martes, 5 de abril de 2016

EL MEU AMO I JO (QUE SÓC EL LLAPIS)



           
El meu amo i jo (que sóc el llapis)


És tan avorrit estar sol! Ficat dins una caixa plena d'andròmines que no serveixen per res! Que no entenen res! Un minut, seixanta minuts; seixanta minuts fan una hora i vint-i-quatre d'aquestes fan un dia! Un dia i un altre i un altre. Que llarga es fa la solitud dins el silenci d'una caixa...

Abans, quan érem joves, em treia a passejar un dia sí i l'altre també. Voltàvem arreu. Camins plens de la llum que obra les portes del dia, capvespres que ens embolicaven amb la seva melangia. A vegades, força vegades, ens quedàvem a casa. Quan els vents xiulaven massa fort o bé quan les pluges ens barraven els camins, nosaltres, el meu amo i jo romaníem nerviosos a casa. Esperàvem que arribés la model.

A mi, personalment, us ho dic en confiança, m'agradaven més aquells dies grisos de pluja trista. Aquells dies tenien quelcom d'especial: venia la model! La model, jove i simpàtica ens portava un no sé què d'alegria que, al menys jo, no trobava quan voltàvem arreu. Sí, és veritat, les muntanyes que retallaven un cel engrescador on s'hi gronxaven amb harmonia els núvols blancs de primavera; o els rierols que baixaven cantant la seva alegria a tothom que els volgués escoltar, m'encomanaven la passió de l’amo i, si us ho voleu creure, em feia tremolar d'emoció. Sí, sí, ell amb la dèria d'atrapar el moment precís em feia anar de bòlid. És veritat que aquestes vivències són difícils d'oblidar però, ai!...quan la pluja repicava a la taulada i la Jordina obria la porta de l'estudi! A mi, deixeu-me d’arbres florits i de rierols que canten embogits! Com la Jordina, com les corbes de la Jordina, no hi ha res que s'hi pugui comparar.

Ara ja és dins, petó va i petó ve (a l'amo, ben entès). Comença la litúrgia d'arraconar pausadament els seus vestits al penjador de la porta. Amb suavitat, harmonia i una serenitat encomanadissa, s'atansa al petit escenari que  ell l'hi ha preparat. Ja és al tamboret i amb els seus ulls que parlen de carícies  mal repartides, ens pregunta si la volem dempeus, asseguda a la banqueta o estirada sobre la catifa. Jo, com que no tinc ni vot ni veu, callo. Callo però li crido a l’amo tan fort com puc, que a mi m'agrada més bo i ajaguda a la catifa. No em fa cas i la fa seure.

És tan bonica! Que n'és de preciosa la Jordina! Un nom tan ple de poesia que ho perfuma tot. No em va costar gaire adonar-me'n que el meu amo n'estava enamorat. Ell també vull dir! La ma amunt i avall i jo el llapis, al darrera. Començàvem a acaronar el paper, primer amb timidesa, després ja ens hi anàvem posant amb més contundència. Arribava per fi, un d'aquells moments que es donen poques vegades a la vida: la comunió de sentiments entre el meu amo i jo, que, fins i tot em fa vergonya dir-ho, no calia ni que m'afiles la punta! Ja m'espavilava jo per que estès sempre afilada! I a fe de déu que ho aconseguia!

Temps era temps, però. Ara, que ja les forces li minven, em treu de tant en tant. Els anys pesen i la seva mà, malgrat que fins i tot a mi m'ho vol amagar, li tremola d'allò més. Aquelles corbes precises, suaus, exquisidament sensuals de la nostre Jordina ja no poden quedar reflectides en el paper. Ara,ella, qui sap on para, el meu amo tan sols viu d'enyorança – de la Jordina? De la bellesa? De la plenitud? -  Dibuixa, dibuixem carrers estrets, bruts i humits. Vells arraconats per les cantonades de la vida i de tant en tant, molt de tant en tant, algun nen que somriu, que ens mira i que amb l'alegria als seus ulls, ens promet que la vida segueix i que hi hauran altres paisatges i altres Jordines que alegraran la vida a altres artistes frustrats com ell. I també altres llapisos que, fidels sabran reflectir un cop més els rierols de la vida. Aquests, rient i plorant, correran adelerats com sempre, cap a la fi que els acull: el mar de la vida, el mar de la mort...