El
meu amic de les xancletes
Aquest
és el petit conte d'una amistat que vaig
fer ja fa uns quants anys.
Des d'aleshores no l'he
vist més... ni un sol dia deixo de
buscar-lo, però...
El
seu cap és imponent. Disposa d’una cabellera
gairebé blanca, molt
espessa i arrissada sense cap
ordre ni concert. És tan abundant que
empalma
amb la barba on hi queden alguns senyals que un
dia va ser
negra. Aquesta també és llarga,
penosament llarga de tants anys que
fa que ni se
la mira. Tot plegat fa que de la cara solament se li
vegin els ulls. Aquests sí, ben negres i vius, però
sempre mirant
cap a un horitzó que tan sols ell
coneix. L’esquena està tan
corbada que l’obliga a
un caminar feixuc. Ho fa d’esma. No sap
si va
endavant o endarrere. Va esmaperdut.
Aquí
on el veieu, disposa de dues cases; a la gran,
la més oberta hi
passa solament algunes
temporades. És espaiosa i situada al peu de
Collserola, gaudeix d’unes esplendoroses vistes al
mar. És oberta
i acollidora. És per això que hi ha
sempre un seguit de gent que hi
entra i en surt com
si fossin a casa seva. L’altra, tot i que també
és
gran, no n'és tant com la primera. Les vistes no
són al mar ni
tampoc es veu la muntanya. No és
que sigui la casa d’estiu, és
que hi va quan les
coses no li van gaire bé. La primera, la gran, es
diu
Barcelona i la segona, on es queda temporades
més llargues, es
diu Can Brians.
És
el clàssic indigent que podeu trobar a molts
racons de la ciutat.
Quan passes pel seu costat,
quasi ni te n’adones i si d’alguna
manera, sense
voler, la teva vista hi cau al damunt, se t’escapa
una expressió de rebuig meitat fàstic i meitat pena.
Tan sols uns
segons i te n’has oblidat. És allà com
un moble abandonat,
enganxat al paisatge urbà.
És allà d’ofici. És com si sortís
per floració
espontània. Com una mala herba que creix en un
racó
de paret fins que algú sense ni saber-ho, hi
passa per damunt, la
trepitja i continua el seu
camí.
Viu
del que li tiren i es droga quan pot. Ven la
pols blanca i ho fa per
poder-ne prendre. El seu
procés de vida és més o menys el següent:
viu a la
casa gran i dorm al carrer que vol i allà on vol .
Un dia,
la policia que ja el coneix, l’agafa i el
porta a la casa més
reduïda a Can Brians. Allà
s’hi passa uns mesos o uns anys en
funció del
cavall que li han trobat a sobre. Segueix un
programa de
desintoxicació amb meta-dona, i va
reduint la addicció a poc a poc.
Acaba la
condemna més o menys apanyadet i torna a la casa
gran. Allà
trobarà de nou els seus contactes:
comprarà la droga, en vendrà
una part, es fotrà la
que li queda, la policia que el coneix, etc...
etc…
Un
cop dit això, només cal afegir que, aquesta
vegada sí, està
seguint el programa amb extrema
serietat. Ho està passant molt
malament:
espasmes constants, esgarrifances de fred,
insomni persistent. Clar i català: és un cos que li
demana imperiosament el
que li pertany, la seva
dosi. Està fent un esforç extraordinari.
Confia que
amb l’ajut d'aquest protocol podrà trencar el
cercle d’entrades i sortides. Jo li ho desitjo de tot cor!.
El
segon dia del curs, quan estàvem dinant, se
m’acosta seriós i
prudent assenyalant primer les
meves xancletes i després les seves:
Són iguales!,
em diu en veu baixa i aire triomfant. Ens vam
mirar,
vam somriure i ara gairebé ja som amics
inseparables. Bé, no
precisament nosaltres, però
sí, les nostres respectives xancletes.
Quan anem a
la sala de meditació, tots ens descalcem per
entrar-hi.
Des d’aquell segon dia, ell espera que jo
ho faci primer per posar
les seves xancletes al
costat de les meves. En sortir de la classe,
espera
que jo em calci, després ell es calça les seves. Se
les mira
complagut, després mira les meves,
aixeca la vista, em mira i em
somriu. Ja no cal
que ens diguem res més.
Em
sembla que d’ara endavant, quan em passegi
per la ciutat, aniré
pels carrers buscant unes
xancletes com les meves. Si les trobo
voldrà dir
que el meu amic està passant una temporada a la
casa
gran. A poc a poc, amb l’alegria dins del cos
m'asseuré al seu
costat, ens mirarem les xancletes,
ens mirarem als ulls i
assaborirem un cop més
l’amistat… de les nostres xancletes.
La
vida passa més depresa que els fulls d'un
llibre obert al vent. Jo,
que quasi bé estic acabant
el llibre de la meva vida, m'havia
oblidat
completament del meu amic de les xancletes. Les
casualitats
de la vida i el meu cor em van avisar:
estava allà, un cop més, en
un racó de carrer,
arraulit dins un tros de tela que encara deixava
endevinar que un dia havia sigut una manta. La
memòria a cops és
més ràpida que un llampec i
aquesta vegada no va fallar. El vaig
reconèixer al
primer cop d'ull!
Ell mig adormit i jo que m'hi
acosto, m'ajupo i
m'assec al seu costat. Passa una bona estona abans
que amb una mandra definitiva obri els ulls,
primer amb l'aire de
rutina del cada dia, després
ens creuem les mirades. Vam estar una
estona
callats (no recordo si va ser molt llarga) No ens
vam dir res,
però el nostre somriure va ser tan
acollidor com l'abraçada d'uns
vells amics.
Vaig
intentar encetar un diàleg per saber dels
camins de la seva vida.
Ell, home de poques
paraules, a les meves preguntes em contestava
amb
un cop d'ull dirigit a la seva manta, a la seva
barba bruta i deixada
i a les seves mans resseques
i tremoloses. Ja no calien més
respostes.
A
mi, que la vida m'havia donat un enrenou
d'alegries, m'havia fet ric
i tenia a l'abast tot allò
que el cor em demanava. La riquesa, però,
(i això
ho he après després de molts anys de dispendis)
deixa un
pòsit mig amagat a algun racó de la
consciencia. Un regust de
justícia social que
t'empeny i que cal atendre mal que bé. Assegut
amb el meu amic en aquell racó brut, oblidat de la
mà de Déu, se'm
va encendre una llumeta que em
deia que per fi havia trobat la manera
d'acomplir
amb el que creia que era la meva obligació. “Tu
demanen
el que vulguis” li vaig dir una, dues, tres,
i no sé quantes
vegades més. “Soc ric i puc fer
amb els meus diners el que vulgui
i avui, tinc
ganes de treure't d'aquest món de misèria. Ell, el
meu
amic de les xancletes em contestava amb mil
excuses,que no
necessitava res, que ja tenia tot el
que li calia. La meva oferta de
instal·lar-lo en un
piset, de passar-li uns dinerets amb regularitat
mensual, semblava que no li feien cap efecte. Per
fi, després de
molt insistir, va girar el cap i mig
avergonyit em va dir:
“necessito... unes xancletes
noves”.
Amagats
sota la vella manta li vaig deixar un
bon feix de diners. Ara,
l'avergonyit era jo. Les
seves quatre paraules arrancades amb la
meva
impertinent insistència, em van fer arribar a una
conclusió
trista, dolorosa i definitiva: Ell, el meu
amic de les xancletes era
més lliure i més ric que
jo.
