EL SEMENTAL

EL SEMENTAL

No, no i no! Ja no sé com ho puc dir més clar. Quan era jove, ficar-me al llit amb tres, quatre, cinc o sis truges al dia no m'era cap problema, abans al contrari, m'ho passava tan bé que em creia el porc més afortunat de la terra. Els companys de la serralada que no podien fer altre cosa que mirar, ho feien amb uns ulls tan llastimosos que si hagués tingut temps (sis truges al dia porten molta feina) els hauria anat a a consolar. Recordo fins i tot que un dia vaig intentar cedir a un company, que no parava de mirar els nostres deliris, una de les truges de torn. Res a fer. Es va quedar amb les ganes i jo em vaig fer un bon tip de riure. Ja no m'ho ha demanat mai més res. Val a dir, per ser sincer que la que li vaig cedir no era precisament una bellesa. Era més aviat esmerlida però feina patxoca i jo encara m'hi vaig passar unes bones estones.

Que voleu? El temps passa depressa i ja ha arribat al moment en el que jo prefereixo de lluny la qualitat a la quantitat. Amb els anys he anat refinant el gust i ara m'inclino mil vegades més per una trugeta petita i bufona, alegre i riallera que les sis o set diàries que tan sols serveixen per una rebolcada al llit. Fins i tot m'he fet il·lusions: ens casarem tindrem garrins, els hi donarem la formació precisa per què el dia de demà sàpiguen ser útils a la societat i si en surt algun altre com jo, doncs que es dediqui a preservar l'especie.

Així pensava temps en darrera fins que per fi aparegué la truja de la meva vida. Sí, vam ser feliços. De les nostres primeres abraçades, ja en van néixer dotze garrins macos i ben plantats. Als primers dies no feien altre cosa que buscar la mare i xarrupar de valent. Els veiem créixer dia a dia i també amb regularitat els hi anàvem inculcant la que tenia que ser la seva vocació principal: Donar-se de ple a la societat. No en va es diu que del porc se n'aprofita tot. Així tenia que ser!

A una família tan nombrosa com la meva, sempre hi ha d'haver la ovella negra (bé, en aquest cas, el porc negre) que surt per petaneres i no es conforme amb el camí marcat pel seu destí. El més petit de la colla ens volia convèncer, tan sí com no, que la seva vocació no era la que li estàvem alliçonant. Ell volia estudiar, veure món i el dia de demà adoctrinar a les noves generacions perquè sabessin que les seves vides valien molt més que per ser convertides en botifarres. Bé, clar i català: que ens va sortir un autèntic revolucionari! Els nostres esforços i tots els arguments que teníem a l'abast no van servir per a res. Un dia, ja en plena adolescència ens va deixar i no en vam saber res d'ell fins al cap d'un temps ben llarg.

Cap cot, prim, esmarrit. Així el vam veure aparèixer per la contrada. Nosaltres, la dona i jo, plors d'alegria i abraçades per aquella estimació tan enyorada. Ell que ja ni veu tenia, ens va anar explicant a batzegades les seves experiències.

Va córrer món, molt de món tal com s'havia proposat. Va estudiar i es va especialitzar en l'origen i desenvolupament de les injustícies socials i també en l'explotació del desvalgut en front del poderós. Va viure i conviure amb tota meva de races de porcs: Hamshire, Duroc, Pietrain, Ibérico estrellado, negro mallorquin i tutti quanti corren per aquests mons de Déu.

Després de voltar La Seca La Meca i La Vall d'Andorra, va arribar a la més trista de les conclusions: Totes i cadascuna d'aquestes races tenen una sola raó de viure: donar-se als altres en forma de botifarres, lloms, xoriços, pernils, sobrassada o peus de porc. Endebades capgirar-los el cervell.

Ell, el nostre fill pròdig estava tan decebut com nosaltres contents: Els sacrificis dels nostres garrins i els garrins que les generacions futures anirant procreant, seguiran fidels a la nostra causa: donar-se del tot per mantenir i fer perdurable el prestigi de la nostra gran marca Gabujo. "TODO POR LA PATRIA"... com aquell que diu...

La rateta que (no) escombrava l'escaleta.

Feia anys que vivia sol. Els meus tres fills ja grans campaven al seu aire per aquests mons de Déu. De tant en tant (vull dir gairebé mai) rebia notícies seves i com que venien acompanyades d'alguna necessitat econòmica que havia de satisfer amb immediatesa, tampoc em feia gaire il·lusió obrir les seves cartes. La meva dona va arreplegar una malura estranya que se la va emportar lluny enllà. El seu record encara avui em fa una mena de companyia ben peculiar que amoroseix el dolor. La veritat és que estava sol i em sentia sol. Em quedava però, encara la meva afició a la pintura que em proporcionava estones d'una companyia ben grata.

El que havia estat fins aleshores un pis decentet i acollidor el vaig convertir en un simulacre d'estudi on empastifava totes les teles que queien a les meves mans. És a dir: pretenia ser un artista. Però estava sol. En el silenci de l'estada més amplia del pis, hi havia plantat el cavallet i quan el cor m' apressava a remenar colors, m'hi posava amb fruïció. El silenci, benaurat silenci, em feia tanta companyia! Aleshores, cal dir les coses pel seu nom, a voltes el trobava feixuc i la nostàlgia em queia sobre com una pluja suau i em calava fins al moll de l'esperit.

El sou de l'atur no em donava per massa alegries. A les 9h. del mati de cada dia 26 anava al banc a recollir les quatre pesetones què em servien per fer bullir l'olla i encara arraconava algun centimet per les meves cabòries artístiques. Què vull dir amb això? Doncs que la Vanesa que estava com un tren (fins i tot com un AVE) era la que em feia de model un dia al mes i és la que recollia les engrunes (bo i despulladeta) del sobrant de la meva microscòpica fortuna.

Dibuixar un nu femení, heu vist mai un delit més excels? El llapis amunt i avall, assedegat de tanta bellesa, escalant curses inabastables, contundents i plenes d'aquell ritme encisador que et deixa bocabadat i..., que estan plenes de promeses.

L'altre dia, va ser l'altre dia que sense anar més lluny la Vanesa (jo li dic Vanesita) va marcar de manera contundent el futur de la meva vida. Senzillament, després d'una bona estona de posar d'una manera estàtica i harmoniosa, de sobte fot un crit i s'enfilà sobre el tamboret d'una revolada: una rata, he visto una rata!!! I no parava de cridar la seva descoberta. A mi personalment, em va semblar que tenia el seu mèrit que un petit ésser escanyolit i acollonit provoques l'espectacle de la Vanesa enfilada sobre el petit tamboret i fent equilibris per no caure.

Nunca más, si no matas esta fiera no volveré nunca más! Amb aquesta contundència es va expressar la model (la seva invalidesa lingüística només li permetia el castellà). Va ser aleshores que l'ensurt va ser meu...i gros! No em podia imaginar la vida sense aquelles corbes que em produïen uns mareigs encantadors. Havia de ser cuitós i prendre decisions fermes: em quedava tan sols un mes de coll.

Arraulit al racó suposadament més pròxim al amagatall de la futura víctima i camuflat degudament (sabia de l'astúcia d'aquests rosegadors), em passava les nits esperant algun indici, alguna bonior que delatés la seva presencia.

Per fi, -ja feia vint-i-nou nits de la meva cacera!- la vaig tenir a l'abast. Armat com estava del ganivet de tallar filets, el vaig fer caure amb tota la ràbia què portava acumulada sobre aquella bèstia. Ho vaig encertar a mitges. La cua va quedar partida en dos trossos i poca cosa més. L'animal que grinyolava, deixava un regalim de sang i s'arrossegava com podia fins al seu cau. A mig camí i de panxa enlaire se'm quedà mirant. Una llambregada ben estranya, no sabria com explicar-ho; entre inquisitiva i atemorida. Jo que la deixo fer i ella que segueix carranquejant fins a l'amagatall. Allà, esperant a la mare, nou ratolinets que es van agombolar de seguida per tapar la sangonera de la cua. Jo que m'ho quedo mirant, mig avergonyit, mig emocionat. Se'm va disparar aquell tret que porto ben amagat dins el cor i que fa amb mi el que vol: em vaig compadir d'aquella “família”.

No sé l'estona que va passar, el fet és que vam arribar a un pacte amb els següents acords:

-Prohibit terminantment sortir del cau el dia 26 de cada mes ni fer cap soroll que pugui molestar a la meva model.

-Sereu els meus hostes fins a la majoria d'edat de la mainada.

-Quan arribi aquest dia, la mare i la resta de la família deixaran casa meva i es buscaran la vida pel seu compte i risc.

Hi han coses a la vida que, a voltes acaben bé. Aquesta va ser una d'elles:

La “família” va respectar els pactes escrupolosament: els petits es van fer grans i vam celebrar el seu acomiadament amb una petita festa: ganyips per a tots i petons i abraçades.

Vaig gaudir d'una entranyable companyia tots aquells temps.

I vaig seguir fruint de les corbes més ben organitzades del món!

Hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad (La verbena de la paloma de Tomas Breton.1894)

     El 15 de setembre de l'any 2263 vam celebrar els meus 125 anys! La jubilació desitjada. Quina festassa! Ens vam reunir tota la família via estel·lar. La meva dona, més jove que jo (123) i que els darrers anys vivia a Sidney estudiant les depressions bipolars de la mosca “Scaptia (Plinthina) beyonceae” ; en Calixte (103 anys), el meu fill gran, Director General d'una gran companyia que fabricava circuits integrals per llapis de colors; en Llument (98 anys) que vivia a Sud Àfrica i estava especialitzat en olleres quàntiques, l'Estela (97 anys) psicoanalista d'orangutans semisalvatges, i per fi la petita la Petrolina (96 anys) investigadora dedicada a esbrinar el creixement de les ungles a l'adolescència.

     La ciència que deu n'hi do el que havia avançat, encara estava lluny d'aconseguir el somni de la humanitat: arribar als 150 anys amb plena eufòria juvenil. I, és clar, a la meva edat, les peces del cos ja començaven a fer garranyics. Aquest va ser precisament el tema que vam encetar durant el nostre àpat exclusivament sideral atès que els menjars de queixalada quedaven tan sols per la gent sense recursos econòmics. Nosaltres, la gent normal, ja no menjàvem, tan sols englotíem uns comprimits que es deixaven l'estomac ben ple i com que érem tan lluny els uns dels altres, ens comunicàvem telepàticament (el meu besavi m'havia explicat que quan era jove, necessitaven uns telèfons portàtils que duien tot al dia a sobre. Quin horror!).

     Quan els hi vaig explicar que la meva cama esquerra començava a ranquejar, tots van estar d'acord i fins i tot em van convèncer de què havia de fer quelcom al respecte.

Sense pensar-m'ho més, vaig agafar el meu dron i vaig aterrar al bell mig del servei d'informació de “El Tall Anglès” (l'antic El Corte Ingles. A la república catalana ja tan sols es parlava català). El robot que em va atendre em va explicar ben amable que el departament de cames estava a la sisena planta. El meu dron que era més llest que un pèsol, m'hi va portar d'una revolada.

     Els grans magatzems tenen aquesta gran avantatja: pots mirar i remenar tot el que vulguis sense que ningú et vingui a imposar el seu criteri. N'hi havia de totes mides i de tots colors. Podies escollir les que portaven un software incorporat amb 1milio de Gigues – potència més que suficient per pujar a l'Aneto si aquest era el teu caprici - o les que t'oferien unes modestes passejades pel barri. Les que bronzejades per estius calorosos et proposaven un aspecte d'atleta. Les que arrodonides amb una musculatura contundent, prometien xutar i encertar el gol manta vegades (parlaven inclòs d'un encert del 95%!). Les que... per fi va venir el robot especialitzat en cames i peus i molt amable em preguntà: Puc ser-li d'alguna ajuda senyor? Junts vam mirar i remenar fins que vam trobar les que, aparentment podien encaixar amb la meva talla. En vam portar tres unitats al provador per triar la més adient.

     El procés va ser molt més senzill del que m'havia pensat. Amb la destresa de mestre que coneix l'ofici, em va agafar la cama esquerra (sabia ja que era la que cocejava) i me la va desenroscar. Se la va mirar amb un aire de commiseració alhora que la deixava en un racó del vestidor. Tot seguit agafà la primera de les que vam escollir i amb la mateixa facilitat que havia desenroscat la meva, em va enroscar la nova. Semblava avinent, però quan vaig fer alguns passos per veure si m'hi trobava bé, coixejava descaradament i la vaig refusar. Després, la segona que si bé era bona de mida, vaig pensar que el seu aspecte sexi no feia per la meva edat. i per fi la tercera que, definitivament va ser la que vaig escollir. Que bé quedava! Quina patxoca feia! I com bellugava la punyetera! Aquesta!, li vaig ordenar. Definitivament aquesta!

     Quan un està content amb el que ha comprat, gairebé ni pensa amb el preu. Així vaig actuar jo. Em va costar un ull de la cara, però com que d'ulls no n'havia de comprar cap, vaig pensar per fi que el preu era just.

     Miri senyor, em va dir el robot ben servicial i content, pensi que està fent una bona compra. La cama que vostè s'emporta està garantida per cinc anys, però no tan sols això, també la pot tornar si per algun motiu (no acaba d'enroscar bé, li queda més curta o més llarga que l'altra, grinyola, etc...) li canviem per una altra. Ah! I encara em descuidava la super oferta que fem fins a final de mes: si amb la cama vostè s'emporta també, per exemple, el dit d'una mà o d'un peu, o una orella, li rebaixem un 3% del total de la compra! I...li vaig preguntar jo a cau d'orella: el recanvi de les parts íntimes també entre a l'oferta? No us ho creureu però es va posar vermell! No senyor, em contestà amb veu tremolosa. Estem parlant d'uns de preus astronòmics atès que les proves són molt més rigoroses.  Vaig pensar que pot ser més endavant...

     Com que l'oferiment em va semblar força assenyat, estigué rumiant una bona estona per arribar a la conclusió de què era una pena no aprofitar-lo. De dits estava bé, malgrat que el de senyalar ja s'havia escurçat força. I com que em va prometre que si comprava una orella nova hi sentiria més bé (val a dir que ja començava a sordejar), vaig trobar encertada l'ocasió d'aprofitar el descompte.

     Se l'emportarà posada el senyor? Que em pregunta el robot. El què, que li contesto jo, la cama o l'orella? Els dos estris si així li plau. A mi em feia tanta il·lusió que li vaig dir de seguida un sí ben contundent. I d'aquesta, que en vol que fem? (referint-se a la meva de sempre). Després de pensar-hi un borrall vaig decidir que me l'emportava. No se sap mai el que pot passar! Una cama de recanvi no fa mai nosa!

I amb una cama nova al cos i una altra de vella a la ma, i una orella per estrenar, vaig arribar a casa ben content.

Hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad. Quina raó tenien els de La Verbena de la Paloma! Quina clarividència!

¿QUIÉN DIJO VIRGEN?

    

    Yo vivía tranquila...relativamente tranquila. No me faltaba nada. Tampoco me sobraba nada. Era virgen, una virgen comprimida entre otras vírgenes (sesenta decía la cubierta del bloc donde vivíamos). Así transcurrían nuestras largas horas de silencio. No conocía otro mundo y por lo tanto no tenia ningún motivo de queja. Como descubrí más tarde, todo el mundo tiene sus problemas y yo tenia los míos de los que me fui haciendo consciente poquito a poco. Oía unos rumores extraños, desagradables. Eran parecidos a un arrebato, un viento violento que agarraba con furia una compañera con la que habíamos compartido la paz y el silencio. De pronto desaparecía y las que quedábamos jamás sabíamos de su paradero. El ruido, con los días fue creciendo, lo que me hizo comprender que pronto llegaría mi turno.

    El maestro (así oí que lo llamaba todo el mundo) con mano firme me cogió y me crucificó sobre una plancha de madera y...y abusó de mi. Lo que más quería yo, mi apreciada virginidad quedó rota para siempre: Aquel odioso pincel vestido de un rojo

tan intenso, que por unos momentos creí que se trataba de mi propia sangre. No, no lo era, pero se parecía mucho. Después un azul severo, casi monástico que impertinente se oponía al amarillo grotesco insultante que le perseguía. El correr arriba y abajo por mi cuerpo maltrecho con un vaivén de colores diversos me producía sensaciones tan nuevas que me era difícil asimilar. No llegaba a entender si era un placer añorado o un camino a ninguna parte. Después, por fin, los colores suaves; azules turquesa, rosas acogedores que me acompañaban y me producían serenidad. En medio de aquel bullicio de caricias extrañas, casi había olvidado mi virginidad.

    Cuando al maestro le pareció que el maquillaje ya era definitivo, me ligó (seguramente para que no me escapara) a unos maderos que me hicieron prisionera .

    ¡Quien te ha visto y quién te ve! Me decía yo a mi misma con el espanto metido en el cuerpo. ¿Qué dirán mis compañeras si me ven disfrazada de colores? Jo les diré...de verdad, no sé lo que les diré. ¿Que la vida es más alegre llena de colores? ¿Que es mejor ser alguien importante que vegetar eternamente encajonada entre las compañeras? ¿Que la vida al aire libre es más placentera? ¿Que la experiencia de una violación tampoco es tan grave como imaginaba? Que...y así iba meditando cuando el maestro se me llevó ¡a una sala de exposiciones!

    ¡Qué experiencia, compañeras si me escucháis! No había conocido nada tan acogedor y a la vez tan sorprendente como una exposición. Bueno, os lo voy a contar: A aquella madera en la que me encajonaron, le clavaron un clavo y nos colgaron en una pared preciosa y llena de luz. Al poco, de golpe empezó a entrar gente y más gente. Hablaban, bebían, me miraban, unos distraídamente y otros con ojos inquisitivos. ¡Qué vergüenza! Los unos comentando la riqueza de la gama de mis colores y otros de la profundidad de mis sentimientos (fue fascinante, ¡descubrir que tenia sentimientos!). No me quitaban la vista de encima y yo, tímida por naturaleza, no podía controlar los escalofríos que corrían por mi cuerpo. Tantas cosa me dijeron que por fin comprendí que tenían razón: descubrí que ya no era una más entre las hojas del bloc, no, yo era algo más, muchísimo más: era la admiración de propios y extraños. ¡Estaba asistiendo al nacimiento de mi futuro!

    El tiempo transcurría cubierto de emociones y los clamores de los primeros días se fueron calmando poquito a poco. Tuve tiempo de pensar, meditar seriamente sobre mi vida, de donde venía y a lo que había llegado. Llegué a una conclusión: si, tal vez algún día tengo ocasión de encontrar de nuevo a mis compañeras, les diré que más vale vivir desvirgada en un mundo loco que enclaustrada en un bloc entre compañeras sosas...i vírgenes!

EL CAVALLER ENAMORAT

EL CAVALLER ENAMORAT

(En Ciscu sortint del metro la Plaça de Catalunya)

Però, va.....és ben avorrit que cada dia tingui que recórrer les Rambles de dalt a baix. Ni tinc vocació de turista ni se m'ha perdut res per aquí. Si tan m'apures, fins n'estic ben tip de veure sempre la mateixa gent amunt i avall. Sempre cares fosques, mirades trencades i vailets pidolant una almoina. Senzillament, la empresa que em va llogar ha hagut de seguir el corrent dels temps. Ara d'això en diuen "una reestructuración empresarial".

Això és tan senzill com passar d'unes naus a Cornellà que feien pel cap baix uns 1.500 m2 a un escarransit xiringuito a Can Tunis que en prou feines arriba als 300 m2. Allà dalt, quan deien que tot anava tan bé, hi érem uns 400. Ara, amb contracte fixa no arribem als 75. Ah, i gràcies que m'hi vaig poder quedar. "Ciscu - va dir el Rosendo - ningú solda tan bé com tu". Això em va salvar i ja ho veus.....Rambles amunt, Rambles avall....ara,això sí: a treballar!!.

(en Salva dalt del cavall de cartró)

....avui també veuré en el Ciscu. Ja deuen ser més de les vuit i no acostuma a entrigar-se ni un minut. Si que era un bon professional, això Salva, ho tens que reconèixer...sí, però no va ser aquesta la raó de què no el fotessin fora com a mi. Jo, al pa n'hi dic pa i ell és un miserable llepaculs que es passava el dia fent la gara-gara a en Rosendo. ¡Cabró d'encarregat que sabia de tot menys de treballar!.

Ell va ser el que.....ves Salva no badis que ara sembla que venen amb ganes d'afluixar la mosca. M'hi aplico tot el que puc, però sempre, sempre em bellugo més del compte i això treu interès al tema. Miren i miren i remiren, què coi miren, burdagaços acabats! A veure si fallo, això és el que miren! I ara com punyetes espanto a aquesta cabrona de mosca que no té res més que fer que aterrar al bell mig del meu nas. Abans d'ahir ja no podia més, sort que l'americana grossa que reia com una boja, em va tirar – la molt desgraciada – un euro. En el fons l'hi ho vaig agrair: Jo n'hagués donat molt més per rascar-me fins els ....en fi deixeu-m’ho córrer...

(en Ciscu Rambles avall)

 
...ara vés quina bestiesa. Va començar una boja fent d’estàtua grega. S'estava tan quieta i tan ben plantada que costava donar-se'n compte de que era una persona. Era ben bonica, tan alta i tan orgullosa com una deessa. Blanca de dalt a baix i amb un posat de gran dignitat que feia embadalir a tothom. Allò,de veritat que impressionava....

(en Salva dalt del cavall)

....¡Salva cony! ¡és que no estàs mai quiet!. Les quatre peles que et tiren durant el dia, vas i te les gastes per la nit. Això és el que fas! Pel matí, és clar, ja no serveixes ni per aguantar-te dret ni per fer d'estaquirot. Com vols guanyar-te la vida foten de Cid Campeador si no fas més que bellugar-te? Si no et saps estar quiet, doncs plega cony!,i....sí carallot i què....a dormir un altre cop a la serena i a menjar la sopa dels caputxins?, Mira, ara al menys aquestes deu horetes que et tires aquí, ni menges, ni fumes, ni beus. Has comptat mai el que arribes a estalviar? sí, estalviar sí.....en fotrem un bon tros a l'olla d'aquests estalvis. Ahir no va arribar ni a cinc Euros . Avui encara no ho he mirat però de ben segur que avui encara no hi arribo ni de bon tros....

(en ciscu cavil·lant)

....després, un dia, no sé a qui, se li va ocórrer de tirar-li als peus ¡un bitllet de deu euros!. O era un borratxo desgraciat o bé un americà d'aquells de les hamburgueses i la panxa grossa. El fet és que quan l’estàtua va veure els calés a terra, va fotra un bot, i s'hi va llençar tan de cap que semblava com si es volgués tirar a una piscina. Aquí, la paia, va trobar la gallina dels ous d'or!!. Va tornar tan dignament com va poder a la seva posició d'ésser diví. Això sí, en un tres i no res ja tornava a estar més quieta que una figura de guix....

(en Salva dalt del cavall)

.....i ara ves si és petit el mon. El meu company a la cadena de soldar xapes de cotxe, l'haig de veure cada dia. A les vuit del matí cap avall i a les vuit de la tarda cap amunt. Encara me'n recordo del primer dia que el vaig veure...vaig estar a punt de fotre-li un crit, de cantar-li les quaranta com es mereixia. Per què ell sí i jo no? Què es pensava, que en sabia més de l'ofici que jo?, no senyor cabró de merda, no. El que tu saps fer.. ja ho sabem tots el que saps fer!. Però va!, es igual! el fet és que, “de la noche a la mañana” em vaig veure amb la meva disfressa . Era el Cid a cavall (de cartró, això sí) per embadalir turistes i "punto". "Calla Salva, calla i aguanta" em vaig dir. Vaig fer bé.

Haguéssim pogut muntar un sidral i encara hagués fet més el ridícul i el que és pitjor: la meva eina de treball a fer punyetes. les peles que em va costar la disfressa i el cavall.... no vull ni pensar-hi. T'imagines que se'm queda tot destrossat? què fas llavors eh? Salva, què fas?

(en Ciscu)

.....estic segur que va ser en aquell moment que a la punyetera de deessa grega o el qui cony fos, se li va encendre la llumeta. Si que s'estaria quieta sí, per no bellugar no movia ni una pestanya. Ara, això sí, quan el turista de torn li tirava una moneda, aleshores ella, la molt punyetera ja no s'hi llençava a buscar-la. A poc a poc, amb tota la parsimònia del món deixava la postura de deessa mirant al paranimf i allargava la mà al pobre ésser mortal que havia escopit uns durets. ¡Ai cony, quina gràcia que feia això! Ara un, ara l'altre no paraven de llençar-li diners als peus. Ella, quieta que quieta, es va convertir en una màquina i ben engrassada de fer peles. Així han acabat les Rambles, això ara està impresentable. Heu vist res més espantós? Van anar sortint estàtues com a bolets. Aquí un Xarlot i allà una ballarina (que ni balla, és clar), més avall un espantaocells ple de palles fins el nas, el pallasso, la pantera rosa, l'indi americà i el Cantinfles....Ai déu quin espectacle!. I és clar que allò devia ser un negoci, però ara....ara? quasi bé hi han més estàtues que vianants. Tothom s'hi veu en cor de fer el carallot....i.....però ¿què veig allà?, ¿serà possible?, però on hem arribat?, ara, veta-ho aquí que surt un carcamal muntat a cavall.... però, però no ho veus això? si no ho veig no m'ho crec. Muntat en un pobre cavall de cartró...quina fatxa! i ell....que cony deu representar ell?. Vestit com de l'edat mitjana fet un pengim-penjam....però, per què ningú l'avisa?...Com no hi ha algú que li expliqui que ha aconseguit una de les maneres més reeixides de fer el ridícul? Ah, però fixat, fixat! al cartell a peu del cavall....a veure qué diu? Quasi no es pot ni llegir. El pobre desgraciat no deu saber ni escriure..."Soy El Cid Campeador montando su caballo Bavieca" Déu meu, apaga y vámonos! Ciscu això no hi ha qui ho aguanti.

(en Salva o el Cid Campeador)

.....mira, mira el cabró com m'està mirant. i doncs, què es pensava? que el Salva no faria un bon paper? . Doncs que sé n’assabenti bé aquest tros d'animal. En Salva es un parat però no un mort de gana i sino fos que no vull que em coneix-hi, n'hi diria quatre de fresques. Sí, sí, ja pots mirar ja,. aquí està el Salva! el teu company de cadena cony! ara a l'atur, està parat, m'entens? i ben parat que està. Abans em guanyava la vida perquè no parava i ara me la guanyo perquè estic parat. No té prou nassos el tema?. Ja te'n pots anar ja, ves a treballar. No em vull ni imaginar el que explicaries als companys si mai sabessis qui és aquest Cid Campeador: Ahir del ram de la metal·lúrgia i avui vestit amb xapes rovellades....

(un que ho veu des de fora)

El Ciscu cada dia amunt i avall i el Salva cada dia més parat. Així és la vida que diria aquell...l'un pencant pels descosits i l'altre més parat que el rellotge de l' Ajuntament.

L'un treballant el ferro i l'altre vestit de ferregots.

(en Ciscu)

.....em tinc que afanyar. Avui el Barça se la juga de valent amb l’Atlètic. Si perd a casa no es salva ni l'apuntador. Però, mira que són tots una colla de desgraciats. Guanyen els milions a cabassos....no sé si serà millor agafar el metro... a aquesta hora va ple fins dalt.... o bé l'autobús que em deixa a mitja hora de casa.....anem tirant, quan arribi a la Plaça de Catalunya ja ho veurem. Però, renoi, avui sembla que hi regalin calers a les Rambles... més gent que mai i per postres tots en direcció contraria....no, no, si és que no me'n sortiré, si és que està impossible...què diu vostè? que si vull saber el meu futur? au tiri dona! que amb el present ja en tinc ben bé prou.....el futur, desgraciada...per què no et dediques a jugar a la loteria i et fots d'or si ho saps tot?, au, passa, passa, desgraciada, si encara no sé si la dona em deixarà veure el partit i vols que....però va! deixem-ho córrer...si avui aquest paio del Van Gaal no posa el Cristo gros, la parirem de valent....es un tros de bèstia però  al cap i a la fi és el que fot els gols.....que redéu, tanta filigrana i tanta conya!. Guanyar és el que compte, el demés són trons!

(en Salva)

......recony noi, mira que arriba a ser lent això del temps. No acaba mai més de passar. Pel matí, quan comences, es clar, vens més de fresc. L'esmorzar que t'ha fet la Quimeta em dóna corda per unes hores, després, ondia nano l'estomac com es queixa!, però ja son a prop de les dues. A la que arribes a l'hora de dinar em sembla que el que rumia ja no és el meu cap. És l'estómac que crida i crida com un carcamal Esperat cony! sempre li dic.. quants dies t'ha fallat la Quimeta, eh? Apa digues quantes vegades? doncs esperat, redéu! que la Quimeta vindrà quan pugui. Què dius? ¿Que la Quimeta baixa cada dia més tard? ¿Que no entens que s’hagi de reterdar tant? A veure si ara a aquestes altures hauràs de començar a desconfiar.....apa home, no siguis carallot!. La Quimeta no m'ha donat mai motiu de res, m'entens?.... i que véns ara tu a...però si el Rafel és com un germà, tio!. apa home no em busquis més les pessigolles....òndia tu, avui el Ciscu puja més aviat, què deu passar?..

(en Ciscu que ja torna de la feina)

....mira que ha anat d'un pél eh, sort que els de davant meu són culers també i volien enllestir la feina. Fins el Rossendo ha fet la vista grossa....hostima Ciscu! Mira qui tenim aquí: encara el Cid Campeador que està guanyant batalletes als turistes. Mira, el pobret, ja no està encarcarat com al matí, no. Bones bufetades us fotria jo i tot déu a pencar... mira-te’l, el pobre infeliç amb el cap ja ajagut sobre el cavall de cartró i la llança foten nosa a tothom. Pel matí era la figura esperpèntica del Cid que va a la guerra i ara sembla que en torni, amb més nafres que enteniment, si serà desgraciat .....

(en Salva acabant els torrons)

.....d’aquí no me'n mou ni Déu!. Si la Quimeta no ve, pitjor a per ella. Jo aquí dalt aguantaré el que faci falta.... que ho vegi ella i que ho vegi tothom fins on és capaç d'aguantar un home a l'atur.....esperant el sopar que no arriba mai més...no em donaré per vençut, no senyor.... passi el que passi aguantaré aquí dalt. Si la Quimeta triga una hora, aquí em trobarà i si en triga deu, deu hores que estarà el Cid dalt del seu cavall...d’aquí no em bellugo fins que arribi el sopar...i...si el sopar no arriba?. Ai Salva! A veure si faràs més el Quixot que el Cid. Ara diguem tu que cony se t'hi ha perdut a tu en aquesta guerra. Salva, Salva, no hi tornis, ja saps que per collons sóc capaç de fer el que calgui i aquí aguanta en Salva fins que rebenti....

(el que ho veu des de fora)

I així un minut i un altre i un altre. Es van amuntegant i es tornen hores. Fredes i fosques com la nit i plenes de soledat. En Salva més tossut que una mula, aguanta que aguantaràs. Allà estava, dalt del seu cavall i més arrugat que un acordió. El cap cot i ajagut sobre el coll de "Bavieca". Els braços caiguts a banda i banda ja no tenen ni esma per aguantar la llança que ara a terra el que fa és destorbar el pas dels vianants (si s’escaigués que en passés algun).

(en Ciscu tornant al treball pel mati)

......apa tornem-hi, que no ha estat res. Tres punts menys i un dia més. Si no sé com no ho veuen.....no tenim equip, no senyor, no tenim equip.....ahir allò no era un partit de futbol....allò era una costellada, què dic una costellada? semblaven els pallassos del circ quan els foten aquelles bufetades. És que ni en Luis Enrique, ...ni en Guardiola ni....¡collons, tu! quin fred ara al sortir del metro. Ja ho va dir al vespre la tele que avui gelaria a Barcelona. Aquí no fa mai fred però quan en fa, ¡fillets de Déu ! correm-hi tots. Ara m'agradaria veure els carcamals que foten d’estàtues!... ara!...

(en Salva sempre sobre el cavall)

...sí, sembla que ja és clar....la Quimeta no vé....gana?...haig d' adobar la bota que fa mal....si ara m'aixeco, tot em passarà.... ..m'aixeco d'on? què hi faig aquí?.... i la llança, on és la llança?....sembla que veig alguna cosa per terra....però ¿cóm? ¿on és el meu braç?.....¿cóm és que no tinc braç?.....ara sí que m'aixecaria si pogués....quina hora deu ser....que fa tota aquesta gent aquí mirant....si m'aixeco els n'hi foto una que ja veuràs....Redéu! què passa?....la Quimeta, el sopar si senyor, una santa...cóm me l’estimo...sopar...tinc fred....

(el que ho veu des de fora)

Si cau no cau dalt del cavall. Ningú deia res però qui més qui menys tothom esperava el pitjor. I és clar, el pitjor va succeir. El solet del matí va anar fonent l'humitat glaçada de la seva carcassa de guerrer vençut, arruïnat, acabat....Com un farcell mal engiponat rodolà suaument, sense fer soroll, per la panxa de "Bavieca". El terra era dur i la ferralla que el cobria, quedà grotescament escampada pel seu voltant. El Ciscu estava també allà, amb tots els badocs.

(En Ciscu que ara ja el reconeix))

....Déu meu del cel! Què veig?.. si és en Salva.... Però què passa? què hi fa aquest aquí? com és que...?. S, sí, em sembla que encara respira, avisin un metge! si us plau, avisin un metge! .Salva, Salva, sóc en Ciscu! no t’amoïnis, sens, ara ve tot seguit el d’urgències i et portarem al hospital... i et posaràs bé, ja ho veuràs com....¿què dius Salva? no t'entenc.... si us plau una altra vegada...però ¡per favor que calli tothom! que no el sento! qué no veuen que em vol dir alguna cosa?

(en Salva a les acaballes)

.....-Ciscu això s'ha acabat....els calers Ciscu, agafa els calers i els hi dones a la Quimeta...si,digues-li que l'he estimat molt...que tot ho he fet per a ella, que no m'oblidi...

(el que ho veu des de fora)

El Ciscu fet una piltrafa i amb el farcellet dels diners del guerrer caigut i mort, estava ara trucant a la porta del número 6 del carrer de Robadors. Allà havia viscut, mal que bé en Salva i la Quimeta. Truca un cop i un altre i un altre....Per fi decebut gira cua i quan ja està per marxar, quasi trepitja un paper que de tan brut i rebregat en prou feines es veu. L'agafa, l'obre a poc a poc i aprofitant la bombeta encesa del replà, comença a llegir..: Salva, que me'n vaig. Que no aguanto més. Que en Rafel diu que m'estima i té calers i me'n vaig a viure amb ell. Adéu. Firmat “Quimeta”

En Cisco no ho va dir mai a ningú però en aquells moments, en lloc de trist, es va posar content. Content de qué en Salva, que estava tan segur de l’amor de la Quimeta, ja no hi fos...

REFLEXIONS ENTRE AMICS

                                     

 Molt de tant en tant encara em venen a la memòria pincellades d'aquella obra d'art que els jesuïtes volien fer de mi. Els que em coneixeu, ja ho sabeu: van fracassar estrepitosament! A la classe de religió ens explicaven que una de les obres de caritat més valorades a les altures, era la de “visitar enfermos y presos” (i ho dic en castellà perquè és així com ho tinc guardat a la memòria).

És per això que, de tant en tant, vaig de visita al Zoo on hi tenen condemnats a perpetuïtat un reguitsell d'éssers que l'únic crim que han comès a la seva vida ha estat confiar en els humans.

La darrera vegada, però, em va deixar una impressió difícil d'esborrar: vaig ensopegar els dos personatges de la foto en un moment en què feien les seves reflexions. Jo que m'aturo i escolto aquest diàleg sorprenen que us transmeto. Ja em direu si no fa pensar...

                                                 Fotografia realitzada per Javier Salvans

                   REFLEXIONSENTRE AMICS

    -Ja fa molt de temps que et vull preguntar una cosa amic Chuquin: Tu creus que els humans pensen com nosaltres, riuen com nosaltres quan estan contents, ploren com nosaltres quan estan tristos, senten el calor de l'amistat com nosaltres i estimen com nosaltres?

    -Sí, Chicun, però ells a més a més, saben odiar molt més que nosaltres...

    -I això és bo, amic Chicun?

    -Jo diria que no, amic Chuquin. Però ells sols són humans i cal donar-els'hi temps...

LA BARCA ABANDONADA

Fotografia Javier Salvans Torredemer

Avui, arran del capvespre, abans que el dia ens deixi tan lentament com sempre, m'he passejat per la platja. A aquella hora que no podria endevinar si ja és la nit que arriba o és el dia que se'n va. La sorra encara conserva un boci de la calor del sol i la mar, fidel mirall del cel gris que tot ho esborra, em fan companyia. Tu, allà, quieta, bruta i tan sola que m'han vingut ganes de plorar. Sí, de plorar, d'un plorar dols, suau i tendre. Amb els pinzells del record, t'he pintat d'un blanc alegre i t’he posat un bon motor que fa xup, xup i se'ns emporta mar enllà.

Sol, molt sol, sol esplèndid que crema i encén la sang, que dóna goig i encomana alegria. Avui en som set o pot ser que vuit, és igual, demà sis i el proper dia nou. Tots gronxats per unes onades bromistes que ens porten qui saps on. I a qui l'importa? Rient, ens sentim junts i ens comuniquem el goig de viure. Quan ja n'hi ha prou de sol, ens deixem acaronar per aquell blau tan intens, tan pur del nostre mar. I juguem amb les ones i ens immergim de puntetes a l'aigua per tafanejar els secrets dels peixos que es riuen de nosaltres. Les hores passen i borratxos de joia i de mar, ens arrosseguem dolçament cap les rutines de cada dia. Ara, tan sols queda el plaer de la mandra que s'encomana i el deliri de tornar-hi demà.

Demà, però, barqueta meva, m'he escapat sense dir res a ningú. El sol de llevant despunta amb la seva promesa de sempre: Avui també hi seré, com ahir, com demà i pels segles dels segles. Jo sóc etern, vosaltres, turistes de joguina, sou fireta d'un dia, foc d'encenalls d'un no res.

La barca i jo posem rumb al sol per donar-li el bon dia. Mentre, ell es fa gran i escampa la llum i jo m'hi trobo bé. Tan bé que deixo que la barqueta acaroni les onades suaus, tan petites i tendres que m'arrosseguen cap a la pau. La pau del pescador que llença al mar una xarxa farcida de pensaments innobles, d'angoixes apressants, d'estúpides vanitats, d'orgulls incrustats, ambicions grotesques i la por, aquella por que no et deixa viure l'avui i que et neguiteja pel demà. Tot, barqueta meva, tot se'n va mar endins en un fons que no vull ni veure, i a mi – només tu m'entens – em queda una dolça, tranquil·la pau com mai havia somiat. Sí, però, ara veig que és aquella pau que amb ferotges crits m'ha estat esperonant des del més profund del meu ésser tota la vida. Ho entens, barqueta meva?, tota la vida!

Ara ja sé el que sóc, ara tu ja saps el que sóc. Tu i jo, perquè no ho direm a ningú, doncs quan tornem a la bocana i jo posi els peus a terra, tornaré a portar aquella xarxa feixuga i em tornaré a sentir tan encorbat com sempre. Tu i jo sabrem però, que hi ha un racó, que hi ha uns moments en els que es pot assaborir un JO net, pur, incontaminat...

Adéu, barqueta meva, tu com jo, ens anem acabant però, jo he vingut avui a dir-te que la teva vida no ha estat inútil. Que amb les nostres barquejades, vam trobar la raó del nostre propi ésser. No creus que això ja és molt? No creus que això ja ho és tot?

JA SÉ QUE NO EM CREUREU...

Ja sé que no em creureu, però els qui em coneixeu bé sabeu que no dic mentides (o al menys no gaires). El fet és que el dimecres darrer, jo que anava a la babalà per aquests camis estrets i farcits d'ombres acollidores, vaig raure després de giragonces amunt i avall, al bell mig d'un paratge que em convidava a fer-hi una bona estada. El silenci hi era ben present i l'aigua de la font l'acaronava. Vaig seure al banc per aturar un d'aquells instants que es donen poc sovint, amb la millor intenció de treure’n tot el suc que em regalava el moment. Entre la catifa de fulles que geien sota meu, n'hi havia una que contrastava descaradament de les altres: era blanca i no semblava caiguda de cap arbre. La curiositat va poder més que el cansament i la vaig agafar. Després de llegida i rellegida, em van venir ganes de compartir-la. Deia així:

Diario Intimo.

Día 20.326.547

    Era Dios y me aburría. Pensaba con insistencia y con nostalgia en aquellos tiempos en que no había nada, absolutamente nada. Ahora no sé si arrepentirme o felicitarme por aquel momento solemne, fatídico y sonoro. Recuerdo como si fuese ahora que se me ocurrió dar una fuerte palmada con mis manos divinas: toda la nada explotó de repente y de ellas salió el más inmenso de los castillos artificiales que nadie pueda imaginar. Yo mismo que soy Dios, quedé absolutamente anonadado: estrellas, astros, luces cegadoras que me deslumbraban; soles, lunas y galaxias aparecían por todas partes. Ah! ¡Qué gozada! Aquello SÍ que fue algo, sorprendente, fascinante y divertido. Solo deciros (bueno decirme) que llegué al éxtasis. ¡Una experiencia única, inolvidable, divina!

    Para entender el momento actual de mi hastío divino, intento recuperar con la memoria los primeros tiempos de la creación de Mi obra de arte. Sí, de acuerdo, los dos primeros millones de años fueron de tal intensidad que el goce se me hacía infinito. Después, ¿qué queréis? con el tiempo todo acaba por hacerse monótono.

    Era Dios pero estaba solo. Cansado ya de tantos cielos y espacios infinitos, no se me ocurrió otra cosa que crear otro ser celestial para hacerme compañía. Así, entre dos, podríamos compartir mejor los millones de años y de siglos que nos quedaban en el eterno futuro. Por suerte tuve el acierto de desestimar este proyecto. En un momento de inspiración vi, bien claramente, que si creaba otro personaje, éste, en el peor de los casos habría querido ser, por lo menos, mi secretario y con el tiempo, ¿quién sabe?, incluso usurparme el poder. No, no podía correr el riesgo y es por esto que pensé que era mejor estar solo que mal acompañado.

    Ahora, estas memorias son mi compañía y mi mejor auxilio en mi soledad divina. Son mi soledad y mi compañía, mi consuelo y mi desconsuelo, mi todo y mi nada.

    Hoy hace exactamente trescientos cincuenta y siete mil años que un día como tantos otros días, estaba paseando por mis posesiones siderales. Todavía hoy no sé cómo ocurrió. La cuestión es que en uno de mis rutinarios desplazamientos tuve la mala suerte de tropezar con un minúsculo guijarro. Caí de bruces. Por suerte Andrómeda y Pegaso estaban cerca. Mis reflejos son rápidos y pude apoyarme entre las dos galaxias. Les estaré siempre agradecido dado que me salvaron de lo que podía haber sido un accidente grave (gravísimo tratándose de un Dios como yo).

    Me levanté hecho una furia y con infinitas ganas de venganza. Me costó encontrar el guijarro de marras. Así era de pequeño e insignificante. Por fin, allí estaba, redondo y pequeño como una pelotita de ping pong. Lo cogí entre mis manos con la peor de las intenciones: quería romperlo, triturarlo, aniquilarlo en una palabra.

    Por suerte, ¡divina suerte!, mi furia se fue aplacando poquito a poco (unos cuatro o cinco mil años aproximadamente) y me puse a observar con detenimiento aquella piedrecita que se me escurría entre las manos. ¡Qué suerte la mía, Dios (es decir Yo), cuando empecé a fijarme más detenidamente en mi pequeño juguete!

    ¡Que lección de humildad que estaba recibiendo en aquel momento! Mira tú lo que son las cosas: acostumbrado a las inmensidades de mi patio de recreo sideral, no había reparado nunca en algo tan insignificante como aquella escurridiza bolita que ahora tenía entre mis manos. Me di cuenta inmediatamente: había descubierto un pasatiempo que me podía durar por lo menos, calculaba Yo, unos doscientos mil años más.

    Allí había un sinfín de cosas para investigar. Árboles que solo necesitaban un pequeño soplo mío para agitarse con una furia que lo destrozaba todo. Probé de hundir el dedo meñique de mi mano izquierda en unos pequeños lagos que ocupaban casi todo el espacio de la pelotita, y de inmediato su producían una olas que aunque para mi eran insignificantes, representaban unos peligros terribles, devastadores para aquellos pequeñitos seres que se movían por allí. Gritaban, corrían, imploraban mi presencia…

    Algunos desaparecían entre las aguas y, según me pareció, irremisiblemente para siempre.

    Pensé por unos momentos que lo mejor era no intervenir más en sus vidas. Les dejé solos en sus propios negocios pero no por ello dejé de observarles. Sí, sí, me divertía. No había visto nunca una cosa igual. Era una experiencia única y no sabía cuánto duraría. Había que aprovechar el momento: ¡Carpe Diem!

Por fin, pasadas unas décadas tuve que llegar a la triste conclusión de que si Yo intervenía, les causaba unos problemas terribles: maremotos, terremotos, inundaciones, sequías, volcanes escupiendo bolas de fuego, etc. Basta, dije para mi, basta. Lo mejor será dejarlos solos como hasta ahora y que ellos se las apañen como puedan. Es así como decidí dar otra vuelta por mis posesiones interestelares. En un universo tan extenso como el mío, siempre hay cosas que hacer, entuertos que arreglar, averías que remendar. No se acaba nunca y Yo había olvidado demasiado mis responsabilidades de hacedor y mantenedor del Universo infinito.

Día 20.326.935

    Metí la pata, sí, lo reconozco, metí la pata. Observaba una y otra vez a aquellos seres pequeñitos. Pasaban los días y los años luchando unos contra los otros. Primero con palos, más tarde con hierros largos y bien afilados. Con ellos se atravesaban con gran maestría y los pocos que quedaban en pié se arrastraban medio muertos hasta sus casas. Poco a poco se las fueron ingeniando para aumentar la productividad de sus deseos de destrucción: cañones que vomitaban fuego, vehículos que lo arrasaban todo, objetos volantes que soltaban fardos explosivos y mataban de mil en mil.

    Decía antes que metí la pata porque tan atento estaba observando sus cuitas que no me di ni cuenta de que Yo, a la vez, era observado por alguno de ellos. “¡Dios, he visto a Dios!” gritaba el condenado. “¡He visto a Dios y me ha dicho…!”. Bueno, bueno… A partir de aquí, si las cosas iban mal, ahora irían mucho peor. Como siempre suele ocurrir en estos casos, salió la competencia asegurando que no, que el otro no había visto a Dios sino que el que había visto a Dios, al Dios verdadero y recibido su mensaje divino, había sino él. ¡Ah! Y no se llamaba Dios, se llamaba Aton. Así un día uno y después otro, iban apareciendo personajes que me habían visto (decían). Dios, Yahvé, Brahama, Mitra, Osiris, Ra, Krishna, Aton, Apolo, Zeus y un largo etcétera...

¡Nunca hubiese imaginado que, pobre de mí, tuviera tantos nombres y tantos seguidores que interpretaban mi voluntad!

    Las guerras, antes de que me vieran, eran casi como de juguete pero a partir del momento en que descubrieron mi presencia, aquello….aquello ¡Dios (es decir Yo) la que se armó!

    Se mataban que daba gusto. ¡Con que eficacia y con qué afición se revolvían los unos contra los otros! ¡Dios es amor…Dios es amor! iban gritando en todos los bandos como unos desgraciados, mientras se mataban a trompicones.

    Hasta Yo mismo intenté un par de veces organizar un diálogo entre todos ellos con la mejor voluntad del mundo para que volviesen a aquellos tiempos en que solo se mataban poquito a poco. Fue un verdadero fracaso.

    Despacito y en silencio me fui apartando de mi juguete. Me sentía un poco triste y fracasado. “Esto no lo arregla ni Dios” pensaba para mis adentros. Para darme ánimos a mí mismo, me prometí que cualquier siglo de estos volvería a visitarlos. Les había cogido cariño y no quería perder la esperanza de que quedasen todavía unos cuantos vivos.

A mi, la lectura d'aquets comentaris em van fer pensar. I vaig arribar a una conclusió (vull creure que provisional): "si Ell no ho arregla..."