jueves, 7 de abril de 2016

OBLIT, SOLEDAT

 Encara un diàleg més entre en Javier i jo. Va per aquests mons de Déu perseguint la bellesa i la troba ullant el cel infinit o la petita pedra que jeu oblidada en un racó del camí. És un caçador en el més pur sentit de la paraula: Un caçador de bellesa.

miércoles, 6 de abril de 2016

malavinguts

La goma de esborrar s'emprenya.

Ei tu! Gamarús! Desgraciat de llapis! Que t'he sentit eh? No sóc una andròmina ni tampoc és veritat que no serveixi per a res. Has pensat mai què faries tu pocapena sense una goma d’esborrar que et vingui al darrera? Si quan, al costat de l'amo, veig els disbarats que vas fent, em venen unes ganes tan grosses de riure que, t'ho asseguro, m'alegren la vida.
Ai de tu si no fos per la goma d'esborrar! Sóc precisament jo la que t'estalvia el ridícul. No veus que els hi fots pel boc gros? L'altre dia sense anar més lluny, aquell nu de la Jordina. És que no n'encepegaves ni una. Aquelles ratlles mal giravoltades , maldestres, més que formes femenines, semblaven les corbes de la arrabassada.

La goma d'esborrar, és a dir, jo sóc el teu àngel de la guarda que t'atura de fer bestieses. Sóc la que et porta de la mà pel bon camí, la companya silenciosa que, si més no, calladament esmorteix els teus acudits. Sóc la poesia del silenci que fa que siguis tu el que parla. Que canti la bellesa que he esculpit jo...

És clar, quan la gent mira el dibuix tan sols veu el que té al davant. Mai es pot ni imaginar la feina que hi ha al darrera. Doncs a cada dibuix dels teus, perquè en siguis sabedor, hi deixo la pell! I em vaig fent petita, cada disbarat teu em fa més petita i a fe de déu que en fas uns quants. Vols que t'ho digui el què hi ha al darrera? Doncs l'estri que modestament, humilment, calladament aporta el cop definitiu del dibuix que fa patxoca.

Mira, acabava d'escriure una altra bestiesa. En podria dir tantes de tu! Però veus? L'he esborrat. Ara tampoc voldria que comencessis a agafar complexes d'inferioritat. Aleshores ja no serviries per a res i jo em quedaria sense feina i, que vols que et digui? Per res del món voldria raure un cop més l’atur...

martes, 5 de abril de 2016

EL MEU AMO I JO (QUE SÓC EL LLAPIS)



           
El meu amo i jo (que sóc el llapis)


És tan avorrit estar sol! Ficat dins una caixa plena d'andròmines que no serveixen per res! Que no entenen res! Un minut, seixanta minuts; seixanta minuts fan una hora i vint-i-quatre d'aquestes fan un dia! Un dia i un altre i un altre. Que llarga es fa la solitud dins el silenci d'una caixa...

Abans, quan érem joves, em treia a passejar un dia sí i l'altre també. Voltàvem arreu. Camins plens de la llum que obra les portes del dia, capvespres que ens embolicaven amb la seva melangia. A vegades, força vegades, ens quedàvem a casa. Quan els vents xiulaven massa fort o bé quan les pluges ens barraven els camins, nosaltres, el meu amo i jo romaníem nerviosos a casa. Esperàvem que arribés la model.

A mi, personalment, us ho dic en confiança, m'agradaven més aquells dies grisos de pluja trista. Aquells dies tenien quelcom d'especial: venia la model! La model, jove i simpàtica ens portava un no sé què d'alegria que, al menys jo, no trobava quan voltàvem arreu. Sí, és veritat, les muntanyes que retallaven un cel engrescador on s'hi gronxaven amb harmonia els núvols blancs de primavera; o els rierols que baixaven cantant la seva alegria a tothom que els volgués escoltar, m'encomanaven la passió de l’amo i, si us ho voleu creure, em feia tremolar d'emoció. Sí, sí, ell amb la dèria d'atrapar el moment precís em feia anar de bòlid. És veritat que aquestes vivències són difícils d'oblidar però, ai!...quan la pluja repicava a la taulada i la Jordina obria la porta de l'estudi! A mi, deixeu-me d’arbres florits i de rierols que canten embogits! Com la Jordina, com les corbes de la Jordina, no hi ha res que s'hi pugui comparar.

Ara ja és dins, petó va i petó ve (a l'amo, ben entès). Comença la litúrgia d'arraconar pausadament els seus vestits al penjador de la porta. Amb suavitat, harmonia i una serenitat encomanadissa, s'atansa al petit escenari que  ell l'hi ha preparat. Ja és al tamboret i amb els seus ulls que parlen de carícies  mal repartides, ens pregunta si la volem dempeus, asseguda a la banqueta o estirada sobre la catifa. Jo, com que no tinc ni vot ni veu, callo. Callo però li crido a l’amo tan fort com puc, que a mi m'agrada més bo i ajaguda a la catifa. No em fa cas i la fa seure.

És tan bonica! Que n'és de preciosa la Jordina! Un nom tan ple de poesia que ho perfuma tot. No em va costar gaire adonar-me'n que el meu amo n'estava enamorat. Ell també vull dir! La ma amunt i avall i jo el llapis, al darrera. Començàvem a acaronar el paper, primer amb timidesa, després ja ens hi anàvem posant amb més contundència. Arribava per fi, un d'aquells moments que es donen poques vegades a la vida: la comunió de sentiments entre el meu amo i jo, que, fins i tot em fa vergonya dir-ho, no calia ni que m'afiles la punta! Ja m'espavilava jo per que estès sempre afilada! I a fe de déu que ho aconseguia!

Temps era temps, però. Ara, que ja les forces li minven, em treu de tant en tant. Els anys pesen i la seva mà, malgrat que fins i tot a mi m'ho vol amagar, li tremola d'allò més. Aquelles corbes precises, suaus, exquisidament sensuals de la nostre Jordina ja no poden quedar reflectides en el paper. Ara,ella, qui sap on para, el meu amo tan sols viu d'enyorança – de la Jordina? De la bellesa? De la plenitud? -  Dibuixa, dibuixem carrers estrets, bruts i humits. Vells arraconats per les cantonades de la vida i de tant en tant, molt de tant en tant, algun nen que somriu, que ens mira i que amb l'alegria als seus ulls, ens promet que la vida segueix i que hi hauran altres paisatges i altres Jordines que alegraran la vida a altres artistes frustrats com ell. I també altres llapisos que, fidels sabran reflectir un cop més els rierols de la vida. Aquests, rient i plorant, correran adelerats com sempre, cap a la fi que els acull: el mar de la vida, el mar de la mort...


lunes, 4 de abril de 2016

CAP AL CEL?

La Francesca (Sisqueta pels amics) estava a les últimes. Després de noranta cinc anys de vida, el seu cos ja va dir prou. Era la primera vegada que estava malalta. No és que la seva salud fos millor que la dels altres, era senzillament que no havia tingut mai l'ocasió de mirar-se el melic. Tan atrafegada estava amb donar conhort al proïsme que no li quedava temps per les seves xacres. Així va viure i així va ser com ningú, ni al barri ni a la parroquià ni entre les seves amigues (que ja és dir!), li recordaven cap malifeta. La Sisqueta (ara ja també amiga nostra) no havia comés mai cap pecat! Era tanta la seva dedicació a donar-se als altres i a estimar-los tan tendrament, que ni en el seu cap ni a la seva ànima hi cabia la més mínima espurna de maldat.

Si per una d'aquelles coses en què caiem més sovint del que voldríem els humans, a la Sisqueta se li hagués escapat un pecadet, tenia, no un, sinó dos confessos, que amb regularitat matemàtica li oferien en la confessió (si s'hagués produït el cas), la reconciliació amb els de dalt. Com que els dos estaven obligats al secret de la confessió, no hi va haver entre ells mai cap intercanvi de parers sobre la ja, quasi bé difunta.

Va ser aleshores, però, quan els dos es van trobar davant la crítica situació del traspàs imminent de la Sisqueta i que, sense trencar el secret de confessió, van arribar els dos a la paradoxal conclusió: Si la Sisqueta anava al cel sense cap pecat, hi hauria un problema. Siguem clars: un problema gros. No s'havia donat mai, i així ho testificava la història de l'Església, que cap ésser humà en el perfecte us de les seves facultats mentals, arribés al cel sense cap pecat. És així doncs com Sant Pere no tenia previst que podria passar en un cas tan fora del corrent. Els tràmits administratius, opinaven els mossens, podrien ser tan complicats, que, van arribar a la conclusió, era millor entrar amb bon peu amb algun pecadet, just per encasellar a la Sisqueta en el protocol ordinari i així no endarrerir la seva arribada a la cort celestial.

Els dos mossens imbuïts de la transcendència de la seva missió, seien a l'espona del llit, amb la difícil tasca d'explicar a la quasi difunta, la difícil situació en què es trobava.
Després d'insistir manta vegades per copsar ni que fos una espurna de malifeta, els dos mossens es donaven per vençuts. Van sentir de sobte un petit gemec de la Sisqueta. Veu fluixa, enrogallada i quasi bé sense alè, es dirigia especialment a mossèn Pere. “Digues-me Sisqueta, en que et podem ajudar”. I la Sisqueta amb l'esforç que donen les darreres voluntats d'un esperit que ja diu adéu, gemegava: “Mossén Pere, foti el camp del llit que m'està trepitjant l'ull de poll, cony!!!

Els dos mossens, es van entrecreuar mirades de satisfacció. La seva missió estava acomplida i la Sisqueta aniria al cel via ordinària.

domingo, 3 de abril de 2016

SOLIDARITAT

    Nicky cada dia era més conscient de la seva importància. Havia nascut en aquell Mediterrani tan eufòric de llum i de color. Les seves formes ben proporcionades li donaven un aspecte tan majestuós que eren el delit dels que els hi agradava mirar al cel. El seu cos, ple de vapor d'aigua, un bon dia es convertiria en pluja per regar camps i donar de veure als assedegats.

Ja ho esteu endevinant: Nicky era un núvol bell i exuberant que esperava les ordres del Gran Programador de vents i tempestes per convertir-se en aigua de pluja.

El temps passava i ningú li deia res. Nicky, però, ho aprofitava per conèixer món. Amunt i avall, al nord i al sud; camps, valls, mars i cels estelats. Viatjava com un foll. Volia veure món. Ja sabia al cap i a la fi, que el seu destí darrer, era donar-se. Però (així pensava) li quedava encara tan lluny!

Bo i voltant pels espais, coneixia col·legues que li aconsellaven les rutes més interessants: Països d'un verd frondós on ningú hi passava gana i també vastíssimes zones on cap núvol hi posava mai els peus i les terres eren hermes i la gent es moria de set.

Nicky volia arribar lluny, molt lluny, allà on no hi hagués arribat mai cap núvol. La seva vocació definitiva era donar-se de ple a aquell món pobre, trist i assedegat.

El camí va ser llarg i la travessa feixuga. Quantes coses li van succeir al llarg de les seves volades! Vents huracanats, sols amb tanta calor que esquerdava el cap i encara el que el feia patir més: freds que el deixaven encongit i garratibat.

Per no allargar l'historia, trista i dura del seu viatge, només direm que del Nicky pletòric del principi del periple no en quedava quasi bé res. Abans tan exuberant de formes i ara tan esmerlit.

Per fi va arribar el dia en què va veure la terra a la que es volia donar, li va faltar ben poc per perdre el control d'aquella emoció continguda durant tant de temps. Va aconseguir, però, aguantar el plor de les quatre llàgrimes que encara li quedaven.

Des de dalt del cel per on volava veia la gent, grapats de gent que ja l'esperaven.

N'hi havia de grans i de petits. Tots de pell ben negra. D'ulls plorosos i d'un somriure de dents més blanques que la neu. Els uns saltant i ballant d'alegria i de genolls i cap cot els altres. Tots plegats, a la seva manera, donaven gràcies als seus déus per aquell regal tan preciós com insòlit.

Nicky no va poder aguantar més i en un acte sublim, definitiu, va entregar les seves quatre raquítiques gotes en què s'havia convertit el seu cos.

L'esforç de Nicky va ser, per fi, estèril i d'una inutilitat punyent. Queda, malgrat tot, el consol de pensar que ella no va saber res del seu fracàs.

EL MEU LLAPIS I JO

El meu llapis i jo



En lloc d'un gos, tinc un llapis i el trec a escampar la boira sempre que ell i jo ens posem d'acord. Dos, tres o quatre cops al dia. El fet és que em torna sempre amb un seguit de personatges que troba per aquests mons de Déu i que els he anat arraconant des qui sap quan. Un dia, però, el llapis i jo vam pensar que ells també tenien ganes de veure món. I aquí estan vagarejant pel núvol d'internet.

Que no, que tu no ets un artista”. Això em diu el meu llapis cada dia. “Ni ho seràs mai” (afegeix).”Tu ets...un que passeja llapisos i en prou feines! I jo penso; quina raó té!”

Jo també li canto les quaranta i li contesto: si fossis un llapis de raça, “otro gallo nos cantara”, però com que no ets més que un petaner, així anem els dos per la vida, foten disbarats! Ah! I amb la poca vergonya d'ensenyar-los!



Em passa més sovint del que voldria, quan vaig a la botiga d'andròmines del món de l'art, acostumo a demanar un llapis. Ells, que ja em coneixen, tal sols arribar, ja em pregunten: el llapis, oi? I jo, amb un cop de cap i un somriure, els hi dono la resposta. Em treuen un 2B (mina suau) que ja saben que és el meu preferit. Aquesta raça té un no sé que de tendre quan s'ho proposa que m'enlluerna i també un bon tarannà de duresa quan jo li ho exigeixo. Els 2B acostumen a tenir un caràcter noble: al pa, pa i al vi, vi; és a dir ni és un 4H (mina molt dura) esquerp, garrepa i maldestre, ni un 8B (mina molt tova) barroc i tan exagerat que quan vol parlar s'esgargamella. Per entendre'ns, el 4H parla tan fluixet que quasi bé no se'l sent i en canvi el 8B és d'un escandalós que si un dia, per pura pena el trec a passejar, fins i tot els veïns es queixen.

També tinc que acceptar, però, que el 2B acostuma a fer el mateix procés que els seus companys: Els primers dies, tímid i submis, tot són flors i violes. Després, pot ser dies i fins i tot setmanes després, comença a insinuar alguns comentaris sobre la feina que fem plegats (tenen el seu dret, diuen). “Que a mi em sembla que aquesta ratlla va més enllà”, “que pot ser seria millor donar més llum a aquell racó” que... ; és a dir, es prenen la llibertat d'opinar el que i el com i quan els hi vull aturar els peus, ja no hi sóc a temps. I el més greu del cas, és que a vegades (més de les que voldria) tenen tota la raó del món i com que entre el llapis i jo no hi poden haver secrets (estem a tocar), perdo tota l'autoritat i m'emprenyo. “Apa doncs”, li dic, “fes-ho tu”. Ell que, cofoi ho prova, tampoc se'n surt. Conclusió final: ni contigo ni sin ti tienen mis males remedio, contigo porque me matas y sin ti porque me muero.



  1. així anem per la vida, el meu llapis i jo. Ens escridassem, ens barallem, ens ho diem tot, fins i tot el nom del porc, però, que cony! No podem passar l'un sense l'altre. Passem estones, pot ser dies, sense dirigir-nos la paraula, però, que voleu? Ens enyorem i quan ens retrobem (sempre començo jo a fer les paus), estem tan bé junts!...

La vida d'un llapis, però, és curta, massa curta diria jo. Ep! Estem parlant d'un llapis que per sort o per desgràcia ha anat a raure a casa d'un ximplet com jo. Vinga a guixar, vinga a esborrar i tornar a guixar. I és clar, així un llapis té la vida curta. De totes maneres també hi han llapisos que duren anys i panys; són aquells que els seus amos no els treuen mai a fer un tom. Viuen molt però s'avorreixen qui sap lo. Els meus, en canvi s'ho passen d'allò més bé. Saben que duraran poc però s'hi conformen. Quasi bé tots els que han passat per les meves mans em confessen confidencialment que prefereixen una vida curta però divertida. Sempre els porto a conèixer gent nova, bells paranys, personatge estrafolaris, nens amb ganes de jugar o gossos cridaners. Arriben cansats a la caixa però contents del deure acomplert i de les aventures que hem viscut junts. Ah! I no gasten res, absolutament res. Ni mengen ni veuen ni els has de treure forçosament tres cops al dia a fer les seves necessitats (aquestes els hi controlo jo amb el “cutter”). No cal donar-hi més voltes, vaja: mil vegades més un llapis que un gos!



Firmat: el meu llapis i jo.