Ja
ho esteu endevinant: Nicky era un núvol bell i exuberant que
esperava les ordres del Gran Programador de vents i tempestes per
convertir-se en aigua de pluja.
El
temps passava i ningú li deia res. Nicky, però, ho aprofitava per
conèixer món. Amunt i avall, al nord i al sud; camps, valls, mars i
cels estelats. Viatjava com un foll. Volia veure món. Ja sabia al
cap i a la fi, que el seu destí darrer, era donar-se. Però (així
pensava) li quedava encara tan lluny!
Bo
i voltant pels espais, coneixia col·legues que li aconsellaven les
rutes més interessants: Països d'un verd frondós on ningú hi
passava gana i també vastíssimes zones on cap núvol hi posava mai
els peus i les terres eren hermes i la gent es moria de set.
Nicky
volia arribar lluny, molt lluny, allà on no hi hagués arribat mai
cap núvol. La seva vocació definitiva era donar-se de ple a aquell
món pobre, trist i assedegat.
El
camí va ser llarg i la travessa feixuga. Quantes coses li van
succeir al llarg de les seves volades! Vents huracanats, sols amb
tanta calor que esquerdava el cap i encara el que el feia patir més:
freds que el deixaven encongit i garratibat.
Per
no allargar l'historia, trista i dura del seu viatge, només direm
que del Nicky pletòric del principi del periple no en quedava quasi
bé res. Abans tan exuberant de formes i ara tan esmerlit.
Per
fi va arribar el dia en què va veure la terra a la que es volia
donar, li va faltar ben poc per perdre el control d'aquella emoció
continguda durant tant de temps. Va aconseguir, però, aguantar el
plor de les quatre llàgrimes que encara li quedaven.
Des
de dalt del cel per on volava veia la gent, grapats de gent que ja
l'esperaven.
N'hi
havia de grans i de petits. Tots de pell ben negra. D'ulls plorosos
i d'un somriure de dents més blanques que la neu. Els uns saltant i
ballant d'alegria i de genolls i cap cot els altres. Tots plegats, a
la seva manera, donaven gràcies als seus déus per aquell regal tan
preciós com insòlit.
Nicky
no va poder aguantar més i en un acte sublim, definitiu, va entregar
les seves quatre raquítiques gotes en què s'havia convertit el seu
cos.
L'esforç
de Nicky va ser, per fi, estèril i d'una inutilitat punyent. Queda,
malgrat tot, el consol de pensar que ella no va saber res del seu
fracàs.
