Un déu d'estar per casa

                        UN DÉU D'ESTAR PER CASA

L'Heracli passejava les seves cabòries pels racons del jardí on l'ombra posa les seves condicions i el sol hi és estrany. Res el seduïa tant com el ritme de vida pausada que li penetrava ben endins quan el fullatge dels arbres li cantava cançons dolces; quan la gespa s'inclinava respectuosa davant les seves petjades; o bé quan el rierol rellentia els seu ritme d'aigua dolça.

Va ser precisament aleshores que va sentir un gemec. Primer no en va fer cas. Era, aquest tan persistent, que no va tenir més remei que parar l'orella.

-Ei, amic!, ei company!, ei vianant!, que sóc aquí i que voldria el teu consell. I així insistí un i un altre cop, aquella pedra que al bell mig del camí remugava desconsoladament.

L'Heracli, doncs, ple de bones intencions, va optar per interrompre el seu silenci i escoltar el plany de la que semblava poca cosa més que una pedra estratègicament ubicada per interrompré el passeig del caminat .

-En què et puc servir, germana pedra? Deus estar molt angoixada per enviar-me aquests laments tan tristos.

-Ai! company, si sabessis la meva tragèdia. Jo, ja ho veus, sóc pedra res més que una pedra. Aquí on em veus, la meva llarga vida no ha sigut més que una inacabable, terrible frustració. Segons, minuts, hores, dies, mesos anys i segles esperant, ja quasi bé sense esperança, d'assolir la meva vocació secreta.

-I doncs, penso que deus estar ben errada si creus que jo et puc ajudar. De totes maneres, ara que ens anem coneixent, per què no m'expliques quina és, en definitiva la teva vocació secreta?

-Jo, company que tens la gentilesa d'escoltar-me (ningú mai m'havia pres seriosament com ho fas tu ara). Jo hauria volgut ser peix. Però, no et pensis, res de peix de peixera, d'aquells que no veuen més enllà de la seva gàbia de cristall. Vull dir hauria volgut ser un d'aquells peixos que immersos en la infinitat del mar blau assoleixen horitzons infinits. D'aquells que es gronxen en els boscos de coralls i galopen cavallets de mar. Dels que juguen a saltar i parar amb els pops o dels que pugen a la superfície per acaronar el sol.

Heracli que tenia un cor més generós que una olivera centenària, no va poder resistir la temptació. Ja ho havia fet una vegada, encara ho recordava com si fos ahir. Quan la tortuga del veí es va proposar tossudament, córrer una marató. Ell, l'Heracli,va invocar les més altes jerarquies de la cort celestial, i li ho van concedir: va esdevenir un déu! Ben entès, un déu menor (res de voler treure protagonismes de més amunt). I la tortuga no va arribar de les primeres però, que poc se n'hi va faltar!

Si ho havia aconseguit una vegada, per què no n'hi podia haver una altra? No era el problema de la pedra un cas encara més punyent? Al cap i a la fi, la tortuga xino-xano participava a totes les curses del veïnat. La pedra... pobreta pedra!

No s'hi va pensar dues vegades: uns quants encanteris, unes lletanies amb el seu llatí macarrònic, i encara, per una segona vegada, l'Heracli es va transformar en déu! (déu de fireta, ben entès) però que quan s'hi posava feia meravelles. Així li va fer saber a la pedra que no parava de remugar:

-Tu ets pedra i d'aquesta pedra que ets tu, en faré un peix. Per fi, els teus laments han estat escoltats. Però, ara que hi penso, tenim tu i jo un seriós problema: jo, com a déu que sóc, no sé nedar i si t'haig de dir la veritat em faria molta por provar-ho. El teu cas encara el veig més greu. Com vols que una pedra , dura i pesada com tu, floti entre les aigües profundes dels nostres mars?

-Això, avui per avui, és un problema de poca volada. Tu fes-me peix i deixem ben a la vora del mar, i mentre respiro l'aire del cel, com que tinc temps i paciència, aniré escoltant les llissons dels futurs companys. Gaudiré del goig de veure i de viure i el de més, ja vindrà sol.

La pedra va esdevenir peix i passava la vida penjat de la branca d'un pi que llepava el mar. Els anys van seguir el seu curs de tirar endavant i el peix-pedra no perdia les esperances. No era ni pedra ni peix. Estava fet un embolic però passava l'estona aprenent. I que n'era de bonic veure l'enrenou de peixos, de blaus, de grocs, de verds i de vermells que enjogassats es divertien. Feien tantes cabrioles que l'arribaven a tocar. Ensumava l'aigua de mar i semblava que ja en tenia prou. Ell, el pobre peix-pedra penjat a la branca més escarransida d'un pi famolenc.

Els vents de tramuntana, quan el fred els empaita, acostumen a venir ben emprenyats. Aquell dia, especialment, el nostre amic, va ensumar que el bateig d'aigua de mar, estava a l'abast. La corda que l'aguantava havia rebut tantes trompades, que per fi, va cedir i el peix quasi pedra, va caure a la cresta d'una onada que com un pispa, el va engolir.

La Ninona una peixa jove bonica i amb ulls d'enamorada, feia dies que estava a l'aguait. El peix-pedra pesava tant que va tenir que fer un esforç ben gros per recuperar-lo del fons del mar. Ella que li fa l'ullet, un petó fugisser a la galta i un senyal imperatiu amb la seva aleta d’escampar de boira.

Redéu quin món! Que n'era de dolça aquella aigua salada! El ball de les sardines remolinant amunt i avall, les raïes majestàtiques jugaven pausadament amb les tortugues. Els dofins cantaven i ballaven la joia de viure. El mero encauat que s'ho mirava tot amb la serietat d'un vell que ja ve de tornada. Les algues, submises, seguien delectin-se del balanceig dels corrents... i els taurons que no entenien de les belleses de la mare natura, tenien gana, molta gana...

Si el peix-pedra i la Ninona haguessin pogut sobreviure, segur que s'haurien preguntat: qui no canviaria milions d'anys d'avorriment per uns instants de felicitat?