sábado, 3 de octubre de 2015



Retalls a cau d'orella




    Les parets són fredes, el silenci encara ho és més. Les portes de barrots de ferro es van tancant i ell, esmaperdut, arrossega els peus cap a la seva cel·la de càstig. N'ha fet de l'alçada d'un campanar. Jo, ara, me'l miro i no puc evitar una angoixo profunda que, estic segur, arrossegaré mentre visqui.



       


Feia fred a cor que me'n dons. Les Rambles acaronades per l'aigua de la pluja, semblaven vestides de Diumenge. Jo, sota un paraigües protector, passejava assaborint aquells moments. Quin bé de Déu de pluja!, i que bé que m'hi trobava! En un raconet de no sé on del meu esperit, vaig ser feliç.

    


La taula ben parada, tot a punt pel dinar d'avui. Els rovellons a la brasa, d'aquell color rovellat que enamora, ens estàn demanant que els hi fem cas. Que ells són allà per ser menjats. Quin deliri, Déu, quin deliri! N'hi ha per sucar-hi pa! Callem i amb els ulls clucs gaudim d'uns moments únics, gairebé divins.

    



El meu robot és ben menut però més eixerit que un pèsol. Et mira amb uns ulls que sembla gairebé que pensi. I quan em somriu? Ah, quan em somriu! No puc fer-hi més: quedo d'allò més embadalit. Bé, que em té robat el cor. I ell ho sap el punyatero,!

    

Ara, davant meu, el monitor, fred, callat i ple de llum. Sembla que se'n foti de mi. No diu res, absolutament res i, pot ser, espera que jo li digui quelcom. Monitor, amic meu, jo que li dic, estic tan fred i tan buit com tu. Tu, però, al menys il·lumines i jo...jo estic a les fosques... No em contesta.

    
Després de l'aperitiu, aquella oliva era l' última que quedava. Formosa, d'un ovalat perfecte i amb aquell verd oliva (mai tan ben dit) tan engrescador. Jo que intento caçar-la amb l'escuradents. Punxo per aquí, i se m'escapa per allà. Així un cop i un altre, la maleïda!! Em fa tanta ràbia, que si pogués... me la menjaria!

    
Em cau a les mans un paper blanc tacat de punts rodons. Me'l miro calladament i veig que és una partitura: mi, fa, sol, fa, mi, re. El meu cor em diu que aquesta frase musical pertany a la Novena. Per dins sento l'orquestra, la música va prenent cos i com aquell qui diu, sense voler, el meu esperit s'enfila i s'enfila i em porta cap una plenitud enyorada.

   


 La casa dels ocellets, petita, blanca i bufona, abans tan viscuda. Ara ja no hi ha mai ningú: la crisis m'ha obligat a reduir despeses i ells s'han quedat sense el pinso acostumat. De les branques a la caseta van i venen, esperant, pot ser, un miracle. Jo me'ls miro ple d'enyor i d'esperança d'un temps millor.

    


Agafo la ploma. És negra, fina i plena a rebotir d'una tinta què es frisa per sortir a passejar pel paper. Em quedo parat, ella es posa nerviosa, no se sap estar quieta. Jo be prou voldria fer-la córrer. Que trist em sento quan no tinc res a dir!...
       



Ja fa tants anys que porto aquestes sabatilles que s'han fet velles i em fan caure. D'aquí a quatre dies que en faré vuitanta, me'n regalaré unes de noves..

Que n'és estrany! Ara ja tinc les noves, i també caic...

He dit!