EL
CAVALLER ENAMORAT
(En
Ciscu sortint del metro la Plaça de Catalunya)
Però,
va.....és ben avorrit que cada dia tingui que recórrer les Rambles
de dalt a baix. Ni tinc vocació de turista ni se m'ha perdut res per
aquí. Si tan m'apures, fins n'estic ben tip de veure sempre la
mateixa gent amunt i avall. Sempre cares fosques, mirades trencades i
vailets pidolant una almoina. Senzillament, la empresa que em va
llogar ha hagut de seguir el corrent dels temps. Ara d'això en diuen
"una reestructuración empresarial".
Això
és tan senzill com passar d'unes naus a Cornellà que feien pel cap
baix uns 1.500 m2 a un escarransit xiringuito a Can Tunis que en prou
feines arriba als 300 m2. Allà dalt, quan deien que tot anava tan
bé, hi érem uns 400. Ara, amb contracte fixa no arribem als 75. Ah,
i gràcies que m'hi vaig poder quedar. "Ciscu - va dir el
Rosendo - ningú solda tan bé com tu". Això em va salvar i ja
ho veus.....Rambles amunt, Rambles avall....ara,això sí: a
treballar!!.
(en
Salva dalt del cavall de cartró)
....avui
també veuré en el Ciscu. Ja deuen ser més de les vuit i no
acostuma a entrigar-se ni un minut. Si que era un bon professional,
això Salva, ho tens que reconèixer...sí, però no va ser aquesta
la raó de què no el fotessin fora com a mi. Jo, al pa n'hi dic pa i
ell és un miserable llepaculs que es passava el dia fent la
gara-gara a en Rosendo. ¡Cabró d'encarregat que sabia de tot menys
de treballar!.
Ell
va ser el que.....ves Salva no badis que ara sembla que venen amb
ganes d'afluixar la mosca. M'hi aplico tot el que puc, però sempre,
sempre em bellugo més del compte i això treu interès al tema.
Miren i miren i remiren, què coi miren,
burdagaços acabats! A veure si fallo, això és el que miren!
I ara com punyetes espanto a aquesta cabrona de mosca que no té res
més que fer que aterrar al bell mig del meu nas. Abans d'ahir ja no
podia més, sort que l'americana grossa que reia com una boja, em va
tirar – la molt desgraciada – un euro. En el fons l'hi ho vaig
agrair: Jo n'hagués donat molt més per rascar-me fins els ....en fi
deixeu-m’ho córrer...
(en
Ciscu Rambles avall)
...ara
vés quina bestiesa. Va començar una boja fent d’estàtua grega.
S'estava tan quieta i tan ben plantada que costava donar-se'n compte
de que era una persona. Era ben bonica, tan alta i tan orgullosa com
una deessa. Blanca de dalt a baix i amb un posat de gran dignitat que
feia embadalir a tothom. Allò,de veritat que impressionava....
(en
Salva dalt del cavall)
....¡Salva
cony! ¡és que no estàs mai quiet!. Les quatre peles que et tiren
durant el dia, vas i te les gastes per la nit. Això és el que fas!
Pel matí, és clar, ja no serveixes ni per aguantar-te dret ni per
fer d'estaquirot. Com vols guanyar-te la vida foten de Cid Campeador
si no fas més que bellugar-te? Si no et saps estar quiet, doncs
plega cony!,i....sí carallot i què....a dormir un altre cop a la
serena i a menjar la sopa dels caputxins?, Mira, ara al menys
aquestes deu horetes que et tires aquí, ni menges, ni fumes, ni
beus. Has comptat mai el que arribes a estalviar? sí, estalviar
sí.....en fotrem un bon tros a l'olla d'aquests estalvis. Ahir no
va arribar ni a cinc Euros . Avui encara no ho he mirat però de ben
segur que avui encara no hi arribo ni de bon tros....
(en
ciscu cavil·lant)
....després,
un dia, no sé a qui, se li va ocórrer de tirar-li als peus ¡un
bitllet de deu euros!. O era un borratxo desgraciat o bé un americà
d'aquells de les hamburgueses i la panxa grossa. El fet és que quan
l’estàtua va veure els calés a terra, va fotra un bot, i s'hi va
llençar tan de cap que semblava com si es volgués tirar a una
piscina. Aquí, la paia, va trobar la gallina dels ous d'or!!. Va
tornar tan dignament com va poder a la seva posició d'ésser diví.
Això sí, en un tres i no res ja tornava a estar més quieta que una
figura de guix....
(en
Salva dalt del cavall)
.....i
ara ves si és petit el mon. El meu company a la cadena de soldar
xapes de cotxe, l'haig de veure cada dia. A les vuit del matí cap
avall i a les vuit de la tarda cap amunt. Encara me'n recordo del
primer dia que el vaig veure...vaig estar a punt de fotre-li un crit,
de cantar-li les quaranta com es mereixia. Per què ell sí i jo no? Què es pensava, que en sabia més de l'ofici que jo?, no senyor
cabró de merda, no. El que tu saps fer.. ja ho sabem tots el que
saps fer!. Però va!, es igual! el fet és que, “de la noche a la
mañana” em vaig veure amb la meva disfressa . Era el Cid a cavall
(de cartró, això sí) per embadalir turistes i "punto".
"Calla Salva, calla i aguanta" em vaig dir. Vaig
fer bé.
Haguéssim
pogut muntar un sidral i encara hagués fet més el ridícul i el que
és pitjor: la meva eina de treball a fer punyetes. les peles que em
va costar la disfressa i el cavall.... no vull ni pensar-hi.
T'imagines que se'm queda tot destrossat? què fas llavors eh? Salva,
què fas?
(en
Ciscu)
.....estic
segur que va ser en aquell moment que a la punyetera de deessa grega
o el qui cony fos, se li va encendre la llumeta. Si que s'estaria
quieta sí, per no bellugar no movia ni una pestanya. Ara, això sí,
quan el turista de torn li tirava una moneda, aleshores ella, la molt
punyetera ja no s'hi llençava a buscar-la. A poc a poc, amb tota la
parsimònia del món deixava la postura de deessa mirant al paranimf
i allargava la mà al pobre ésser mortal que havia escopit uns
durets. ¡Ai cony, quina gràcia que feia això! Ara un, ara l'altre
no paraven de llençar-li diners als peus. Ella, quieta que quieta,
es va convertir en una màquina i ben engrassada de fer peles. Així
han acabat les Rambles, això ara està impresentable. Heu vist res
més espantós? Van anar sortint estàtues com a bolets. Aquí un
Xarlot i allà una ballarina (que ni balla, és clar), més avall un
espantaocells ple de palles fins el nas, el pallasso, la pantera
rosa, l'indi americà i el Cantinfles....Ai déu quin espectacle!. I
és clar que allò devia ser un negoci, però ara....ara? quasi bé
hi han més estàtues que vianants. Tothom s'hi veu en cor de fer el
carallot....i.....però ¿què veig allà?, ¿serà possible?, però on hem arribat?, ara, veta-ho aquí que surt un carcamal muntat a
cavall.... però, però no ho veus això? si no ho veig no m'ho crec.
Muntat en un pobre cavall de cartró...quina fatxa! i ell....que
cony deu representar ell?. Vestit com de l'edat mitjana fet un
pengim-penjam....però, per què ningú l'avisa?...Com no hi ha algú
que li expliqui que ha aconseguit una de les maneres més reeixides
de fer el ridícul? Ah, però fixat, fixat! al cartell a peu del
cavall....a veure qué diu? Quasi no es pot ni llegir. El pobre
desgraciat no deu saber ni escriure..."Soy El Cid Campeador
montando su caballo Bavieca" Déu meu, apaga y vámonos!
Ciscu això no hi ha qui ho aguanti.
(en
Salva o el Cid Campeador)
.....mira,
mira el cabró com m'està mirant. i doncs, què es pensava? que el
Salva no faria un bon paper? . Doncs que sé n’assabenti bé aquest
tros d'animal. En Salva es un parat però no un mort de gana i sino
fos que no vull que em coneix-hi, n'hi diria quatre de fresques. Sí,
sí, ja pots mirar ja,. aquí està el Salva! el teu company de
cadena cony! ara a l'atur, està parat, m'entens? i ben parat que
està. Abans em guanyava la vida perquè no parava i ara me la guanyo
perquè estic parat. No té prou nassos el tema?. Ja te'n pots anar
ja, ves a treballar. No em vull ni imaginar el que explicaries als
companys si mai sabessis qui és aquest Cid Campeador: Ahir del ram
de la metal·lúrgia i avui vestit amb xapes rovellades....
(un
que ho veu des de fora)
El
Ciscu cada dia amunt i avall i el Salva cada dia més parat. Així és
la vida que diria aquell...l'un pencant pels descosits i l'altre més
parat que el rellotge de l' Ajuntament.
L'un
treballant el ferro i l'altre vestit de ferregots.
(en
Ciscu)
.....em
tinc que afanyar. Avui el Barça se la juga de valent amb l’Atlètic.
Si perd a casa no es salva ni l'apuntador. Però, mira que són tots
una colla de desgraciats. Guanyen els milions a cabassos....no sé si
serà millor agafar el metro... a aquesta hora va ple fins dalt....
o bé l'autobús que em deixa a mitja hora de casa.....anem tirant,
quan arribi a la Plaça de Catalunya ja ho veurem. Però, renoi, avui
sembla que hi regalin calers a les Rambles... més gent que mai i per
postres tots en direcció contraria....no, no, si és que no me'n
sortiré, si és que està impossible...què diu vostè? que si vull
saber el meu futur? au tiri dona! que amb el present ja en tinc ben
bé prou.....el futur, desgraciada...per què no et dediques a jugar
a la loteria i et fots d'or si ho saps tot?, au, passa, passa,
desgraciada, si encara no sé si la dona em deixarà veure el partit
i vols que....però va! deixem-ho córrer...si avui aquest paio del
Van Gaal no posa el Cristo gros, la parirem de valent....es un tros
de bèstia però al cap i a la fi és el que fot els gols.....que
redéu, tanta filigrana i tanta conya!. Guanyar és el que compte, el
demés són trons!
(en
Salva)
......recony
noi, mira que arriba a ser lent això del temps. No acaba mai més de
passar. Pel matí, quan comences, es clar, vens més de fresc.
L'esmorzar que t'ha fet la Quimeta em dóna corda per unes hores,
després, ondia nano l'estomac com es queixa!, però ja son a prop
de les dues. A la que arribes a l'hora de dinar em sembla que el que
rumia ja no és el meu cap. És l'estómac que crida i crida com un
carcamal Esperat cony! sempre li dic.. quants dies t'ha fallat la
Quimeta, eh? Apa digues quantes vegades? doncs esperat, redéu! que
la Quimeta vindrà quan pugui. Què dius? ¿Que la Quimeta baixa cada
dia més tard? ¿Que no entens que s’hagi de reterdar tant? A veure
si ara a aquestes altures hauràs de començar a desconfiar.....apa
home, no siguis carallot!. La Quimeta no m'ha donat mai motiu de res, m'entens?.... i que véns ara tu a...però si el Rafel és com un
germà, tio!. apa home no em busquis més les pessigolles....òndia
tu, avui el Ciscu puja més aviat, què deu passar?..
(en
Ciscu que ja torna de la feina)
....mira
que ha anat d'un pél eh, sort que els de davant meu són culers també
i volien enllestir la feina. Fins el Rossendo ha fet la vista
grossa....hostima Ciscu! Mira qui tenim aquí: encara el Cid
Campeador que està guanyant batalletes als turistes. Mira, el
pobret, ja no està encarcarat com al matí, no. Bones bufetades us
fotria jo i tot déu a pencar... mira-te’l, el pobre infeliç amb
el cap ja ajagut sobre el cavall de cartró i la llança foten nosa
a tothom. Pel matí era la figura esperpèntica del Cid que va a la
guerra i ara sembla que en torni, amb més nafres que enteniment, si
serà desgraciat .....
(en
Salva acabant els torrons)
.....d’aquí no me'n mou ni Déu!. Si la Quimeta no ve, pitjor a per ella. Jo
aquí dalt aguantaré el que faci falta.... que ho vegi ella i que ho
vegi tothom fins on és capaç d'aguantar un home a
l'atur.....esperant el sopar que no arriba mai més...no em donaré
per vençut, no senyor.... passi el que passi aguantaré aquí dalt.
Si la Quimeta triga una hora, aquí em trobarà i si en triga deu,
deu hores que estarà el Cid dalt del seu cavall...d’aquí no em
bellugo fins que arribi el sopar...i...si el sopar no arriba?. Ai
Salva! A veure si faràs més el Quixot que el Cid. Ara diguem tu que
cony se t'hi ha perdut a tu en aquesta guerra. Salva, Salva, no hi
tornis, ja saps que per collons sóc capaç de fer el que calgui i
aquí aguanta en Salva fins que rebenti....
(el
que ho veu des de fora)
I
així un minut i un altre i un altre. Es van amuntegant i es tornen
hores. Fredes i fosques com la nit i plenes de soledat. En Salva més
tossut que una mula, aguanta que aguantaràs. Allà estava, dalt del
seu cavall i més arrugat que un acordió. El cap cot i ajagut sobre
el coll de "Bavieca". Els braços caiguts a banda i banda
ja no tenen ni esma per aguantar la llança que ara a terra el que fa
és destorbar el pas dels vianants (si s’escaigués que en passés
algun).
(en
Ciscu tornant al treball pel mati)
......apa
tornem-hi, que no ha estat res. Tres punts menys i un dia més. Si no
sé com no ho veuen.....no tenim equip, no senyor, no tenim
equip.....ahir allò no era un partit de futbol....allò era una
costellada, què dic una costellada? semblaven els pallassos del
circ quan els foten aquelles bufetades. És que ni en Luis Enrique,
...ni en Guardiola ni....¡collons, tu! quin fred ara al sortir del
metro. Ja ho va dir al vespre la tele que avui gelaria a Barcelona.
Aquí no fa mai fred però quan en fa, ¡fillets de Déu ! correm-hi
tots. Ara m'agradaria veure els carcamals que foten d’estàtues!...
ara!...
(en
Salva sempre sobre el cavall)
...sí,
sembla que ja és clar....la Quimeta no vé....gana?...haig d' adobar
la bota que fa mal....si ara m'aixeco, tot em passarà.... ..m'aixeco
d'on? què hi faig aquí?.... i la llança, on és la
llança?....sembla que veig alguna cosa per terra....però ¿cóm? ¿on
és el meu braç?.....¿cóm és que no tinc braç?.....ara sí que
m'aixecaria si pogués....quina hora deu ser....que fa tota aquesta
gent aquí mirant....si m'aixeco els n'hi foto una que ja
veuràs....Redéu! què passa?....la Quimeta, el sopar si senyor, una
santa...cóm me l’estimo...sopar...tinc fred....
(el
que ho veu des de fora)
Si
cau no cau dalt del cavall. Ningú deia res però qui més qui menys
tothom esperava el pitjor. I és clar, el pitjor va succeir. El solet
del matí va anar fonent l'humitat glaçada de la seva carcassa de
guerrer vençut, arruïnat, acabat....Com un farcell mal engiponat
rodolà suaument, sense fer soroll, per la panxa de "Bavieca".
El terra era dur i la ferralla que el cobria, quedà grotescament
escampada pel seu voltant. El Ciscu estava també allà, amb tots
els badocs.
(En
Ciscu que ara ja el reconeix))
....Déu
meu del cel! Què veig?.. si és en Salva.... Però què passa? què
hi fa aquest aquí? com és que...?. S, sí, em sembla que encara
respira, avisin un metge! si us plau, avisin un metge! .Salva, Salva,
sóc en Ciscu! no t’amoïnis, sens, ara ve tot seguit el
d’urgències i et portarem al hospital... i et posaràs bé, ja ho
veuràs com....¿què dius Salva? no t'entenc.... si us plau una
altra vegada...però ¡per favor que calli tothom! que no el sento!
qué no veuen que em vol dir alguna cosa?
(en
Salva a les acaballes)
.....-Ciscu
això s'ha acabat....els calers Ciscu, agafa els calers i els hi
dones a la Quimeta...si,digues-li que l'he estimat molt...que tot ho
he fet per a ella, que no m'oblidi...
(el
que ho veu des de fora)
El
Ciscu fet una piltrafa i amb el farcellet dels diners del guerrer
caigut i mort, estava ara trucant a la porta del número 6 del carrer de
Robadors. Allà havia viscut, mal que bé en Salva i la Quimeta.
Truca un cop i un altre i un altre....Per fi decebut gira cua i
quan ja està per marxar, quasi trepitja un paper que de tan brut i
rebregat en prou feines es veu. L'agafa, l'obre a poc a poc i
aprofitant la bombeta encesa del replà, comença a llegir..: Salva,
que me'n vaig. Que no aguanto més. Que en Rafel diu que m'estima i
té calers i me'n vaig a viure amb ell. Adéu. Firmat “Quimeta”
En
Cisco no ho va dir mai a ningú però en aquells moments, en lloc de
trist, es va posar content. Content de qué en Salva, que estava tan
segur de l’amor de la Quimeta, ja no hi fos...