sábado, 3 de diciembre de 2016

EL SEMENTAL

EL SEMENTAL

No, no i no! Ja no sé com ho puc dir més clar. Quan era jove, ficar-me al llit amb tres, quatre, cinc o sis truges al dia no m'era cap problema, abans al contrari, m'ho passava tan bé que em creia el porc més afortunat de la terra. Els companys de la serralada que no podien fer altre cosa que mirar, ho feien amb uns ulls tan llastimosos que si hagués tingut temps (sis truges al dia porten molta feina) els hauria anat a a consolar. Recordo fins i tot que un dia vaig intentar cedir a un company, que no parava de mirar els nostres deliris, una de les truges de torn. Res a fer. Es va quedar amb les ganes i jo em vaig fer un bon tip de riure. Ja no m'ho ha demanat mai més res. Val a dir, per ser sincer que la que li vaig cedir no era precisament una bellesa. Era més aviat esmerlida però feina patxoca i jo encara m'hi vaig passar unes bones estones.

Que voleu? El temps passa depressa i ja ha arribat al moment en el que jo prefereixo de lluny la qualitat a la quantitat. Amb els anys he anat refinant el gust i ara m'inclino mil vegades més per una trugeta petita i bufona, alegre i riallera que les sis o set diàries que tan sols serveixen per una rebolcada al llit. Fins i tot m'he fet il·lusions: ens casarem tindrem garrins, els hi donarem la formació precisa per què el dia de demà sàpiguen ser útils a la societat i si en surt algun altre com jo, doncs que es dediqui a preservar l'especie.

Així pensava temps en darrera fins que per fi aparegué la truja de la meva vida. Sí, vam ser feliços. De les nostres primeres abraçades, ja en van néixer dotze garrins macos i ben plantats. Als primers dies no feien altre cosa que buscar la mare i xarrupar de valent. Els veiem créixer dia a dia i també amb regularitat els hi anàvem inculcant la que tenia que ser la seva vocació principal: Donar-se de ple a la societat. No en va es diu que del porc se n'aprofita tot. Així tenia que ser!

A una família tan nombrosa com la meva, sempre hi ha d'haver la ovella negra (bé, en aquest cas, el porc negre) que surt per petaneres i no es conforme amb el camí marcat pel seu destí. El més petit de la colla ens volia convèncer, tan sí com no, que la seva vocació no era la que li estàvem alliçonant. Ell volia estudiar, veure món i el dia de demà adoctrinar a les noves generacions perquè sabessin que les seves vides valien molt més que per ser convertides en botifarres. Bé, clar i català: que ens va sortir un autèntic revolucionari! Els nostres esforços i tots els arguments que teníem a l'abast no van servir per a res. Un dia, ja en plena adolescència ens va deixar i no en vam saber res d'ell fins al cap d'un temps ben llarg.

Cap cot, prim, esmarrit. Així el vam veure aparèixer per la contrada. Nosaltres, la dona i jo, plors d'alegria i abraçades per aquella estimació tan enyorada. Ell que ja ni veu tenia, ens va anar explicant a batzegades les seves experiències.

Va córrer món, molt de món tal com s'havia proposat. Va estudiar i es va especialitzar en l'origen i desenvolupament de les injustícies socials i també en l'explotació del desvalgut en front del poderós. Va viure i conviure amb tota meva de races de porcs: Hamshire, Duroc, Pietrain, Ibérico estrellado, negro mallorquin i tutti quanti corren per aquests mons de Déu.

Després de voltar La Seca La Meca i La Vall d'Andorra, va arribar a la més trista de les conclusions: Totes i cadascuna d'aquestes races tenen una sola raó de viure: donar-se als altres en forma de botifarres, lloms, xoriços, pernils, sobrassada o peus de porc. Endebades capgirar-los el cervell.

Ell, el nostre fill pròdig estava tan decebut com nosaltres contents: Els sacrificis dels nostres garrins i els garrins que les generacions futures anirant procreant, seguiran fidels a la nostra causa: donar-se del tot per mantenir i fer perdurable el prestigi de la nostra gran marca Gabujo. "TODO POR LA PATRIA"... com aquell que diu...