VOLEN VEURE MÓN

CAP AL CEL?

La Francesca (Sisqueta pels amics) estava a les últimes. Després de noranta cinc anys de vida, el seu cos ja va dir prou. Era la primera vegada que estava malalta. No és que la seva salud fos millor que la dels altres, era senzillament que no havia tingut mai l'ocasió de mirar-se el melic. Tan atrafegada estava amb donar conhort al proïsme que no li quedava temps per les seves xacres. Així va viure i així va ser com ningú, ni al barri ni a la parroquià ni entre les seves amigues (que ja és dir!), li recordaven cap malifeta. La Sisqueta (ara ja també amiga nostra) no havia comés mai cap pecat! Era tanta la seva dedicació a donar-se als altres i a estimar-los tan tendrament, que ni en el seu cap ni a la seva ànima hi cabia la més mínima espurna de maldat.

Si per una d'aquelles coses en què caiem més sovint del que voldríem els humans, a la Sisqueta se li hagués escapat un pecadet, tenia, no un, sinó dos confessos, que amb regularitat matemàtica li oferien en la confessió (si s'hagués produït el cas), la reconciliació amb els de dalt. Com que els dos estaven obligats al secret de la confessió, no hi va haver entre ells mai cap intercanvi de parers sobre la ja, quasi bé difunta.

Va ser aleshores, però, quan els dos es van trobar davant la crítica situació del traspàs imminent de la Sisqueta i que, sense trencar el secret de confessió, van arribar els dos a la paradoxal conclusió: Si la Sisqueta anava al cel sense cap pecat, hi hauria un problema. Siguem clars: un problema gros. No s'havia donat mai, i així ho testificava la història de l'Església, que cap ésser humà en el perfecte us de les seves facultats mentals, arribés al cel sense cap pecat. És així doncs com Sant Pere no tenia previst que podria passar en un cas tan fora del corrent. Els tràmits administratius, opinaven els mossens, podrien ser tan complicats, que, van arribar a la conclusió, era millor entrar amb bon peu amb algun pecadet, just per encasellar a la Sisqueta en el protocol ordinari i així no endarrerir la seva arribada a la cort celestial.

Els dos mossens imbuïts de la transcendència de la seva missió, seien a l'espona del llit, amb la difícil tasca d'explicar a la quasi difunta, la difícil situació en què es trobava.

Després d'insistir manta vegades per copsar ni que fos una espurna de malifeta, els dos mossens es donaven per vençuts. Van sentir de sobte un petit gemec de la Sisqueta. Veu fluixa, enrogallada i quasi bé sense alè, es dirigia especialment a mossèn Pere. “Digues-me Sisqueta, en que et podem ajudar”. I la Sisqueta amb l'esforç que donen les darreres voluntats d'un esperit que ja diu adéu, gemegava: “Mossén Pere, foti el camp del llit que m'està trepitjant l'ull de poll, cony!!!

Els dos mossens, es van entrecreuar mirades de satisfacció. La seva missió estava acomplida i la Sisqueta aniria al cel via ordinària.