miércoles, 23 de diciembre de 2015

EL MEU AMIC DE LES XANCLETES (2)




El meu amic de les xancletes



     Aquest és el petit conte d'una amistat que vaig 

fer ja fa uns quants anys. Des d'aleshores no l'he 

vist més... ni un sol dia deixo de buscar-lo, però...



     
El seu cap és imponent. Disposa d’una cabellera 

gairebé blanca, molt espessa i arrissada sense cap 
 
ordre ni concert. És tan abundant que empalma 

amb la barba on hi queden alguns senyals que un 

dia va ser negra. Aquesta també és llarga, 

penosament llarga de tants anys que fa que ni se 

la mira. Tot plegat fa que de la cara solament se li 

 vegin els ulls. Aquests sí, ben negres i vius, però 

sempre mirant cap a un horitzó que tan sols ell 

coneix. L’esquena està tan corbada que l’obliga a 

un caminar feixuc. Ho fa d’esma. No sap si va 

endavant o endarrere. Va esmaperdut.



Aquí on el veieu, disposa de dues cases; a la gran, 

la més oberta hi passa solament algunes 

temporades. És espaiosa i situada al peu de 

Collserola, gaudeix d’unes esplendoroses vistes al 

mar. És oberta i acollidora. És per això que hi ha 

sempre un seguit de gent que hi entra i en surt com 

si fossin a casa seva. L’altra, tot i que també és 

gran, no n'és tant com la primera. Les vistes no 

són al mar ni tampoc es veu la muntanya. No és 

que sigui la casa d’estiu, és que hi va quan les 

coses no li van gaire bé. La primera, la gran, es diu 

Barcelona i la segona, on es queda temporades 

més llargues, es diu Can Brians.


    És el clàssic indigent que podeu trobar a molts 

racons de la ciutat. Quan passes pel seu costat, 

quasi ni te n’adones i si d’alguna manera, sense 

voler, la teva vista hi cau al damunt, se t’escapa 

una expressió de rebuig meitat fàstic i meitat pena. 

Tan sols uns segons i te n’has oblidat. És allà com 

un moble abandonat, enganxat al paisatge urbà. 

És allà d’ofici. És com si sortís per floració 

espontània. Com una mala herba que creix en un 

racó de paret fins que algú sense ni saber-ho, hi 

passa per damunt, la trepitja i continua el seu 

camí.


    Viu del que li tiren i es droga quan pot. Ven la 

pols blanca i ho fa per poder-ne prendre. El seu 

procés de vida és més o menys el següent: viu a la 

casa gran i dorm al carrer que vol i allà on vol . 

Un dia, la policia que ja el coneix, l’agafa i el 

porta a la casa més reduïda a Can Brians. Allà 

s’hi passa uns mesos o uns anys en funció del 

cavall que li han trobat a sobre. Segueix un 

programa de desintoxicació amb meta-dona, i va 

reduint la addicció a poc a poc. Acaba la 

condemna més o menys apanyadet i torna a la casa 

gran. Allà trobarà de nou els seus contactes: 

comprarà la droga, en vendrà una part, es fotrà la 

que li queda, la policia que el coneix, etc... etc…



Un cop dit això, només cal afegir que, aquesta 

vegada sí, està seguint el programa amb extrema 

serietat. Ho està passant molt malament: 

espasmes constants, esgarrifances de fred, 

insomni persistent. Clar i català: és un cos que li 

demana imperiosament el que li pertany, la seva 

dosi. Està fent un esforç extraordinari. Confia que 

amb l’ajut d'aquest protocol podrà trencar el 

cercle d’entrades i sortides. Jo li ho desitjo de tot cor!.



El segon dia del curs, quan estàvem dinant, se 

m’acosta seriós i prudent assenyalant primer les 

meves xancletes i després les seves: Són iguales!, 

em diu en veu baixa i aire triomfant. Ens vam 

mirar, vam somriure i ara gairebé ja som amics 

inseparables. Bé, no precisament nosaltres, però 

sí, les nostres respectives xancletes. Quan anem a 

la sala de meditació, tots ens descalcem per 

entrar-hi. Des d’aquell segon dia, ell espera que jo 

ho faci primer per posar les seves xancletes al 

costat de les meves. En sortir de la classe, espera 

que jo em calci, després ell es calça les seves. Se 

les mira complagut, després mira les meves, 

aixeca la vista, em mira i em somriu. Ja no cal 

que ens diguem res més.



 Em sembla que d’ara endavant, quan em passegi 

per la ciutat, aniré pels carrers buscant unes 

xancletes com les meves. Si les trobo voldrà dir 

que el meu amic està passant una temporada a la 

casa gran. A poc a poc, amb l’alegria dins del cos 

m'asseuré al seu costat, ens mirarem les xancletes, 

ens mirarem als ulls i assaborirem un cop més 

l’amistat… de les nostres xancletes.



     La vida passa més depresa que els fulls d'un 

llibre obert al vent. Jo, que quasi bé estic acabant 

el llibre de la meva vida, m'havia oblidat 

completament del meu amic de les xancletes. Les 

casualitats de la vida i el meu cor em van avisar: 

estava allà, un cop més, en un racó de carrer, 

arraulit dins un tros de tela que encara deixava 

endevinar que un dia havia sigut una manta. La 

memòria a cops és més ràpida que un llampec i 

aquesta vegada no va fallar. El vaig reconèixer al 

primer cop d'ull!



     Ell mig adormit i jo que m'hi acosto, m'ajupo i 

m'assec al seu costat. Passa una bona estona abans 

que amb una mandra definitiva obri els ulls, 

primer amb l'aire de rutina del cada dia, després 

ens creuem les mirades. Vam estar una estona 

callats (no recordo si va ser molt llarga) No ens 

vam dir res, però el nostre somriure va ser tan 

acollidor com l'abraçada d'uns vells amics.



     Vaig intentar encetar un diàleg per saber dels 

camins de la seva vida. Ell, home de poques 

paraules, a les meves preguntes em contestava 

amb un cop d'ull dirigit a la seva manta, a la seva 

barba bruta i deixada i a les seves mans resseques 

i tremoloses. Ja no calien més respostes.



     A mi, que la vida m'havia donat un enrenou 

d'alegries, m'havia fet ric i tenia a l'abast tot allò 

que el cor em demanava. La riquesa, però, (i això 

ho he après després de molts anys de dispendis) 

deixa un pòsit mig amagat a algun racó de la 

consciencia. Un regust de justícia social que 

t'empeny i que cal atendre mal que bé. Assegut 

amb el meu amic en aquell racó brut, oblidat de la 

mà de Déu, se'm va encendre una llumeta que em 

deia que per fi havia trobat la manera d'acomplir 

amb el que creia que era la meva obligació. “Tu 

demanen el que vulguis” li vaig dir una, dues, tres, 

i no sé quantes vegades més. “Soc ric i puc fer 

amb els meus diners el que vulgui i avui, tinc 

ganes de treure't d'aquest món de misèria. Ell, el 

meu amic de les xancletes em contestava amb mil 

excuses,que no necessitava res, que ja tenia tot el 

que li calia. La meva oferta de instal·lar-lo en un 

piset, de passar-li uns dinerets amb regularitat 

mensual, semblava que no li feien cap efecte. Per 

fi, després de molt insistir, va girar el cap i mig 

avergonyit em va dir: “necessito... unes xancletes 

noves”.



     Amagats sota la vella manta li vaig deixar un 

bon feix de diners. Ara, l'avergonyit era jo. Les 

seves quatre paraules arrancades amb la meva 

impertinent insistència, em van fer arribar a una 

conclusió trista, dolorosa i definitiva: Ell, el meu 

amic de les xancletes era més lliure i més ric que 

jo.