CAP AL CEL?
La Francesca (Sisqueta
pels amics) estava a les últimes. Després de noranta cinc anys de
vida, el seu cos ja va dir prou. Era la primera vegada que estava
malalta. No és que la seva salud fos millor que la dels altres, era
senzillament que no havia tingut mai l'ocasió de mirar-se el melic.
Tan atrafegada estava amb donar conhort al proïsme que no li quedava
temps per les seves xacres. Així va viure i així va ser com ningú,
ni al barri ni a la parroquià ni entre les seves amigues (que ja és
dir!), li recordaven cap malifeta. La Sisqueta (ara ja també amiga
nostra) no havia comés mai cap pecat! Era tanta la seva dedicació a
donar-se als altres i a estimar-los tan tendrament, que ni en el seu
cap ni a la seva ànima hi cabia la més mínima espurna de maldat.
Si per una d'aquelles
coses en què caiem més sovint del que voldríem els humans, a la
Sisqueta se li hagués escapat un pecadet, tenia, no un, sinó dos
confessos, que amb regularitat matemàtica li oferien en la
confessió (si s'hagués produït el cas), la reconciliació amb
els de dalt. Com que els dos estaven obligats al secret de la
confessió, no hi va haver entre ells mai cap intercanvi de parers
sobre la ja, quasi bé difunta.
Va ser aleshores, però,
quan els dos es van trobar davant la crítica situació del traspàs
imminent de la Sisqueta i que, sense trencar el secret de confessió,
van arribar els dos a la paradoxal conclusió: Si la Sisqueta anava
al cel sense cap pecat, hi hauria un problema. Siguem clars: un
problema gros. No s'havia donat mai, i així ho testificava la
història de l'Església, que cap ésser humà en el perfecte us de
les seves facultats mentals, arribés al cel sense cap pecat. És
així doncs com Sant Pere no tenia previst que podria passar en un
cas tan fora del corrent. Els tràmits administratius, opinaven els
mossens, podrien ser tan complicats, que, van arribar a la conclusió,
era millor entrar amb bon peu amb algun pecadet, just per encasellar
a la Sisqueta en el protocol ordinari i així no endarrerir la seva
arribada a la cort celestial.
Els dos mossens imbuïts
de la transcendència de la seva missió, seien a l'espona del llit,
amb la difícil tasca d'explicar a la quasi difunta, la difícil
situació en què es trobava.
Després d'insistir manta
vegades per copsar ni que fos una espurna de malifeta, els dos
mossens es donaven per vençuts. Van sentir de sobte un petit gemec
de la Sisqueta. Veu fluixa, enrogallada i quasi bé sense alè, es
dirigia especialment a mossèn Pere. “Digues-me Sisqueta, en que et
podem ajudar”. I la Sisqueta amb l'esforç que donen les darreres
voluntats d'un esperit que ja diu adéu, gemegava: “Mossén Pere,
foti el camp del llit que m'està trepitjant l'ull de poll, cony!!!
Els dos mossens, es van
entrecreuar mirades de satisfacció. La seva missió estava acomplida
i la Sisqueta aniria al cel via ordinària.
