miércoles, 23 de diciembre de 2015

EL MEU AMIC DE LES XANCLETES (2)




El meu amic de les xancletes



     Aquest és el petit conte d'una amistat que vaig 

fer ja fa uns quants anys. Des d'aleshores no l'he 

vist més... ni un sol dia deixo de buscar-lo, però...



     
El seu cap és imponent. Disposa d’una cabellera 

gairebé blanca, molt espessa i arrissada sense cap 
 
ordre ni concert. És tan abundant que empalma 

amb la barba on hi queden alguns senyals que un 

dia va ser negra. Aquesta també és llarga, 

penosament llarga de tants anys que fa que ni se 

la mira. Tot plegat fa que de la cara solament se li 

 vegin els ulls. Aquests sí, ben negres i vius, però 

sempre mirant cap a un horitzó que tan sols ell 

coneix. L’esquena està tan corbada que l’obliga a 

un caminar feixuc. Ho fa d’esma. No sap si va 

endavant o endarrere. Va esmaperdut.



Aquí on el veieu, disposa de dues cases; a la gran, 

la més oberta hi passa solament algunes 

temporades. És espaiosa i situada al peu de 

Collserola, gaudeix d’unes esplendoroses vistes al 

mar. És oberta i acollidora. És per això que hi ha 

sempre un seguit de gent que hi entra i en surt com 

si fossin a casa seva. L’altra, tot i que també és 

gran, no n'és tant com la primera. Les vistes no 

són al mar ni tampoc es veu la muntanya. No és 

que sigui la casa d’estiu, és que hi va quan les 

coses no li van gaire bé. La primera, la gran, es diu 

Barcelona i la segona, on es queda temporades 

més llargues, es diu Can Brians.


    És el clàssic indigent que podeu trobar a molts 

racons de la ciutat. Quan passes pel seu costat, 

quasi ni te n’adones i si d’alguna manera, sense 

voler, la teva vista hi cau al damunt, se t’escapa 

una expressió de rebuig meitat fàstic i meitat pena. 

Tan sols uns segons i te n’has oblidat. És allà com 

un moble abandonat, enganxat al paisatge urbà. 

És allà d’ofici. És com si sortís per floració 

espontània. Com una mala herba que creix en un 

racó de paret fins que algú sense ni saber-ho, hi 

passa per damunt, la trepitja i continua el seu 

camí.


    Viu del que li tiren i es droga quan pot. Ven la 

pols blanca i ho fa per poder-ne prendre. El seu 

procés de vida és més o menys el següent: viu a la 

casa gran i dorm al carrer que vol i allà on vol . 

Un dia, la policia que ja el coneix, l’agafa i el 

porta a la casa més reduïda a Can Brians. Allà 

s’hi passa uns mesos o uns anys en funció del 

cavall que li han trobat a sobre. Segueix un 

programa de desintoxicació amb meta-dona, i va 

reduint la addicció a poc a poc. Acaba la 

condemna més o menys apanyadet i torna a la casa 

gran. Allà trobarà de nou els seus contactes: 

comprarà la droga, en vendrà una part, es fotrà la 

que li queda, la policia que el coneix, etc... etc…



Un cop dit això, només cal afegir que, aquesta 

vegada sí, està seguint el programa amb extrema 

serietat. Ho està passant molt malament: 

espasmes constants, esgarrifances de fred, 

insomni persistent. Clar i català: és un cos que li 

demana imperiosament el que li pertany, la seva 

dosi. Està fent un esforç extraordinari. Confia que 

amb l’ajut d'aquest protocol podrà trencar el 

cercle d’entrades i sortides. Jo li ho desitjo de tot cor!.



El segon dia del curs, quan estàvem dinant, se 

m’acosta seriós i prudent assenyalant primer les 

meves xancletes i després les seves: Són iguales!, 

em diu en veu baixa i aire triomfant. Ens vam 

mirar, vam somriure i ara gairebé ja som amics 

inseparables. Bé, no precisament nosaltres, però 

sí, les nostres respectives xancletes. Quan anem a 

la sala de meditació, tots ens descalcem per 

entrar-hi. Des d’aquell segon dia, ell espera que jo 

ho faci primer per posar les seves xancletes al 

costat de les meves. En sortir de la classe, espera 

que jo em calci, després ell es calça les seves. Se 

les mira complagut, després mira les meves, 

aixeca la vista, em mira i em somriu. Ja no cal 

que ens diguem res més.



 Em sembla que d’ara endavant, quan em passegi 

per la ciutat, aniré pels carrers buscant unes 

xancletes com les meves. Si les trobo voldrà dir 

que el meu amic està passant una temporada a la 

casa gran. A poc a poc, amb l’alegria dins del cos 

m'asseuré al seu costat, ens mirarem les xancletes, 

ens mirarem als ulls i assaborirem un cop més 

l’amistat… de les nostres xancletes.



     La vida passa més depresa que els fulls d'un 

llibre obert al vent. Jo, que quasi bé estic acabant 

el llibre de la meva vida, m'havia oblidat 

completament del meu amic de les xancletes. Les 

casualitats de la vida i el meu cor em van avisar: 

estava allà, un cop més, en un racó de carrer, 

arraulit dins un tros de tela que encara deixava 

endevinar que un dia havia sigut una manta. La 

memòria a cops és més ràpida que un llampec i 

aquesta vegada no va fallar. El vaig reconèixer al 

primer cop d'ull!



     Ell mig adormit i jo que m'hi acosto, m'ajupo i 

m'assec al seu costat. Passa una bona estona abans 

que amb una mandra definitiva obri els ulls, 

primer amb l'aire de rutina del cada dia, després 

ens creuem les mirades. Vam estar una estona 

callats (no recordo si va ser molt llarga) No ens 

vam dir res, però el nostre somriure va ser tan 

acollidor com l'abraçada d'uns vells amics.



     Vaig intentar encetar un diàleg per saber dels 

camins de la seva vida. Ell, home de poques 

paraules, a les meves preguntes em contestava 

amb un cop d'ull dirigit a la seva manta, a la seva 

barba bruta i deixada i a les seves mans resseques 

i tremoloses. Ja no calien més respostes.



     A mi, que la vida m'havia donat un enrenou 

d'alegries, m'havia fet ric i tenia a l'abast tot allò 

que el cor em demanava. La riquesa, però, (i això 

ho he après després de molts anys de dispendis) 

deixa un pòsit mig amagat a algun racó de la 

consciencia. Un regust de justícia social que 

t'empeny i que cal atendre mal que bé. Assegut 

amb el meu amic en aquell racó brut, oblidat de la 

mà de Déu, se'm va encendre una llumeta que em 

deia que per fi havia trobat la manera d'acomplir 

amb el que creia que era la meva obligació. “Tu 

demanen el que vulguis” li vaig dir una, dues, tres, 

i no sé quantes vegades més. “Soc ric i puc fer 

amb els meus diners el que vulgui i avui, tinc 

ganes de treure't d'aquest món de misèria. Ell, el 

meu amic de les xancletes em contestava amb mil 

excuses,que no necessitava res, que ja tenia tot el 

que li calia. La meva oferta de instal·lar-lo en un 

piset, de passar-li uns dinerets amb regularitat 

mensual, semblava que no li feien cap efecte. Per 

fi, després de molt insistir, va girar el cap i mig 

avergonyit em va dir: “necessito... unes xancletes 

noves”.



     Amagats sota la vella manta li vaig deixar un 

bon feix de diners. Ara, l'avergonyit era jo. Les 

seves quatre paraules arrancades amb la meva 

impertinent insistència, em van fer arribar a una 

conclusió trista, dolorosa i definitiva: Ell, el meu 

amic de les xancletes era més lliure i més ric que 

jo.






















sábado, 3 de octubre de 2015



Retalls a cau d'orella




    Les parets són fredes, el silenci encara ho és més. Les portes de barrots de ferro es van tancant i ell, esmaperdut, arrossega els peus cap a la seva cel·la de càstig. N'ha fet de l'alçada d'un campanar. Jo, ara, me'l miro i no puc evitar una angoixo profunda que, estic segur, arrossegaré mentre visqui.



       


Feia fred a cor que me'n dons. Les Rambles acaronades per l'aigua de la pluja, semblaven vestides de Diumenge. Jo, sota un paraigües protector, passejava assaborint aquells moments. Quin bé de Déu de pluja!, i que bé que m'hi trobava! En un raconet de no sé on del meu esperit, vaig ser feliç.

    


La taula ben parada, tot a punt pel dinar d'avui. Els rovellons a la brasa, d'aquell color rovellat que enamora, ens estàn demanant que els hi fem cas. Que ells són allà per ser menjats. Quin deliri, Déu, quin deliri! N'hi ha per sucar-hi pa! Callem i amb els ulls clucs gaudim d'uns moments únics, gairebé divins.

    



El meu robot és ben menut però més eixerit que un pèsol. Et mira amb uns ulls que sembla gairebé que pensi. I quan em somriu? Ah, quan em somriu! No puc fer-hi més: quedo d'allò més embadalit. Bé, que em té robat el cor. I ell ho sap el punyatero,!

    

Ara, davant meu, el monitor, fred, callat i ple de llum. Sembla que se'n foti de mi. No diu res, absolutament res i, pot ser, espera que jo li digui quelcom. Monitor, amic meu, jo que li dic, estic tan fred i tan buit com tu. Tu, però, al menys il·lumines i jo...jo estic a les fosques... No em contesta.

    
Després de l'aperitiu, aquella oliva era l' última que quedava. Formosa, d'un ovalat perfecte i amb aquell verd oliva (mai tan ben dit) tan engrescador. Jo que intento caçar-la amb l'escuradents. Punxo per aquí, i se m'escapa per allà. Així un cop i un altre, la maleïda!! Em fa tanta ràbia, que si pogués... me la menjaria!

    
Em cau a les mans un paper blanc tacat de punts rodons. Me'l miro calladament i veig que és una partitura: mi, fa, sol, fa, mi, re. El meu cor em diu que aquesta frase musical pertany a la Novena. Per dins sento l'orquestra, la música va prenent cos i com aquell qui diu, sense voler, el meu esperit s'enfila i s'enfila i em porta cap una plenitud enyorada.

   


 La casa dels ocellets, petita, blanca i bufona, abans tan viscuda. Ara ja no hi ha mai ningú: la crisis m'ha obligat a reduir despeses i ells s'han quedat sense el pinso acostumat. De les branques a la caseta van i venen, esperant, pot ser, un miracle. Jo me'ls miro ple d'enyor i d'esperança d'un temps millor.

    


Agafo la ploma. És negra, fina i plena a rebotir d'una tinta què es frisa per sortir a passejar pel paper. Em quedo parat, ella es posa nerviosa, no se sap estar quieta. Jo be prou voldria fer-la córrer. Que trist em sento quan no tinc res a dir!...
       



Ja fa tants anys que porto aquestes sabatilles que s'han fet velles i em fan caure. D'aquí a quatre dies que en faré vuitanta, me'n regalaré unes de noves..

Que n'és estrany! Ara ja tinc les noves, i també caic...

He dit!





martes, 16 de junio de 2015

Un déu d'estar per casa



                        UN DÉU D'ESTAR PER CASA



L'Heracli passejava les seves cabòries pels racons del jardí on l'ombra posa les seves condicions i el sol hi és estrany. Res el seduïa tant com el ritme de vida pausada que li penetrava ben endins quan el fullatge dels arbres li cantava cançons dolces; quan la gespa s'inclinava respectuosa davant les seves petjades; o bé quan el rierol rellentia els seu ritme d'aigua dolça.

Va ser precisament aleshores que va sentir un gemec. Primer no en va fer cas. Era, aquest tan persistent, que no va tenir més remei que parar l'orella.
-Ei, amic!, ei company!, ei vianant!, que sóc aquí i que voldria el teu consell. I així insistí un i un altre cop, aquella pedra que al bell mig del camí remugava desconsoladament.

L'Heracli, doncs, ple de bones intencions, va optar per interrompre el seu silenci i escoltar el plany de la que semblava poca cosa més que una pedra estratègicament ubicada per interrompré el passeig del caminat .

-En què et puc servir, germana pedra? Deus estar molt angoixada per enviar-me aquests laments tan tristos.

-Ai! company, si sabessis la meva tragèdia. Jo, ja ho veus, sóc pedra res més que una pedra. Aquí on em veus, la meva llarga vida no ha sigut més que una inacabable, terrible frustració. Segons, minuts, hores, dies, mesos anys i segles esperant, ja quasi bé sense esperança, d'assolir la meva vocació secreta.
-I doncs, penso que deus estar ben errada si creus que jo et puc ajudar. De totes maneres, ara que ens anem coneixent, per què no m'expliques quina és, en definitiva la teva vocació secreta?

-Jo, company que tens la gentilesa d'escoltar-me (ningú mai m'havia pres seriosament com ho fas tu ara). Jo hauria volgut ser peix. Però, no et pensis, res de peix de peixera, d'aquells que no veuen més enllà de la seva gàbia de cristall. Vull dir hauria volgut ser un d'aquells peixos que immersos en la infinitat del mar blau assoleixen horitzons infinits. D'aquells que es gronxen en els boscos de coralls i galopen cavallets de mar. Dels que juguen a saltar i parar amb els pops o dels que pugen a la superfície per acaronar el sol.

Heracli que tenia un cor més generós que una olivera centenària, no va poder resistir la temptació. Ja ho havia fet una vegada, encara ho recordava com si fos ahir. Quan la tortuga del veí es va proposar tossudament, córrer una marató. Ell, l'Heracli,va invocar les més altes jerarquies de la cort celestial, i li ho van concedir: va esdevenir un déu! Ben entès, un déu menor (res de voler treure protagonismes de més amunt). I la tortuga no va arribar de les primeres però, que poc se n'hi va faltar!

Si ho havia aconseguit una vegada, per què no n'hi podia haver una altra? No era el problema de la pedra un cas encara més punyent? Al cap i a la fi, la tortuga xino-xano participava a totes les curses del veïnat. La pedra... pobreta pedra!

No s'hi va pensar dues vegades: uns quants encanteris, unes lletanies amb el seu llatí macarrònic, i encara, per una segona vegada, l'Heracli es va transformar en déu! (déu de fireta, ben entès) però que quan s'hi posava feia meravelles. Així li va fer saber a la pedra que no parava de remugar:

-Tu ets pedra i d'aquesta pedra que ets tu, en faré un peix. Per fi, els teus laments han estat escoltats. Però, ara que hi penso, tenim tu i jo un seriós problema: jo, com a déu que sóc, no sé nedar i si t'haig de dir la veritat em faria molta por provar-ho. El teu cas encara el veig més greu. Com vols que una pedra , dura i pesada com tu, floti entre les aigües profundes dels nostres mars?

-Això, avui per avui, és un problema de poca volada. Tu fes-me peix i deixem ben a la vora del mar, i mentre respiro l'aire del cel, com que tinc temps i paciència, aniré escoltant les llissons dels futurs companys. Gaudiré del goig de veure i de viure i el de més, ja vindrà sol.

La pedra va esdevenir peix i passava la vida penjat de la branca d'un pi que llepava el mar. Els anys van seguir el seu curs de tirar endavant i el peix-pedra no perdia les esperances. No era ni pedra ni peix. Estava fet un embolic però passava l'estona aprenent. I que n'era de bonic veure l'enrenou de peixos, de blaus, de grocs, de verds i de vermells que enjogassats es divertien. Feien tantes cabrioles que l'arribaven a tocar. Ensumava l'aigua de mar i semblava que ja en tenia prou. Ell, el pobre peix-pedra penjat a la branca més escarransida d'un pi famolenc.

Els vents de tramuntana, quan el fred els empaita, acostumen a venir ben emprenyats. Aquell dia, especialment, el nostre amic, va ensumar que el bateig d'aigua de mar, estava a l'abast. La corda que l'aguantava havia rebut tantes trompades, que per fi, va cedir i el peix quasi pedra, va caure a la cresta d'una onada que com un pispa, el va engolir.

La Ninona una peixa jove bonica i amb ulls d'enamorada, feia dies que estava a l'aguait. El peix-pedra pesava tant que va tenir que fer un esforç ben gros per recuperar-lo del fons del mar. Ella que li fa l'ullet, un petó fugisser a la galta i un senyal imperatiu amb la seva aleta d’escampar de boira.

Redéu quin món! Que n'era de dolça aquella aigua salada! El ball de les sardines remolinant amunt i avall, les raïes majestàtiques jugaven pausadament amb les tortugues. Els dofins cantaven i ballaven la joia de viure. El mero encauat que s'ho mirava tot amb la serietat d'un vell que ja ve de tornada. Les algues, submises, seguien delectin-se del balanceig dels corrents... i els taurons que no entenien de les belleses de la mare natura, tenien gana, molta gana...

Si el peix-pedra i la Ninona haguessin pogut sobreviure, segur que s'haurien preguntat: qui no canviaria milions d'anys d'avorriment per uns instants de felicitat?



viernes, 22 de mayo de 2015

KUNTA ESCRIU LA SEVA CARTA ALS REIS MAGS




Kunta que ja hi començava a veure clar, va enviar la seva carta als Reis Mags i deia així:

Estimats Reis Mags, jo no vull ser negre com els meus companys. Els fan pencar com animals i quasi bé es moren de gana. Jo vull ser blanc com aquests que venen per aquí, van ben vestits, porten cotxes molt bonics i obren una aixeta i els hi surt tota l'aigua que volen. Vull ser blanc com ells i així no tindré que passar mai gana.

Els Reis Mags li van portar un producte perquè el proves... sembla que no va funcionar...

jueves, 5 de marzo de 2015

BATALLETES

BATALLETES.

      Abans, quan els meus pares eren joves, un home de 80 anys era un vell. Definitivament vell. Avui, que els meus pare ja no hi són i jo ja en tinc 81,  soc un vell, perquè negar-ho. Rematadament vell.
Els vells d'abans, quan els meus pares eren joves, explicaven les seves petites batalletes i els joves les escoltaven pacientment. Els vells d'avui, també cauen en la temptació d'explicar les seves. Por ser hi haurà algun jove que encara escolti la meva d'avui:

       M'han telefonat els del RAC per preguntar-me si tenia algun viatge en perspectiva.
I, em diuen,  que recordés que ells són els experts en organitzar toms arreu del món i que estaven a la meva disposició.  Jo els he contestat, que, em sembla que aquest any no faré cap viatge; que prefereixo la calma de Sant Cugat i gaudir de les passejades pel Parc Central. 

I l'any que ve?, m'han preguntat, i la meva resposta aquesta vegada sí que ha sigut afirmativa: Sí, l'any que ve vull anar al cel. Ah! Al cel! m'han contestat. No, la veritat és que no tenim res organitzat per anar al cel. Però, ara que ho diu, li prometo que ho estudiarem ben seriosament. No sé com no hi hem caigut abans. És un país del que ningú en parla però tothom hi vol anar. El tindrem al corrent, Sr. Vancells. I jo he pensat: si no s'afanyen...  

jueves, 5 de febrero de 2015