UN DÉU D'ESTAR PER CASA
L'Heracli passejava les seves cabòries pels racons del
jardí on l'ombra posa les seves condicions i el sol hi és estrany. Res el
seduïa tant com el ritme de vida pausada que li penetrava ben endins quan el
fullatge dels arbres li cantava cançons dolces; quan la gespa s'inclinava
respectuosa davant les seves petjades; o bé quan el rierol rellentia els seu
ritme d'aigua dolça.
Va ser precisament aleshores que va sentir un gemec.
Primer no en va fer cas. Era, aquest tan persistent, que no va tenir més remei
que parar l'orella.
-Ei, amic!, ei company!, ei vianant!, que sóc aquí i que voldria el teu
consell. I així insistí un i un altre cop, aquella pedra que al bell mig del
camí remugava desconsoladament.
L'Heracli, doncs, ple de bones intencions, va optar
per interrompre el seu silenci i escoltar el plany de la que semblava poca cosa
més que una pedra estratègicament ubicada per interrompré el passeig del
caminat .
-En què et puc servir, germana pedra? Deus estar molt angoixada per
enviar-me aquests laments tan tristos.
-Ai! company, si sabessis la meva tragèdia. Jo, ja ho veus, sóc pedra res
més que una pedra. Aquí on em veus, la meva llarga vida no ha sigut més que una
inacabable, terrible frustració. Segons, minuts, hores, dies, mesos anys i
segles esperant, ja quasi bé sense esperança, d'assolir la meva vocació
secreta.
-I doncs, penso
que deus estar ben errada si creus que jo et puc ajudar. De totes maneres, ara
que ens anem coneixent, per què no m'expliques quina és, en definitiva la teva
vocació secreta?
-Jo, company
que tens la gentilesa d'escoltar-me (ningú mai m'havia pres seriosament com ho
fas tu ara). Jo hauria volgut ser peix. Però, no et pensis, res de peix de
peixera, d'aquells que no veuen més enllà de la seva gàbia de cristall. Vull
dir hauria volgut ser un d'aquells peixos que immersos en la infinitat del mar
blau assoleixen horitzons infinits. D'aquells que es gronxen en els boscos de
coralls i galopen cavallets de mar. Dels que juguen a saltar i parar amb els
pops o dels que pugen a la superfície per acaronar el sol.
Heracli que tenia un cor més generós que una olivera
centenària, no va poder resistir la temptació. Ja ho havia fet una vegada, encara
ho recordava com si fos ahir. Quan la tortuga del veí es va proposar
tossudament, córrer una marató. Ell, l'Heracli,va invocar les més altes
jerarquies de la cort celestial, i li ho van concedir: va esdevenir un déu! Ben
entès, un déu menor (res de voler treure protagonismes de més amunt). I la
tortuga no va arribar de les primeres però, que poc se n'hi va faltar!
Si ho havia aconseguit una vegada, per què no n'hi
podia haver una altra? No era el problema de la pedra un cas encara més
punyent? Al cap i a la fi, la tortuga xino-xano participava a totes les curses
del veïnat. La pedra... pobreta pedra!
No s'hi va pensar dues vegades: uns quants encanteris,
unes lletanies amb el seu llatí macarrònic, i encara, per una segona vegada,
l'Heracli es va transformar en déu! (déu de fireta, ben entès) però que quan
s'hi posava feia meravelles. Així li va fer saber a la pedra que no parava de
remugar:
-Tu ets pedra i d'aquesta pedra que ets tu, en faré un
peix. Per fi, els teus laments han estat escoltats. Però, ara que hi penso,
tenim tu i jo un seriós problema: jo, com a déu que sóc, no sé nedar i si
t'haig de dir la veritat em faria molta por provar-ho. El teu cas encara el
veig més greu. Com vols que una pedra , dura i pesada com tu, floti entre les
aigües profundes dels nostres mars?
-Això, avui per avui, és un problema de poca volada.
Tu fes-me peix i deixem ben a la vora del mar, i mentre respiro l'aire del cel,
com que tinc temps i paciència, aniré escoltant les llissons dels futurs
companys. Gaudiré del goig de veure i de viure i el de més, ja vindrà sol.
La pedra va esdevenir peix i passava la vida penjat de
la branca d'un pi que llepava el mar. Els anys van seguir el seu curs de tirar
endavant i el peix-pedra no perdia les esperances. No era ni pedra ni peix.
Estava fet un embolic però passava l'estona aprenent. I que n'era de bonic
veure l'enrenou de peixos, de blaus, de grocs, de verds i de vermells que
enjogassats es divertien. Feien tantes cabrioles que l'arribaven a tocar. Ensumava
l'aigua de mar i semblava que ja en tenia prou. Ell, el pobre peix-pedra penjat
a la branca més escarransida d'un pi famolenc.
Els vents de tramuntana, quan el fred els empaita, acostumen
a venir ben emprenyats. Aquell dia, especialment, el nostre amic, va ensumar
que el bateig d'aigua de mar, estava a l'abast. La corda que l'aguantava havia
rebut tantes trompades, que per fi, va cedir i el peix quasi pedra, va caure a
la cresta d'una onada que com un pispa, el va engolir.
La Ninona una peixa jove bonica i amb ulls
d'enamorada, feia dies que estava a l'aguait. El peix-pedra pesava tant que va
tenir que fer un esforç ben gros per recuperar-lo del fons del mar. Ella que li
fa l'ullet, un petó fugisser a la galta i un senyal imperatiu amb la seva aleta
d’escampar de boira.
Redéu quin món! Que n'era de dolça aquella aigua
salada! El ball de les sardines remolinant amunt i avall, les raïes majestàtiques
jugaven pausadament amb les tortugues. Els dofins cantaven i ballaven la joia
de viure. El mero encauat que s'ho mirava tot amb la serietat d'un vell que ja ve
de tornada. Les algues, submises, seguien delectin-se del balanceig dels
corrents... i els taurons que no entenien de les belleses de la mare natura,
tenien gana, molta gana...
Si el peix-pedra i la Ninona haguessin pogut
sobreviure, segur que s'haurien preguntat: qui no canviaria milions d'anys
d'avorriment per uns instants de felicitat?
