SOLIDARITAT

    Nicky cada dia era més conscient de la seva importància. Havia nascut en aquell Mediterrani tan eufòric de llum i de color. Les seves formes ben proporcionades li donaven un aspecte tan majestuós que eren el delit dels que els hi agradava mirar al cel. El seu cos, ple de vapor d'aigua, un bon dia es convertiria en pluja per regar camps i donar de veure als assedegats.

Ja ho esteu endevinant: Nicky era un núvol bell i exuberant que esperava les ordres del Gran Programador de vents i tempestes per convertir-se en aigua de pluja.

El temps passava i ningú li deia res. Nicky, però, ho aprofitava per conèixer món. Amunt i avall, al nord i al sud; camps, valls, mars i cels estelats. Viatjava com un foll. Volia veure món. Ja sabia al cap i a la fi, que el seu destí darrer, era donar-se. Però (així pensava) li quedava encara tan lluny!

Bo i voltant pels espais, coneixia col·legues que li aconsellaven les rutes més interessants: Països d'un verd frondós on ningú hi passava gana i també vastíssimes zones on cap núvol hi posava mai els peus i les terres eren hermes i la gent es moria de set.

Nicky volia arribar lluny, molt lluny, allà on no hi hagués arribat mai cap núvol. La seva vocació definitiva era donar-se de ple a aquell món pobre, trist i assedegat.

El camí va ser llarg i la travessa feixuga. Quantes coses li van succeir al llarg de les seves volades! Vents huracanats, sols amb tanta calor que esquerdava el cap i encara el que el feia patir més: freds que el deixaven encongit i garratibat.

Per no allargar l'historia, trista i dura del seu viatge, només direm que del Nicky pletòric del principi del periple no en quedava quasi bé res. Abans tan exuberant de formes i ara tan esmerlit.

Per fi va arribar el dia en què va veure la terra a la que es volia donar, li va faltar ben poc per perdre el control d'aquella emoció continguda durant tant de temps. Va aconseguir, però, aguantar el plor de les quatre llàgrimes que encara li quedaven.

Des de dalt del cel per on volava veia la gent, grapats de gent que ja l'esperaven.

N'hi havia de grans i de petits. Tots de pell ben negra. D'ulls plorosos i d'un somriure de dents més blanques que la neu. Els uns saltant i ballant d'alegria i de genolls i cap cot els altres. Tots plegats, a la seva manera, donaven gràcies als seus déus per aquell regal tan preciós com insòlit.

Nicky no va poder aguantar més i en un acte sublim, definitiu, va entregar les seves quatre raquítiques gotes en què s'havia convertit el seu cos.

L'esforç de Nicky va ser, per fi, estèril i d'una inutilitat punyent. Queda, malgrat tot, el consol de pensar que ella no va saber res del seu fracàs.