La
goma de esborrar s'emprenya.
Ei
tu! Gamarús! Desgraciat de llapis! Que t'he sentit eh? No sóc una
andròmina ni tampoc és veritat que no serveixi per a res. Has
pensat mai què faries tu pocapena sense una goma d’esborrar que
et vingui al darrera? Si quan, al costat de l'amo, veig els
disbarats que vas fent, em venen unes ganes tan grosses de riure que,
t'ho asseguro, m'alegren la vida.
Ai
de tu si no fos per la goma d'esborrar! Sóc precisament jo la que
t'estalvia el ridícul. No veus que els hi fots pel boc gros? L'altre
dia sense anar més lluny, aquell nu de la Jordina. És que no
n'encepegaves ni una. Aquelles ratlles mal giravoltades ,
maldestres, més que formes femenines, semblaven les corbes de la
arrabassada.
La
goma d'esborrar, és a dir, jo sóc el teu àngel de la guarda que
t'atura de fer bestieses. Sóc la que et porta de la mà pel bon
camí, la companya silenciosa que, si més no, calladament esmorteix
els teus acudits. Sóc la poesia del silenci que fa que siguis tu el
que parla. Que canti la bellesa que he esculpit jo...
És
clar, quan la gent mira el dibuix tan sols veu el que té al davant.
Mai es pot ni imaginar la feina que hi ha al darrera. Doncs a cada
dibuix dels teus, perquè en siguis sabedor, hi deixo la pell! I em
vaig fent petita, cada disbarat teu em fa més petita i a fe de déu
que en fas uns quants. Vols que t'ho digui el què hi ha al darrera?
Doncs l'estri que modestament, humilment, calladament aporta el cop
definitiu del dibuix que fa patxoca.
Mira,
acabava d'escriure una altra bestiesa. En podria dir tantes de tu!
Però veus? L'he esborrat. Ara tampoc voldria que comencessis a
agafar complexes d'inferioritat. Aleshores ja no serviries per a res
i jo em quedaria sense feina i, que vols que et digui? Per res del
món voldria raure un cop més l’atur...
