miércoles, 29 de diciembre de 2010


 

El miracle del mossèn





    A Oncagente hi plovia regularment. Les terres, els arbres, els seus fruits les taronges i els vilatans obeïen el ritme marcat per l'esdeveniment meteorològic i ho feien amb la naturalitat del qui segueix els camins, si bé que inescrutables, no per això menys rutinaris dels designis atmosfèrics.

En aquest ritme compassat i cadenciós, els hi anava la vida. La taronja, els seus taronges eren el producte final d'anys de cultiu eficaç, d'esporgades oportunes i d'estudis ben aprofundits per evitar que les malures tiressin per terra anys i panys de collites generoses.



    Si ens atrevim a explicar aquesta petita o gran història, (depenent del punt de vista en què la vulgueu veure), és precisament perquè un any, aquell any que ja ningú podrà oblidar, va deixar de ploure. Els primers dies ningú en va fer cas, les següents setmanes els més pessimistes ja van posar el crit al cel. Després per fi, els mesos d'un sol brillant i aclaparador i d'una sequera contumaç, van regirar la consciència d'aquell poble que havia viscut i continuava volent viure de les seves terres, de les seves taronges.



    L'adversitat, a vegades crea enemistats i el nostre petit poble no en va ser cap excepció. Els uns es queixaven dels altres i aquests, com a resposta, atacaven ferotgement als qui els havien atacat. Tot plegat focs d'encenalls que no feien res més que atiar els odis arraconats fins aleshores i que ara es feien més palesos que mai. El pagès malparlava del burgès, els botiguers que ja no sabien que fer amb els seus estocs, (no fiaven a ningú) opinaven descaradament que la culpa era del consistori per oblidar el projecte, tantes vegades somiat, de construir un embassament que esmenes la natura en situacions com aquella.



    Ningú sabia el què calia fer, però com que alguna decisió s'havia de prendre, l'alcalde va convocar amb caràcter d'urgència a tot el seu consistori. Era ben conscients de què el poble necessitava alguna explicació i com que ell, d'esquerres i ateu de tota la vida, no els hi podia donar, li quedava una espurna d'esperança de què algun il·luminat del seu equip sortís amb solucions que, com a mínim, distraguessin al personal. En van sorgir d'idees, redéu! si en van sorgir!: establirien una cadena humana per transportar amb galledes l'aigua del rierol (a ningú se li va ocórrer que el rierol tampoc portava aigua); anirien en comitiva als pobles del voltant a negociar acords per llogar els seus camions cisterna (ningú va pensar que els del costat estaven igual o pitjor que ells); intentarien convèncer a tots els bombers de la comarca de què la seva aigua per apagar focs, ara era més necessària que mai per alimentar els tarongers del poble. Hores, s'hi van passar hores discutint a veure qui la deia més grossa. Endebades.


    De sobta, quan la discussió ja havia perdut el seu caire ferotge i pel fet de què la calor els obligava a mantenir els finestrals ben oberts, van començar a sentir, primer una remor que venien de molt lluny, després, a poc a poc ja van ser veus cada cop més entenedores. Ara que ja estaven ven a prop, pogueren escoltar amb claredat que estaven entonant unes melodies d'una cadència tirant a empallegosa. L'alcalde primer, el secretari segon i tot el consistori després s'abocaren al balcó amb la remota intenció d'entendre el què passava. I, ho van capir de seguida: les assídues a la parròquia, les velletes que no havien trencat mai cap plat, ara, just ara, havien pres la decisió de manifestar-se!



    Volem rogatives! Volem rogatives! Així clamaven les devotes que brandaven cartells ben entenedors. Devien ser unes trenta set o trenta buit però els seu crit era tan contundent i la seva insistència tan perseverant, que el senyor alcalde es veié obligat a enviar un parell de mossos amb ordre expressa de dissoldre aquella manifestació. Això sí, va insistir severament: d'una manera pacífica.



    Mentrestant les taronges que de natural tenien un aspecte ben saludable, avui feia pena mirar-les. Fins i tot als més obstinats els hi era ben difícil controlar les llàgrimes. Aquelles taronges ahir tan formoses, d'un color tan viu que il·luminaven el cel, avui escanyolides es deixaven caure de l'arbre esmaperdudes, assedegades i sense voluntat de viure.



    Els mossos no hi van poder fer res i les velletes seguien amb la seva lletania exigien, rogatives. Per fi i atès que ja s'havien apurat totes les idees hagudes i per haver, el senyor alcalde amb cara d'emprenyat i un gest mig amagat, ordenà al bidell que fes pujar a la sala la comitiva de manifestantes.



    Mossèn Picanyol rector de la parròquia, feia anys que les misses les deia tan d'esma que els seus feligresos (pocs, molt pocs ) i les seves feligreses (encara feien una colla ben compacta), de tant en tant, el tenien que ajudar a acabar-les. N'era tant de vellet! Eren tantes les misses dites al llarg dels anys que, com aquell qui diu, quasi bé es deien soles. A les set menys dos minuts sortia de la sagristia i la rutina el portava fins l'altar major (no n'hi havia d'altre). La història que uns volem explicar, comença precisament aquí. Mossèn Picanyol com tots els dies s'atansà a l'altar per encetar la litúrgia que venia imposada pel calendari eclesiàstic. Tot seguia el ritme normal, el de cada dia, els de tots els dies de la seva vida fins que, Oh! Sorpresa, quan aixecà el cap i obrí els braços per recitar el “Dominus Voviscum” quedà tan corprès que quasi bé li agafà un infart: l'Alcalde, la comitiva de l'Ajuntament en pes, i tot el poble estaven allà! Que hi feien allà?

Redéu quina pregunta! Esperaven impacients que la cerimònia acabés per encomanar-li les rogatives que segons les velletes ho tenien que resoldre tot.



    Les negociacions van ser dures i quasi bé van fregar el fracàs. Ell, Mossèn Picanyol va cedir. Va posar, però, una condició: que el deixessin sol unes hores per dialogar amb els sants de la seva devoció. L'alcalde, ateu de tota la vida, el consistori en ple i el poble com un sol home (i una sola dona), van acceptar de bon grat les seves exigències.



    Per fi, el sant escollit pel diàleg amb el rector (no podia ser d'altre manera) va ser Sant Josep, el patró especialitzat en resoldre els maldecaps de la pagesia del país. Tenia fama d'eficaç i de solucions ràpides i contundents. Mossèn Picanyol no s'ho va pensar dues vegades: va encetar les seves oracions d'una manera tan expeditiva, que al sant no li quedava altre alternativa que fer-li cas.



    Davant la plaça de l'església. Les buit del matí. El mossèn que surt amb el Cristu gros i li fan costat un reguitzell d'escolanets, ciri a la mà i ben emperpalats per l'ocasió. Al darrera, amb la seva vara de manar, i la seva cara de mala llet, l'alcalde. El ple del consistori venia després de les velletes que van fer valdre el seu dret d'estar ben a prop del mossèn. I, és clar, el poble com sempre, al darrera de tot.



    Lletanies, parenostres i avés maries, les què vulgueu que un cop decidits a donar el pas cap a la salvació dels tarongers, res hi feia nosa i tot hi era adient. Fins i tot hauríeu d'haver escoltat el batlle cantant i desafinant com un brètol, com els hi fotia!: perdona a tu pueblo señor, perdona a tu pueblo, perdónale señor. Després, altre cop més parenostres i més avés maries.



    La primera volta als conreus va ser, si més no, una experiència ben gratificant. Semblava fins i tot que ja es començava a veure algun nuvolet per les serralades de ponent. És clar, amb això no n'hi havia ni per començar. Van decidir que amb quatre núvols escarransits no es donaven per satisfets i que per tant les rogatives havien de seguir. A la segona volta, la tercera, la quarta i a la quinta els propietaris de parcel·les més petites van començar a remugar. La voltes sisena i setena ja van posar a prova a més de tres regidors que, quan el batlle no els veia, feien un glopet del licor típic d'aquelles contrades i això els aguantava drets, fins i tot amb una certa dignitat. En definitiva, el mossèn que portava la batuta, el senyor alcalde que imposat de la seva autoritat havia de donar exemple i les velletes eren els què van aguantar fins al final: A les deu ben tocades de la nit van acabar la volta que feia quinze i els núvols allà plantats com estaquirots no hi havia déu que els fes bellugar.



    Cansats, esgotats, tristos, decebuts i sense esma per dir un mal renec van anar desfilant a les seves respectives cases. Va quedar ben palès que el son i el cansament junts poden més que la fe d'un poble que segueix les consignes de la desesperació.



    Deurien ser cap allà les quatre de la matinada quan va començar a caure algunes gotes. Eren poques però tan grosses que quan repicaven sobre les teulades, semblava que hi tinguessin un martell de la farga. Heu senti això? Es deien els uns als altres. Primer cada veí pel seu compte, després la impaciència era tan grossa que van acabar tots reunits a la plaça de la vila. Plou!, plou! Ja plou! es deien tots esperançats. S'abraçaven es petonejaven. Quin goig de veure el poble en pes com rebia el líquid enyorat. Aquella aigua beneita que tenia que salvar el futur dels què tenien fe i dels que no en tenien.



    Plovia, ara de debò i no parava de ploure. Plovia a bots i barrals i... l'alegria dels primers moments es va convertir de mica en mica en una preocupació ben precisa i punyent. L'aigua ho envaïa tot de tal manera que els carrers del poble van esdevenir en qüestió de poc temps rius que furiosos arrossegaven tot el què trobaven. Els veïns, a corre-cuita tancaven tan fort com podien les portes de llurs cases. L'aigua, però, amb aquella força que agafa quan s'ho proposa, ho envaïa tot. I plovia, i plovia i no deixava de ploure.



    En tres dies i quatre nits, el poble, els seus veïns i el què és més greu, els seus tarongers van quedar negats. El batlle, el consistori, les velletes i la resta del poble, mig ofegats feien el què podien per sobreviure. Les taronges? Qui se'n recordava de les taronges? El què calia era salvar-se! Els uns s'agafaven a les reixes de les finestres, els altres enfilats a les taulades cridaven esporuguits demanant ajuda. Els més afortunats que sabien nadar, trampejaven la situació amb una certa elegància. Els altres, els que no en sabien...



    Per fi les aigües van seguir el seu camí d'anar cap el mar i el poble enfangat fins a les dents, encara intentava recollir les taronges que havien quedat empantanegades arreu. Suc de taronja! deien els més esperançats. En farem sucs de taronja! i el vendrem als turistes. Els optimistes quan es posen a dir bestieses, no hi ha qui els pari.



    Van anar passant els dies i després les setmanes. Per fi arribà el moment de demanar responsabilitats. El batlle, ateu de tota la vida i el consistori es van reunir un altre vegada per esbrinar a qui calia senyalar amb el dit de la culpabilitat. La reunió va ser curta i contundent: només n'hi havia un de responsable d'aquell mullader: el senyor rector amb les seves rogatives. Calia doncs un judici sumaríssim que dictamines la sentència corresponent.


    La capelleta, sortosament estava situada sobre d'un petit puig on les aigües no hi arribaren. Allà, esporuguit i tancat a clau i forrellat, el rector es passejava neguitós amunt i avall del presbiteri. No entenia el què havia passat. No ho entenia! Les instruccions, es repetia ell un cop i un altre, eren ben precises: quinze voltes al dia al voltant dels conreus. De sobta, una veu que semblava talment que venia de més enllà li va remugar quatre paraules a l'orella que el van deixar garratibat: “No, Picanyol, no, jo no et vaig dir mai quinze voltes al dia. Jo et vaig dir i t'ho vaig repetir manta vegades, que havia de ser una volta cada quinze dies” Ja ho veus quina una n'has armat per no escoltar bé els meus consells!


    Mossèn Picanyol les va passar (si no hagués estat un capellà, hauria dit putes) morades. El bisbat es veié obligat a prendre cartes en l'afer i a corre-cuita i d'amagat se'n va emportar al mossèn cap una altra conrada. Es va assegurar però, que fos un país del nord on sempre més hi plou i ningú mai de la vida necessités dels seus serveis “miraculosos”.