala més
gran del tanatori. Tinc previst que vindrà una gran quantitat de
gent sense contar les autoritats, que de ben segur, també voldran
fer acta de presencia.
Aquí torno a ser el que ho va
veure i sentir tot. Però per no allargar-me amb tot un seguit de
detalls que seria feixuc d'explicar, tan sols us diré que van pactar
el servei de l'enterrament més car i més luxós de tot el mostrari
de la casa. Es van acomiadar doncs fins la data fixada. Al Sr.
Quatracantons, però, li va quedar algun punt per aclarir. Va tornar
en darrera i va preguntar al Sr. Pérez:
-Perdoni,
Sr. Pérez, però ara penso que encara em queda una pregunta per fer:
Vostè que prefereix, que em mori aquí mateix al tanatori o ja
vingui mort de casa?
-Si li tinc que ser franc,
nosaltres preferiríem que vingui bo i mort. Així ho fan tots els
nostres clients, i no ens agradaria pas crear un mal precedent.
-Ja ho entenc, ja, però era per
allò de que si em podia estalviar alguns dinerets del transport sap?
Bé, entesos, així si no hi ha res de nou, queda clar que el dia 17
a les dues de la tarda seré aquí de cos present pel cerimonial.
Va arribar el dia de marràs.
La gent va anar entrant al llarg del matí i a les dues de la tarda
ja hi era tothom. El Sr. Alcalde, uns quants regidors, industrials,
clients, i proveïdors del finat. Bé, allà hi era quasi bé
tothom... tothom menys el Sr. Quatracantons!. Van tocar les dues,
les tres i cap a quarts de quatre que sona el telèfon del Sr. Pérez:
-Sr.
Pérez, soc jo, el Sr. Cuatracantons. El truco des de casa per dir-li
que estic absolutament desolat. No m'explico que pot haver passat
però la qüestió és que per alguna raó que encara desconec, no
m'he mort. Cregui-m si li dic que em sap un greu terrible aquesta
errada en les meves previsions.
-Però vostè, senyor meu, no es
dona conte de la situació en que em posa? No és prou conscient del
desprestigi que una manca de previsió com aquesta pot portar a la
nostra funerària? Ara digui-m vostè que els hi dic jo a les
autoritats i aquests centenars de persones que estan esperant pel seu
comiat? Eh, que els hi dic jo ara?
-No sé que dir-li Sr. Pérez.
Faci el que pugui però faci-m quedar bé. Excuso dir-li que si això
li representa a vostè algun perjudici econòmic, per això no
pateixi: jo corro amb totes les despeses que calgui.
-No és això, home de Déu, no és
això. En fi, ara deixi-m estar sol una estona per pensar a veure que
se'm ocorre.
El Sr. Pérez que mai, però
mai, s'havia trobat amb una circumstancia com aquella, no va tenir
més remei que sortir a donar explicacions al nombrós públic que
ocupava quasi bé tota la funerària. Li va costar Déu i ajut fer
callar a aquella gentada que cada vegada se'ls veia més i més
indignats.
-Per
favor, senyors. Un moment de silenci sis plau. Siguin tan amables de
escoltar-me tan sols uns minuts. Bé, moltes gràcies per la seva
col·laboració. Els puc ben assegurar que el que els hi tinc que dir
em resulta extremadament penós. Voldria que comprenguessin de que
mai m'havia trobat amb una situació tan difícil i violenta. Se'm
sent bé des d'allà al darrera?
I com una sola veu va esclatar
de totes les boques d'aquells indignats un Siiiiiiii !!! tan viu que
fins els vidres van tremolar.
-Senyors,
els he reunit d'aquesta manera tan precipitada i tan improvisada per
fer-los coneixedors d'una penosa noticia: Lamento comunicar-els-hi
que el Sr. Quatracantons NO EST MORT! Com vostès ja saben, estava
tot previst pel cerimonial a les dues. Acabo de parlar amb ell i m'ha
demanat que el disculpin que ell és el primer en lamentar que les
coses no hagin anat com era d'esperar. Aquell home complidor tota la
vida dels seus compromisos, ha fallat en el darrer i més important.
No em queda res més a dir. Tan sols pregar-los que intentin
comprendre el mal moment que ell esta passant. M'ha promès per tots
els sants del cel que això no passaria mai més. Pròximament els
anunciarem la data del seu decés definitiu. Bona tarde a tothom.
“Això no es fa!”, “amb
aquestes coses no si juga”, “quina manera més tonta de fer-nos
perdre el temps!”. Aquest i d'altres comentaris semblants era el
que es podia escoltar mentre la gent anava desfilant.
Van passar uns quants dies i
quan la cosa en va anar asserenant, el Sr. Quatracantons i el gerent
de la funerària, van acordar que el pròxim comiat (el Sr.
Quatracantos va jurar i perjurar que definitiu)seria el 23 del mes
següent a les 12 hores per facilitar a tothom la nova trobada.
Avui ja ha arribat el dia 23
previst i el Sr. Quatracantons que apareix per la funerària “vivito
i coleando”.
-Però un altre vegada vostè per
aquí? Que no havíem quedat que avui era el dia definitiu? Que em
vol fer tornar boig vostè? Si, si, vostè acabara amb mi. Però, sis
plau, Sr. Quatracantons, faci el favor de morir-se d'una punyetera
vegada!
-Ja entenc el seu malestar Sr.
Pérez. Em faig càrrec del que deu estar passant. Però, si, avui
compliré de veritat.
-Però, que no vam quedar que
vostè ja venia mort? Ara que vol que faci jo amb vostè? Que pot ser
encara el tinc que matar jo?.
-No senyor, no. Si he vingut a peu
i per morir-me in situ és perquè em va semblar que abans
tenia que presentar-li a vostè les meves disculpes. Vostè, per
fer-me un favor a mi s'ha trobat amb una situació que si no fos
perquè avui mateix me'n vaig, li asseguro que jo donaria la cara per
vostè i el faria quedar bé davant de tothom.
-Miri senyor meu, no en vull
parlar més d'aquest assumpte. Sap que li dic? Doncs que faci el que
li doni la gana però a mi, entén?, a mi em deixa tranquil!
El Sr. Quatracantons que ja
anava preparat pel que feia el cas, americana negra, pantalons
negres, camisa blanca, corbata negra, sabates negres i un rosari a
les mans. Puja a poc a poc cap a la sala que li havien destinat
aquell dia. Obra el taüt i si jeu tan confortablement com pot,
mentre no para de remugar: “que malament he quedat, Déu meu, que
malament...”, com pot i ja sense més cerimonials comença el
conte en darrera:
deeeeu,noooou,vuuuuit,seeeet,siiiis,ciiiinc,quaaaatre,treeees,doooos,
unnnn!: Va? Es va preguntar i ell mateix contestà: VA!...i ja va
quedar mort per sempre més.
No hi
havia ningú per acomiadar les seves despulles...
